L’ORIGEN DE RIUDOMS I LA SEVA VIDA

Riudoms, fou donat el 25 de gener de 1151 pel príncep Robert a Arnau de Palomar, d’acord amb la seva muller Agnès i el seu fill Guillem, amb la condició de repoblar-lo i construir-hi un castell a mitges. El 1154 la butlla d’Anastasi IV parla de l’església de Rivo de Olmis; la de Calixt III del 1154 l’anomena Riusulmorum i el 1290 el poble era anomenat Riudollomps.

Riudoms en el segle XIII experimenta un creixement, ja que el 1230 Guillem de Tarragona deixava en el seu testament diners per a les obres de la nova església. No es deuria tractar pas de l’església actual, doncs la col·locació de la primera pedra d’aquest temple, inaugurat l’any 1617, tinigué lloc l’anv 1599.

RIUDOMS EN L’ANY 1617

A mitjans del segle XVII, el cens de la població s’estimava en uns 1.400 habitants, i l’increment fou molt notable segons passaven els anys, doncs, per exemple, l’any 1857, la població ja comptava amb 3.478 habitants, la qual cosa fa pensar que l’activitat i el progrés anà engrandint el col·lectiu familiar, degut molt possiblement a la riquesa que d’una part l’agricultura i per l’altra, la industria de manualitats i artesana, obrí l’estabilitat empresarial de caire privat en l’elaboració i comercialització dels principals productos agrícoles, en els quals es fonamentava el nivell de benestar que es gaudia, fruit d’un trebail plegat d’esforços i sacrificis que el conreu de la terra comportava per viure cómodament en el bell mig dels alts i baixos que el sector primari, al llarg del temps, ha tingut d’afrontar per guanyar-se una pesseta, fomentant l’estalvi per poder ampliar el seu patrimoni. Així doncs, en quasi ben bé dos-cents anys, la població de Riudoms, ja s’havia doblat.

Tal vegada aquestes oscil·lacions en el cens es podrien deure a que la gent en el seu anar i venir d’un lloc a l’altre, s’establissin a Riudoms cercant una possibilitat de trobar feina, principalment, en el camp, tan actiu i en progressiva rehabilitació de les terres que s’anaven transformant d’un secà rutinari en un regadiu quan l’aigua treballada i descoberta dels cabals soterranis, mitjangant les galeries que s’anaven construïnt va permetre aconseguir el domini i canalització d’aquest element, fent-lo aparèixer damunt del subsòl en el que avui són les mines que reguen la quasi totalitat del terme.

RIUDOMS POBLE AGRICOLA

El poble fa valdre la seva capacitat a través de la gent inquieta i abnegada per sobreviure d’alló que la terra treballada pot fer créixer d’una llavor o d’una planta ben arrelada i ben assaonada (regada), i per tant, una de les principals fonts de riquesa amb que Riudoms ha comptat sempre, ha estat l’agricultura, ha estat aquesta fermesa i aquesta tossuderia de fixar el cap cot, doblegar l’esquena i atansar-se al pla de l’era, al pla del crestall, per collir-hi de l’horta esplèndides hortalisses per portar al mercat, per vendre-ho a bon preu i per contribuir al subministrament en altres llocs d’una quantitat i qualitat, que permetia, fins i tot, embarcar-ho al port de Tarragona l’any 1626, on les embarcacions carregaven blat, ordi, civada, cafès, avellanes, oli, garrofes, vins, etc.

La tècnica emprada en els treballs del camp durant el segle XVII no varia substancialment de la que ho fou en l’Edat Mitjana. L’augment de producció s’assoleix gràcies a les extensions dels conreus, en comptes de procurar-ne la intensificació. Hi alternaven la sembra i el guardatge; era emprada l’arada romana i els cereals se sembraven a la voleia, molt espessos i moltes llavors no arribaven a germinar; els fertilitzants eren escassos i rudimentaris , fins i tot escassejava l’adob amb fems. Amb aquests procediments i amb la total dependència dels factors metereológics les collites eren sotmeses a unes enormes fluctuacions.

No cal anar massa lluny, si ens volem fer una idea del tipus de conreu que predominava al nostre poble, doncs, a la memoria de molta gent de cinquanta anys, persisten l’existència de grans sembrats d’ordi, de blat, de civada, que feien que el temps del segar no fos feina només d’un dia, com ara que una sola màquina és suficient per collir el gra amb només unes hores per segar tot el sembrat que es fa actualment. Encara no fa ni quaranta anys, la temporada del batre suposava setmanes, i en les diferents eres que existien a les parets del poble, carros carregats més a munt de les baranes, transportaven ben lligades i afeixades les garves de la sembra que s’havia tingut de tallar a mà, amb la falç o amb la dalla, l’eina novedosa que facilitava molt millor les coses a l’hora de treure’n rendiment als jornals que es tenien de donar per recollir la collita.

LA TRANSFORMACIO DEL CAMP

També la vinya, al temps de veremar, tenia ocupada la major part de la pagesia, i no ens tenim de situar massa anys enrera si hem de creure que el conreu del cep pertany a una época llunyana. No fa ni tan sols quaranta anys, que el poble rebia quintars i quintars de raïm, collits d’unes grans finques que avui, les trobem plantadas d’avellaners, convertides en regadiu o novament transformades en altres conreus, degut al mal moment que està passant la fruita seca, que ha perdut aquell valor amb el qual, l’economia familiar feia front a tot un any d’esforç i de treball. Com diem, de vi, a Riudoms se n’ha fet molt, i sembla que quan es diu aixó, ningú s’ho acaba de creure, pero si donem un tomb pel terme ens preguntarem on deurien ser tants ceps plantats, per fer funcionar les nombroses premses que existien i que funcionaven nit i dia durant la campanya, que s’allargava setmanes i més setmanes. Però el món és així. Els canvis es succeeixen repetidament i el que uns hem vist de petits, quan som grans, poc a poc van produint-se uns canvis que sense quasi ni adonarte’n, el terme, les plantacions, i els conreus sofreixen modificacions constants, cercant altematives i cercant nous mitjans per viure i subsistir. Aixó ho estem presenciant actualment, quan l’avellaner, l’arbre típic i tradicional de la nostra terra, del nostre poble, cada any que passa, va desapareixent i a l’any següent, ja hi trobes o bé oliveres plantadas, o bé presseguers o bé un camp perdut i abandonat, ple d’herbam que creix i s’asseca i que el foc se n’encarrega de netejar.

REFLEXIO FINAL

És l’evolució, és el pas del temps que no perdona, són els anys que sumats, deixen enrera la imatge de riquesa i benestar, i poc a poc l’arriba a convertir en una altra molt més present, molt més negativa, molt més decebedora, enigmàtica pel significat que tindrà per qui, dintre d’uns anys, la contempli i vulgui entendre per què es va arribar a una situació tan extrema, tan empobrida, tan catastròfica i tan incomprensible. De qui serà la culpa? A què haurem d’atribuir aquest fenomen que ha tirat per terra tota la il·lusió que la gent tenia per viure de la terra, encara que fos amb el feixuc treball i amb les gotes de suor relliscant per tot el cos, ennegrit pel sol ardent de l’estiu? Són interrogants que deixem a l’aire per si tenen, dintre d’uns anys, una resposta positiva; i perquè els problemas d’avui, no portin conseqüències greus per demà...

El Camp de Tarragona. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. vol. 7, ps. 239-241, any 1982.

EL CASTELL

De l’existència del castell no consten referències escrites anteriors al 1287, que fou quan l’arquebisbe Bernat d’Olivella va deixar instituïdes en testament unes capellanies a l’Església de Tarragona, per tal de proveir al seu manteniment, i els seus marmessors que eren el preceptor i el sagristà de la Seu de Tarragona, els canonges Ramon d’Anglesola i Bernat de Ribes, van invertir els diners en la compra del castell i el feu de Riudoms, signant-se l’acta de venda amb Berenguer de Puigverd i la seva esposa Elisenda, el 3 de febrer de l’any 1290, amb l’aprovació de l’arquebisbe i del rei Alfons II, que signà i corroborà la seva autorització.

El dia 3 de febrer, Ramon d’Anglesola prenia possessió efectiva de la Vila i el seu terme, en entrar al castell rindomenc acompanyat d’alguns clergues, així com de familiars seus, tot cantant l’antífona de Santa Tecla i amb els crits de: Riudoms per Santa Tecla, per los marmessors de’n Bernat de ça Olivella...

Al llarg de dos anys , Ramon d’Anglesola i Bernat de Ribes van actuar com a senyors de Riudoms, i el 2 de desembre de 1292, a causa dels deutes que tenien aquests dos canonges, es van vendre el castell i el senyoriu per 42.000 sous al Capítol de la Seu de Tarragona.

Pel que fa a l’aspecte físic del castell sabem, doncs, que a la part sud hi havia uns arcs, probablement porxos, anomenats inferiors, i això fa pensar en l’existència d’uns altres porxos a la part contraria, per on s’accedia al celler, i sobre els arcs, hi havia l’aula o Sala del castell. Cloïien la fortalesa uns murs amb barbacana i era envoltada per una vall.

Ezequiel Gort Juanpere L’Om núm. 211 de 23 jul. 1986.
Ezequiel Gort Juanpere L’Om núm. 214 del 5 nov. 1986.

L’ESGLESIA

Si va existir un castell construït a finals del segle XII o primers del segle XIII, i segons la Carta de Poblament no resulta arriscat suposar que l’església va ser eregida al lloc on ja n’existia una, la qual seria naturalment romànica, d’aquesta, la documentació conservada si bé l’esmenta, no recull amb detall el tipus d’edificació que hi havia. La suposició no té, peró, inversemblança, doncs la construcció va ser tocant al castell, o sigui, més o menys, altra vegada, allà mateix on apareix l’església ara.

Si l’edifici actual compleix ara (1992) 375 anys de la seva inauguració, segons els indicis i documents existents, disposaria abans d’una altra construcció per als actes pietosos. En un moment donat, l’església romànica es deuria trobar petita o bé, per la vellúria, ja no deuria oferir condicions de seguretat o de possibilitats d’utilització. També existeix el criteri de la lletjor de les esglésies romàniques. Fos com fos, seria decidit l’alçament d’un altre edifici, el qual disposaria dels atributs més seductors, que a part de gran, tindria una presència exterior nova.

La primera pedra es col·locà l’any 1599 i de la construcció se n’encarregà el mestre d’obres Pere Blai, no conegut per gaire gent, col·laborant-hi Jaume Amigó, teòleg de l’arquitectura, humanista i rector de Tivissa i que fou l’introductor de l’arquitectura renaixentista al Principat.

L’església de Sant Jaume Apòstol del nostre poble és de planta basilical amb naus laterals a cada costat, les quals consten de sis capelles. La segona capella de la nau lateral de la dreta (mirant al presbiteri), dóna pas a la sagristia que es construí més endavant.

L’església no té un estil arquitectónic massa definit, és a dir, disposa d’uns traçats que van des del gòtic final fins l’art renaixentista i és un bellíssim exemplar de l’estil neoclàssic.

Els elements del gòtic final comprenen la bòveda de la nau central que es troba al bell mig d’un canó dividida en trams per arcs faixons que descansen sobre mènsules que es corresponen al mateix temps en els pilars. La decoració entre els arcs faixons és de motllures que imiten a la bòveda de creueria. Entre els pilars les motllures donen pas a una bòveda vahida i les motllures que recorren la part superior de les naus laterals s’aixamplen donant pas a la cornisa.

Hi ha petits rossetons en els vèrtexs de les bòvedes de creueria i en la façana, i donant per la part interior del cor, hi ha un rossetó fet de vitralls de colors on s’hi representa l’Apòstol Sant Jaume, patró de la Vila.

Els elements renaixentistes que s’hi poden contemplar són els arcs de mitja punta i les balustrades del cor. En una capella de la nau lateral de I’esquerra hi veiem que la bòveda de mig canó és de casetons. Les demés segueixen una decoració segons el gòtic amb bòvedes de creucria i de nervis.

No hi trobem columnes, sinó només pilastres que separen una capella de l’altra. Hi ha tres pilastres: l’una mira cap a la nau central i dos miren als laterals.

La base és jònica, amb dos toros i una escòcia. El capitell és dòric, però amb motllures adicionals. El pas de les naus laterals enllaçant amb les capelles és a través de les bòvedes de mig canó. Les pilastres que miren a la nau central, a l’arribar a la línia de les impostes, no s’acaba i segueix pujant més amunt fins arribar a l’entaulament. L’entaulament té un arquitravés llis amb dues motllures transversals, un fris llis i una cornisa sortint amb mútels que permeten el pas d’una persona, ja que està a l’alçada d’unes finestres amb vitralls representant cadascun dels apòstols i així poderhi passar per a procedir a la seva neteja amb molta més comoditat.

En el centre de l’església, a un i altre costat de la nau central i adossat als pilars centrals veiem dues trones marcadament renaixentistes amb decoració de casetons.

Només en una de les capelles (la mateixa que té la bòveda de casetó) hi ha un entaulament amb arquitravés llis i prim, fris amb triglifis i metopes i cornisa sortint amb motllures.

I perquè sapiguem qui era Pere Blai, el mestre d’obres que construí el temple, hem de dir que fou qui també construí el Palau de la Generalitat, sobre la vella capella gòtica existent i també construí la capella de tres naus al primer pis (actual saló Sant Jordi), amb una cúpula el·líptica que sobresurt de l’edifici, la qual, en l’ocasió quan tenim d’entrar-hi quan visitem el Palau de la Generalitat, quedem tremendament admirats de tanta bellesa i de tanta esplendidesa artística. Una construcció molt semblant a la nostra i que es deu a la direcció de Pere Blai la tenim molt a prop, l’església de Sant Andreu de la Selva del Camp i la d’Alcover. També se li atribueix l’església de Sant Jaume de Tivissa.

Tot el terra del temple de Riudoms està fet amb hidràulic modern, construit l’any 1924. Hem de dir que l’hidràulic era un tipus de mosaic.

L’ESGLÉSIA A L’ANY 1650

La modificació del temple, després d’inaugurar-se i obrir-se al culte, no s’aturà, i segons un document datat l’any 1650, podem veure que es tracta d’una secció transversal de l’ala esquerra del temple i en el grafiat s’observa la secció inacabada, la compresa entre la capella on s’hi troba l’antiga pila bautismal, fins la capella de Sant Joan, i en la del mig, l’actualment dedicada al Beat.

Tanmateix, és fàcil d’observar-hi en la part superior del disseny, les obertures existents, a través dels vitralls de les quals penetra la llum diurna dins el temple.

La porta en arc i dues columnes que sostenen el frontis de la segona capella, correspon a l’accés a la Capella del Santíssim, coneguda popularment per la Capella fonda, i per últim, l’arc d’estil gòtic de la primera capella, tot fa pensar que es tracta d’un projecte inicial que si es dugué a la pràctica, després es modificà quedant tal com està ara. Més aviat creiem que el seu punt d’ametlla mai es realitzà, i sí que es va construir conservant el conjunt una unitat estructural.

Jordi Elias Campius - L’Om núm. 85 de 15 nov. 1975.
Octavi Bono Gispert - L’Om núm. 244 de 2 juny 1989.
Estudi artistíc i històric de l’Església de Sant Jaume, d’Octavi Bono Gispert i Josep Fargas Mas, desembre, 1985. L’Om núm. 199 de 10 jul. 1985.