Els jesuïtes, tots ho sabem, tenim una fama d'elitisme, de seleccionar molt bé el nostre públic. És, certament, una fama ben guanyada i de la qual no ens hauríem d'avergonyir. El mateix sant Ignasi, ja molt abans de fundar la seva Companyia, recomana aquesta actitud. No sé si seria exagerat de dir que seria una de les seves primeres normes apostòliques.

Según la disposición de las personas que quieren tomar exercicios spirituales, es a saber, según que tienen edad, letras o ingenio, se han de aplicar los tales exercicios; porque no se den a quien es rudo o de poca complisión, cosas que no pueda descansadamente llevar, y aprovecharse con ellas... Ansimesmo, si el que da los exercicios viere al que los recibe ser de poco subiecto o de poca capacidad natural, de quien no se espera mucho fruto; más conveniente es darle algunos destos exercicios leves hasta que se confiese de sus peccados; y después dándole algunos exámenes de conciencia, y orden de confesar más a menudo que solía, para se conservar en lo que ha ganado, no proceder adelante en materias de elección, ni en otros algunos exercicios, que están fuera de la primera semana; mayormente quando en otros se puede hacer mayor provecho, faltando tiempo para todo

Anotació 18
De los Exercicios Spirituales

No seria fer justícia a sant Ignasi si penséssim que aquest "no proceder adelante" només és una norma pràctica: no perdre temps

...mayormente quando en otros se puede hacer mayor provecho, faltando tiempo para todo

Tampoc li faríem justícia si creguéssim -algunes de les seves expressions en poden donar peu- que només té en compte les capacitats intelectuals

...según que tienen [...] letras o ingenio...

...porque no se den a quien es rudo...

...ser de poco subiecto o de poca capacidad natural

Penso que més aviat podem dir que aquesta norma del "no proceder adelante" respon a la profunda convicció de que -malgrat que mai no negarà la seva possibilitat- no cal buscar miracles ni esperar noves caigudes del cavall.

És, en el fons, una aposta per la seriositat del que està en joc: el que en paraules "espirituals" diem "cercar la voluntat de Déu" és un procés plena i totalment humà, en paraules del mateix Ignasi, un "reflectir en mí mismo".

Aquest procés, aquest "reflectir en mí mismo", té un punt de partida i un terme d'arribada, més ben dit d'anar arribant. El punt de partida és una coherència interna, una existència en la veritat, una disponibilitat plena... Ignasi sap que no tothom arriba a aquest grau d'exigència.

Aquesta exigència, en el seu aspecte intern, es concreta en un desig d'aprofitar "en tot el possible", demana un coratge i una generositat per iniciar aquest procés (i per seguir-lo), que exigeix com condició prèvia (i no com fita a aconseguir al final del camí) "oferir tot el seu voler i llibertat".

En l'aspecte extern, però apuntant a actituds internes, aquesta exigència demana un desocupar-se (més maca és la paraula original en el castellà parlat per un basc ("al que es más desembarazo"), un canvi del nostre espai quotidià (vivenda, amics, parents, feina), una capacitat de concentrar-se ("no tenint l'enteniment dividit en moltes coses, ans posant tot el compte en una de sola", una llibertat per utilitzar tota la nostra capacitat natural.

Un jesuïta no pot perdre el seu temps si no té davant, en paraules de Juan Luis Segundo, un home (una dona)

...capaz de pensar, juzgar y actuar con todas las fuerzas de su ser convergiendo hacia un solo punto, el encuentro con la verdad donde debe decidirse su destino

El terme d'arribar, (o d'anar arribant) és trobar, al llarg de tota una sèrie de contemplacions de la vida de Jesús, el criteri, per a mi, d'elegir; això és, d'anar ordenant la meva vida. La contemplació de la vida de Jesús (o millor dit, les successives contemplacions de la vida de Jesús) serà el terreny, el camp de joc, a on la meva veritat, la meva existència en autenticitat, es trobarà, es confrontarà, s'emmirallarà amb una altra veritat, més amplia que la meva, que la supera, però que la pot integrar.

No neguem -Déu ens en guardi!- els miracles, els capgiraments que es donen en un obrir i tancar d'ulls, el que anomenem conversions; creiem en un procés d'integració, de pausada "transubstanciació", d'un anar-nos transformant en la imatge del Fill (2Cor 3, 18), el destí -segons Pau a la Carta als romans (Rm 8, 29)- de tot ésser humà.

És -i un cop més són paraules de Juan Luis Segundo-

...toda una existencia humana que sale al encuentro de una palabra y se prepara para comprenderla, profundizarla, sentirla, asimilarla y realizarla al máximo.

Permeteu-me que ho repeteixi: comprendre-la, profunditzar-la, sentir-la, assimilar-la, realitzar-la...

Si sortim a l'encontre d'una paraula, ¿tot el que hauríem de fer no és escoltar?, ¿o obeir?, ¿o creure?

Si contemplem com Jesús crida els seus deixebles, ja sia a la narració joànica del "Veniu i ho veureu" (Jn 1,38), o a la narració sinòptica del "Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes" (Mc 1,17), o el més curt "Segueix-me" (Mc 2,14) adreçat a qui, assegut, recaptava impostos, no és, en el nostre procés espiritual, per a "anar-hi i veure-ho", ni per "aixecar-se i seguir-lo", ni per "deixar immediatament les xarxes, les barques i el pare Zebedeu amb els jornalers i seguir-lo", sinó perquè, tot al llarg d'un recorregut a través de "les diverses mocions", experiències autènticament humanes, "discurriendo y raciocinando por sí mismo", trobem el criteri definitiu de la nostra elecció.

Convindria aquí fer una pausa, per a tranquilitzar tots aquells (i aquelles) que em diran: ¿I per què no llegeixes una mica més?"

...quier por la raciocinación propia, quier sea en cuanto el entendimiento es ilucidado por la virtud divina... (Anotació 2)

I aquest altre:

...que el mismo Criador y Señor se communique a la su ánima devota (Anotació 15)

I aquesta que pot semblar definitiva:

...dexe inmediate obrar al Criador con la criatura y a la criatura con su Criador y Señor (Anotació 15)

Juan Luis Segundo ens demana que, arribats a aquest punt, fem una llarga pausa. Segons ell hem arribat a "un punto esencial de la teología de los Ejercicios"; això és de la nostra vida de pregària.

Estamos aquí frente a un punto esencial de la teología de los ejercicios: la absoluta confianza de Ignacio en que, cuando el hombre pone su existencia entera en seguir, día tras día y semana tras semana, el desarrollo de los dos criterios anteriores, la palabra de Dios se hará oír proporcionando los elementos del tercer criterio, el mayor servicio y alabanza de su divina majestad. (Pág. 725)

Aprofito aquesta pausa per fer una pregunta fora de programa:

¿Si sant Ignasi es cregués el que ell escriu, hauria continuat escrivint el seu llibre dels Exercicis? ¿O és que potser tenia ell la pretensió de posar límits i de marcar els temps a la "immediata" comunicació del Creador amb la seva devota creatura?

Per la seva part, en Juan Luis Segundo ens fa aquesta pregunta:

¿Pensamos literalmente que tal o cual consolación o desolación constituyen una comunicación directa y personal de Dios o de Satanás al ejercitante, de la misma manera que muchas personas atribuyen la duración y la abundancia de una lluvia a una intervención o voluntad específica de Dios? ¿O la atribuimos a causas psicológicas, como atribuimos la lluvia a las meteorológicas? (Pág. 726)

Ignasi (no tinguem el menor dubte!) donaria per resposta a la primera pregunta un sí ben ferm, però la resposta de "el hombre de hoy" seria que

...los signos dados por las mociones internas no provienen "inmediatamente" de Dios o del enemigo, sino que han de ser interpretados y mediados por las distintas corrientes de la psicología profunda

i no per això

...renuncia a interpretar las consolaciones y desolaciones como criterio, y aun como criterio proveniente de Dios. (Pág. 727)

Les mocions interiors podran ser enteses com una comunicació inmediata del Creador a la seva creatura, quan hagin estat ben interpretades per l'exercitant (recordem que no tothom arriba a la categoria d'"exercitant"!) que -després d'un cert temps (día tras día, semana tras semana) d'anar experimentant i ajudat pel director- ha après a discernir els diversos moviments que passen per la seva ànima.

Després d'aquesta introducció i pensant que qui ha arribat fins aquí reuneix tots els requisits de poder "proceder adelante en materias de elección" (Anotació18), passem ja a la nostra pregunta

¿Servir en riquesa o imitar en pobresa?
La imitació de Jesús en els Exercicis Espirituals

Riquesa i pobresa (com salut i malaltia o com vida llarga i vida curta) són per sant Ignasi dues opcions vàlides per a "servir a la su Majestad divina". Com decidir-se?

Fem una comparació futbolística. Tots sabem que per a bon esportista, els penaltys per decidir un partit és -com darrer recurs- la menys dolenta de les possibles solucions. De manera semblant, per St. Ignasi, doncs, la imitació de Jesús, com darrer recurs, un cop una persona ha vist després de molts dies que en les seves circumstàncies tant és servir en pobresa o en riquesa, és la menys dolenta de les solucions possibles.

St. Ignasi, ja abans de començar a jugar (anotació 15), adverteix que un Barça-Rea1 Madrid pot ser un bon partit tant si guanya un com si guanya l'altre, i que l'àrbitre no ha de fer res per decantar el partit "más a pobreza que a sus contrarios" [15], i el "melius" (el millor) en el servei de Déu tant pot ser per un camí com per un altre.

En el "Principio y Fundamento" [23] deixa ben clar que la riquesa (com la salut i l'honor) pot ser "lo que más conduce para el fin que somos criados". Més endavant, ja a la segona setmana, a la pregària al "Eterno Señor de todas las cosas" [98], el "pasar todas injurias y todo vituperio y toda pobreza" queda condicionat al "mayor servicio y alabanza" i a l'elecció divina. Recordant el nostre llenguatge de filosofia podríem dir que per St. Ignasi "pobreza" y "mayor servicio" non convertuntur.

Idea d'en Juan Luis Segundo es també la del "vacío cristológico", que unida a que St. Ignasi havia llegit el Kempis, però no la Lectura materialista del Evangelio , dóna l'estrany, i poc explicable pels teòrics dels Exercicis, Preámbulo para considerar estados [135]: la contemplació de la vida de Jesús no trenca l'empat entre els diversos "estados o vida que Dios nuestro Señor nos diere para elegir". La contemplació de la vida de Jesús no porta a la pobresa.

A continuació ve la famosa "meditación de dos banderas" [136], i interessa el llenguatge militar: "el sumo capitán general de los buenos", "el caudillo de los enemigos" (els bons i dolents de tota bona pel·lícula de l'oest: visió infantiloide de la vida i del món ). I si és famosa aquesta meditació, famosa també serà la distinció entre la "summa pobreza espiritual" i la "pobreza actual" .

Malgrat les hores que portem ja de contemplació de la vida de Jesús, la pobresa actual queda condicionada a "si su divina majestad fuere servida y los quisiere elegir" [146]. I davant dels 10.000 ducados dels "tres binarios de hombres" (curiosa és l'expressió!) St. Ignasi pot oblidar l'evangèlic imperatiu del "ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres" (Lc 18,22) per seguir parlant amb conjuncions condicionals: "según que Dios Nuestro Señor le pondrá en voluntad, y a la tal persona le parescerá mejor para servicio y alabanza de su divina majestad..., si no le moviese sólo el servicio de Dios nuestro Señor, de manera que el deseo de mejor poder servir a Dios Nuestro Señor le mueva a tomar la cosa o dexarla" [155]. I la cosa que "mejor puede servir a Dios nuestro" pot ser los 10.000 ducados. Estem arribant a un punt culminant dels Exercicis; la indiferència davant de "pobreza o riqueza" [157], fins a tal punt que "no quiero ni me afecto más a tener riqueza que pobreza" [166].

Hem arribat al final del partit i el resultat és l'empat: "igual servicio de Dios nuestro Señor y salud de mi ánima" [166]. Juguem també la pròrroga i el resultat persisteix: "igual alabanza y gloria de la divina majestad" [167]. I ara arriba la tanda de penaltys: "por imitar y parescer más actualmente a Christo nuestro Señor, quiero y elijo más pobreza con Cristo pobre que riqueza" [167].

També és del Juan Luis Segundo el dir que aquesta visió ignasiana d'un "Cristo pobre", d'un Crist "lleno de opprobios", i d'un Crist "estimado por vano y loco" [167] no respon massa a la realitat: és agafar el que li va passar durant unes quantes hores de la seva vida per tota la vida. Ben alimentat per unes dones riques (Lc 8, 2s), era mirat per una part de la gent com "golafre i borratxo" (Lc 7,34), rebia les atencions degudes a un mestre ben considerat, lloat i aclamat pel poble, invitat pels rics, temut per les autoritats… A més d'un pobre de les nostres ciutats ja li agradaria aquest "tren de vida".

St. Ignasi és una mica tossut: el "para más le imitar y servir" segueix quedant condicionat al "igual o mayor servicio y alabanza a la su divina majestad" [168]. Si St. Ignasi hagués pagat els serveis d'un d'un bon corrector (jo mateix li hagués pogut fer aquesta feina a un preu prou ajustadet), no ens hauríem de preguntar ara com el "más servir a Cristo" pot ser diferent del "mayor servicio a su divina majestad".