Diu la dita que les coses són del color del cristall amb què
es miren i això és totalment cert quan parlem de certs
polítics locals.
Que ho volem veure de color de rosa? Doncs ho veiem tot de color de
rosa.
Que no volem veure que hi ha problemes quan sí que n'hi
ha? Doncs diem que de problemes no n'hi ha i prou.
Aquestes reflexions ens venen al cap després del Ple de l'Ajuntament
del 3 de febrer. En aquest Ple es va exposar la postura de l'equip
de govern sobre les accions a fer referents al vial de Cambrils a Salou.
Sembla que tothom hauria de coincidir en què hi ha un decret del
1989 que diu que les obres correspon fer-les a la Diputació de Tarragona
- per ella mateixa o en conveni amb una altra administració- ; que
han passat nou anys i que de moment per no tenir, no tenim ni tan sols
el projecte -porta un retard de més de mig any-; que les Diputacions
es treuen de sobre les competències de carreteres a molt tardar
al 1998 i que per tant posar un milió al pressupost pot ser una
mostra de bona voluntat... per una voluntat poc eficaç si
les competències es traspassen; que per tota partida només
tenim 1 milió al pressupost de la Diputació; que la
Generalitat diu explícitament que no hi fica un duro perquè
no li correspon fer el vial...
Tot plegat un panorama un xic negre... és clar si hom vol veure-ho
negre.
Perquè el tipus de polítics a qu al·ludíem
més amunt ho veu del tot diferent: ho tenim millor que mai
-és clar, del no-res al quelcom és molt!- ; tot són
possibilitats al davant nostre -darrere no hi ha res, és veritat;
que cap problema amb la Generalitat: tot es pot replantejar; que
qui diu el contrari té mala intenció, etc.
Nosaltres, al contrari, creiem que és més coherent
dir que de moment no tenim res de res. I que cal dir que les coses
no estan clares quan no ho estan. Perquè ? Doncs per fer el que
cal: no adormir-se amb il·lusions i lluitar davant de les altres
administracions amb força i fermesa.
Però és clar: no es pot estar a bé amb uns i amb
els altres: amb la gent que a peu de carrer reclama solucions i amb els
qui, adalt del seu pedestal, diuen que amb ells no els hi toca fer el vial,
que no hi ha diners.
Perquè no es pot nedar i guardar la roba, i estar pendent
tot el rato de no perdre la cadira.
IC-EV ho té clar: no ens regalaran res. Si volem solucions
al vial Cambrils-Salou, si volem solucions a la congestió de la
340, si volem un CAP en condicions, cal lluitar de valent i des d'ara.
Amb l'alcalde al davant però amb tot el poble al darrere.
Exigint a l'alcalde que es fiqui al davant de la lluita però reclamant
al president de la Generalitat quan vingui a Cambrils solucions i no paraules
per sortir del pas. És un problema de tots.
Tornem a l' àrea d'esports de l'Ajuntament.
Diu la dita que "com més clars, més amics". Però
, com en totes les coses , hi ha qui no ho entén així. Perquè
, per exemple, no és més clar i més senzill
que, si es vol adjudicar la gestió del Punt d'Informació
Juvenil a una entitat de joves, es faci amb un concurs públic on
tothom es pugui presentar i després s'adjudiqui a aquella entitat
que faci la millor proposta?
Doncs no, el que s'ha fet en aquest cas és adjudicar-ho a dit
i com qui diu d'amagat. Ni tan sols ha passat per Ple. Un milió
i mig de pessetes -que és l'import de la subvenció-
s'hauria d'administrar amb més transparència
... com a mínim per no donar lloc a males interpretacions. Perquè
estem parlant d'una adjudicació on, fins i tot, sembla que el regidor
d'esports s'hauria d'haver abstingut per parentiu.
Es queda molt bé dient a tothom que sí, perqu així
tothom està content i ja no protesta més, per
el problema ve a l'hora de complir allò que s'ha promès
i compromè s.
El mes d'octubre, el nostre grup va presentar un escrit a la Comissió
de Cultura demanant més personal per la biblioteca municipal, donat
que el poc que hi ha es veu cada dia més desbordat (també
demanàvem ordinadors connectats a Internet) .
Al sr. Panicello li va faltar temps per dir que sí, que el tema
"ja està inclòs al pressupost del 98" (així
consta a l'acta de la comissió). El problema va venir quan aquest
nou lloc de treball no sortia a la plantilla de la Biblioteca prevista
pel ‘98 -i així ho vam expressar al ple on es va tractar el tema.
Vam tenir la callada per resposta, cosa habitual en l'equip de govern ,
que acostuma a sortir-se per la tangent davant de preguntes concretes.
El cas és que ara al febrer, el sr. Panicello es despenja dient
que es vol posar un objector a la biblioteca, que hi ha poc personal i
que ja veurem en el futur si s'hi pot crear una altra plaça.
Benaurats siguin els objectors que ens solucionaran tots els problemes
de personal... sense pagar ni un duro!. D'això encabat n'hi
diran "creació de llocs de treball".
Llàstima sr. Panicello que d'objectors no n'hi haurà
sempre...
La violència contra les dones és un fenomen social que
es reprodueix generació rere generació. Sembla, però
, que el tema sigui de màxima actualitat segons la premsa d'aquests
últims mesos, que recull diferents successos que atempten contra
la integritat de la dona. En realitat, les dones han hagut de patir des
de fa molt de temps la violència en la seva
pròpia pell, per no s'atrevien a denunciar els abusos
que patien i d'alguna manera la societat era tolerant amb aquests fets.
També les lleis han canviat gràcies als canvis polítics
que s'han basat en els principis democràtics que regeixen la nostra
societat.
Secularment les dones han hagut de suportar una violència aleatòria
masculina i amb elles també ho han suportat els fills. Podem dir
que darrere de cada dona maltractada també hi ha un/a nen/a maltractada.
La questió de la violencia contra les dones està
directament lligada a les diferencies existents entre els sexes. Només
cal recordar que l ' any 97 s'han denunciat i registrat 57 dones assassinades,
la majoria vinculades amb relacions matrimonials o de convivència
amb l'agressor. Aquestes dones havien denunciat a les autoritats policials
i judicials la violència i coaccions de les quals eren víctimes.
Totes elles van resultar abandonades a la seva pròpia sort sense
rebre cap mena d'atenció. I és que la violència familiar
s'origina en el nucli familiar, que resulta ser un marc d'impunitat per
a l'agressor, la qual cosa fa molt difícil el seu descobriment i
la resolució dels casos.
En el nostre país 18.000 dones denuncien maltractaments de la seva parella, la qual cosa representa un 5% menys de la violència realment existent. La violència contra les dones constitueix un atemptat contra els drets humans, contra les normatives legislatives i altres mesures i recursos que s'haurien d'arbitrar per corregir una situació injusta de raó de sexe.
Aquesta violència és una mera expressió de les
diferencies entre home i dona. Continuem vivint en un món on el
sexe masculí es considera superior al femení. Encara ensenyem
als nostres filis a lluitar i competir. En canvi, a les nenes les ensenyem
a cuidar i obeir. És cert, com deia abans, que hem avançat
en aquesta matèria i que moltes coses han canviat si pensem en
èpoques llunyanes per properes, on es considerava que la dona
no podia votar perqu era incapaç d'opinar políticament,
per encara continuem reproduint entre nosaltres mateixos i en el
nostre entorn els rols sexuals típicament reconeguts. Encara no
assumim que una dona pugui arribar a un nivell màxim acadèmicament,
que tingui una vida pública política o social. No podem assumir
que una dona prengui decisions i s'enfronti sola a la societat. Tampoc
no podem assumir que les lleis han de canviar per protegir les dones de
la violència. Admetre tot això seria trencar amb els
motlles establerts. Aquesta societat està adequada a una cultura
masculinitzada i patriarcal. Per això , tot el que suposi trencar
amb aquests comportaments suposa canviar també escrupulosament les
normes elaborades al llarg de la història. Fins fa molt poc no es
considerava un delicte la violència a la llar, no només contra
les esposes sinó també contra la resta de dones del nucli
familiar. Això és el que passa a altres àmbits;
per exemple, a ningú li estranya la notícia que una prostituta
sigui maltractada per un client o el seu macarró.
Podem constatar també que en el món del treball existeixen
diferents tipus de violència que, tot i no ser físics, poden
ser psicològics o sexuals.
Jo acabaria per resumir tot el que s'ha exposat citant l'article número
1 de la Declaració sobre l'eliminació de la violència
contra la dona elaborat per les Nacions Unides i que considera que la violència
contra les dones és: «Qualsevol acte de violència basat
en la pertinença al sexe femení que tingui o pugui tenir
com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicolò
gic per a les dones, incloses les amenaces de tals actes, les coaccions
o la privació arbitraria de la llibertat tant si es produeix en
la vida pública com privada».
Aquest text, que podria ser un simple record del que va ser per desgracia per a tots nosaltres, és una constatació de la realitat de la nostra societat cada dia. Tradicionalment s'ha permès o estimulat la violència com a forma de resoldre les tensions i problemes. Quan falten pocs dies per al 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, voldria recordar que no únicament les guerres o el terrorisme són expressions de violència.
M. DOLORS MEDINA, presidenta del comité local d'IC.
El dret a emigrar forma part de la Declaració Universal dels Drets Humans, per aquest dret no comporta la contraprestació del dret a immigrar. És a dir, el dret internacionalment reconegut a sortir de l'assentament d'origen no es correlaciona amb el reconeixement del dret a arribar a qualsevol lloc.
Abordar l'anàlisi dels factors que determinen els desplaçaments de població tant forçosos com voluntaris és cada vegada més complex, doncs no podem ignorar que la qüestió fonamental és precisament el desequilibri entre el Nord i el Sud; res no pot impedir que el 80% de la població mundial, mentrestant, continuï en la més absoluta pobresa, intenti compartir les riqueses que saben que es troben al Nord.
La immigració estrangera a Catalunya és, a com a la resta
de l'estat espanyol, força recent i les xifres de població
són encara reduïdes: aproximadament l'1,5% de la població
total. Estan per tant molt per sota dels percentatges d'altres paï
sos d'Europa com ara el 7% de França, i també per sota del
3% de mitjana europea. El total de residents estrangers que hi havia a
Catalunya a principis de 1997, segons xifres donades per la Comissió
Interministerial d'Estrangeria, era de 114.264 persones, distribuï
des de la següent forma:
Barcelona 84.531
Girona 18.252
Tarragona: 8.223
Lleida: 3.258
Si considerem només la immigració extracomunità
ria (de fora de la Unió Europea) tenim una xifra de població
immigrada a Catalunya de 78.904 persones, de les quals 45.788 tenen permís
de treball, la resta només són permisos de residè
ncia, sense dret a treball. A més, cal considerar la
xifra possible d'immigrants en situació irregular, que probablement
estigui per damunt del 25% dels regularitzats, amb la qual cosa la població
immigrada extracomunità ria estaria entre els 100.000 i les
125.000 persones.
Malgrat el petit nombre d'aquestes xifres, a Catalunya s'ha rebut la
immigració estrangera amb els mateixos temors i prejudicis
que hi ha per tota Europa, tot i que, com a contrapartida, una part de
la societat catalana s'ha mostrat oberta i amplament solidària.
Que s'imposi una tendència o altra depèn del treball
que facin les institucions, les ONGs, els sindicats, ... Per en la
mesura que les xifres d'immigració es vagin equiparant amb les de
la resta d'Europa, la lluita contra els prejudicis xen fobs demanar
esforços més grans.
La integració de la població immigrada a la nostra
societat exigeix un conjunt de canvis en la legislació i en les
polítiques d'immigració que són principalment compet
ncia del govern de l'Estat, per també requereix una
sèrie de mesures a realitzar per les diferents administracions adreçades
a eliminar totes les situacions de discriminació que pateix aquesta
població en l'àmbit laboral, en l'educació, en l'accés
a l'habitatge, etc.
En l'à mbit laboral, l'esforç ha de centrar-se en la
lluita contra la discriminació en l'accés al lloc de treball
i en les condicions de treball.
S'ha de potenciar des de la Generalitat la informació i divulgació
dels drets dels treballadors/es.
ENCARNA MEDINA, del CITE Tarragona
Desde hace un tiempo, por cierto bastante prolongado, los vecinos de Vilafortuny tenemos que soportar unos desagradables olores: todas la mañanas cuando salimos de nuestras casas los sentimos y lo mismo al abrir las ventanas para ventilar las habitaciones. Este penetrante olor las invade, nos obliga a cerrar puertas y ventanas y a esperar que al día siguiente haga viento y el olor se disipe para poder ventilar.
En un primer momento se comentó que podían ser olores de la depuradora, después que podía ser una empresa de reciclado de recipientes ubicada en las proximidades; pero siempre han sido comentarios entre los vecinos, ya que, al menos yo, no conozco un comunicado de alguna autoridad competente que nos explique el origen de los olores y lo que se está haciendo para solucionar el problema.
Desde aquí querría hacer unas preguntas a los responsables
en el Ayuntamiento.
Quién origina y de dónde proceden estos olores?
Hasta cuando habremos de soportarlos?
Son originados por agentes tóxicos o son inocuos para
nuestro organismo?
Si son tóxicos quizás tengamos que esperar a tener sarpullidos
en la piel o tener dolencias respiratorias para que se empiece a
tener conciencia del problema y se pueda solucionar.
Si no es así, mejor para todos, pero por qué hemos
de soportar estos desagradables olores cada ma ana?.
J. CORELLA
Com tothom sap, I'Ajuntament ha aprovat el pressupost de l'exercici
98, un meravellós pressupost de 3.000 milions, dels quals 735
són per inversions en equipaments i millores viàries.
Així doncs, hi ha unes disponibilitats pressupostàries
importants però no es preveu invertir ni un duro en el vial de Cambrils
a Salou, ni en el centre cultural .... etc. Diuen que per aquestes obres
faran una ampliació de Crèdit .
Passarem, un any més, sense tenir prou diners per grans inversions
i per això haurem d'endeutar-nos una mica més. No valdria
més la pena fer algunes petites obres, que moltes vegades són
les que donen millor servei als nostres veïns ?
Doncs no, un any més haurem de veure com en tot un nucli urbà,
com és l'Eixample i I'Eixample platja no hi ha ni tan sols una zona
d'esbarjo per els nostres infants, on puguin jugar en unes condicions mínimes
de seguretat. Tot hi que hi ha un col.legi i dos instituts en aquesta zona,
així com un important volum d' habitants tot l' any.
Un gronxador que hi havi, deixat de la mà de Déu, el
teníem a la platja i després de denunciar en diverses ocasions
que arreglessin una fusta que feia falta, van i ho treuen: bona solució,
no?
Ja sabem que l'any proper tindrem el Parc del Pescador, però
durant aquests dos anys els infants on juguen, senyor Alcalde? Tants diners
val equipar una plaça amb un mínim de seguretat i un senzills
aparells lúdics?
Vol dir, senyor Alcalde, que els infants de Cambrils no es mereixen
després d'un dia de col.legi i de deures poder passar una estona
en un lloc cèntric i segur amb els amics?
Estem a les portes del segle XXI i Cambrils no té un estudi
de les necessitats que tenen els infants i no tan infants. Li ho repeteixo:
Cambrils també té infants, senyor Alcalde.
LLUIS VIDAL