LA DOBLE "INCLUSIÓ"
A LA [DOBLE] 0BRA LLUQUIANA

Amb un preàmbul sobre el "Teòfil" de Rius-Camps

L'obra lluquiana és doble (l'evangeli de Lluc i Fets dels Apòstols), però conforma una única obra literària: això ja ho sabíem molt abans de la publicació (octubre de 2009) de demostració a teòfil per Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger, seguida, dos anys més tard (desembre 2011) per Diari de Teòfil, sota l'autoria de Rius-Camps, ambdós publicats per Fragmenta Editorial.

El pròleg de l'evangeli:

El pròleg dels Fets dels Apòstols:

La tesi de Rius-Camps de què el "Teòfil" de Lc 1, 3 i Ac 1, 1 seria un dels fills del gran sacerdot Annàs (citat a Lc 3, 2 / Jn 18, 13.24 / Ac 4,6), qui havia estat anomenat per Quirinius l'any 6 i destituït per Valerius Gratus l'any 15, pot ser considerada com una mera possibilitat entre moltes altres.

Aquesta possibilitat s'aguantaria

• perquè és possible que l'autor de l'obra lluquiana hagués escrit -almenys la segona part de la seva obra- a Roma. Possibilitat assenyalada per Gerd Theissen.
• perquè és possible que l'autor de l'obra lluquiana hagués entrat en contacte amb la "colònia" jueva a Roma, que viuria sota la protecció dels Flavis.

Formaria part d'aquesta "colònia" l'historiador jueu Joseph ben Matias, conegut més tard com Flavi Josep (aquest segur).
Hi podríem afegir, membres de la nombrosa família herodiana, entre ells Agripa II (citat a Ac 25, 13 - 26, 32), mort a Roma l'any 100, i la seva germana Bernice, amant durant un temps de Titus Flavi.
I possiblement, també, membres de la no menys nombrosa família de grans sacerdots "annanita" (entre ells, Teòfil).

• perquè és possible que l'autor de l'obra lluquiana mantingués posicionaments polítics no massa allunyats dels mantinguts per alguns membres de la "colònia". Un cop més, Gerd Theissen:

En resumidas cuentas, podemos concluir que el evangelista Lucas probablemente tenía contactos en aquellas altas esferas de Roma en las que también Josefo tenía relaciones. Ambos autores muestran una mentalidad parecida. Es posible que el evangelista Lucas escribiera en Roma, el lugar donde fueron creadas las obras de Josefo. De algún modo, también él pertenece a los escritores de historia judía que, durante la época del segundo templo, estuvieron en cierto sentido de moda (los libros de los Macabeos, Nicolás de Damasco, Josefo, Justo de Tiberias y también el autor de ad Theophilum).

Qui era l'autor de l'evangeli i dels Fets, a qui nosaltres anomenem "Lluc"? Vés a saber qui era aquest senyor.

• un "mestre jueu", com afirma Fragmenta
,
• un d'aquells "gentils a la recerca d'un Déu monoteístic", ja fos un "prosèlit", un "temerós de Déu" (oi` fobou,menoi to.n qeo,n) o un "adorador de Déu" (oi, sebo,menoi) , dels que ens parlen els Fets dels Apòstols,

Les expressions "temerosos de Déu" (10 2.22.35; 13, 16.26) i "adoradors de Déu" (13, 43.50; 16, 14; 17 4.17; 18,7) són tècniques: designen aquells que simpatitzant amb el judaisme i freqüentant les sinagogues i la pràctica ritual de la Llei, no arriben a integrar-se en el poble jueu per la circumcisió.

Els "prosèlits" (Ac 2, 11) són aquells que, no jueus de naixement, han abraçat la religió jueva i hi han acceptat la circumcisió , esdevenint així membres del poble elegit. (Bible de Jérusalem).

I qui és aquest "Teòfil" a qui Rius-Camps considera com el destinatari de l'obra lluquiana?

TEÒFIL

D'aquest personatge no tenim cap menció en els escrits neo-testamentaris, a no ser que estigui amagat, a Ac 4, 6, entre tots els membres de les famílies dels grans sacerdots.

Text alexandrí	Codex Beza
VEge,neto de. evpi. th.n au;rion sunacqh/nai auvtw/n tou.j a;rcontaj kai. tou.j presbute,rouj kai. tou.j grammatei/j evn VIerousalh,m(	VEge,neto de. evpi. th.n au;rion h`me,ran sunh,cqhsan oi` a;rcontej kai. oi` presbu,te,roi kai. grammatei/j evn VIerousalh,m(
L'endemà es van reunir els dirigents, els notables i els mestres de la Llei. a Jerusalem.	S'esdevingué, que a l'endemà, es congregaren els dirigents i els ancians i escribes a Jerusalem
kai. {Annaj o` avrciereu.j kai. Kai?a,faj kai. VIwa,nnhj kai. VAle,xandroj kai. o[soi h=san evk ge,nouj avrcieratikou/	kai. {Annaj o` avrciereu.j kai. Kai,faj kai. VIwa,taj kai. VAle,xandroj kai. o[soi h=san evk ge,nouj avrcieratikou/
Entre ells hi havia el gran sacerdot Annàs, Caifàs, Joan, Alexandre, i tots els membres de les famílies dels grans sacerdots.	singularment Annàs, el summe sacerdot i Caifàs i Jonatàs i Alexndre i tots els qui pertanyien a la família summesacerdotal.

Flavi Josep ens parla de la visita que Vitelius (legat a Síria amb plens poders per tot l'Orient [uvpatiko,n i;asin a;ndra th,j Suri,aj th.n h`gemoni,an e;conta]) va fer a Jerusalem per la Pasqua de l'any 37.

Vitellius […], acompanyat pel tetrarca Herodes [Herodes Antipas] i els seus amics, va, anar a Jerusalem per oferir sacrificis a Déu el dia de la festa nacional que ja s'acostava. Va ser rebut allà amb gran honor i es va quedar tres dies.
Durant aquest temps, va destituir a Jonatan del summe sacerdoci i posà en el seu lloc a Teòfil, el seu germà.

(Antiguitats jueves, l. XVIII, 121-123)
en francès     en grec

D'ell potser només sabem que es va mantenir en el càrrec durant quatre anys: Flavi Josep no ens torna a parlar d'ell fins a la seva destitució per Agripa I l'any 41.

Després d'haver complert completament totes les cerimònies en honor de Déu, Agrippa va destituir Teòfil, fill d'Annàs, del gran pontificat i va traslladar el seu càrrec a Simó, fill de Boethos, sobrenomenat Cantheras.

(Antiguitats jueves, l. XIX, 297)
en francès     en grec

Que es mantingués en el càrrec durant quatre ens pot fer pensar que va saber actuar amb prudència i cautela. Foren anys difícils i la situació es va complicar per la bogeria de l'emperador Caius Calígula en voler erigir una estàtua de Zeus, amb la seva efígie, al mig del temple de Jerusalem.

Sabem, per Flavi Josep (La Guerra dels jueus, Antiguitats jueves) i per Filó d'Alexandria (Legatio ad Caium), com van intentar parar el cop Petronius (el legat de Síria)

(La Guerra dels jueus, l.II, 184-203)
en francès     en grec

(Antiguitats jueves, l. XVIII, 261-309)
en francès     en grec

(Legatio ad Caium, 207-260)

i el jove rei Agripa (amic personal de l'emperador),

(Antiguitats jueves, l. XVIII, 289-301)
en francès     en grec

Legatio ad Caium, 261-333

i, fins i tot, com Aristòbul, germà d'Agripa, intervingué davant de Petronius, adduint raons econòmiques,

(Antiguitats jueves, l. XVIII, 273-278)
en francès     en grec

però no sabem què va fer el summe sacerdot. Un silenci ben estrany.

• ¿Ens el podem imaginar encapçalant la "marxa per la llibertat" de milers de jueus fins a Ptolemaida, a on Petronius havia aquarterat durant els mesos d'hivern els seus exèrcits, per exigir-li que desistís de portar a terme l'insensat projecte de l'emperador?

Ara, diversos milers de jueus anaren a Ptolemaida a trobar Petronius per demanar-li que no els obligés a transgredir la llei dels seus pares. (XVIII, 263)

• ¿Ens el podem imaginar recorrent el país per incitar a tot el poble a fer una "aturada de país"?

Això es va repetir durant quaranta dies; a més, van negar-se a conrear els seus camps en el mateix moment de la temporada de sembra, ja que estaven decidits a morir i la volien més que no pas veure la consagració de l'estàtua. (XVIII, 271-272)

• ¿Ens el podem imaginar com prenent la paraula, en nom d'aquests milers i milers, davant de Petronius, ja sigui a Ptolemaida, ja sigui a Tiberiades?

Mata'ns abans de fer el que heu decidit, perquè no podríem viure contemplant coses que ens són prohibides per l'autoritat del nostre legislador i dels nostres avantpassats que van decidir que importa la virtut. (XVIII, 264)

Per tant, suportarem totes les vicissituds del destí per mantenir les lleis dels nostres pares exposant-nos a perills, sabem molt bé que l'esperança de superar-los romandrà amb nosaltres, perquè Déu ens ajudarà si acceptem les proves més terribles per honorar-lo, i la fortuna per esencia és canviant. (XVIII, 267)

• ¿Ens el podem imaginar, donant exemple a les desenes de milers de jueus aplegats davant de Petronius a Tiberíades, estirat a terra, mans enlaire, oferint el seu coll a l'espasa dels legionaris?

Però morirem abans de trencar les lleis. I es van inclinar amb la cara a terra, oferint la gola i van declarar que estaven a punt per morir. Això es va repetir durant quaranta dies. (XVIII, 271s)

Silenci, certament ben estrany, de Flavi Josep sobre el summe sacerdot Teòfil.

El nom del summe sacerdot Teòfil tampoc no el trobem a la relació de Filó d'Alexandria.

Un fill de Teofil fou també summe sacerdot, anomenat per Agripa II l'any 65: durant el seu pontificat va començar la guerra.

[Agripa], havent llevat elsumme sacrdoci a Jesús, fillde Gamaliel, eldonà a Maties, fill de Teòfil : en el seu temps va començar la guerra dels jueus contra els romans.

(Antiguitats juevess, l. XVIII, 273-278)
en francès     en grec

Si vols ampliar
Una famiília de sumos sacerdotes

Silenci, també certament estrany, dels Fets dels Apòstols sobre aquesta crisi del 39-40.

El silenci dels Fets dels Apòstols

Per tant, la crisi del 39-40 havia afectat de prop els judeocristians, fet que no és sense importància donat el silenci dels Fets dels Apòstols sobre aquest tema. Sabem que la cronologia dels orígens cristians suposa un problema que passa per insoluble, atès els fets que tenim a la nostra disposició. Tot i això, els primers capítols d'Actes (fins al desè), semblen parlar bé dels deu anys que van seguir a la crucifixió de Jesús, és a dir del 30 al 40 de l'era cristiana. I Jerusalem va ser, segons els Fets, el lloc on van residir els judeocristians que eren el nucli de la naixent Església.
Però, mentre que aquests cristians es diferencien dels altres jueus per la seva fe en Jesús, l'Ungit de Déu, que havia ressuscitat dels morts, aparentment van continuar portant la vida dels jueus ortodoxos. Al temple es reunien per adorar Déu; i comptaven entre ells un gran nombre de sacerdots que presumptament oficiaven al temple.
Com podia, doncs, els Fets pintar un quadre de la vida de l'Església, sense parlar de la profanació amb què els romans havien amenaçat el Temple?
Que l'Apocalipsi de Marc conté -i sembla que sigui així- un oracle resultat de la crisi del 39 després de Jesucrist, i aquest silenci només apareixerà més sorprenent. Com acabem de veure, la comunitat cristiana estava adherida al temple, per tant el seu terrible perill l'havia despertat i el testimoni de Marc, XIII, 14-20, si almenys ho hem interpretat correctament, ho confirma bé.">
Llavors, per què els Fets dels Apòstols ignoren tot això? En vista del disseny apologètic d'aquesta obra, és comprensible que el seu autor s'abstingués de parlar en aquesta ocasió de qualsevol comportament dels cristians que s'hagués pogut ser considerat revolucionari.
Però el fet que els Fets calli sobre la crisi del 39 al 40 demostra que no podem considerar aquesta obra com un relat exhaustiu de la vida de l'Església a Jerusalem en aquell moment i, per tant, donar-li un ple de crèdit.

Selon toute apparence, la crise de 39-40 avait donc touché de près les Judéo-Chrétiens, fait qui n'est pas sans importante eu égard au silence des Actes des Apôtres sur cette affaire. On sait que la chronologie des origines chrétiennes pose un problème qui passe pour insoluble, compte tenu des faits dont on dispose. Néanmoins, les premiers chapitres des Actes (jusqu'au dixième), semblent bien parler des dix années qui suivirent la crucifixion de Jésus, sois de 30 à 40 de l'ère chrétienne. Et Jérusalem était, disent les Actes, le lieu de séjour alors des Judéo-Chrétiens qui furent le noyau de l'Église naissante.
Mais si ces chrétiens se différenciaient des autres Juifs par leur foi en Jésus, l'Oint de Dieu, qui était ressuscité des morts, ils n'en continuaient pas moins, apparentement, à mener la vie des Juifs orthodoxes. C'est au Temple qu'ils avaient coutume de se réunir pour rendre culte à Dieu; et ils comptaient parmi eux un grand nombre de prêtres qui officiaient sans doute au Temple.
Comment les Actes ont-ils pu brosser le tableau de la vie de l'Église alors, sans même parler de la profanation dont les Romains avaient menacé le Temple?
Que l'Apocalypse de Marc renferme -et il semble bien qu'il en soit ainsi- un oracle issu de la crise de 39 après Jésus-Christ, et ce silence n'en paraîtra que plus étonnant encore. Nous venons de le voir, la communauté chrétienne était attaché au temple, son terrible péril l'avait donc remuée et le témoignage de Marc, XIII, 14-20, si du moins nous l'avons correctement interprété, le confirme bien.
Alors, pourquoi les Actes des Apôtres passent-ils sous silence tout cela? Eu égard au dessein apologétique de cet ouvrage, il est compréhensible que son auteur se soit abstenu de parler de tout comportement des Chrétiens à cette occasion qu'on ait pu tenir pour révolutionnaire, et cela, d'autant plus que la mort de Caius avait brusquement coupé court à toute manifestation violente.

S. G. F. Brandon
Jesús et les zélotes
Pág 111-112

¿Què demanava el "Parenostre"
de Jesús i els seus?

I per què Emmaús?

Podem deixar de banda la discussió "geogràfica".

Es imposible identificar a Emaús con certeza. El problema se complica con una variante. El códice sinaítico y una docena de manuscritos griegos leen "ciento sesenta estadios", y la ciudad se puede identificar con el Emaús de 1 Mac 3, 40; 4, 3s. Parece, sin embargo, que los "ciento sesenta estadio" son consecuencia de esta identificación y que la lección se remonta a Orígenes. "Sesenta estadios" (unas siete millas), atestiguado por la mayoría de los manuscritos, es la mejor lección. El emplazamiento más probable de Emaús es Kulonieh (cuyo antiguo nombre era Emaús, aunque sólo se encuentra a cuatro millas de Jerusalén, al oeste de la ciudad.

Wilfrid J. Harrington, o.p.
El evangelio según san Lucas

Nota de la Bible de Jérusalem:

L'identification de ce village est discutée.

Nota de la Bíblia Catalana Interconfessional

La localització d'aquest lloc és discutida

Nota del Nou Testament dels Monjos de Montserrat

L'antiga tradició situava Emaús al NE. de Jerusalem, vora la plana, Des dels temps dels croats, es proposen dos altres llocs més a la vora de Jerusalem.

Nota a la edición de Gredos de La Guerra de los judíos

Esta Emaús no es la citada en II, 63, conocida también por el nombre de Nicópolis, sino la Emaús bíblica (cf. Lucas 24, 13), la actual Qulonieh (la romana Colonia), a 8 kilómetros al sur de Jerusalén. Sobre los problemas de identificación de este enclave, véase Schürer)

Aquesta encisadora narració catequètica dels dos deixebles d'Emmaús, no queda explicada del tot si no ens fem -em sembla a mi- una pregunta, una pregunta sobre "Emaús". La pregunta no és: ¿Per què els dos deixebles es dirigien a Emmaús? La pregunta és: ¿Per què l'evangelista diu que els dos deixebles es dirigien a Emmaús? ¿Per què l'evangelista parla d'Emmaús?

La possible resposta la podríem trobar en aquests paràgraf de Flavi Josep en el seu llibre La guerra dels jueus. (L. VII, 216-218)

Al final del seu evangeli, Lluc (o qui sigui) situa la celebració del nou culte dels seguidors de Jesús a la mateixa "propietat personal" de l'emperador romà.

Ja no cal, per donar un "culte amb santedat i justícia", haver estat "alliberats de les mans dels enemics". Un exemple de com, en un sol evangeli, es pot capgirar tot un mitjó.

La comunitat dels seguidors de Jesús -és el consell de l'evangelista- ha de renunciar ja a tot somni d'alliberació messiànica. El país jueu ja no és la terra que Yahvé va donar al seu poble; ara és la propietat personal de l'emperador romà. El Temple de Jerusalem, derruït i cremat, ja no és, certament, "una cova de lladres", però tampoc serà "una casa d'oració per a tots els pobles".

Aquesta explicació no serveix pels lectors del codex Beza, ja que aquest no parla de VEmmaou/j, sinó de Ouvlammaou/j. La nota que trobem a demostració a teòfil és aquesta:

En comptes d'aquest nom, presentat com un nom real (ovno,mati Ouvlammaou/j) el text alexandrí el supleix per un pseudònim, "que tenia per nom Emmaús" (h-| o;noma VEmmaou/j). Ouvlammaou/j es presenta en Gn 29, 19 (LXX), com l'antic nom de Betel. Segons això, els dos deixebles, decebuts pel que havia passat, estarien refent el camí de Jacob que, després d'haver-se emparat fraudulosament de la benedicció que pertocava al seu germà, ha de fugir lluny d'ell (Gènesi 27-28). Així també, els deixebles de Jesús, que havien traït/negat, fugien lluny de Jerusalem quan en veieren les conseqüències. Vegeu J. Read-Heimerdinger i J. Rius-Camps, "Emmaus or Oulammous? Luke's Use of the Jewish Scriptures in the Text of Luke 24 in Codex Bezae", Revista Catalana de Teologia, núm. 27 (2002), p. 23-42

Jo em quedo amb la lectura del text alexandrí, que em sembla que és la de la majoria (a vegades no hi ha més remei que participar de la majoria).

*     *     *

Anem a la segona "inclusió" i aquesta abasta tota l'obra lluquiana.

Recordeu que molt possiblement els "acadèmics" ens diran que això no és una "inclusió".

¿A on comença l'obra lluquiana? ¿A quin "locus theologicus" comença l'evangeli de Lluc?

¿A on acaba l'obra lluquiana? ¿A quin "locus theologicus" acaba els Fets dels Apòstols?

¿A on comença?

¿A on acaba?

Aquest és el recorregut de l'obra lluquiana: del temple a un pis de lloguer (no de propietat!!), del sagrat al profà. I és des de la "profanitat" que ara s'anuncia el Regne de Déu i s'ensenya sobre la "messianitat" de Jesús, el Senyor.

I aquest "ara" ja comença en "Lluc" (potser -ens agradi o no- el més inte·ligent dels redactors neotestamentaris), encara que alguns puguin pensar que ha estat una descoberta a partir de "nous paradigmes".

I aquest "Regne de Déu", anunciat des d'un "pis de lloguer" (potser del barri del Trastevere?, potser del carrer XXIV?, potser del número VI?), era el mateix que Joan Baptista anunciava en el desert de Judea (Mt 3, 1-2), era el mateix que Jesús anunciava per Galilea (Mc 1, 14-15)?

Aquest recorregut de l'obra lluquiana (del sagrat al profà) com possibilitat (única?) de l'anunci del Regne és el que alguns, al llarg d'anys, hem anat fent.