| Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec? |
Si no les veus,
doble click...  |
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome... |
| Explorador recomanat: Mozilla Firefox | Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... |
|
...a
través del seu fill Jesucrist,
dia. VIhsou/ Cristou/ tou/ ui`ou/ auvtou/(
o[j evstin auvtou/ lo,goj avpo. sigh/j proelqw.n Ignasi d'Antioquia,
Ad Magnesios, VIII |
Sortir d'un silenci
catequesi pasqual
|
Abans (parlo dels
voltants del segle IV) “la tasca o ministeri de la catequesi es considerava
una tasca delicada i de gran responsabilitat. Tant a l’Orient com a l’Occident,
la catequesis, en aquell temps, era una tasca personal del bisbe, que no
la cedia fàcilment a ningú”. |
| A la darrera catequesi, abans
de les vacances de la Setmana Santa, vam explicar aquestes dues expressions
del Credo.
Recordeu el que déiem: de tot el que diem en el Credo, serien les dues úniques afirmacions "històriques". “Patí sota Ponç Pilat / fou crucificat, mort i sepultat” és, de tot el que diem (o cantem) en el Credo, l’únic esdeveniment del qual podríem trobar una constància “històrica”, diguem-ne periodística. I també déiem que, amb aquestes paraules, s’acaba per Jesús de Natzaret –com s’acaba per a tots- una vida, una història… |
 |
 |
Al girar full, trobem tota una pàgina en blanc.
No hi ha cap error.
Aquest full en blanc representa un temps de silenci, un gran silenci, aquell silenci que per a molts i moltes fou l’única resposta a “Patí sota Ponç Pilat / fou crucificat, mort i sepultat”. Un silenci ben humà, ben semblant al que avui dia molts podem sentir davant del que passa… Aquest silenci, aquest “quedar-nos sense paraules”, algun evangelista l’expressarà sota la imatge de les tenebres que cobrien tota la terra aquella tarde de Divendres Sant (Mt 27, 45), i, com les imatges sempre es poden multiplicar, és també el silenci de la aurora, quan el sol encara no ha sortit… del matí de Pasqua. |
Aquest silenci, la litúrgia tradicional de la Setmana Santa
de l’església occidental l’ha entès bé, jo crec. Per
a ella és un silenci d’adoració, que comença,
un cop llegida la narració de la Passió i Mort del Senyor,
amb l’adoració de la Creu.
|
| Aquella
mateixa nit, Jacob es va llevar,
va prendre les seves dues mullers amb les dues serventes i els onze fills i travessà el gual de Jaboc. Els va fer passar a l’altra banda del riu i també hi dugué tot el que tenia. I ell es va quedar sol. Llavors un home, un desconegut, va lluitar amb ell fins a trenc d’alba. El desconegut, veient que no podia vèncer Jacob, li digué: “Deixa’m anar, que despunta l’alba”. Jacob va respondre: “No et deixaré anar que no m’hagis beneït”. L’altre li va dir: “Com et dius?” Ell respongué: “Jacob” Li torna a dir: “D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes i has vençut” Jacob li demanà: “Digues-me, si et plau, el teu nom” Però ell va respondre “Per què em preguntes el meu nom?” I el va beneir allà mateix. Jacob va donar a aquell lloc el nom de Penuel, perquè deia: “He vist Déu cara a cara i n’he sortit amb vida” El sol va sortir quan Jacob ja havia
passat més enllà de Penuel.
Del Llibre del Gènesi
cap 32, 26-32 |
I jo diria que, molt encertadament, l’església manté
la paraula “adoració” en aquest moment –i potser únicament
en aquest moment- de l’adoració de la Creu en els oficis del Divendres
Sant, un cop escoltada la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist.
Aquest és el moment “històric” (Patí sota Ponç Pilat / fou crucificat, mort i sepultat), símbol de tants altres moments de la nostra història humana, en què l’home és cridat a entrar en un “cara a cara” amb Déu. Davant de la creu, certament de la de Jesús, però també com símbol i resum de moltes altres esgarrifances humanes, els cristians som invitats a entrar en “adoració”, som invitats a entrar en un “cara a cara amb Déu”, som invitats a qüestionar-nos a nosaltres mateixos, som invitats –almenys- a tenir compte de les paraules que diem (sobre tot, de les que ens diem a nosaltres mateixos). Davant de tantes creus, som cridats a l’adoració… Què és l’adoració? Impossible de definir-la, només explicable per imatges i per narracions. Una d’elles, la que trobem en el Gènesi: el “cara a cara” nocturn de Jacob amb Déu, la lluita en solitari de Jacob amb Déu. “Adorar” és, a vegades, lluitar amb nosaltres mateixos, és
endinsar-nos en la nostra nit, personal i col·lectiva, submergir-nos
en “les tenebres que cobrien tota la terra”, esperar l’aurora… (amb les
mateixes ànsies que els sentinelles del torn de nit (una imatge
bíblica dels salms Podeu llegir
|
| Sortir d’aquest silenci d’adoració, i sortir-ne amb un nom nou (un nou sentit per a la vida nostra de cada dia) i sortir-ne amb vida, recuperar la paraula (no les nostres antigues paraules)…, fou una experiència tan superior “a les nostres pròpies forces” que els primers deixebles no van tenir altre remei que recórrer un cop més a expressions simbòliques: per a uns, “recuperar un nou sentit a la vida” només fou possible per “un jove vestit de blanc” (Mc 16,5), o per “dos homes amb vestits resplendents” (Lc 24,4), o per “un àngel assegut sobre la pedra” (Mt 28,2); per a d’altres, “recuperar la paraula” només fou possible per “una ventada impetuosa”, una “remor que omplí tota la casa”, unes “llengües com de foc”, començar a parlar en diverses llengües…(Ac 2,3-4) |
| I després, què? | |
El silenci comença a expressar-se,
no en paraules, sinó en imatges.
 |
davallà als inferns ressuscità
al tercer dia
seu a la dreta de
I
d'allí ha de venir
a
judicar
els
vius i els morts
|
| No entrem aquí en una cronologia
de fets i d’esdeveniments.
Són imatges, i cada una d’elles vol expressar tot el que el silenci d’adoració (el silenci del gran dissabte, dirien els antics) ha fet renéixer en l’interior del creient. |
|
El que cantem en el Credo no són afirmacions. Afirmacions
que sempre –i potser més en el nostre món cultural occidental-
són polèmiques: si afirmo això, no puc afirmar allò
altre.
Cantem imatges no perquè allò que volem expressar siguin contes de fades, sinó perquè les nostres velles paraules no són capaces d’expressar el nostre propi “nom nou” que hem descobert en el llarg silenci d’adoració. El Credo ha reunit aquestes cinc imatges: no són les úniques (repassant els llibres del Nou Testament podríem trobar algunes més); cap d’elles vol ser més que les altres, cap d’elles es barallaria per a ocupar el primer lloc de la llista; totes saben que expliquen una veritat, però també saben que no poden explicar-la tota. Saben que són imatges nascudes, infantades en el silenci d’uns homes i d’unes dones concretes, d’un temps concret, d’una cultura concreta… i saben que altres silencis d’uns altres homes i dones poden infantar i fer néixer altres imatges. |
|
Gràcies
per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat febrer 1999 Ültima actualització: gener 2022 |
Per dir la teva |
Pàgina principal de la web
Altres temes |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
,
ja veieu que tot són imatges), de tal forma que, a més a
més de sortir-ne amb un nom nou (una nova manera de situar-nos
en aquest món), exclamen: “...i n’he sortit amb vida”.