EL NOM "CRISTIANS", EN EL SEU ORIGEN,
TÉ A VEURE AMB JESÚS DE NATZARET?

Recuperar el sentit original de la paraula "cristians"

Aprofito uns paràgrafs d'Étienne Nodet, recensionant un article de Oskar Skarsaune, i Reidar Hvalvik (eds). (Jewish Believers in Jesus. The Early Centuries, 2007), per ampliar un tema ja tractat fa un cert temps (febrer 2017).

Si el voleu recordar...
(Opció recomanada)

Comença recordant que el terme "cristià" (millor, en plural, "cristians") és de formació llatina, cosa reconeguda des dels treballs de E. Bickerman (1949) i que, en els seus orígens no té res a veure amb Jesús de Natzaret.

Estudia la trobada a Corint entre Pau i Àquila i la seva dona Priscil·la a Fets dels Apòstols 18, 1-4, comparant la versió del text alexandrí (TA) i la versió del text occidental (TO).

Ara presento, a dues columnes, el text alexandri (TA) i el text occidental (TO), aquest darrer segons el còdex Beza, tal com l'he trobat a http://oncial.d.free.fr/cb/ac/ac.php?chapter=18&lang=a, que no difereix de la redacció que fa Josep Rius-Camps a Demostració a Teòfil.

El text occidental (TO) té moltes variants i aquí (Ac 18, 3) trobem una que pot ser molt significativa. Per ara no he trobat el text grec, sinó només una traducció francesa, la de l'article de E. Nodet:

Del mateix ofici (dia. to. o`mo,tecnon)? Del mateix moviment (o`mo,fuloj)? Ja es coneixien, almenys per referències?

En el verset anterior, la variant diu que Pau "il les salua avec joie" (els va saludar amb alegria).

Aquila i Priscil·la i Pau
Segons els Fets dels Apòstols
Segons les cartes de Pau

El decret de Claudi

No repeteixo el que ja vaig explicar el febrer del 2017
Si ho vols recordar...

L'article d'E. Nodet ens aporta nous detalls: el decret és del primer any de Claudi (41/42)

La datation la plus probable du décret de Claude est sa première année, soit 41-42 (J. Murphy O'Connor, Corinthe, Cerf, 2004, p. 138-148).

El decret de Claudi és la resposta a una situació que havia heretat de l'emperador anterior: Caius Caligula. Aquest va voler erigir una estatua de Zeus (amb la seva pròpia efigie) en el mateix temple de Jerusalem. No és difícil imaginar les reaccions que es van produir entre la població jueva, no només a la Judea, sinó arreu de l'imperi.

Le contexte évident est la décision de Caligula d'ériger sa statue au Temple, d'où une rébellion juive universelle jusqu'à sa mort; même Philon d'Alexandrie fit le voyage à Rome.

Podeu ampliar, tot rellegint el que vaig dir en el tema anterior al parlar de Teòfil, el summe sacerdot en aquell temps.
Si ho vols recordar...

La reacció jueva davant d'aquest horror (l'abominació de la devastació , vegeu Dn 9, 27 i Mc 13, 14) no podia deixar de ser "messiànica"

Ce comble de l'horreur a suscité une agitation messianisante, avec attente imminente et inévitable du Messie.

Però aquesta "espera imminent i inevitable" no era -ni molt menys- exclusiva dels seguidors de Jesús. ¿Quants d'aquests podien viure aleshores a Roma?

Nota: Si el decret de Claudi és dels principis dels quaranta, l'arribada de Pau a Corint, situada a finals dels quaranta o principis dels cinquanta, posa en dubte el "que acabava d'arribar d'Itàlia" (prosfa,twj [4373] evlhluqo,ta avpo. th/j VItali,aj).

Els números Strong
Ja saps el què són?

Més i més sobre Claudi i els jueus

Il expulse de Rome les astrologues et les Juifs, ceux-ci pour des troubles que Suétone attribue "à l'instigation d'un certain Chrestus". Les autres auteurs antiques recoupent plus ou moins cette disposition. Les Actes des Apôtres évoquent incidemment ce décret d'éloignement, tandis que Flavius Josèphe ne le mentionne pas. Dion Cassius en minimise la portée: "Les Juifs étant de nouveau devenus trop nombreux pour qu'on pût, attendu leur multitude, les expulser de Rome sans occasionner des troubles, il ne les chassa pas, mais il leur défendit de s'assembler pour vivre selon les coutumes de leurs pères". Les motivations et les tenants des actions de Claude vis-à-vis des Juifs restent obscurs à l'heure actuelle. Il semble avoir agi essentiellement pour maintenir l'ordre public à Rome, troublé par des heurts entre membres de la communauté. En 41, il fait fermer les synagogues; en 49, il expulse plusieurs personnalités juives. Suétone laisse penser que ces incidents viennent des chrétiens.

Extret de Wikipedia

Una prèdica messiànica

Durant la seva estada a Corint, en la companyia de Priscil·la i Àquila, la predicació de Pau és "messiànica". Difícil ens és a nosaltres voler precisar el contingut d'aquesta predicació "messiànica". Per exemple, incloïa el retorn i la reunificació de "les dotze tribus" a la terra d'Israel? (Tal com demanava el "Parenostre de Jesús i els seus")

Una pregunta que ens hauríem de fer i que sería de difícil resposta seria aquesta: ¿Què entenia l'autor de Fets dels Apòstols, o què volia significar quan deia que Jesús era el Messies?

La paraula Messies (Cristo,j) [5547] surt en aquest llibre 30 vegades (per 12 en l'evangeli).

D'aquestes trenta vegades podem fer esment especial de:

Jesús i Messies
en els Fets dels Apòstols

I preguntar-nos què podien entendre per "Messies" els jueus de la "diàspora" que seguien acudint a la sinagoga. Volien un "messies"? Què va fer la "diàspora jueva" durant la guerra del 67-70?

Els jueus sabien viure a la "diàspora", lluny de somnis messiànics, que per a la majoria d'ells ja no tenien massa sentit, mentre no els toquessin les "lleis dels seus pares". La predicació "messiànica" de Pau i els seus companys es va trobar enfront d'una forta oposició (Ac 18, 6)

I com entenien una prèdica messiànica els pagans, ja fossin "temerosos de Déu" (oi` fobou,menoi to.n qeo,n), ja fossin "adoradors de Déu" (oi` sebome,noi to.n qeo,n)?

I també ens hauríem de preguntar per què el Document Q no parla del Messies.

Lo que tiene de notable el pueblo de Q es que no era cristiano. No veía a Jesús como un mesías o como el Cristo. No tomaba sus enseñanzas como una crítica severa del judaísmo. No consideraba su muerte como un suceso divino, trágico o salvador. Y no imaginaba que se había levantado de entre los muertos para gobernar un mundo transformado. Pensaba en cambio que era un maestro cuyas enseñanzas le permitían vivir con entusiasmo en tiempos turbulentos. Por lo tanto no se reunía para rezar en su nombre, para reverenciarlo como dios o para cultivar su memoria mediante himnos, oraciones y rituales. No formó un culto del Cristo como el que surgió entre las comunidades cristianas con las que están familiarizados los lectores de las epístolas de Pablo. El pueblo de Q no era cristiano: era el pueblo de Jesús.

Burton L. Mack
El evangelio perdido

De "Messies" a "Logos"
Un text d'Adolf von Harnack a "L'essència del cristianisme" (1900) (pp. 216-217)

En una de les lliçons anteriors ham vist com es va arribar al fet que els mestres de l'Església escollissin el concepte "logos" a l'hora d'assegurar l'essència i la dignitat de Crist. Atès que el concepte "Messies" els resultava incomprensible del tot, és a dir, no els deia res, i hom no estava capacitat per a improvisar nous conceptes, només van poder elegir entre (a) representar-se Crist com un home divinitzat (per tant, com un heroi), (b) pensar la seva essència segons l'esquema dels déus grecs, o (c) identificar-lo amb el logos.

Les dues primeres possibilitats van haver de ser rebutjades perquè eren "paganes", o almenys ho semblaven. Així doncs, no va quedar sinó el "logos".

Ja hem ressaltat fins a quin punt aquesta fòrmula era aropiada per a ser entesa en molts sentits -fins i tot s'hi va poder ajuntar ben espontàniament el concepte de filiació divina sense caure en escandaloses teogonies i sense donar la impresssió de posar en perill el monoteisme-, però la fòrmula tenia també la seva pròpia lògica i aquesta no va portar a uns resultats que fossin congruents des de tot punt de vista.

El concepte "Logos" es podia entendre de moltes maneres i, a pesar del seu contingut sublim, podia ser entès de tal manera que el seu portador no necessàriament havia de ser d'essència veritablement divina, sinó solament d'essència semidivina.

La qüestió d'una determinació més precisa de la naturalesa del Crist-Logos no hauria pas pogut tenir en l'Església la colossal importància que va tenir i hom s'hauria estancat en les més variades disquisicions, si, al mateix temps, no s'hagués imposat una representació molt precisa de la redempció, que exigia urgentment una resposta. D'entre totes les possible representacions de la redempció -perdó de la culpa, redempció del poder dels dimonis, etc-, va ocupar de manera sobirana el primer lloc en l'Església del segle III aquella que entenia la redempció cristiana com a redempció de la mort, com a elevació a la vida divina, és a dir, com a divinització.