Ir a la versión castellana
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
Només text
Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
Regne i Església

D'una carta meva de la tardor del 95 a Ramon Alaix

Una altra cita que a tota reunió d'eclesiàstics progres i esquerrans surt és aquesta: Jesús va anunciar el Regne i va sortir l'Església. Normalment es recorda aquesta frase amb un to de tristesa, d'enyorança: "Quina pena que ara tinguem una Església!, Què bé que estaríem si ara seguíssim anunciant el Regne!.

Darrerament (2009) he afegit dos exemples d'autors que citen aquesta frase donant la impressió que no l'han llegida en el llibre original. L'un el podríem situar a l'esquerra; l'altre a la dreta.

En Schillebeeckx, a Jesús, Historia de un Viviente, (l'original és del 1974, la traducció castellana del 1981) diu:

Alfred Loisy va dir, no sense ironia, que Jesús va predicar el Regne i que el que va venir fou l'Església (pág. 372)

En Ratzinger/Benet XVI diu:

Una altra variant d'aquestes concepcions que obren un fossar entre Jesús i l'anunci dels apòstols es troba en l'afirmació, que ha esdevingut famosa, del modernista Alfred Loysi: "Jesús anuncià el Regne i ha vingut l'Església". Són paraules que deixen traslluir ironia, certament, però també tristesa: en lloc del tan esperat Regne de Déu, del nou món transformat per Déu, ha arriba quelcom que és completament diferent -i quina misèria!-: l'Església.

En José Mª. Díez-Alegría citava també aquesta frase en el seu llibre "Yo creo en la esperanza". Possiblement també la citava d'oïdes. Així li expressava els meus dubtes...

Anem a veure si trobem ironia i tristesa a la frase original. Quin és el context d'aquesta frase? Quina és la intenció original del seu autor?

Alfred LoisyÉs de l'any 1902, primera edició de L'Évangile et l'Église" d'Alfred Loisy, llibre que, retirat al principi de les llibreries i durant molt temps prohibida la seva lectura als fidels per les autoritats eclesiàstiques, volia ser una defensa del catolicisme contra les teories i crítiques del famós protestant liberal Harnack.

Tenia por que la frase pogués remuntar-se a un autor més antic, però ahir (19 d'octubre 95), llegint un llibre d'en Josef Blank, autor citat repetides vegades per en Käsemann, que vaig robar de la biblioteca particular d'en Raimon Negre, trobava la confirmació: El autor francés Alfred Loisy (1857-1940) introdujo en este asunto una fórmula de mucho efecto: Jésus annonçait le royaume et c'est l'Église qui est venue" (Jesús de Nazaret: Historia y mensaje. Ed. Cristiandad, 1973, pág 140).

Penso que totes aquestes indicacions t'ajudaran a mantenir-te com fins ara en el número 1 dels professors de Cochabamba.

El llibre L'Évangile et l'Église era -segons el seu mateix autor- un testimoni del moviment nomenat modernista als principis de la seva curta història i pretenia, a més a més d'instruir el clergat catòlic "sobre l'estat real del problema dels orígens cristians", demostrar que l'Església hi sorgia com un desenvolupament necessari i legítim de l'Evangeli.

Vint-i-set anys més tard, a la cinquena edició (que és la que jo tinc gràcies al Mingo Melero), l'autor recorda -confessant que ja ha perdut bona part de la seva bona voluntat de 1902- el seu esforç discret de voler fer comprendre al catolicisme oficial (intransigent, reclòs en les fórmules dels darrers concilis i encícliques pontificals, encarnat a la cúria romana, gran màquina política per la qual el papat administra els negocis de la religió) la necessitat d'una reforma indispensable de les doctrines absolutes del catolicisme oficial: la revelació, la autoritat històrica dels evangelis, la divinitat de Jesucrist, la institució divina de l'Església i dels sagraments.

Vint-i-set anys més tard reconeix que ha estat un intent absurd d'un home que no pretenia altra cosa que mantenir-se el més proper possible del catolicisme tradicional.

La fortune de ce livre aura été singulière. Publié pour la première fois en octobre 1902 comme une apologie du catholicisme contre les théories et les critiques d'un savant protestantAdolf von Harnack (Dorpat 1851 - Heidelberg 1930), il a été l'origine de condamnations successives qui ont finalement conduit son auteur hors de l'Église catholique. Ecrit sans prétention littéraire et sans prévision de la tempête qu'il allait soulever, un moment retiré du commerce et depuis longtemps interdit aux fidèles par les autorités ecclésiastiques, il n'en a pas moins eu quatre éditions et la quatrième est épuisée. Aquest llibre tingué una història singular. Publicat per primera vegada a l'octubre de 1902 com una defensa del catolicisme contra les teories i les crítiques d'un savi protestantAdolf von Harnack (Dorpat 1851 - Heidelberg 1930), va ser el principi d'un seguici de condemnes que conduïren a la fi el seu autor fora de l'Església. Escrit sense cap pretensió literaria i sense cap previsió de la tempesta que alçaria, retirat durant un temps de les llibreries i prohibida durant molt temps la seva lectura als fidels per les autoritats eclesiàstiques, tingué malgrat tot quatre edicions, havent quedat exhaurida aquesta darrera.
Puisque l'ouvrage continue d'être demandé, c'est que beaucoup n'ont pas cessé d'y voir un témoin du mouvement dit moderniste au début de sa courte histoire. Ce témoin toujours réclamé, l'auteur ne se croit pas en droit de le supprimer... ainsi le lecteur retrouvera le document qu'il cherche et il sera par ailleurs averti que ce document ne représente point la pensée actuelle de celui qui le rédigea il y a vingt-sept ans. Si l'obra continua a ser demanada, és que molts no han deixat de veure en ella un testimoni del moviment nomenat modernista als principis de la seva curta història. L'autor no es creu tenir cap dret de poder suprimir aquest testimoni, per tant de temps reclamat, però adverteix el lector que, si bé trobarà el document buscat, el seu contingut no representa ja el pensament actual de qui el va escriure ara fa vint-i-set anys.
Il existe un catholicisme officiel, intransigeant, consigné dans les formulaires des derniers conciles, des encycliques pontificales, incarné dans la curie romaine, grande machine politique par laquelle la papauté gère les affaires de la religion. De ce catholicisme-là, l'auteur ne se proposait aucunement d'établir la légitimité. Il avait plutôt l'intention d'en signaler discrètement les défauts et les dangers. Existeix, és veritat, un catolicisme oficial, intransigent, reclòs en les fórmules dels darrers concilis i encícliques pontificals, encarnat a la cúria romana, gran màquina política per la qual el papat administra els negocis de la religió. D'aquest catolicisme, l'autor no es proposava de cap manera establir-ne la legitimitat. Més aviat tenia la intenció d'indicar els seus defectes i els seus perills.
Ou plutôt le double objet qu'il avait en vue était d'instruire sans fracas le clergé catholique sur l'état réel du problème des origines chrétiennes, tout en démontrant contre la critique protestanteEn 1900 se publica Das Wesen des Christentums (La esencia del cristianismo)  que cet état ne rendait point impossible l'apologie du catholicisme; que l'Église y apparaissait, au contraire, comme un développement nécessaire et légitime de l'Évangile. La doble finalitat que tenia era, d'un costat, instruir  sense terrabastalls el clergat catòlic sobre l'estat real del problema dels orígens cristians demostrant contra la crítica protestantEl 1900 es publica Das Wesen des Christentums (L’essència del cristianisme) que aquest estat no impossibilitava una apologia del catolicisme; que l'Església sorgia com un desenvolupament necessari i legítim de l'Evangeli.
L'exposé critique ruinait incontestablement les doctrines absolues du catholicisme officiel: aussi les théologiens orthodoxes prirent-ils une peine assez superflue en essayant de prouver que le livre contredisait leurs idées touchant la révélation, l'autorité historique des Évangiles, la divinité de Jésus-Christ, l'institution divine de l'Église et des sacrements. Sens dubte que l'exposició crítica enderrocava les doctrines absolutes del catolicisme oficial i no pocs teòlegs ortodoxes es van prendre la molèstia -bastant supèrflua- d'intentat provar que el llibre contradeia les seves idees sobre la revelació, la autoritat històrica dels evangelis, la divinitat de Jesucrist, la institució divina de l'Església i dels sagraments.
Si l'auteur s'abstenait de réfuter cet enseignement, c'est qu'il n'avait pas l'intention de le combattre, mais d'en suggérer la réforme, qu'il voyait indispensable, dans l'intérêt même de l'Église catholique.  Si l'autor s'abstenia de refutar aquest ensenyament, és perquè ell no tenia la intenció de combatre'l, sinó només d'en suggerir la reforma, que ell trobava indispensable, en el propi interès de l'Església catòlica.
La réalisation d'une telle réforme n'appartenait qu'à l'Église elle-même, et il s'efforçait, avec tous les ménagements et les précautions possibles, de lui en faire comprendre la nécessité. Effort absurde, s'il n'avait aucune chance de succès, mais moralement honnête et loyal, quoiqu'on ait pu dire. La realització d'aquesta reforma era tasca exclusivament de l'Església, i ell només s'esforçava, amb tots els miraments i precaucions possibles, de fer-li comprendre la seva necessitat. Esforç absurd -no n'hi havia cap possibilitat d'èxit-, però moralment honest i leal, diguin el que diguin.
Car l'Église a toujours su, dans le besoin, écarter ou négliger les vieilles formules qui étaient devenues par trop compromettantes, et on ne lui demandait pas autre chose que d'examiner s'il ne se trouverait pas un certain nombre de telles formules dans son répertoire actuel. L'Església sempre ha sabut, quan ha estat necessari, retirar o oblidar al seu temps les velles fórmules que havien esdevingut massa comprometedores, i ara no li era demanat altra cosa que examinar si en el seu repertori actual no existirien un cert nombre d'aquestes fórmules.
L'auteur croyait encore pouvoir maintenir la valeur substantielle de l'enseignement chrétien, et il remettait à l'Église elle-même, c'est-à-dire à ses représentants les plus autorisés par leur situation et leurs lumières, le soin d'orienter son enseignement dans le sens que paraissaient exiger les circonstances. L'autor creia encara poder mantenir el valor substancial de l'ensenyament cristià i remetia a l'Església, això és, als seus representants més autoritzats, ja sigui per la seva situació o per les seves llums, la responsabilitat d'orientar el seu ensenyament en la direcció que les circumstàncies semblaven exigir.
L'auteur entendait rester le plus près possible du catholicisme traditionnel,afin de n'en sacrifier que ce qui semblait irrémédiablement condamné. L'autor pretenia quedar-se el més a la vora possible del catolicisme tradicional, a fi de no sacrificar-ne sinó allò que ja semblava irremeiablement condemnat.
Pròleg a la cinquena edició Pròleg a la cinquena edició

Prescindim ara d'aquesta història, tantes vegades viscuda per tants homes i dones, de la impossibilitat de poder compaginar "honestedat personal" i "catolicisme" i anem a fer un "copy" del text:

 
Reprocher à l'Église catholique tout le développement de sa constitution, c'est donc lui reprocher d'avoir vécu, ce qui pourtant ne laissait pas d'être indispensable à l'Évangile même.Nulle part, dans son histoire, il n'y a solution decontinuité, création absolue d'un régime nouveau; mais chaque progrès se déduit de ce qui a précédé, de telle sorte que l'on peut remonter du régime actuel de la papauté jusqu'au régime évangélique autour de Jésus, si differentes qu'ils soient l'un de l'autre, sans rencontrer de révolution qui ait changé avec violence le gouvernement de la société chrétienne. Retreure-li a l'església catòlica tot el desenvolupament de la seva constitució és el mateix que retreure-li d'haver viscut: desenvolupar-se era quelcom d'indispensable al mateix evangeli. En cap moment, al llarg de la seva història, hi ha una ruptura, una creació absoluta d'un règim nou, sinó que cada pas de progrés es dedueix del que li precedeix i així podem anar remuntant-nos sense trobar cap revolució que hagi canviat amb violència el govern de la societat cristiana -del règim actual del papat fins el règim evangèlic centrat en Jesús-, per molt diferents que siguin.
En même temps, chaque pogrès s'explique par une nécessité de fait qui s'accompagne de nécessités logiques, en sorte que l'historien ne peut pas dire que l'ensemble de ce mouvement soit en dehors de l'Évangile. Le fait est qu'il en procède et qu'il le continue. Igualment, cada pas de progrés s'explica per una necessitat real acompanyada de necessitat lògiques, i així l'historiador no pot afirmat que el conjunt d'aquest moviment estigui al marge de l'evangeli. Procedeix d'ell i el continua.
Des objections qui peuvent sembler très graves, au point de vue d'une certaine théologie, n'ont presque pas de signification pour l'historien. Algunes objeccions que, als ulls d'una certa teologia, podrien semblar molt importants, no tenen gairebé cap significació per a un historiador.
Il est certain, par exemple, que Jésus n'avait pas réglé d'avance la constitution de l'Église comme celle d'un gouvernement établi sur la terre et destiné à s'y perpétuer pendant une longue série de siècles. Mais il y a quelque chose de bien plus étranger encore à sa pensée et à son enseignement authentique, c'est l'idée d'une société invisible, formée à perpétuité par ceux qui auraient foi dans leur coeur à la bonté de Dieu.  És cert, per exemple, que Jesús no havia previst ni reglamentat cap constitució de l'Església, com si hagués d'ésser un govern establert a la terra i destinat a perpetuar-s'hi  durant una llarga tirada d'anys. Però més allunyat de la seva manera de pensar i del seu ensenyament autèntic és la idea d'una societat invisible, formada a perpetuïtat per tots aquells que tindrien fe en el seu cor a la misericòrdia i bondat de Déu.
On a vu que l'Évangile de Jésus avait déjà un rudiment d'organisation sociale, et que le royaume aussi devait avoir forme de société. Jésus annonçait le royaume, et c'est l'Église qui est venue. Elle est venue en élargissant la forme de l'Évangile, qui était impossible à garder telle quelle, dès que le ministère de Jésus eut été clos par la passion. Hem vist que en l'Evangeli de Jesús hi ha, de forma embrionària, una organització social, i que el regne devia tenir també forma de societat. Jesús anunciava el regne, i el que ha vingut ha estat l'Església. Aquesta ha vingut obrint i ampliant la forma de l'Evangeli, impossible a conservar de la mateixa manera, des del moment què el ministeri de Jesús hagués quedat tancat per la seva passió.
Il n'est aucune institution sur la terre ni dans l'histoire des hommes dont on ne puisse contester la légitimité et la valeur, si l'on pose en principe que rien n'a droit d'être que dans son état originel. Ce principe est contraire à la loi de la vie, laquelle est un mouvement et un effort continuel d'adaptation à des conditions perpétuellement variables et nouvelles. Le christianisme n'a pas échappé à cette loi, et il ne faut pas le blâmer de s'y être soumis. Il ne pouvait pas faire autrement. No hi ha cap institució, ni a la terra ni a la història dels homes, la legitimitat i el valor de la qual no es pugui posar en dubte si partim del principi que res té dret a existir fora del seu estat original. Aquest principi fóra contrari a la llei de vida, ja que aquesta és un moviment i un esforç continuat per a adaptar-se a condicions perpètuament variables i renovades. El cristianisme no ha escapat a aquesta llei i no cal criticar-lo per haver-hi estat sotmès. No li quedava cap altre remei.
La conservation de son état primitif était impossible, et la restauration de cet état l'est également, parce que les conditions dans lesquelles s'est produit l'Évangile ont à jamais disparu. L'histoire montre l'évolution des éléments qui le constituaient. Conservar el seu estat primigeni era totalment impossible i voler restaurar aquest estat ho és igualment, ja que les condicions en les quals l'Evangeli ha estat produït han desaparegut per a sempre. La història ens mostra l'evolució dels elements que el constituïen.
Ces éléments ont subi et ne pouvaient manquer de subir beaucoup de transformations; mais ils sont toujours reconnaissables, et il est aisé de voir ce qui représente maintenant, dans l'Église catholique, l'idée du royaume céleste, l'idée du Messie agent du royaume, l'idée de l'apostolat ou de la prédication du royaume, c'est-à-.dire les trois éléments essentiels de l'Évangile vivant, devenus ce qu'ils ont eu besoin d'être pour subsister. Aquests elements -i no podia ser de cap altra manera- han sofert moltes transformacions, i són sempre reconeixedors, i no és gens difícil de veure què és el que representa ara, a l'Església catòlica,. la idea del regne celeste, la idea del Messies promotor del regne, la idea de l'apostolat o de la predicació del regne, els tres elements essencials de l'Evangeli vivent, convertits però avui dia en allò a que la necessitat els ha obligat per poder seguir subsistint.
La perspective du royaume s'est élargie et modifiée, celle de son avènement définitf a reculé, mais le but de l'Évangile est resté le but de l'Eglise. La perspectiva del regne s'ha ampliat i modificat, la de la seva vinguda definitiva ha reculat, però l'objectiu de l'Evangeli permaneix com objectiu de l'Església.
Alfred Loisy
L'Évangile et l'Église
Pàg 152ss 
Alfred Loisy
L'Évangile et l'Église
Pàg 152ss 
;

Pot-ser els repetidors d'aquesta frase no s'adonen que quan la diuen com la diuen (ben allunyats de l'intenció de l'autor) participen del principi de que rien n'a droit d'être que dans son état originel i s'obliden -ells que acostumen a voler ser tan vivencials- que la vida és un effort continuel d'adaptation à des conditions perpétuellement variables et nouvelles. Les condicions que van fer possible i intel·ligible una expressió com Regne de Déu ont disparu à jamais

Avui dia proclamar el Regne de Déu pot ser -per alguns- defensar la reforma laboral de socialistes i convergents: qui no recorda l'Exultate profètic d'en Miquel Roca en el parlament de Madrid: "Alegreu-vos, pares, perquè avui el vostre fill ha trobat feina!

I no m'estranyaria gens que algun jesuïta de l'àrea de marginació veiés en aquesta reforma laboral una autèntica aproximació del Regne de Déu que dóna feina a un marginat i se la treu a un obrer de tota la vida (el qual ja ha guanyat prou a la seva vida). I per altres proclamar el Regne tossudament seria posar-se en vaga indefinida en contra d'aquestes lleis de la reforma laboral. 

Acabo ja ara, divendres 20. Aquests dies entre el 12 (festa nacional d'Espanya; es veu que ara oficialment no volen parlar de la festa de l'Hispanidad) i el 18 els vaig repartir entre visites a Barcelona i tres dies per Andorra i els Pirineus de Vallferrera i Cardós. Crec que vaig estar per on fa anys vàrem estar, amb l'Ignasi Anzizu, a la nostra excursió des d'Andorra a la Pica: de Comapedrosa al Refugi de Vallferrera passaríem pel circ i pla de Baiau. Va ser un moment de meditar sobre la fugidesa de la vida: la vida se'ns escapa; ja no seríem capaços de fer el que vam fer fa uns anys. No sols la vida i les forces físiques de pujar i baixar muntanyes, sinó la força de l'esperit per ficar-nos per llocs què no sabíem ben bé a on anirien a parar.

Seguiràs llegint el text...
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
Novembre 1999
Última actualització: 27 febrer 2011
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Teologia Indígena           Catequesi Nadalenca           Catequesi eucarística          Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta           Spong el bisbe episcopalià           Altres temes

Una paraula sobre aquest senyor, Alfred Loisy...

tombe_loisy_1 (106K)Alfred Loisy va morir l'any que jo vaig néixer, el 1940, excomunicat des de l'any 1908.

Us invito a fer una visita al cementiri del petit poble de Ambrières (antiga provincia de la Champagne, avui dia la regió del Loire): són tombes de famílies pagesses. A la pedra, coronada per una creu, d'una d'aquestes tombes trobarem aquesta inscripció en vuit línies:

loisy_tomba1 (43K)Alfred Loisy / Sacerdot / Retirat del ministeri / i de l'ensenyament / Professor del Col·legi de França / 1875-1940 / Tuam in votis / tenuit voluntatem". Inscripció que ja estava redactada pel mateix Loisy, deu anys abans, segons testimoni de Jean Guitton, deixeble seu al Col·legi de França, que el va visita el 1930.

La frase llatina està extreta del ritual romà de l'Ofici de Difunts, pregària abans de l'enterrament: "Fac, quaesumus, Domine, hanc cum servo tuo N. defuncto misericordiam, ut factorum suorum in poenis non recipiat vicem, qui tuam in votis tenuit voluntatem: ut sicut hic eum vera fides junxit fidelium turmis, ita illic eum tua miseratio societ choris angelicis. Per Christum Dominum nostrum. Amen

Una traducció d'aquesta frase podria ser:

"Mantingué la teva voluntat en les seves decisions". El Misal Cotidiano Lefebre de 1938 dóna aquesta: "Siempre permaneció unido de corazón a vuestra voluntad". He trobat també aquesta: "Il a respecté ta volonté selon tes voeux". Tot depèn si "in votis" els referim a la persona humana (i, aleshores, podrien ser decisions, promeses, compromisos, desigs, intencions, vots...) o a Déu (els seus manaments...).

Segons Marvin R. O'Connell (Critics on trial: an introduction to the Catholic modernist), Loisy hauria pogut elegir aquesta frase (que no és bíblica) precisament per la seva dificultat de traduir-la literalment (because it is difficult to translate literally), o, més bé, perquè admetia diversos matisos de significació (because it admits of different shades of meaning). Per la seva part dóna aquesta traducció: "Ell que ha fet la teva voluntat guardant les seves solemnes promeses" ("He who did thy will by keeping his solemn promises").

George Tyrrell, quatre anys més jove que ell, nascut de família protestant, convertit al catolicisme als 18 anys, que va entrar a la Companyia de Jesús l'any següent i en va ser expulsat -el mestre de novicis ja havia advertit que no servia per viure sota obediència, cosa que el meu mai va dir- uns 26 anys més tard (1906)per escriure i excomunicat l'any següent (1907) per escriure contra l'encíclica Pascendi de Pius X contra el modernisme, va escriure en el pròleg de l'edició anglesa del llibre de Loisy l'évangile et l'église que Loisy...

Més sobre
George Tyrrell

...no passaria a la historia com un crític de la bíblia ni com l'iniciador del moviment modernista (aquest era una creació del món modern, no d'una persona o d'un grup); Loisy seria recordat per haver plantejat la pregunta de si la veritat del catolicisme romà era compatible amb la veritat de la crítica bíblica i de la crítica històrica.

L'observatore Romano (29 de juny, quasi un mes després de la seva mort) l'acomiadava amb aquestes paraules, després de presentar-lo com "un dels més grans representants de les lluites modernistes", el qual havia arribat "a les negacions extremes de tots els valors del catolicisme" i que havia estat l'emblema de "l'apostasia més radical i més aplaudida":

Tota vida acaba en el misteri. Ningú té dret a penetrar en aquesta regió que separa el temps de l'eternitat: només ens queda la misericòrdia gran, lluminosa, infinita de Déu, que escapa a tota mesura utilitzada pels homes. És per això que se'ns prohibeix jutjar. Només ens està permès d'esperar: la caritat tot ho espera. Loisy fou un jove seminarista de Châlons, místic, ardent, ple de veneració a l'eucaristia i de devoció a la Verge, admirador de Francesc d'Asís. Ara a l'eternitat haurà descobert el que la ciència li hagués pogut ocultar. Aquest home que tant ha treballat, lluitat i sofert, haurà trobat finalment la seva pau en Déu".

Seguiràs llegint el text...

I ara una paraula sobre el modernisme.

Ja ha quedat dit que no tenia un fundador, sinó que era creació del temps modern. Benet XV, (no l'actual), papa entre 1914 i 1922, va dir que el modernisme era...

...una aventura sense sentit, que no feia més que plantejar problemes innecessaris.

Aquesta paraula, una "aventura", m'ha agradat trobar-la. Fa uns anys (principis del 2000) un amic, un jesuïta del grup dels capellans obrers, em comentava per carta una frase del nostre General, en Peter Hans Kolvenbach, que l'havia dit a una reunió amb la comunitat del barri madrileny de El Pozo del Tío Raimundo, en resposta a una pregunta sobre el futur del moviment dels jesuïtes capellans obrers. El meu amic de Cartagena em deia:

No sé cómo enjuiciarás el diagnóstico del General. A mí me parece su juicio mezquino, utiliza el método de medias verdades y despacha la aventura más seria surgida de la "ecclesia" desde el estamento clerical en todo el siglo XX.

I jo li feia de resposta:

Era, ciertamente, "la aventura más seria surgida de la "ecclesia" desde el estamento clerical en todo el siglo XX". Acepto esta formulación tuya, pero no quisiera olvidarme de otros clérigos que, a principios de siglo, desde situaciones intelectuales, intentaron "tender puentes" hacia el mundo moderno ("aventura" que también fue condenada).

I li afegia:

La imagen de "tender puentes" podría ser sustituida por la de "horadar un túnel": iluminaría más toda la oscuridad de la "aventura". El tema místico de la "noche oscura" no es ajeno ni al movimiento modernista ni al movimiento de los curas obreros.

Si vols veure
aquestes cartes...

"Aventura", una paraula que potser avui (finals del segle XX-principis del XXI) podríem tornar a repetir per referir-nos a tots aquells intents de recerca d'una comprensió del cristianisme com una resposta vàlida, entre altres, a la realitat infinitament trascendent que anomenem Déu. No en va un dels capdavanters d'aquesta recerca actual, John Hick, fa referència a l'abisme que a finals del segle XIX es va obrir entre els qui acceptaven els nous coneixements d'una cosmovisió científica moderna -entre els qual cal mencionar l'evolució biològica i l'estudi històric de les Escriptures- i els qui van reaccionar tossudament amb una renovada adhesió a la seva cosmovisió amenaçada. I sembla que aquests segueixen existint, avui dia, a les mateixes habitacions vaticanes i utilitzant, pràcticament, els mateixos mètodes.

Ja has llegit
les 14 tesis
d'en John Hick?

I voldria acabar aquesta presentació del modernisme amb aquest paràgraf d'en Marcel Légaut:

Avui no ens podem fer una idea de la repressió exercida per l'Església, veritable genocidi dels espirituals que maldaven per ser autèntics en les formulacions de llur fe. Molts d'ells, i entre els més maltractats, eren més religiosos que molts dels investigadors d'ara, car havien heretat una pietat envers l'església que ara ja no coneixem.

Si vols saber més
sobre el modernisme

Una "taula" cronològica
(en construcció).

L'origen de la parasula "modernisme"
segons Juan Ramón Jiménez

Seguiràs llegint el text...