L'afirmació "possiblement vinguts de fora del país" està recolzada en el fet de que no coneixien les cases de les famílies de la comunitat hebrea. D'aquí la necessitat de "marcar-les". (Aquesta consigna s'ha repetit aquests dies a Kossovo).

Aquesta "acció terrorista" no va ser la primera: abans ja havien contaminat els dipòsits d'aigua potable de la població civil (Ex 7,14-25) enverinat els pinsos de les cooperatives agràries egípcies (Ex 9, 1-7) algun intent no del tot reeixit de "guerra bacteriològica" (Ex 9,8-12) havien fet saltar les torres d'alta tensió (Ex.10,21-29)...

        És possible que, avui dia, a molts cristians ens agradi més altres camins d'alliberació: per exemple, els d'un Gandhi o els d'en Martin Luther King, però hem de ser suficientment honrats i no voler-los barrejar. Honrats per saber escollir en contra de la tradició bíblica, honrats per arribar a admetre que Jesús -pel poc que podem arribar a esbrinar-ne- no es va separar del tot de la tradició bíblica... És possible que fos suficientment intel·ligent per arribar a pensar que la "lluita armada" contra els romans era necessària, però no suficient; que calia una lluita contra la pròpia aristocràcia jueva, un procés de conscienciació del poble... El seu error va ser pensar que "en tres o quatre dies" (i sense tele) podia "conscienciar el poble". Aquí els exegetes seriosos (en el grup dels quals jo m'incloc) parlen de la "crisi galilaica", de la qual va sortir psicològicament "tocat" (aquí hauríem d'estudiar la possible responsabilitat d'uns quants dels seus més pròxims deixebles en animar-lo massa), i ja només tenia la dèria d'anar a Jerusalem, ja sigui per forçar la situació, ja sigui tot esperant una intervenció divina. 

        Aquestes consideracions em surten per haver anat, com tot bon cristià, als oficis litúrgics d'aquesta setmana santa i haver escoltat amb devoció les lectures que l'església (que deu pensar que els seus fidels quan "van a missa" tenen en el cap altres coses que escoltar atentament el que es llegeix) proclama aquests dies. 

        Es veritat que hi ha cristians que segueixen fidels a aquesta tradició bíblica. Tal és el cas del capellà espanyol mort no fa gaire a Colòmbia (un més dels capellans- guerrillers, de llarga tradició en el nostre país). En el seu poble de les terres d'Aragó li van fer un gran funeral: per la tele es veien molts capellans i molta gent. No crec que m'equivoqui molt si dic que la major part d'aquests capellans i d'aquesta gent són dels que pensen que el bisbe Setien és un mal bisbe i que els d'ETA i d'Herri Batasuna són uns "assassins". 

Em refereixo a Manuel Pérez Martínez, "El cura Pérez", Comandant del E.L.N. (Ejército de Liberación Nacional), nascut a Alfamén el 4 de maig del 43 i mort el 14 de febrer del 98. Recordem que dos altres capellans de les terres d'Aragó (José Antonio Jiménez y Domingo Laín) ja havien entregat les seves vides pel poble colombià militant en el E.L.N., seguint l'exemple d'en Camilo Torres

        La Pasqua és quelcom terrible: és el pas del Senyor Déu. No sé si tu ets dels capellans que en els seus sermons pasquals parlen de la joia de pasqua, de la joia del pas del Senyor. Ja sé -i en sóc un defensor- que els sermons no són per anar repetint la bíblia... I així lloo a tots aquells capellans que sense por s'atreveixen en públic a contradir el text bíblic. Aquest repeteix més d’un cop que “la joia pasqual” dels hebreus estava motivada pel fet de que el Senyor "passà de llarg" , "va passar de llarg davant les cases dels israelites" . Aquells cristians que segueixen pensant que la bíblia és encara font de la seva pregària personal, aquests dies pasquals haurien d'anar repetint: "Senyor, passa de llarg de casa meva". 

        Sant Pau estava preocupat pel que podria pensar un “no iniciat o un no creient” que entrés, ja sigui per causalitat o com invitat, a una de les reunions de la comunitat (1Cor 14,23). Si un sociòleg, estrany a la nostra història cristiana, seguís la litúrgia de tota la setmana santa, des del Diumenge de Rams fins a la  Vetlla Pasqual, al final es preguntaria ben estranyat com lligava el grup humà de parroquians i la ideologia sòcio-política que traspuava tot el que allí havia vist i escoltat (a la meva parròquia de Bonavista encara renten els peus). Ara mateix, diumenge, estic escoltant la missa de Montserrat. L’evangeli parla d’un grup ple de por de que “truquin de matinada”. La major part dels nostres habituals parroquians no sabrien com cantar “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?” 

        Acabo ja les meves reflexions pasquals. La Pasqua és quelcom terrible… 
 
 

• La història de Moisès i del Faraó de l'Egipte: Una oposició radical
• Qui és en Fernando Hoyos?
• Déu intervé a la història?
• Déu i la guerra