Kyabé, 9 septiembre 2005

Benvolgut Miquel:

Per començar, felicitar-te perquè t'has decidit a escriure-me en català.

Vaig rebre el teu mail del 13-07-05. Em va sorprendre que m'escrivissis, però no el motiu. Ningú d'altre més que tu podia estar fent aquest tipus de recerca. És veritat com dius al teu missatge, que "tal vegada podràs escriure ara que teniu l'estació de pluges" Me costava posar-me a escriure fent un salt tan gran, però ahir mateix vaig decidir posar-me davant l'ordinador.

Per a mi és un repte per dues raons: perquè me fa pensar la vida sobre elements que queden bastant lluny, i estic acostumat a reflexionar sobre les coses que escric tres o quatre dies mes tard d'haver passat. Tu me parles de coses succeïdes fa 35 anys com tu bé saps.

En segon lloc, es un repte perquè totes les persones evolucionem amb el temps, i les coses que jo pensava fa 35 anys i les circumstàncies que vivíem llavors eren força diferents de les d'ara. Per aquesta darrera raó començaré per descriure aquestes circumstàncies personals i ambientals.

1. Tenia 25 anys, l'any 1970. Feia dos anys que havia sortit del filosofat de Sant Cugat on se movien tantes coses en aquells darrers anys del franquisme. Arribat a El Picarral me vaig trobar amb un equip de 4 sacerdots jesuïtes, dos dels quals portaven la parròquia i altres dos, nous sacerdots a qui el bisbe encara no permetia treballar. Jo, com que aleshores, al barri, era el Manolo el que vive con los curas, no vaig tenir cap problema per posar-m'hi a cercar feina. Vaig entrar a treballar a una foneria, a cinc minuts de casa, el primer de setembre de 1968.
   Jo en aquells moments tenia molt poc pes dintre d'aquell grup de jesuïtes tant a nivell social, com ideològic i teològic. L'arribada del P. Arrupe a Espanya la vam rebre a El Picarral com una ona de preocupació que se va estendre ràpidament entre tots els equips de Missió Obrera de l'estat espanyol. Jo en aquell temps era un jove que havia sofert un desclassament important dintre la meva vida, igual que molts d'altres companys jesuïtes.
   I estàvem vivent des de ben a dintre les tensions polítiques i econòmiques que vivia la classe treballadora d'aquell temps. Sentir que el P. Arrupe arribava a Espanya i que aniria a visitar en Franco per agrair-li, ara no podria dir quins tipus d'ajut que havien rebut al Japó, això provocava una reacció automàtica en un context diari de lluita des de la classe treballadora al costat de tants grups polítics que lluitaven des de la clandestinitat contra la dictadura. Per arrodonir la situació s'ha de reconèixer que aquestes circumstàncies ens feien viure un maximalisme ideològic que ens impedia una certa serenitat a l'hora de tenir un diàleg amb gent d'altres posicions i de la qual cosa ara encara en sent vergonya.
   A ca nostra ens va arribar la notícia que els altres companys no rebrien el P. Arrupe. Vam tenir una reunió a casa i es va decidir que si els altres no el volen rebre, tenen molt bones raons per fer-ho i nosaltres també hi estem d'acord, però per què no "rebre'l però per dir-li tot allò que no ha pogut sentir dels altres"?
   Amb aquest argument va quedar justificat per a nosaltres que acolliríem el P. Arrupe a ca nostra, i vam decidir que cada un de nosaltres cinc parlaria d'un tema amb tota llibertat, sabent que entre tots havíem d'expressar-li les tensions de la Missió Obrera espanyola del moment. El patíbul pel bon P. Arrupe estava preparat.
   Des de que es va saber que nosaltres rebríem el P. Arrupe, al barri de El Picarral de Saragossa, es va crear una certa expectativa entre els grups polítics de base, i encara més de part de la policia secreta d'aquells temps. De fet, un amic ens va dir que un dels policies va intentar gravar el que es deia allà dintre, aplicant uns minúscul micròfon pel forat del pany.
   També havíem parlat, dies abans, sobre què li donaríem per sopar. Seguint l'estil maximalista abans esmentat, havíem de ser conseqüents amb el tipus de vida que portàvem. En aquell moment, una dona del barri ens preparava el dinar mentre treballàvem, i el portava a casa amb una fiambrera [carmanyola] d'aquelles d'alumini. Vam decidir oferir-li un sopar així: una amanida de tomàquet , una fiambrera plena de sardines torrades, pa i un porró de vi negre. Tot allò al mig de la taula, i que cadascú es posàs dintre el seu plat allò que volia menjar. El porró, anava passant de mà en mà. El grup de tres o quatre jesuïtes que acompanyava el P. Arrupe vivien la situació amb molta tensió, i un signe del que dic podria ser l'efusiva rialla que tots feren quan el P. Arrupe va agafar el porró i va beure amb no massa encert, perquè part del vi li va caure fora de la boca. A nosaltres ens va semblar un fet simpàtic d'apropament, però aquella escandalosa rialla dels altres ens va semblar de més. I va arribar el moment de parlar.
2. El que em queda a la memòria d'aquella conversa: és una llàstima que la memòria visual que encara tinc d'aquell sopar no està al mateix nivell de la memòria dels continguts. Els acompanyants del P. Arrupe havien decidit donar-nos un temps limitat a cada un, controlat amb rellotge a la mà, no a la mà del P. Arrupe sinó del cap de protocol. Tots, l'un darrera l'altre, vam anar dient el que havíem preparat per dir-li. Estàvem acostumats a viure dintre el conflicte i vivíem convençuts de què el conflicte era bo per ajudar a crear situacions noves i positives, segons el criteri d'acció tant utilitzat pels grups d'esquerra d'aquell moment "S'han d'aguditzar les contradiccions"
   Lo únic que recordo, i no ho oblidaré mai, és el títol del tema que jo vaig elegir per parlar-li al P. Arrupe: La vergonya d'ésser jesuïta. Intentaré descriure des de quina experiència vaig veure com lo més natural parlar-li d'aquest tema.

El P. Arrupe no va intentar en cap moment refutar el que nosaltres li dèiem, i es va mostrar sempre molt atent al que li manifestàvem. Una vegada passada aquella roda d'intervencions, tan dura en molts aspectes, tots quedàrem amb el descans de la tasca acomplerta.

Però el del rellotge va dir que era l'hora de marxar. El líder ideològic del grup de casa va dir que el Pare Arrupe era a casa nostra i encara tenia coses a dir-li. El P. Arrupe li va dir que parlés. El deixaren parlar un poc, però al cap de 3 minuts, el cap de protocol va dir que s'havia acabat. El nostre company va dir que si no podia parlar al Pare Arrupe a casa seva, se'n anava. Se va llevar i se'n va anar, pujant les escales cap a la planta de dalt del nostre habitatge. Per a mi va ésser un moment molt crític, i jo no imaginava què podia suposar aquell gest del nostre company: si volia dir que deixava la Companyia o què. De fet el P. Arrupe no va intervenir més. Quant ens acomiadàvem, el nostre company va baixar i el P. Arrupe va fer de trobar-se amb ell i li va parlar de manera molt tranquil·la donant-li ànims. Veure'ls parlar sols i a part me va donar tranquil·litat.

A nivell ideològic un dels gran defectes que vivíem en aquell temps, així ho qualifico ara passats tots aquests anys, era un simplisme d'anàlisi molt gran. Aquest simplisme era característic de moltes reivindicacions obreres, i ens feia caure sempre en un gran maniqueisme. Tot era cosa de bons contra dolents. Jo crec que, al llarg d'aquesta visita, el P. Arrupe sempre va ser el bo, el sentíem com el nostre Pare General, el nostre, encara que haguéssim de posar-li qüestions molt dures, i li parlàvem amb tota sinceritat sabent i confiant que ens escoltaria, com efectivament va fer. Els dolents de la pel·lícula en aquest cas van ser els qui l'acompanyaven, i crec que són els que pitjor de tots ho passaren.

Jo supos que alguna de les preguntes dels altres companys devia anar en el sentit de demanar-li per què anava a visitar Franco, però no ho puc afirmar amb certesa, ni tampoc què va contestar l'estimat P. Arrupe. Durant molts anys he pensat en aquesta visita, com la vam viure, com la vam patir, i la qualitat humana i espiritual que ens va demostrar el bon Pare Arrupe. Sempre li he quedat molt agraït per tot allò.

Manolo Fortuny SJ
Kyabé (Txad), 35 anys després.

Els altres
testimonis