Vidal i Barraquer

Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils(Tarragona),1868-Friburgo(Süissa), 1943).

Va néixer el 1868 a Cambrils(Tarragona).
Va morir el 13 de Setembre de 1943 a Friburgo(Süissa).
Arquebisbe de Tarragona des del 1919 i cardenal des del 1921.

Francesc d'Assís
Vidal i Barraquer

De família de propietaris rurals i de professionals liberals, un cop cursat el batxillerat, al col·legi dels jesuïtes de Manresa i al seminari de Barcelona, es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, i s'hi doctorà a la de Madrid (1900).
Els estudis jurídics li donaren una cultura i una actitud cíviques que el distingiren de molts altres eclesiàstics del seu temps. Després d'haver exercit d'advocat a Barcelona, decidí de passar al servei de l'Església. Dissuadit per Torras i Bages d'entrar a la Companyia de Jesús, per motius altament religiosos cursà els estudis de teologia i de dret canònic al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona, on es doctorá en ambdues facultats.
Ordenat de sacerdot el 1899, restà amb diferents càrrecs a la cúria arquebisbal de Tarragona. Hi fou nomenat canonge el 1907 i elegit vicari capitular el 1911, a la mort de l'arquebisbe Costa i Borràs. Dos anys després fou consagrat bisbe titular de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic de Solsona.
Al 1914 els bisbes de la Tarraconense l'elegiren senador. Renuncià el 1917 a la mitra de Cadis per tal de poder contribuir a apaivagar les tensions polítiques i socials de Catalunya. Aquesta actitud, unida a la defensa insubornable de la llibertat i dels drets de l'Església, constituí el tret característic de tota la seva vida.
Arquebisbe de Tarragona des del 1919 i cardenal des del 1921, el 1923 rebutjà d'ésser presentat per a la seu de Toledo.

Amb el Conde Salimei i els bisbes de Solsona, Lleida, Vic i d'Urgel (13/3/1921).

Amb el Conde Salimei

Els anys de la Dictadura defensà la llibertat de l'Església, i mantingué amb tots els altres bisbes de la Tarraconense, la llengua catalana com la llengua normal de la predicació i de la catequesi. El 1924 no acceptà el seu trasllat a la seu de Saragossa, i dos anys més tard s'oposà tant a la permuta amb el bisbe de Còria, Segura, com al seu trasllat a Roma com a cardenal de cúria.
Proclamada la República el 1931, contribuí a evitar incendis d'esglésies o de convents a Catalunya. Cap de l'episcopat espanyol arran de l'exili del cardenal Segura, s'esforçà, amb poc èxit, prop del govern provisional amb el president del qual, Alcalá Zamora, l'uní una sincera amistat a mitigar les disposicions del projecte de constitució que afectaven els drets de l'Església.
Esclatada la revolució a Tarragona el 21 de juliol de 1936, només forçat es refugià a Poblet, com a hoste d'Eduard Toda i Güell. L'hi anaren a cercar uns milicians de la FAI de l'Hospitalet. Tement per la seva vida, cregué més escaient que el seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, restés a la diòcesi de Tarragona, per tal de no deixarla abandonada, però aquest morí prest assassinat.
Traslladat a Barcelona amb el seu secretari particular, Joan Viladrich, els consellers de governació i de cultura de la Generalitat, Espanya i Gassol, els procuraren d'ésser embarcats cap a Itàlia en vaixells de la marina de guerra italiana. Fixà la seva residència a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca, fins que el 1943, a causa de l'ocupació alemanya, es traslladà a Suïssa.
Va ser un dels dos únics bisbes de tot l'Estat que es va negar a donar suport a l'Alzamiento.
Per aquest motiu no li va ser permès de tornar a Tarragona acabada la guerra.
A la seva mor el seu cos no va ser traslladat a Tarragona, tal com havia assenyalat al testament, fins al Maig de 1978, en un acte ple de significació promogut per l'arquebisbe Pont i Gol, a qui molts van considerar el seu successor.

Francesc d'Assís
Vidal i Barraquer