Anna Maria Villalonga

No sabeu com em costa escriure aquesta ressenya, de la mateixa manera que també he patit força llegint la novel·la. És difícil fer-ho sense dolor quan la mort del seu autor, algú encantador a qui jo apreciava molt, és encara tan recent. Jordi Tiñena ens va deixar el passat dia 23 de març, de manera sobtada i inesperada malgrat que arrossegava una malaltia important des de feia temps. Però el desenllaç precipitat no era previsible. I la prova és aquesta novel·la que va sortir només un mes abans, amb el número 28 de la col·lecció de Llibres del Delicte.
          Joc d'identitats no és l'obra d'algú que es troba a les acaballes de la vida, sinó el producte d'una mentalitat àgil i efervescent, en plena forma. Ho podeu comprovar fàcilment enfrontant-vos a la seva lectura, perquè us garanteixo que en gaudireu moltíssim. Es tracta d'un trencaclosques elaborat i imaginatiu, que va encaixant com un mecanisme de rellotgeria i que ens obliga a parar tota la nostra atenció. Joc d'identitats s'ha de llegir seguida, no permet anar-la deixant i agafant amb dies de diferència. Hi ha massa per entendre i massa per processar.
          La novel·la és la segona de la sèrie protagonitzada pel sotsinspector Vidal i el seu company, el caporal Veciana. Jo l'esperava amb ganes, perquè la primera, titulada La mort sense ningú, em va agradar i em va semblar molt prometedora. Ara la nissaga ja no podrà continuar. Han quedat coses obertes, temes pendents, però no podem fer-hi res.
          Tiñena ens ha deixat un bon llegat negrot, amb aquestes darreres aportacions. La ploma ben esmolada, un gran enginy temàtic i estilístic (fa unes comparacions espectaculars) i una experta construcció dels personatges converteixen les úniques dues novel·les del cicle en dues petites (o grans) joies que no podeu deixar passar.
          Quan algú se'n va, però ens deixa la seva obra, no marxa del tot. Així passa amb en Jordi. Com deia Luis Rosales en un dels seus magnífics poemes: La muerte no interrumpe nada.
          Que tingueu un bon dia, negrots.
David Gómez

Joc d'identitats de Jordi Tiñena és la segona novel·la protagonitzada pel sotsinspector Vidal després de fer-ho en La mort sense ningú (Llibres del Delicte, 2016) i que com comentava a la ressenya d'aquest última, el títol ens posa un altre cop totalment en situació, doncs des de la primera pàgina entrarem a forma part d'un joc, diria que macabre, doncs l'autor jugarà amb els personatges, però a l'hora iniciarà un joc entre l'autor i el lector.
«Què estem investigant? S'ha comès un crim? Se'ns avisa que es cometrà? És una amenaça?».
          Com veieu els protagonistes estan ben perduts. No saben a que atenir-se. Però no són els únics. Us he de confessar que durant gran part de la primera part de la novel.la jo mateix estava perdut i diria que fins i tot un punt marejat, doncs la història s'explica des de diferents òptiques, des de diferents veus i a més cada poques pàgines va canviant l'escenari, fent que el nombre de personatges es multipliqui en poques pàgines i tinguis la sensació que abans us he comentat.
          La gràcia és que a mesura que vas avançant comences a dominar l'espai que l'autor ha preparat per tu, el joc que ha preparat per tu, lector i comences a conèixer als personatges, comences a esperar aquella veu o l'altra i tens moltes ganes de continuar avançant.
«Un crim només és perfecte si, a la llum d'alguns indicis, s'investiga i no se'n treu l'entrellat. La perfecció no pot estar en el desconeixement».
          Una història molt ben trenada. M'imagino un gran treball per part de l'autor abans de posar-se a escriure, a més de documentació al tenir certes referències històriques.
          Un cas que no és un cas. Una història on, en principi no es pot treure res, però atenció, no comenceu a tirar del fil doncs us podeu trobar amb una sorpresa.
Moltes vegades costa plasmar les idees en un senzill paper, un full blanc que et deixa massa espai quan les paraules et fallen i no saps com posar-t’hi.
          Amb el cor a la mà, és el que m’ha passat aquesta vegada i no pas degut a que la novel·la no s’ho valgui, sinó degut a la pèrdua molt recent del seu autor Jordi Tiñena, un gran amic dels seus amics i qui en la dedicatòria de Joc d’identitats sembla voler dir-nos quelcom més.
          “A tots, família, amics i companys, que m’heu acompanyat en aquests darrers anys difícils.”
          He fet i desfet la ressenya un munt de vegades, no trobo les paraules que necessito per poder explicar el que sento i per tant no ho trobareu ja que no li faria justícia.
          El nostre sotsinspector Vidal torna a les nostres mans després de ser presentat a La mort sense ningú, un gran pensador, un professor que va canviar la seva vida per fer-se policia, una ment deductiva que està a punt d’enfrontar-se en un taulell d’escacs ple de sang i mort, un joc on no només jugaran ell i l’assassí, sinó que l’autor ens convida a jugar a nosaltres també.
          Una novel·la que juga amb una historia presentada des de diverses perspectives i veus, l’assassí ens parlarà en primera persona i la seva ment i actes s’intercalaran amb la veu d’en Vidal i de tot un reguitzell de personatges secundaris que els hi aporten un context per anar avançant.
          La historia comença amb un tempo rítmic i dinàmic, res és atzarós i encara que sembla tot estar massa embolicat per poder desfer l’entrellat entre les seves planes s’amaguen pistes dirigides no tan sols a en Vidal sinó que també n’hi ha pel lector espavilat.
          Llibres del Delicte ens ha regalat un llegat que perdurarà a la ment dels lectors negres, una veu única que sap enganxar al lector i fer-lo jugar sota les seves regles i amb més d’un gir inesperat.
          Per a tots aquells que us hi heu fixat parlo en present i no en passat, ja que mentre tinguem entre les mans les seves novel·les, les seves paraules i el seu imaginari sempre seguirà viu i present.
          Pot ser aquesta novel·la si que sigui realment un joc d’identitats entre el lector i l’autor, no la deixeu escapar i sentiu la veu del seu autor al cor.
A banda del que ens explica la novel·la, és un plaer llegir i deixar fluir les paraules del Jordi Tiñena.
          Aquesta és la segona novel·la protagonitzada pel sotsinspector Vidal. A la primera, La mort sense ningú, em va enganxar el protagonista des del principi. Un filòsof, un professor que havia decidit fer un canvi i ser policia, un investigador una mica Sherlock. En aquesta segona entrega, l'autor l'ha anat polint i m'agrada encara més, així com el seu company de feina i amic, i també la família, que aquest cop no ha tingut tant protagonisme, però no han deixat de ser-hi. En aquest nou cas però, ha tingut competència, perquè podrem llegir la veu de l'assassí en primera persona, un personatge que també m'ha atrapat des del començament.
          L'autor ha anat barrejant i alternant la veu de l'assassí amb altres tipus de narració fent un exercici d'escriptura enrevessat i original. El títol ens promet joc, i ell juga amb nosaltres de moltes maneres. Ens deixa marejats i intrigats alhora. Del dia a dia de la investigació, acompanyant al sotsinspector i al caporal Veciana, salta a la veu de l'assassí, o als escrits d'una aspirant a escriptora que es deixa manipular per aconseguir la millor història.
          Ens ofereix un encreuament de pistes, unes destinades als investigadors, altres als lectors. Perquè l'assassí vol jugar amb el Vidal, i l'escriptor encara més amb el lector.
          Us atreviu a jugar?
Eloi G. G.

El llibre és el segon cas protagonitzat pel sotsinspector Vidal després de La mort sense ningú. En aquesta novel·la, Vidal ha d'investigar un cas en el que li van arribant pistes estranyes, en principi sense cap sentit, però que amb molta dificultat anirà trenant per tal d'arribar a la resolució del cas. Un cas, on diferents personatges segueixen d'altres, es disfressen, s'amaguen. Amb desaparicions, assassinats, secrets, passats foscos, canvis d'identitat...
          Una novel·la molt entretinguda, on s'alternen diferents narradors (fins i tot l'assassí) i on l'autor juga amb nosaltres, alhora que el criminal juga amb els protagonistes, en Vidal i en Veciana. Al principi em va costar entrar una mica al joc de l'autor (molts noms, moltes identitats), però una vegada hi entres t'ho passes molt bé.