Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
Només text
Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
¿Es pot parlar del Regne de Déu,
anunciat per Joan Baptista i Jesús de Natzaret,
sense parlar dels romans?

Aquesta pregunta m'anava creixent dins meu a mida que llegia l'article d'en Jon Sobrino, "El Reino de Dios y Jesús. Compasión, justicia, mesa compartida", publicat a Concilium (nº 326, juny 2008, pag. 399-409). Recordava que feia anys m'havien donat cinc raons per explicar la mort de Jesús. Cap d'elles feia referència als romans. Em temia que em trobaria en un cas semblant.

Em sembla que molts es posen a parlar del "Regne de Déu" sense haver-se llegit el llibre los mitos políticos d'en Manuel García-Pelayo. I em sembla també que alguns parlen del "Regne de Déu" sense haver-se llegit els primers versets del tercer capítol de l'evangeli anomenat "de Mateu".

Suprimir
en una primera lectura
aquest diàleg.
Opció recomanada
click2 (1K)

En diàleg amb Pope Godoy

Pues yo soy uno de los que no ha leído "Los mitos políticos". Y, como la inmensa mayoría de quienes intentamos acercarnos a Jesús de Nazaret y su mensaje sobre el Reinado de Dios, entendemos que tenemos derecho a bucear en su contenido aunque no hayamos leído el libro de Gª-Pelayo. Y es que esto del Reino de Dios empezó muchos veranos antes de que Gª-Pelayo escribiera su libro. (Un poquito de humor, ¿no?)

La meva contra-resposta

En primer lloc, agrair-te que t'hagis llegit el meu escrit (que no tenia pretensions de ser un "estudi") i que t'hagis pres la molèstia de afegir-li unes estrofes. Sense voler repetir un tòpic, veig que és més el que ens uneix que el que ens pot separar. No podia ser d'altra manera!

No sé si t'has deixat "enxampar" per una fatxenderia meva: em refereixo a la meva menció del llibre d'en Manuel García Pelayo (Los mitos políticos). A la meva intenció era quasi un paràgraf d'agraïment: una manera d'agrair a un amic (Domingo Melero) la pista que em va donar ja fa molts anys. El llibre el vaig comprar a Salamanca després de recórrer infructuosament diverses llibreries i, al final, el vaig comprar a preu de nou (era el darrer exemplar que quedava), encara que tenia totes les aparences d'haver estat ja llegit per més d'un lector.

Era també una manera d'agrair a un laic (Don Manuel García Pelayo) el que m'hagués ajudat a situar un tema "religiós" en el context de la història dels homes i dones a la recerca d'esperances alliberadores. Don Manuel també ens adverteix -i és cosa d'agrair- de l'ús "maligne" que aquest mite del Regne de Déu (o el seu més ampli mitologema del "Regne feliç dels darrers temps) ha tingut al llarg de la història (també dintre de la història del cristianisme).

Em sembla que, per part meva, després del treball que t'has pres, és com un deure resseguir les "diferències" que podem tenir.

I així, entre els uns i els altres, la feligresia pot sortir-se'n amb la impressió de que el tema del "Regne de Déu" no és només el tema central de la predicació religiosa de Jesús, sinó un tema original de Jesús, el que ens dóna la clau de la seva revelació de Déu.

En diàleg amb Pope Godoy

Efectivamente, yo soy uno de quienes piensan que el tema del "Reino de Dios" es el tema central de la predicación religiosa de Jesús. Sobre si es un tema original de Jesús puede haber más matizaciones. Lo iremos viendo a medida que comento tu trabajo.

La meva contra-resposta

Suposo que podríem posar-nos d'acord en dir que "el tema del Regne de Déu és el tema central de la predicació de Jesús", suprimint l'adjectiu "religiosa". Avui dia, la nostra feligresia (educada pels mals predicador de "donar a Déu el que és de Déu i al cèsar el que és del cèsar) pot fer compartiments separats entre el que és "religiós" i el que és "no-religiós". Suprimir aquest adjectiu no és suprimir la dimensió "teològica" del missatge de Jesús. Teologia que no seria molt diferent de la que Flavi Josep atorga a la gent de la "quarta filosofia", la nascuda amb la crida dirigida al poble per Judes de Gamala i Sadok, un fariseu, a la revolta contra els romans en l'ocasió del cens.

Un únic Déu a qui cal reconèixer per senyor i rei (mo,non hvgemo,na kai. despo,thn to.n Qeo.n)
Un tan ardiente amor a la libertad (tou/ evleuqe,rou e;rwj) que no hay tormento que no sufran... antes de dar a un hombre el nombre de señor y maestro (mhde,na a;nqrwpon prosagoreu,ein despo,thn)
.

Anem a pams i comencen per el què pot ser més fàcil. Primera afirmació que cal fer:

Jesús de Natzaret no fou el primer que va parlar del "Regne de Déu".

Mt 3, 1-2 VEn de. tai/j h`me,raij evkei,naij paragi,netai VIwa,nnhj o` baptisth.j
khru,sswn evn th/| evrh,mw| th/j VIoudai,aj Îkai.Ð le,gwn(
Metanoei/te\ h;ggiken ga.r h` basilei,a tw/n ouvranw/nÅ
Per aquells dies es va presentar Joan Baptista,
que predicava en el desert de Judea dient:
Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.
Mt 4,17 VApo. to,te h;rxato o` VIhsou/j
khru,ssein kai. le,gein(
Metanoei/te\ h;ggiken ga.r h` basilei,a tw/n ouvranw/nÅ
Des d'aleshores Jesús començà
a predicar. Deia:
Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.

En aquest punt no ens cal insistir més: el tema del "Regne de Déu" no és un tema original de la predicació de Jesú; és un tema que ve de lluny. I per això ningú li pregunta: ¿Què és això del Regne de Déu? I per això, des del primer moment, troba fervents partidaris. I per això, també des del primer moment, ja es crea enemics que pensen com portar-lo a la mort. (Mc 3,6)

Millor prescindir
dels links
en una primera lectura
Opció recomanada

En diàleg amb Pope Godoy

Desde el punto de vista histórico, es poco probable que Juan Bautista hablara del Reinado de Dios. Sólo aparece en una de las seis fuentes independientes relativas a la vida de Jesús. Falta en la Fuente Marcos, en la Fuente Q, en la Fuente específica de Lucas, en la Fuente Juan y, por supuesto, en la Fuente Pablo. Sólo aparece en la Fuente específica de Mateo.

El tema no tiene más importancia, pero no podemos pasarlo por alto. Ahora bien, queda una pregunta clave: ¿decían lo mismo el Bautista y Jesús con ese hipotético uso de la expresión "reinado de Dios"? De esto no dices nada.

Me parece importante destacar que la fórmula "Reino-Reinado de Dios" no aparece en ningún libro hebreo del AT. Con mucha frecuencia aparece que Dios es Rey, pero nunca se formula Reinado de Dios. Sólo aparece una sola vez en el libro de la Sabiduría (10,10), que, como sabes, ya se escribe en griego y utiliza la versión griega de los LXX para sus referencias a otros libros del AT. Parece que este libro se escribió en Alejandría. Y la fecha se sitúa en tiempos de Jesús o poco antes. Es seguro que Jesús no lo conoció, mucho menos estando escrito en griego.

La meva contra-resposta

¿Va parlar Joan Baptista del "Regne de Déu? No seré pas jo qui maldi per donar una facticitat històrica a cada una de les afirmacions dels evangelis, però en algun punt havien de coincidir el mestre i el deixeble (en aquest cas, el "mestre" és Joan i el "deixeble" és Jesús).

A Mateu, qui poc després intentarà trencar aquesta relació "mestre-deixeble" (Mt 3, 13-15), no li podia interessar de cap manera que Joan Baptista s'hagués avançat en el missatge central de Jesús. Aleshores, difícilment s'ho hagués inventat. Rellegint ara coses que m'has anat enviant, he vist que a principis del 2007 no tenies inconvenient en admetre que "respecte al Regne de Déu, penso que Jesús, en un primer moment, és deutor del Baptista (va a la seva roda)"

Com es pot explicar que només ho digui Mateu? I les altres cinc fonts? Joan Baptista no entra en la temàtica de Pau (tu ja dones per suposat que no podem trobar tal cosa a la font Pau). Joan Baptista, a la presentació que en fa l'evangeli de Joan, queda sense personalitat pròpia: no és el messies, no és Elies, no és el Profeta… Només és el que dóna testimoni de Jesús (Jn 1, 19ss). Ja saps que, en la meva opinió, Lluc era al·lèrgic al tema del "Regne de Déu", i l'exclou de tota presentació programàtica, tant de la de Joan Baptista com de la de Jesús. La font Q, si no vaig equivocat, és una reconstrucció a posteriori de tot allò que és comú a Mt i Lc. I Marc no demostra massa interès en la predicació de Joan Baptista.

La pregunta clau: ¿Deien el mateix amb aquest hipotètic ús de l'expressió "Regne de Déu" el Baptista i Jesús? Potser caldria plantejar la pregunta d'aquesta manera: Entenien el mateix els oients de Joan i de Jesús?.

La segona afirmació ens demanarà una mica més de temps.

El tema del "Regne de Déu" és una forma concreta d'un mite que descansa en el fons de l'imaginari humà i que sorgeix a la superficie quan es donen unes determinades condicions psico-sociològiques.

I és en aquest punt on lectura de los mitos políticos d'en Manuel García-Pelayo ens pot ajudar.

¿Qui és? Doble click...
  1. Cada una de las grandes configuraciones del pensamiento, antes de recibir su específica forma y carácter lógicos, ha tenido que pasar por un preestadio mítico y las grandes construcciones científicas son expresión de imágenes primordiales, es decir, de arquetipos míticos (Jung).
  2. Mito y razón son dos formas de estar y de orientarse en el mundo, que, por lo tanto, dan origen a dos esquemas interpretativos: una misma idea puede expresarse en forma mítica y en forma racional, de modo que la diferencia radicaría no tanto en su contenido cuanto en su modalidad.

  3. Los mitos sirven también para mantener la esperanza en la destrucción del status social existente y para la movilización de las fuerzas necesarias para tal objetivo. Pero si bien podemos admitir que el mito existe siempre como un componente necesario de la dialéctica social, no es menos cierto que irrumpe hasta adquirir su imperio sobre las actitudes y las formas racionalizadas en los momentos críticos.
  4. Cada nueva irrupción suele tener un carácter recurrente, es decir, reproduce en imágenes y símbolos nuevos, adecuados a su coyuntura, arquetipos míticos originarios, que se repiten, aunque en distinta forma, a lo largo de la historia. Por ejemplo, imágenes míticas como la edad de oro en el comienzo de los tiempos, la subsiguiente decadencia en la servidumbre y degeneración, la recuperación en la edad de oro al final de los tiempos, la redención por el sacrificio del redentor, la catástrofe que señala la liquidación del mundo caduco y el nacimiento de un nuevo eón, todas ellas son intuiciones míticas que se encuentran desplegadas racionalmente por el marxismo.

    Jung ha explicado psicológicamente la reiteración de los motivos míticos, viendo en ellos expresiones del inconsciente colectivo existente en la psique de cada persona individual y cuyo contenido no se debe a experiencias personales, sino a experiencias colectivas constantemente repetidas a lo largo de la historia desde el comienzo de la vida. Estas experiencias se configuran en lo que Jung denomina arquetipos, que son así "ideas estampadas en el cerebro humano" que "no pertenecen al dominio de la historia personal, sino a los secretos de la historia de la humanidad". Esos módulos preexistentes e innatos -los arquetipos- reproducen en los individuos más ampliamente diferenciados y en situaciones históricas distintas, similares ideas míticas y cuyo origen no puede, por tanto, imputarse a ninguna experiencia individual.

  5. Nuestra época racionalizada ha redescubierto la realidad del mito como un profundo fenómeno psíquico y social y ha adquirido conciencia de la función histórico-social del mito, es decir, de su utilidad para mantener sistemas o para promover movimientos sociopolíticos.
  6. A través de tiempos, culturas y sistemas sociales podemos captar la permanencia de un mitologema político al que designamos como reino feliz de los tiempos finales En todo caso, al final del tiempo vendrá un reino feliz en el que la humanidad se verá libre de los problemas que la agobian, un orden coincidente con el hombre, y en el que, por tanto, éste se sentirá feliz.

Mitologema: conjunto de representaciones manifestadas en imágenes y símbolos, confundidas y mezcladas en un todo, susceptibles de cambios, mientras se conserve el núcleo.


Los mitos políticos

Formas del mito en la historia

El Cakravartin (o "el que gira la rueda")

En la India se desenvolvió el mito -ya originado en los tiempos pre-arios- de un monarca salvador que, reduciendo todos los pueblos a unidad política, les daría un régimen de paz y de bienestar.

Nacerá un hombre, reconocible por ciertas señales de su cuerpo y de su alma, como llamado a ser el rey universal de la paz. La presencia de lo sobrenatural se ratifica en cuanto que el momento de iniciar su misión le será indicado por la aparición en el cielo de una rueda o círculo radial (cakra) que, poniéndose en movimiento, precederá al rey y le guiará en sus campañas… estableciendo así el imperio universal de la paz y de la virtud.

En éste como en otros casos, el mito sirvió de cobertura ideológica para ciertos monarcas que dominando a los pueblos no precisamente por la fuerza moral, sino por la violencia de las armas, asumieron la denominación de cakravartn, que se convirtió así en un título equivalente al de emperador o rey de reyes

Ahura Mazdâ
Déu suprem de l'Iran antic, el nom del qual esdevingué Ôrmazd en texts posteriors. És el déu principal dels aquemènides, creador del bé i del mal, de la llum i de la foscor, en lluita amb l'esperit maligne Ahrimân, el qual ell vencerà a la fi del temps. És el principi monoteista en el pensament de Zaratustra.

El triunfo de Ahuramazda

Según el zoroastrismo, la unidad preexistente a la creación, unidad personificada en Ahuramazda, se dividió, una vez creado el mundo, en el principio del bien y de la concordia (personificado en Spentamainyo) y en el del mal y la discordia (personificado en Angramainyo). Para ayudar en la lucha entre estos dos principios, Ahuramazda envía ciertos salvadores que impiden que todo se hunda e introducen mejoras transitorias de la creación. Al fin de los tiempos, el último de los salvadores vencerá definitivamente al dragón y entonces no sólo habrá una salvación individual, sino también una salvación social (unidad de la humanidad fundada sobre el amor recíproco que, siendo reflejo de la unidad divina, se convierte en vía de integración con Dios). Se inaugurará un orden suprahistórico en el que el mundo será perfecto, pues no habrá cambio ni mortalidad, desaparecerá la corrupción y la descomposición, serán excluidos el mal, la mentira y las malas costumbres, se introducirá el buen hablar, desaparecerán el hambre y la sed, resucitarán los muertos y los vivos compartirán la inmortalidad.

Doble click...

En Roma

Pretensiones romanas de establecer no solamente un imperio universal, sino también una era feliz que cerraría la historia, reproduciendo así el tema arquetípico de la plenitud de las gentes, del espacio y de los tiempos. De este modo, el mito del reino final se politiza definitivamente al ser encarnado por una potencia política.

Tenemos fragmentos de las sibilas, el Carmen Saeculare de Horacio y la Egloga IV de Virgilio.


Carmen saeculare Para obtener el Acrobat Reader Egloga IV

El reino definitivo y feliz sólo se realizará a través de una intervención sobrenatural: un emperador salvador, de naturaleza divina ("Salvador del género humano", "Guía de la Fortuna", "Tiempos de felicidad", "Restituye los tiempos", "Conservador de la vida sempiterna", "Viene el Esperado", "Trae la Luz eterna"…)

En más de un testimonio, el imperio romano se manifiesta a algunos contemporáneos como la realización de la edad dorada sobre la tierra.

Pervivencia del mito

De este mito oriental de un reino venidero que cerraría la historia dando una forma definitiva y feliz a la humanidad, nunca se ha desprendido del todo el ser humano y está presente en nuestra época, como más adelante veremos, en más de una versión.

En diàleg amb Pope Godoy

Los datos y la documentación que aportas aquí me parecen muy interesantes. Nos permiten ver que los seres humanos tenemos aspiraciones muy profundas y muy comunes, más allá de las diferencias culturales o religiosas.

Me pregunto: ¿Cita Gª-Pelayo el Antiguo Testamento en esta relación de fuentes donde se plasma esa utopía colectiva?

Y si no la cita el autor, ¿cómo es que no la citas tú? Porque Jesús de Nazaret no conocía El Cakravartin, ni a Ahuramazda ni a Virgilio. Jesús bebió de las fuentes del AT. ¿No te parece que, al hablar del Reino de Dios que anuncia Jesús es importante conocer sus fuentes más cercanas? Pienso que no tenemos que ser chovinistas, pero tampoco acomplejados. El AT tiene metáforas bellísimas sobre la utopía del reino final, sobre todo Isaías.

Pero, además, sería interesante conocer cómo el NT incorpora esa utopía final, incluso en Pablo. Pero sobre todo en el Apocalipsis, que es el libro por antonomasia de la utopía final en Dios./p>

La meva contra-resposta

Et preguntes si García Pelayo cita l'Antic Testament. Sí, però jo m'ho vaig saltar, perquè la meva intenció era només fer veure que aquest mite es donava a altres cultures.

El llibre d'en García Pelayo és un recull de diversos articles anteriorment publicats. T'envio, en arxiu adjunt el capítol sobre "El León de Judea" i, en un altre arxiu, "Las ideas hebreas del Reino de Dios", que és un capítol d'un altre article ("El Reino de Dios, arquetipo político"). D'en García Pelayo, ja en tinc prou si em quedo amb la idea de que el "Regne de Déu" és una espècie del gènere "El Regne feliç dels darrers temps" (espècie i gènere en el sentit de les divisions escolàstiques).

Per què jo no cito les fonts de l'Antic Testament? La meva pretensió no és fer un "estudi" sobre el Regne de Déu, sinó només fer una afirmació, la que resumeixo a la segona tesi, o afirmació: "El tema del Regne de Déu és una forma concreta de un mite que descansa en el fons de l'imaginari humà i que surt a la superficie quan es donen unes determinades condicions psico-sociològiques".

Que el tema del "Regne de Déu" anunciat per Jesús té una història passada ja ho apunto: "és un tema que ve de lluny"; i que aquesta història passada és la del poble hebreu també ho deixo apuntat: "per a que fes irrupció, un cop més a la història, el mite del "regne feliç dels darrers temps", que va prendre les seves formes concretes, modelades per la història del poble hebreu, amb la denominació de "Regne de Déu".

Naturalment que estic molt d'acord amb tu de que "seria interessant conèixer com el Nou Testament incorpora aquesta utopia final".

Joan Baptista i Jesús de Natzaret van viure en uns temps de fortes esperances messiàniques i de moviments insurreccionals més o menys seriosos contra la denominació romana i els seus col·laboracionistes, herodians de Galilea i alta aristocràcia sacerdotal de Jerusalem. Eren uns temps en què es donaven les condicions psico-sociològiques per a que fes irrupció, un cop més a la història, el mite del "regne feliç dels darrers temps", que va prendre les seves formes concretes modelades per la històrìa del poble hebreu amb la denominació de "Regne de Déu".

En diàleg amb Pope Godoy

¿Me quieres decir en qué textos de los evangelios te basas para hacer estas afirmaciones? Hombre, lo mismo que te has detenido tanto en el libro de Gª Pelayo, tendrías que haber hecho algo semejante con textos del Nuevo Testamento. Haces unas afirmaciones muy generales, pero sin avalarlas con citas y textos concretos.

La meva contra-resposta

Em demanes que "justifiqui amb cites i textos concrets" les "afirmacions molt generals" que faig. En el paràgraf al que fas referència l'afirmació que faig és la següent: "Joan Baptista i Jesús de Natzaret van viure en uns temps de fortes esperances messiàniques i de moviments insurreccionals més o menys seriosos contra la dominació romana i els seus col·laboracionistes, herodians de Galilea i alta aristocràcia sacerdotal de Jerusalem".

És possible que hagués hagut de posar tota la "documentació" que vaig posar al tractar el tema de la paràbola del fill pròdig, tema que m'agradaria que llegissis, perquè parlo de Lluc, "aquest autor tan fascinant".

Sense els romans, sense la seva conquesta-dominació-opressió sobre Palestina, sense les seves classes col·laboracionistes, ens haguéssim quedat sense "Regne de Déu".

Sense aquests romans, sense aquests herodians, sense aquesta aristocràcia sacerdotal, molt possiblement ens haguéssim quedat sense la predicació d'aquest Jesús de Natzaret, fill de mare soltera. A tot estirar, cercaríem les seves ensenyances en el Talmud, barrejades amb les sentències de R. Aquiba, o de Janiná ben Dosá o de Iojanan ben Zacai...

Sense aquests romans, sense aquests herodians, sense aquesta aristocràcia sacerdotal, molt probablement ens haguéssim quedat sense el dinar multitudinari ("eren uns cinc mil homes, a més de les dones i les criatures", Mt 14,21) dels cinc pans i dos peixos.

En diàleg amb Pope Godoy

Yo no lo sé. Pero vamos a ver. ¿No había dominación romana en Antioquía, por ejemplo, o en Corinto, o en Éfeso? Por citar ciudades donde se extendió el cristianismo y donde predicó Pablo. Incluso en Roma, con una estratificación social pavorosa y con una sociedad esclavista implacable. ¿No te parece que las condiciones de explotación eran muy parecidas a las de Palestina? ¿Y no crees que esas condiciones no desaparecieron a la muerte de Jesús?

La meva contra-resposta

Em preguntes: No creus que aquestes condicions d'explotació eren molt semblants a les de Palestina? I no creus que aquestes condicions no desaparegueren a la mort de Jesús?

No em demanis ara un estudi soci-econòmic comparatiu. La meva resposta seria dir que -seguint a García Pelayo- he parlat de "condicions psico-sociològiques". Enfrontats a unes semblants condicions "sociològiques" diversos grups humans poden respondre de maneres diverses.

Potser Espartacus, el cabdill de la rebel·lió dels esclaus de Roma, fou qui utilitzà -en unes determinades condicions psico-sociològiques d'un determinat grup humà- el mite del "Regne feliç dels darrers temps". Això foren coses dels anys 70 abans de Crist: la rebel·lió, després d'unes quantes victòries acabà derrotada per la imponent maquinària militar de Roma que va ajuntar 20 legions contra ells. La batalla final donà com resultat 60 mil morts per un costat (en el bàndol dels esclaus) per mil morts entre els legionaris. I sis mil presoners: tots ells foren crucificats al llarg de la Via Apia entre Capua i Roma. Aquests fets poden explicar el per què el "cristianisme" va acceptar el sistema esclavista. No calia embarcar-se en aventures que ja tots sabien com acostumaven a acabar: a la creu.

Ni la paraula de Déu es va fer (va ser creada) sobre Joan Baptista (Lc 3,2) ni Jesús de Natzaret era "l'home que venia de Déu". Ambdós, l'un i l'altre, eren la resposta humana a una situació històrica donada, a unes condicions psico-sociològiques del seu poble sotmès a un continuat procés d'empobriment.

I aquesta resposta humana va ser reconeguda com "tan humana" per les masses empobrides de Palestina que, avançant-se anys i segles a un gran teòleg, van dir que només podia venir de Déu. "Humà, tan humà com Jesús, només ho podria ser el mateix Déu" és una afirmació d'en Leonardo Boff en jesucrist llibertador, cap. XIII.

I una tercera afirmació es fa necessària com pura deducció:

Quan les condicions psico-sicològiques que van fer possible la proclamació del Regne de Déu (com una formulació adaptada del mite del "Regne feliç dels darrers temps") desapareixen, desapareix també la vigència del tema del Regne de Déu.

I aquesta lliçó (que molts encara no l'han apresa) ens la donen els mateixos autors del Nou Testament quan, situats en un món culturalment i social diferent de la Palestina sota la dominació romana, prescindeixen de la predicació del Regne. Sense aquests autors el "cristianisme" no hagués arribat fins a nosaltres: s'hagués quedat com un grup marginal dins de la societat d'aquell temps i hagués desaparegut.

En diàleg amb Pope Godoy

Sin duda, la historia tiene muchos vericuetos y siempre es difícil imaginar qué hubiera pasado si en lugar de ocurrir aquello hubiera ocurrido lo otro. Pero yo creo que podemos buscar algunas explicaciones al hecho de que se desdibujara la predicación del Reino de Dios. Como el tema es largo, prefiero añadirte en fichero aparte lo que yo escribí a Gonzalo Haya, antiguo jesuita y compañero de curso en filosofía y en teología.

La meva contra-resposta

Tu admets també que el Regne de Déu és un tema que va desapareixent en altres autors del Nou Testament i que ens resta una pregunta a respondre: Com és que el tema central de la predicació de Jesús desapareix a la predicació posterior de la primera generació de seguidors de Jesús?

El meu escrit seria una hipòtesi més a afegir a les cinc que tu plantejaves en el teu escrit a Gonzalo i a la que afegeixes del teu germà Rufino. Seria, doncs, una setena hipòtesi per donar resposta a una qüestió que no podem defugir.

Aquests autors del Nou Testament ja pensaven el què, vint segles desprès, Salvador Panikkar expressaria amb aquestes paraules:

Insisto en que la realización histórica del Reino de Dios, con o sin compromiso político explícito, es un paradigma trasnochado. Luchar por la justicia está muy bien, claro que sí.

la vanguardia
28 abril 2000

Els Fets dels Apòstols ens parla d'alguns de Xipre i de Cirene que, en arribar a Antioquia, anunciaren també als grecs la bona nova de Jesús, el Senyor (Act 11,20), foren els primers -encara que s'hagin quedat en l'anonimat i sense un lloc en el santoral- de qui consta que van pensar que el Regne de Déu era un "paradigma trasnochado".

No puc acabar sense afegir una quarta afirmació:

Avui dia es donen moltes situacions en què les condicions psico-sociològiques permetrien i exigirien noves irrupcions del mite del "Regne feliç dels darrers temps".

I molt possiblement ja es donen, i alguna d'elles potser a les mateixes contrades que foren testimoni de les crides de Joan Baptista i de Jesús de Nazaret, però aquestes noves irrupcions no vindran modelades per les formes concretes que va adoptar a la Palestina del segle I com "Regne de Déu". Caldria que els cristians, almenys els que ens podem considerar "fills del Regne", ho sabéssim reconèixer.

Setembre de 2009
Escrit en Los Fayos,
un poble a les faldes del Moncayo,
aquest "Dios que ya no ampara"
en cançó d'en José Antonio Labordeta.

Dicen que hay tierras al este
donde se trabaja y paga.
Al oeste el Moncayo,
un dios que ya no ampara

I l'"autèntic", ampara?

El Dios de la historia (a no ser que sigamos justificando holocaustos escatológicamente) ha fracasado, ha perdido su credibilidad. Para defenderlo hay que hacer piruetas de todas clases. En el fondo se reducen a dos: primero, en afirmar que a la larga, al fin de los tiempos, Dios triunfa; segundo, en sólo considerar a la corta, al Dios histórico de los vencedores. Asistimos, entonces, como en los tiempos más remotos, a una lucha entre Dioses.

La imagen más saliente del Dios bíblico, visto desde Asia, no es la de Dios como Ser, ni siquiera como Ser supremo, sino la de un cabecilla divino, el Dios de un pueblo, el Dios de unos guerrilleros, el Dios de una causa cuyos creyentes creen que es buena; el Dios de los cruzados de hace unos siglos y el de los pobres de ahora, pero que parece que de hecho es impotente para liberar la humanidad de la pobreza así como antes tampoco triunfó en los "Santos Lugares", ni antaño defendiendo Jerusalén contra los romanos.

Este Dios bíblico, caudillo de pueblos, de ejércitos o de guerrilleros viene intentando pelear causas justas según sus combatientes. Digámoslo con llaneza pero también con claridad. Yo vibro y me entusiasmo al igual que todos ustedes por el Dios de los pobres ahora y creo que su causa es justa, pero no puedo evitar dos observaciones.

La primera: también los cruzados creían luchar por una causa justa.

Segunda, y para nosotros más decisivo aún: este Dios de los pobres, que tan tarde parece haberse despertado, viene intentando restablecer la justicia desde hace mucho; pero, dicho sin sarcasmo, para los millones de vencidos y explotados en estos últimos miles de años no les ha aportado mucha consolación.

Raimon Panikkar
Dios en las religiones
V CONGRESO DE TEOLOGÍA
Madrid, septiembre 95

* * *

Aquest tema, degudament retallat i arreglat, em va servir de "sermó" a una eucaristia celebrada amb el grup de les IMS (Institut Missioner Seglar) de Tarragona. Pels comentaris que van fer, ja vaig veure que calia afegir quelcom. D'altres comentaris rebuts m'ho van confirmar:

He de decirte que me parece interesante este estudio, pero mi postura o reflexión personal es creer en el fondo de la cuestión . Esto requeriría bastante explicación, pero "bote pronto" sería: creo en una humanidad que siempre y en todo lugar ha reflexionado de dónde viene y a dónde va, que se siente inmersa en un conjunto muy amplio. Que, por lo que a mí respecta, creo que han vivido muchas personas que, de una u otra manera, han transmitido su visión del mundo y de la humanidad. Que me identifico más con unas que con otras (o, mejor dicho, me identifico con unas y rechazo a otras). Que, en mi trayectoria personal destaca la adhesión a Jesús de Nazaret, su vida y su mensaje. Y, en consecuencia, intento alejarme de unas maneras de proceder e intentar otras. Desde esta postura, es evidente que asumo como ideal humano -y por tanto válido para mi vida- ideas de igualdad, fraternidad, justicia, paz...

Vaig aprofitar, unes setmanes més tard, una altra eucaristia celebrada amb el mateix grup per a afegir-hi una cinquena afirmació.

L'altre dia, si ho recordeu, vaig fer quatre afirmacions sobre el Regne de Déu proclamat per Jesús de Natzaret, i acabava, aprofitant-me d'en Labordeta i d'en Raimon Panikkar, parlant del "dios que ya no ampara".

Pels comentaris que vau fer vaig deduir que us havia semblat una exposició -diguem-ne- pessimista, doncs em va semblar que els vostres comentaris eren una reivindicació de l'esperança, una afirmació de que no vivíem en un món sense possibles sortides o alter-natives.

Com està ben lluny de mi apartar-me de tots aquells (i aquelles) que criden que "un altre món és possible", vaig veure que, almenys, em calia afegir una cinquena afirmació:

Donades les condicions psico-sociològiques del nostre món occidental, la nostra esperança en "un altre món és possible" -compartida amb gent de moltes diverses creences- no passa pels esquemes del "Regne de Déu"

Aquesta afirmació té una doble vessant: per una part, afirma i reivindica la nostra esperança en "un altre món és possible". Quan Raimon Panikkar diu que "este Dios de los pobres, para los millones de vencidos y explotados en estos últimos miles de años no les ha aportado mucha consolación", no ens està dient que són inútils tots els nostres petits passos (dic "petits" perquè a les nostres edats ja no ens podem demanar grans coses) que poden conduir a aquest "altre món possible".

I en Labordeta, mirant el Moncayo, aquest "dios que ya no ampara", pot seguir cantant allò de

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra que ponga libertad

Per una altra part, la segona vessant afirma coses senzilles: que Jesús va viure en un temps que no és el nostre; que Jesús va viure a una terra que no és la nostra, que Jesús va viure en un món religiós que ja no és el nostre, que el Déu de Jesús -si m'ho deixeu dir- ja no pot ser el nostre.

En diàleg amb Pope Godoy

Miquel, yo alucino contigo. Y me explico:

  1. Hablas del Dios de Jesús, pero no aportas ni una sola cita bíblica para explicar o aclarar cuál es el Dios de Jesús.
  2. Hablas de "nuestro" Dios, pero en nada concretas las características de ese Dios.
  3. Y terminas afirmando que "el Dios de Jesús ya no puede ser el nuestro".

¿Te refieres a la metáfora de un dios intervencionista desde fuera de la historia? Para ese viaje no hacen falta alforjas. Pero ¿no crees que Jesús de Nazaret nos descubre muchas más cosas sobre Dios? Yo creo que dejas completamente en penumbra ese hecho tan repetido en la vida de Jesús de que Jesús consiguió inyectar esperanza en la historia humana. Y, sobre todo, que precisamente nos cambió la idea de Dios...

En fin, Miquel, me queda en la mente esa afirmación que te he oído otras veces: el Reino de Dios no es el tema central de la predicación de Jesús. Pero nunca me he enterado de cuál es para ti el mensaje central de Jesús. Y si es posible conocer las grandes líneas de ese mensaje.

Echo mucho de menos que tú justifiques, analices o expliques tus afirmaciones desde un estudio de textos bíblicos. Y saques tus conclusiones desde ahí.

Especulas mucho, eres brillante en tu exposición. Pero yo me quedo muy distante de este tipo de análisis.

La meva contra-resposta

Vayamos a tus alucinaciones ("yo alucino contigo").

Aquesta temporada estic llegint (i resumint per què alguna cosa se'm quedi en el meu cap) el llibre d'en Roger Haight, Jesús, símbolo de Dios, dintre del meu interès per la qüestió del "pluralisme". Puc recomanar-te "Les 14 tesis d'en John Hick"?. Un molt breu resum, fet per mi, del seu llibre La metàfora del Déu encarnat.

Fa un parell de dies vaig llegir en el llibre d'en Haight:

Jesús presentó a Dios y enseñó sobre él en dichos y parábolas, además de por su misión, por sus acciones y su conducta general. El Dios de Jesús es personal; Dios interactúa con los seres humanos. Dios es trascendente, infinitamente más allá de lo que puede pensarse de este mundo. Dios es un Dios de amor, y este amor se muestra en la idea de que la divinidad es salvadora, es decir, Dios actúa a favor de la plenitud de los seres humanos. Este es también justo, y juzga en nombre de la justicia precisamente porque es un salvador amoroso.

El que vull recalcar és com conclou Haight aquest paràgraf sobre el "Déu de Jesús"::

Esta imagen de Dios, como se ve, no difiere sustancialmente del Dios de la tradición judía que recibió Jesús.

Conclusió coincident amb el que jo, des de fa ja un cert temps, vaig dient:

Jo no crec que Jesús aportés molta "originalitat" en les concepcions jueves de Déu que existia en el seu temps (recordem que hi havia varies escoles)

Per això et preguntava (jo també "alucino" a vegades) d'on treia en José M. Castillo la seva afirmació de que "Jesús llevó a cabo la revolución más asombrosa que se ha producido en la historia de las tradiciones religiosas de la humanidad."

Què és Lamiarrita?

Aquest any, a Lamiarrita, vaig dir que el que vulgui aquest Déu, presentat per Jesús a la paràbola del judici final (Mt 25, 31-46), el darrer acte del qual amb la humanitat d'homes i dones serà separar-los en ovelles a la seva dreta y cabres a la seva esquerra; els primers a la vida eterna ("rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat"), els segons al càstig etern ("aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels")…, doncs el que vulgui aquest Déu que se'l quedi.

¿Religions de salvació?

Això ho vaig dir aquest any, però ja ho portava incubant-lo des de feia molts anys. Un e-mail d'abril del 98 al meu amic Ramon Alaix (jesuïta a Bolívia) sobre coses de la teologia india, ja donava fe de que aquest Déu no em queia massa bé (¿Religions de salvació?)

Si acceptes la invitació...

Segueixes demanant quelcom que el meu escrit penjat a la web no tenia pretensions de donar: Quin és par a mi el missatge central de Jesús? I si és possible conèixer les grans línees d'aquest missatge.

És possible que mai hagi tingut la gosadia de definir el missatge central de Jesús, una gosadia semblant a la de seguir recitant "hic et nunc" (aquí i ara) la pregària que Jesús va ensenyar als seus deixebles en una situació ben determinada.

L'altre dia, a la reunió de "Capellans obrers dels Països Catalans", un -després d'haver llegit el meu escrit- va dir que potser ja seria hora de deixar de recitar el Pare Nostre, o, almenys, algunes frases d'ell.

Al llarg dels anys, tanmateix, he anat formulant (en sermons, xerrades, escrits breus…) coses sobre "el meu Jesús", algunes de les qual les seguiria mantenint avui dia.

Acceptar el teu repte seria reunir aquests "fragments" i utilitzo aquesta paraula conscient de que només arribaria a formar una espècie de "mosaic".

De moment puc invitar-te a llegir, sense presses, aquests temes...

Amb aquests temes començava la meva web a finals de 1998. Eren la meva resposta a una enquesta que es va fer per la reunió anual de Missió Obrera de 1997. Encara em puc sentir identificat amb el que deia, sabent que el temps no corre debades ("non vacant tempora nec otiose volvuntur per sensus nostros", que diria sant Agustí).

Bé, Pope, m'has fet "especular" massa durant uns quanta dies. I no sé si m'he allargat massa, però t'agraeixo que me hagis donat ocasió per anar rumiant sobre aquestes coses. Per a mi, són com moments d'"oració".

Ja fa anys un bisbe americà de l'església episcopaliana, John Shelby Spong, amb les seves 12 tesis, ens avisava que era cosa morta...

...un Déu entès com un Ésser, de poder sobrenatural, vivint per damunt dels cels i a punt d'envair periòdicament la història humana per imposar-hi la seva divina voluntat. Així, doncs, gairebé tot el nostre parlar sobre Déu d'avui dia no té sentit, a menys que trobem una nova manera de parlar d'Ell.

Jesús, al parlar del Regne de Déu, tenia aquesta concepció de Déu, la normal (però no exclusiva) del judaisme del seu temps: un Déu que podia intervenir, segons la seva voluntat, a la història humana. Un Déu que, per a intervenir-hi, podia posar les seves condicions.

En un sermó de Primera Comunió, ja fa anys, deia:

Recordar no és copiar; fer memòria d'algú no és imitar-lo, no és repetir. Recordar no és voler reviure una situació ja passada. Seria tan fàcil, si fos possible, seguir repetint les paraules de Jesús, anar copiant els seus gestos i les seves accions, parlar de Déu com Jesús ho va fer, seguir mantenint les seves esperances i els seus plantejaments polítics...Seria tan fàcil, si fos possible, viure els mateixos radicalismes de Jesús: ni pa, ni bossa, ni diners... (Mc 6, 8). Jesús ens queda molt lluny. Recordar Jesús, fer memòria d'ell és acceptar aquesta primera veritat: que Jesús ens queda molt lluny.

A ningú de nosaltres -suposo- si algun dia participa en una d'aquestes manifestacions per "un altre món és posible" se li acudirà començar a cridar: "Convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop". Un crit així, avui dia, no hi tindria cap sentit.

Allò que al carrer, als espais oberts i compartits amb altra gent, no té sentit, tampoc el té en els espais tancats de les nostres esglésies o dels nostres petits grups.

Les esperances, que els cristians podem compartir amb gent de molt diverses creences, en "un altre món és possible" ja no esperen ni demanen una intervenció de Déu, intervenció que Jesús demanava i esperava.

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
24 setembre 2009
Última actulitzaciÓ: 10 gener 2010
Per dir la teva Pàgina principal de la web
Altres temes

Manuel García-Pelayo

Manuel García Pelayo (23 de mayo de 1909 - 25 de febrero de 1991) fue un ilustre jurista y politólogo español nacido en Corrales del Vino (Zamora), presidió en 1980 el recién creado Tribunal Constitucional de España. Dejaría una extensísima obra sobre cuestiones jurídicas, políticas e históricas, convirtiéndose en un referente jurídico de gran prestigio. Murió en Caracas (Venezuela), a la edad de 82 años.

Tras acabar sus estudios en el Instituto de Zamora, en 1926, se trasladaría a Madrid, donde estudiaría Derecho en la Universidad Complutense. Tras finalizar la carrera en 1934, obtendría una beca de la Junta de Ampliación de Estudios, pudiendo así visitar la Universidad de Viena.

Cuando estalla la Guerra Civil Española el 18 de julio de 1936, pasará a formar parte de las filas republicanas, pese a que su padre y su hermano serían reclutados por el bando sublevado. Tras luchar en gran cantidad de batallas, obtendría el rango de capitán en la Plana Mayor.

Una vez acabada la Guerra Civil, fue recluido en campos de concentración hasta 1941. Tras ser liberado, se casaría con Mercedes Velásquez Fernández-Pimentel. En 1947 el director del Instituto de Estudios Políticos de Madrid, Francisco Javier Conde le ofrecería una plaza de profesor en el centro. A partir de 1950, comenzaría a ser reconocido su trabajo sobre Derecho constitucional comparado, pasando a ser uno de los autores más reconocidos en la materia.

En 1951 emigraría a Argentina, comenzado a ejercer de abogado mientras daba clases de Derecho en la Universidad de Buenos Aires. Entre 1954 y 1958 daría clases de Ciencia política en la Universidad de Puerto Rico. Se trasladaría después a Venezuela, donde fundaría el actual Departamento de Ciencia Política de la Universidad Central de Venezuela y el Instituto de Estudios Políticos de esa Universidad.

Continuaría con la labor docente hasta su retiro como profesor titular de la Universidad Central en 1979. No obstante, en 1980, el rey Juan Carlos I le invitaría a formar parte del Tribunal Constitucional de España. Sería elegido presidente de ese órgano, y ocuparía ese cargo hasta 1986, fecha en la que dimite de sus cargos de Magistrado y Presidente del Tribunal Constitucional, sin cumplir el periodo de nueve años que prevé la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional.

Antes de dimitir, protagonizó una de las decisiones más polémicas de cuantas ha protagonizado el Tribunal Constitucional desde su creación, en 1979, con relación a la inconstitucionalidad del Real Decreto-ley 2/1983, de 23 de febrero, sobre expropiación, por razones de utilidad pública e interés social, de los Bancos y otras Sociedades que componen el Grupo RUMASA, S. A. Por medio de este decreto-ley, el Gobierno de España había procedido a la expropiación de las sociedades que integraban el Grupo Rumasa. El grupo parlamentario de Alianza Popular presentó un recurso de inconstitucionalidad contra el decreto-ley. Seis magistrados del Tribunal Constitucional se mostraron a favor de declarar la inconstitucionalidad de la medida, mientras que los seis restantes estaban a favor de su constitucionalidad. Ante semejante empate, fue el voto de calidad de Manuel García Pelayo como presidente el que inclinó la decisión de declarar la constitucionalidad de la medida adoptada por el Gobierno de Felipe González Márquez. La decisión de García Pelayo fue duramente criticada, sobre todo tras el apoyo del Tribunal Europeo de Derechos Humanos a la causa de Ruiz-Mateos, y dio pie a hablar de la politización del Tribunal Constitucional.

Regresó de nuevo a Caracas en 1987, y falleció en 1991 tras una larga enfermedad.

Extraído de Wikipedia

Seguiràs llegint el text...

El resum...

Quan parlem de mites no parlem de faules, sinó que parlem d'una forma de coneixement i d'una forma de transmetre i comunicar aquest coneixement. Podríem dir que els mites es refereixen al coneixement de "veritats primordials", que en el seu nucli més originari són el resultat d'experiències col·lectives repetides al llarg de la història i que reposen en l'inconscient de cada persona.

Els mites transmeten i comuniquen esperances, que són expressió dels anhels profunds que portem col·lectivament dintre. Els mites són dinàmics, són un conjunt de forces que, quan es posin en moviment, tenen capacitat per destruir (o per somiar que poden destruir) el status social existent i crear-ne un de nou ("un altre món és possible"). Però també poden ser utilitzats pel poder polític de torn per seguir mantenint el status social existent.

Per a que aquest dinamisme es posi en marxa es necessiten una sèrie de condicions determinades.

Un d'aquests mites és el del "regne feliç dels darrers temps" que al llarg de la història i a diversos pobles i cultures ha fet la seva aparició, reproduint i repetint imatges i símbols, però sempre amb la necessària adequació al moment històric concret. Una d'aquestes manifestacions del "regne feliç dels darrers temps" és la del "Regne de Déu".

Seguiràs llegint el text...

Autors que m'han ajudat a l'hora de parlar de Jesús
Alguns autors es converteixen en testimonis que obren camí vers un coneixement no màgic de Jesús de Natzaret
Jesús de Natzaret, és la divinitat encarnada?
Les afirmacions dels cristians sobre la divinitat de Jesús, ¿quin sentit poden tenir avui dia en un món intercultural i en contacte amb altres religions?
Jesús, l'única solució?
La contemplació de la encarnación ens posa questions sobre si Jesús és l'únic mediador, l'únic salvador i sobre el paper de les altres religions salvífiques