Ir a la versión castellana

  Pàgina preparada per a 
Internet Explorer (800 x 600)
Com pot donar-nos aquest la seva carn per menjar?

De l'evangeli de Joan (6, 52)

Sermó a la Festa del Corpus Christi
Reunió Interzona (Lleida-Tarragona-Saragossa) de les IMS
Instituto de Misioneras Seculares

«Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.»
Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: «Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?»
Jesús els respongué: «Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres.
Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda.
Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell.
A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.
Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»
Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm.

La lectura evangèlica d'avui, el que avui -encara que sigui diumenge- sigui un d'aquells "tres jueves que relucen más que el sol", la festa del Corpus Christi, ens obliga a parlar de l'Eucaristia.

Però abans de res, podríem preguntar-nos: Podem parlar de l'Eucaristia els qui no hem passat gana?

I, ara sense cap ordre, podríem afegir altres preguntes:

  • Va haver-hi un temps en què una Eucaristia era un autèntic dinar? Amb la seva beguda inclosa?
  • Va haver-hi un temps en què un autèntic dinar (un menjar i un beure fins la sacietat) podia ésser realment símbol del Regne de Déu? Símbol d'un Déu vivent present i actuant a la nostra història d'homes i dones?
  • Va haver-hi un temps en què l'Eucaristia era un autèntic dinar comú participat, en el qual cadascú aportava el fruit del seu treball?
  • I d'aquí la norma de Pau als cristians de Tessalònica: Qui no vulgui treballar, que no mengi (2Tes 3,10)

  • Va haver-hi un temps en què els cristians esperaven l'Eucaristia per quedar farts, per quedar saciats?
  • La Didajé (també anomenada Doctrina dels Dotze apòstols, molt possiblement un escrit del primer segle) diu: Una vegada esteu satisfets, donareu gràcies així.... Cal entendre: "Després que tots esteu satisfets...".
    És per això que Pau s'enfada amb els cristians de Corint a l'assabentar-se (a tot arreu hi ha "chivatos") de què a les seves celebracions eucarístiques no tots queden saciats: I mentre l'un es queda amb gana, l'altre s'embriaga (1Cor 11,21). Per a ell no hi ha cap dubte: Això no és menjar el Sopar del Senyor (1Cor 11,20).
    Què diria avui sant Pau si l'espieta de torn li vingués a dir que a les actuals celebracions eucarístiques ningú ni es queda fart ni es queda saciat? Això de cap manera no és menjar el Sopar del Senyor!!

Permeteu-me una altra reflexió, recordant el catecisme que ens diu que a tot sagrament hi ha "matèria" i "forma". Sense precisar molt -i confiant que algunes de vosaltres puguin aportar-hi més dades científiques- la "matèria" de l'eucaristia (el menjar i el beure, aquesta funció primària de la nostra vida, l'omplir el dipòsit per què el nostre motor pugui seguir funcionant) representava per a un camperol palestí del segle I o per els sectors treballadors de les ciutats mediterrànies la totalitat del seu esforç productiu, del seu "pressupost" anual. I molts cops, tot aquest "pressupost anual" no arribava a cobrir totes les seves necessitats alimentàries. Avui dia i a la nostra societat, del nostre pressupost anual, això és, de les nostres hores treballades, quantes van a parar a "menjar i beure", a "veritable menjar" i a "varitable beguda"?

*     *     *
Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: «Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?»
Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: «Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.» Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí: «Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.»
Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell.

A l'escoltar la lectura evangèlica d'avui, hauríem de posar especial esment a la presentació que la litúrgia, seguint les seves antigues tradicions, ens ha fet: Lectura del Sant Evangeli segons Joan. És un fragment de l'evangeli que nosaltres hem vingut a anomenar de Sant Joan. Si haguéssim llegit uns quants versets més, ens n'haguéssim adonat que el mateix evangelista era ben conscient que no estava escrivint un text de consens, doncs ell ja sap que molts dels seguidors de Jesús no poden estar-hi d'acord amb el què ell diu. Ell mateix reconeix que moltes comunitats no acceptaran aquest llenguatge, i possiblement, avui dia, molts cristians i cristianes, potser no poques de vosaltres, quedarien més tranquil·les si no es tinguessin que confrontar amb aquestes paraules: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang... Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna (Jn 6,53s).

No crec equivocar-me si penso que, a moltes de vosaltres, us agradaria més explicar el que estem fent ara, explicar el que és una celebració eucarística, no a través d'aquestes paraules de menjar la seva carn, de beure la seva sang, sinó recordant aquells dinars -que la major part dels exegetes creuen amb fonament històric- de Jesús amb els seus seguidors.

  • Dinars oberts, en els quals no es guardaven les distincions socials, ni les normes del "pur" i de l'"impur", ni del "convenient" i de l'"inconvenient"...
  • Dinars oberts, en els quals, segons ens diu la paràbola del Banquet (Lc 14,16-24, Mt 22,1-10), participen no només els pobres, esguerrats, cecs i coixos (participació que, al cap i a la fi, sempre pot ser considerada com un acte de beneficència de l'amo de la casa), sinó també el primer desconegut que hom troba pel carrer (Aneu a les sortides dels camins, i tots els qui trobeu, crideu-los a les noces...), i són aquests desconeguts -o aquestes desconegudes- els qui trenquen les habituals i minucioses llistes d'invitats dels nostres actes socials.
  • Dinars oberts, que li valgueren a Jesús els adjectius de golut i bevedor de vi (Lc 7,34) o l'acusació de menjar amb els pecadors i els cobradors d'impostos (Mc 2,16).
  • Dinars oberts que quedaren en el record dels seus seguidors. Havien estat els "moments forts" de la seva convivència amb Jesús, del seu "seguir Jesús": parti-cipant en ells havien experimentat el Regne. Allò era "menjar pa en el Regne de Déu!" (Lc 14,15), allò semblava que obria la possibilitat de que els exclosos, els "damnats de la terra", tot regirant les actuals relacions socio-polítiques -somni de tota classe explotada-, arribarien a "viure com reis".

Dinars oberts: alguns havien estat més aviat multitudinaris. Els havien fet a ciutat i en des-poblat i també a la riba del llac. L'alegria es contagiava i arribaven els cants i els brindis. Arribava el torn de les danses i els tamborins. Una de les dones, recordant la figura de Ma-ria (Ex 15,20), prenent el tamborí, entonava la tornada:

Derroca els poderosos del soli
i exalta els oprimits

I totes les dones la seguien, dansant i tocant tamborins:

Omple de béns els pobres
i els rics se'n tornen sense res

Un d'aquells dinars els havia impactat. No havia estat dels multitudinaris. A les acaballes, Jesús es posà dret i, alçant la copa, digué:

Us ho prometo.
Des d'ara ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya
fins el dia que el begui nou amb vosaltres
en el Regne de Déu

No eren aquests dinars un símbol del Regne de Déu? O es que mai hem acabat un dinar cantant un "No serem moguts, no serem moguts..." o un "Habrá un día en que al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad"?

¿No és veritat que ens agradaria explicar les nostres eucaristies recordant aquests dinars oberts de Jesús? Aquí hi radicaria l'originalitat de les nostres celebracions eucarístiques.

*     *     *

La lectura d'avui de l'evangeli de Joan ens obliga a preguntar-nos si realment les nostres celebracions eucarístiques són, en l'ampli àmbit de la història de les religions, alguna cosa d'original. Avui, quan fàcilment escoltem parlar de "Fòrum de religions" o de "Parlament de les religions" o de reunions semblants, l'evangeli de Joan por recobrar una nova vigència, si no menyspreem compartir diàleg també amb les anomenades "religions originàries de la terra".

Si repassem aquest evangeli, veurem que el tema dels "dinars oberts" no hi apareix. No podem considerar un "dinar obert" les noces de Canà. Jesús i els seus deixebles hi acudeixen com "invitats" de la família (també hi és sa mare), i no hi trobem a la narració cap indici de ruptura de les normes socials vigents.

L'evangeli de Joan narra un altre dinar (un sopar) de Jesús: és un sopar normal dintre del marc familiar: la família de Llàtzer organitza un dinar d'agraïment. I a aquest evangeli el perfum vessat sobre el cos de Jesús no suposa ruptura de cap norma, doncs és Maria, una de les filles de la casa, la germana de Llàtzer, qui el vessa sobre els peus de Jesús.

Recordem que a les narracions paral·leles de Mateu i Marc d'aquest sopar a Betània és una dona qui hi irrompeix, saltant-se en aquest cas les normes, per ungir el cap de Jesús. I, ben segur, que teniu més a la imaginació l'escena de l'evangeli de Lluc, evangeli que no té la narració del sopar de Betània, però que sí que ens narra un dinar de Jesús a casa d'un fariseu en el qual qui banya els peus de Jesús amb les seves llàgrimes, els besa i els ungeix és una dona pecadora.

En l'evangeli de Joan no hi ha dinars de Jesús amb pecadors i cobradors d'impostos, no hi ha dinars que li puguin valdre un golut i bevedor de vi, no hi ha "dinars oberts", no hi ha -en el llenguatge d'avui- "dinars alternatius".

Segons l'evangeli de Joan l'origen de les nostres celebracions eucarístiques no són els "dinars oberts" de Jesús. L'origen de l'eucaristia en l'evangeli de Joan -menjar la seva carn, beure la seva sang com condició indispensable de tenir vida- cal anar-lo a cercar, més enllà inclòs de la -relativament breu històricament parlant- tradició bíblica del poble jueu i, consegüentment, del pensament de Jesús, en una de les més primitives experiències de la humanitat. Una pintura ruprestre de la cova d'Altamira

Quan encara no existia el que hem anomenat "història", ja hi havia homes i dones que participaven a un banquet real (i no en un de fictici com són les nostres actuals celebracions eucarístiques, de les que gosem dir que són símbol de la presència del Déu que dóna vida), participaven a un banquet real en què el menjar era la carn i la beguda la sang de l'animal caçat i mort (fruit del treball de tota la tribu) que per a ells era la seva divinitat. Aquesta és la teologia, no escrita certament, però sí pintada a les coves -per a nosaltres "prehistòriques"- d'Altamira.

Aquesta teologia d'Altamira ens diu que la vida de la tribu procedeix de la vida de la divinitat, per a ells representada en un animal més "poderós" que cadascú d'ells, que havia d'ésser sacrificada (caçada i matada) per el ritu de la caça, i que al consumir-la, en el ritu del banquet, com a aliment (menjar la seva carn, beure la seva sang) hom s'apropiava el seu poder, la seva vida (tenir vida eterna).

Aquesta teologia d'Altamira, arcaica, originada ja a la nostra més primitiva història de la humanitat, és la que segueix sustentant la nostra teologia de l'eucaristia i de la redempció: la idea de que el Fill de Déu ha de ser matat i consumit per a la redempció del món.

*     *     *

Aquest sermó, si aquest nom hi voleu donar, preparat en part sota la mirada, aquests dies ben apaivagada, d'una de les antigues "divinitats" de la nostra terra (i per a algunes de vosaltres podria dir "de la vostra terra"), això és a les faldes del Moncayo, no és, ni pot ser, ni ho vol ser, una proclama a abandonar aquesta arcaica teologia d'Altamira de la nostra eucaristia i de la nostra redempció. Tot al contrari, m'agradaria que servís per reconèixer que es tracta d'una idea absolutament arcaica, que es tracta d'un ritual de l'Edat de Pedra, que es tracta d'un arquetip humà, de quelcom existent en el més íntim i profund de l'ésser humà, i que no pot ésser expressat en paraules de dogma, sinó a través de la pintura i del mite.

Quelcom que cal prendre's molt seriosament... I així cap estranyesa ens donarà el saber que a les ciutats mediterrànies dels primers segles de la nostra era, no només eren els grups cristians els únics que, a les seves reunions, menjaven la carn i bevien la sang de la divinitat.

Tarragona
29 maig 2005
Festa del Corpus Christi

Les idees procedeixen d'en:

John Dominic Crossan
Jesús: vida de un campesino judío (1991)
El nacimiento del cristianismo (1998)

Si vols llegir algun text...

Eugen Drewermann
Dios inmediato (1995)

Si vols llegir algun text...

Raymond E. Brown
El evangelio según Juan (1966)
La comunidad del discípulo amado (1979)

Si vols llegir algun text...

Robert Turcan
Las religiones orientales en el imperio romano (1972)

Si vols llegir algun text...

Amb ressonàncies d'escrits antics d'en Marià Corbí i d'en Carles Comas

I recomano la relectura de:
Ja és Corpus!!
Salvem els nostres mites! La veritat dels mites
Veure l'altre sermó
Un sermó de Primera Comunió
Veure
Dos textos eucarístics
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
4 juny 2005
Última actualizació: 3 junio 2007
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Catequesi eucarística

Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Alfred Loisy i el modernisme     Spong, el bisbe episcopalià (2000)
    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)