El concili em va anar bé a tot arreu menys a Monzón. A la sortida del poble, ja una mica a l'hora del capvespre, vaig veure un edifici enorme i em vaig dir que allí hi viuria gent del gremi. Va baixar el qui manava (no sé si superior, director o...), vaig fer el meu discurs d'agent comercial, al superior semblava que la idea li agradava: "Muy bien, muy bien. Pero ahora, después del concilio, yo no puedo decidir; tengo que consultar a la comunidad". Així que gràcies al concili o per culpa del concili em vaig quedar sense una subscripció en els salesians de Monzón.

Un resum, però ¿bo o dolent?

De tot el que he anat sentint del concili m'he quedat amb aquesta frase, que ara no sé qui la va dir ni a on la vaig escoltar, però certament no és un invent meu: "És un bon resum del que ja s'havia dit". Ara, després d'haver-me vist obligat a llegir coses sobre el concili, que mai ha estat un dels meus temes, diria que fou "un mal resum".

L'"esdeveniment"

De lo que he leído estos días de preparación una cosa me ha gustado: la distinción entre "acontecimiento" y "documentos". De tot el que he llegit aquests dies de preparació una cosa m'ha agradat: la distinció entre "esdeveniment" i "documents". "Esdeveniment" és la figura de Joan XXIII; és l'anunci el 25 de gener de 1959 a l'abadia de Sant Pau Extramurs de la seva "decisió presa amb l'objectiu de reprendre un costum antic d'afirmar la doctrina i les sàvies disposicions de disciplina eclesiàstica, que en la història de l'Església, en moments de renovació, va donar fruits d'extraordinària eficàcia": era la proposta d'una doble convocatòria: un sínode per la diòcesi de Roma (que va resultar un fracàs escandalós) i un concili ecumènic per a l'església universal², anunci que al dia següent, en una societat cada cop més secularitzada políticament i cultural, omple les primeres pàgines dels diaris, menys la primera de l'Osservatore Romano.

"Acontecimiento" es la figura de Juan XXIII; es el anuncio el 25 de enero de 1959 en la abadía de San Pablo Extramuros de su "firme decisión de volver a algunas formas antiguas de doctrina y de sabios ordenamientos de disciplina eclesiástica": era la propuesta de una doble convocatoria: un sínodo para la diócesis de Roma (que resultó un fracaso escandaloso) y un concilio general para la iglesia universal², anuncio que al día siguiente, en una sociedad cada vez más secularizada política y culturalmente, llena las portadas de los periódicos, menos la portada del Osservatore Romano.

La reacció dels mitjans de comunicació de tot el món a l'anunci va ser de sorpresa, esperança i alegria. Però hi ha una excepció: L'Osservatore Romano. El diari oficiós del Vaticà, que sempre destaca en to adulador totes les iniciatives i activitats del Papa, boicoteja la notícia del segle. El número 26/27 de gener, titula a tota la 1ª pàgina: "El Summe Pontífex assisteix a Sagrats Ritus d'especial súplica a la Basílica Osiense". No hi cap titular ni subtítol que destaqui la transcendental decisió del Papa, només un modest requadre amb lletra petita. És la primera de la llarga sèrie de maniobres de la Cúria contra el concili³.

Juntament amb aquesta doble proposta va anunciar la revisió del Codi de Dret Canònic.

"Esdeveniment" fou "obrir finestres" després del llarg pontificat de Pius XII: 20 anys, amb els 10 últims d'involució doctrinal i clara decadència personal.

L'encíclica Humani generis va desautoritzar les línies de renovació més esperançadores, especialment la nouvelle théologie francesa. Teòlegs que després serien bàsics per al Vaticà II (Congar, De Lubac, Chenu, Karl Rahner) van ser desterrats dels centres on ensenyaven, se'ls va condemnar o prohibir obres. Els últims anys del pontificat de Pius XII, a més de la involució doctrinal, presencien una clara decadència personal. Hi ha tota una picaresca al Vaticà, amb la secretària Sor Pasqualina i el doctor Lisi Galeazzi, que explota les manies aprensives del papa⁴.

"Esdeveniment" és la paraula "aggiornamento"; és el discurs inaugural de Joan XXIII, dissentint obertament dels "profetes de desgràcies"⁶; és la plaça de Sant Pere plena de fidels la nit de la inauguració del concili que obliga al papa a sortir al balcó⁵; és la intervenció, saltant-se el reglament del cardenal Liénart, recolzat tot seguit pel cardenal Frings, que evita que el concili acabi en un total fracàs⁷.

Aquí algú podria parlar d'una intervenció de l'Esperit Sant que no volia perdre per golejada. Potser sí que l'Esperit Sant va intervenir, però els qui a "ras de terra" intervingueren foren, segons testimoni de Joseph Comblin, Manuel Larraín, bisbe de Talca (Chile) y president del CELAM (la Conferencia Episcopal LatinoAmericana), i el brasiler Helder Camara -amics íntims, acostumats a treballar junts- els quals van anar a avisar els capdavanters de l'episcopat reformador de les estratagemes que la cúria romana havia preparat: donar als bisbes les llistes ja confeccionades de les co-missions⁸.

"Esdeveniment" foren les trobades que es celebraven a diversos llocs de Roma entre bisbes, teòlegs, laics, observadors d'altres confessions. "Esdeveniment" fou l'anomenat "pacte de les catacombes" , encara que aquest intent d'una "església dels pobres" quedés en "agua de borrajas".

"Esdeveniment" és, en el període entre la primera i segona sessió, la publicació de l'encíclica "Pacem in terris" (abril 1963) i la mort de Joan XXIII (3 de juny, diada de la Pentecosta). Potser també ens calgui assenyalar com "esdeveniment" el viatge entre la segona i tercera sessió de Pau VI a Jerusalem.

El concili fou "esdeveniment", un esdeveniment, qualificat per Joan XXIII com una "Nova Pentecosta" (8 decembre 1962), que va significar un canvi per la història dels cristians del segle XX. ¿Per què hi ha tanta por a fer memòria d'ell?

Aquest "esdeveniment" originà, sens cap dubte, "un procés, un moviment religiós i pastoral amb evidents conseqüències socials, polítiques i culturals, inusitades, no previstes i, a vegades, no desitjades"⁹.

Hi hagué un "abans" i un "després", una ruptura, un nou començament, malgrat que després s'hagi volgut negar, com en aquest discurs de Joan Pau II de l'any 2000:

L'església sempre ha sabut les regles per a una correcta interpretació del contingut del dogma. Aquestes regles estan teixides a la tela de la fe i no fora d'ella. Llegir, doncs, el concili suposant que va marcar una ruptura amb el passat, quan en realitat es va posar sobre la línia de la fe de tots els temps, és decididament inacceptable¹⁰.

Ara hauria de callar-me ja, perquè aquesta Nova Pentecosta, el concili com "esdeveniment", ens va afectar, sens dubte, tots els que som aquí en circumstàncies, si fa o no fa, similars, com serien les d'aquells anys de formació. ¿No seria més interessant obrir ara un diàleg entre tots nosaltres de quina manera ens va afectar aquest "esdeveniment"?

Un parèntesi de justicia

Però com em paguen per parlar seguiré parlant. ¿Qui va evitar que el concili de Joan XXIII fóra un total fracàs? Espero que la meva resposta no us sorprengui: Pius XII amb la seva política de "creació de cardenals". Cal reconèixer que "va crear" gent competent: els ja citats Liénart (francès) i Frings (alemany) (el teòleg de confiança del qual era un jove professor de teologia que es deia Ratzinger) i podem mencionar també el belga Suenens, l'italià Lercaro, l'alemany Dopfner, l'austríac Koening, el canadenc Léger, que fou l'últim supervivent dels creats per Pius XII.

Els documents

I una altra cosa són els "documents" del concili, els quals no esgotaren el dinamisme del concili, incapaços de traduir-lo. Tenia el llibre editat per la BAC, i ara, a l'anar-lo a buscar, no l'he trobat. Després de cercar-lo inútilment, he recordat que l'havia regalat a un amic. Això us pot donar una idea de l'apreci en què he tingut els documents conciliars

"Un bon resum del que ja s'havia dit", del que s'havia anat dient -i per no remuntar-nos a la crisi de principis de segle del modernisme- pels teòlegs que durant el pontificat de Pius XII foren silenciats i perseguits i després foren teòlegs del concili. Però això significa que fa cinquanta anys no es va produir una paraula nova, sinó que a tot estirar es repetiren paraules ja dites. Si aquestes paraules ja dites, que podien respondre a la crisi espiritual de la post-guerra (com a la "culta" Europa va poder succeir això?, on era el déu dels cristians?, on era el déu dels jueus?) tenien sentit en els anys 60 del concili, no ho discutiré ara, però sí que m'atreveixo a dir que aquest "bon resum" avui dia no té cap sentit.

I ja no té sentit, entre altres causes, però no l'única, perquè no fou un "bon resum", sinó un "mal resum".

En blau i vermell

Aquests darrers dies (o setmanes), al llegir comentaris sobre el concili, m'he adonat que fou un "mal resum". Caldria fer una edició dels textos conciliars a dos colors; en blau, per exemple, els paràgrafs que reflecteixen el pensament del que es va anomenar "majoria", sense oblidar que "fins i tot els textos més innovadors del Vaticà II encara estan formulats per mitjà d'imatges heretades del passat bíblic, sense la deguda lectura crítica"¹¹.

En vermell, els que reflecteixen la mentalitat de l'anomenada "minoria", que aconseguí introduir -a vegades amb nocturnidad y alevosía- elements que aigualien els textos sorgits de l'aula conciliar, i aquests elements intercalats són els que després del concili es presenten per la línia oficial com el sentit propi de les declaracions del concili i es transformen en política eclesial.

He dit amb "nocturnidad y alevosía" per culpa d'Hilari Raguer, monjo de Montserrat:

La minoria conservadora, derrotada una vegada i altra a les votacions de l'assamblea, durant les intersessions (períodes silenciosos per als mitjans de comunicació, però molt importants, perquè a les sessions els pares conciliars hauran de treballar amb els material preparats en la intersessió anterior) mirava de reintroduir fragments dels esquemes rebutjats. L'assemblea es trobava sovint que en el text definitiu, d'orientació general renovadora, s'hi havia introduït frases de la minoria conservadora, però si votaven en contra es sumaven a la minoria que rebutjava el text¹².

No sé, certament, quina extensió tindria el blau i quina seria la del vermell, però aquesta barreja ja ens adverteix que aquest conjunt de documents no pot ser operatiu. Joaquín Perea a Iglesia Viva diu:

Es obligado reconocer que pasajes concretos de los textos del Concilio están en tensión con la línea fundamental de sus declaraciones, las cuales apuntan en otra dirección¹³.

¿Un tercer color?

Potser algú dirà: "Cal afegir-hi un altre color". Per què? Per a tots aquells paràgrafs imposats per l'"Autoritat Superior". Fem, doncs, una edició tricolor: blau, vermell, groc.

En un d'aquests autors que he llegit ara, Giuseppe Alberigo, he trobat coses com aquestes:

...i finalment la seva gran preocupació [la de Pau VI] per garantir el grau més alt de consens en les decisions que el concili aniria madurant. (pág. 71).

En aquell moment, com ja havia passat en altres votacions, s'imposava el desig de Pau VI d'assolir la unanimitat en l'aprovació de l'esquema. (pág. 103).

Es tractava de la preocupació del papa de tenir en compte també els arguments de la minoria, buscant formulacions que poguessin obtenir la unanimitat en la votació de-finitiva (pág. 109).

La recerca de la unanimitat a qualsevol preu, tot acatant la invitació apressant del papa, va prevaler clarament sobre l'exigència d'arribar a documents decisoris que fossin més valents i més coherents des del punt de vista doctrinal amb l'orientació general del concili. (pág.113).

Només el futur podia demostrar si la composició heterogènia dels textos debilitaria o no la seva claredat doctrinal i la seva significació històrica (pág. 121)¹⁴

I quan parla de l'esquema sobre la col·legialitat dels bisbes, un tema en què l'anomenada minoria aconseguí atemorir Pau VI sobre una possible rebaixa del seu sou per part dels altres (això és, que el Vaticà II restringís les prerrogatives que el Vaticà I, un segle abans, havia concedit al papa), afirma que

...hom no pot negar de tenir la impressió que s'hagi arribat a la formulació d'aquesta doctrina no tant per fidelitat a una recerca de la veritat sobre l'origen diví de l'episcopat i sobre les seves funcions sinó més aviat sota la pressió de la preocupació i el temor de no aixecar sospites, de no provocar recels que, finalment, haurien pogut fer inviable el projecte¹⁵.

No sé si parlar de "la recerca de la veritat sobre l'origen diví de l'episcopat" era, en aquells anys del concili, "estar al día", però avui per a molts de nosaltres és quelcom que ens pot fer somriure.

I aquests altres paràgrafs:

S'anava inevitablement cap a uns textos de conveniència, uns textos als quals els faltava la força d'una aplicació rigorosa dels principis innovadors que els haurien hagut d'inspirar (pag. 104).

Les comissions, obligades a tenir en compte una gran quantitat d'esmenes, sovint contradictòries, es van inclinar per uns textos de compromís, febles des del punt de vista teològic. (pág. 140)¹⁶

En "color groc" anirien, doncs, el paràgrafs que reflecteixen intervencions conciliars del papa, per exemple, els 13 suggeriments que Pau VI envià sobre el tema de la col·legialitat dels bisbes, fent costat més aviat a la minoria, suggeriments que no tos foren acceptats per la comissió. Les aportacions de Pau VI han caracteritzat la redacció de les decisions conci-liars amb la garantia d'una total fidelitat a la tradició i de la recerca intensament demanada del consens més ampli possible en els textos mitjançant fórmules susceptibles d'arribar a la unanimitat. En nom d'aquesta unanimitat es juxtaposen o es posen en sordina, però no es resolen, les diferències, ja siguin les diferències culturals i continentals, ja siguin les teològiques i pastorals.

I en "color groc" hauríem també de remarcar les iniciatives extra-conciliars del papa en temps del concili sobre temes que estaven subjectes a discussió. Per exemple, el motu proprio, certament descentralitzador, Pastorale Munus, de 30 de novembre de 1963, pel qual Pau VI, en plena discussió sobre la col·legialitat dels bisbes i sobre el ministeri episcopal, "concedeix" als bisbes una quarantena de facultats que en els darrers segles estaven reservades a la Santa Seu. La reacció indignada de Congar fou:

El papa concedeix als bisbes, quan en realitat no fa més que restituir -i de mala manera- una part d'allò que els ha robat en els darrers segles.

Amb un altre motu proprio, Apostolica Sollicitudo, del 15 de setembre de 1965, en els inicis de la quarta sessió, quan encara el tema de la funció pastoral dels bisbes a l'església està en debat, Pau VI institueix el sínode dels bisbes, sense fer ni una sola menció de la Lumen Gentium, ja aprovada al final de la tercera sessió. Aquest sínode dels bisbes no tindrà poder decisori, serà un organisme per a aconsellar el papa, qui sempre podrà sentir-se lliure d'acollir o rebutjar les propostes del sínode¹⁷.

D'altres podrien ser la seva decisió d'anar a l'Assemblea de les Nacions Unides en plena discussió de l'esquema de l'església en el món o la proclamació de Maria com "Mare de l'església."

Alberigo ens diu:

Per altra part, però, sorgien greus interrogants sobretot davant de les moltes intervencions de l'autoritat papal durant la darrera setmana (anomenada pels historiadors la "setmana negra"), l'última de les quals -en la congregació general conclusiva- havia estat la proclamació per part del papa de Maria com a "Mare de l'Església", declaració que per a molts resultava inesperada. Efectivament, el concili no havia inclòs aquest títol en el text del De Ecclesia, perquè des del punt de vista teològic no semblava del tot clar ni massa fonamentat¹⁸.

¿Frenava Pau VI el concili?

Sens dubte, en les seves intervencions Pau VI s'havia preocupat sempre de les minories, fins les més modestes en nombre i en qualitat, sense preguntar-se mai si les conviccions de la majoria no eren un bé per a tota la comunitat eclesial, si no representaven un moment fecund de l'Esperit que bufa en l'Església i, per tant, si la fidelitat a la veritat no demanava acceptar les formulacions d'aquesta majoria¹⁹.

Aquesta barreja de tres colors, que a les nostres impressores serveix per a crear documents no sols bonics sinó també útils, podia ser útil per al futur de l'església?

I algunes pàgines en blanc

Más colores no serán ya necesarios, pero sí que una buena edición de los textos del concilio debería añadir unas cuantas páginas en blanco. Estas páginas en blanco estarían destinadas a todos aquellos temas que el concilio no tocó, o no se atrevió a tocar, o no quiso tocarlos o no obtuvo los permisos necesarios para tocarlos. Víctor Codina, desde Bolivia, señala, entre otros, estos²⁰: Més colors no seran ja necessaris, però sí que una bona edició dels textos del concili hauria d'afegir unes quantes pàgines en blanc. Aquestes pàgines en blanc estarien destinades a tots aquells temes que el concili no va tocar, o no es va atrevir a tocar, o no va voler tocar-los o no va obtenir el permís necessari per a tocar-los. Víctor Codina, des de Bolívia, assenyala, entre altres, aquests²⁰:

Amb l'ajut d'en José M. Vigil podríem afegir-ne uns quants:²¹:

Alguns d'aquests temes són com una bomba a efectes retardats que explotaria una mica més tard: recordem l'Humane Vitae sobre el control de la natalitat (25/7/1968).

Durant el concili molts eren els qui s'adonaven de que els documents escrits no esgotaven la dimensió més profunda del concili i que consideraven que, per a una assimilació dels efectes del concili, era necessari crear instruments institucionals nous, coherents amb el propòsit conciliar²².

El llenguatge simbòlic dels documents no arribà a traduir-se en concrecions i transformacions que afectessin les estructures ja existents. Per exemple, la imatge tan bonica de l'església com "Poble de Déu" no arribà a trencar el dur monopoli del clergat.

Aquestes pàgines en blanc estarien també reservades per la fallida reforma de les institucions eclesials, entre elles la reforma de la cúria romana.

Pau VI, home de cúria durant 32 anys, abans de començar la segona sessió (29 de setembre de 1963) va donar públicament garanties a la cúria de que seria ell, i no el concili, qui tindria la competència exclusiva per a la reforma de la cúria de Roma. Decisió que va generar decepció i malestar a l'Assemblea. I, ja acabat el concili, el papa fa un apassionat elogi de la cúria, afirmant que no hi havia necessitat de canvis estructurals, sinó només d'unes millores: una d'elles canviar el nom de la Congregació del Sant Ofici, que com alguns han experimentat en carn pròpia segueix fent el mateix que feia abans.

Acabat el concili, la cúria seguia tenint totes les competències d'abans sobre els problemes doctrinals, per acabar convertint-se -o seguir existint com- "una secta secreta separada del resto de la Iglesia, pueblo de Dios. Es un aparato administrativo que se coloca encima y fuera de la Iglesia, y ese pecado se llama cisma"²³. El concili, davant del papa, no va tenir la llibertat que la Congregació General XXXII dels jesuïtes, en l'any 1974, va mantenir quan va tractar temes sobre els quals el papa havia manifestat que no es podien canviar. El concili hagués pogut dir al papa: "Vostè reformarà la cúria, però nosaltres parlarem de com hauria de ser aquesta reforma".

El concili deixava a la cúria romana la responsabilitat de crear camins per a concretar les disposicions conciliars i la cúria, com institució burocratitzada, seria incapaç de repensar les organitzacions eclesials a partir de les reflexions innovadores del concili

Es va quedar sense resoldre un problema, per a alguns el principal problema que tenia que resoldre el concili: a on i com resideix el subjecte de suprema potestat a l'església. I així se seguia deixant el "poder total, suprem i universal" en mans del papa²⁴. I així ens va...

Els tres colors i les pàgines en blans ens poden ajudar a explicar aquest Quo vadis Ecclesia? actual.

El "món d'avui" ¿era ja el món d'ahir?

Déu em guardi de dir ara que allò que el concili anomena repetides vegades "el món d'avui" era ja en el seu temps "el món d'ahir" (alguns potser ho diguin), però sí que comparteixo l'opinió de que, passats tres anys d'haver acabat, era "el món d'ahir". Ja podeu pensar que em refereixo al "maig de 1968", a la revolució cultural del maig 68, que plantejava canvis fins aleshores no contemplats: revolució cultural, sexual i femenina, crítica al poder, a l'Estat, a la democràcia formal, als valors establerts...

¿És una exageració dir que al maig del 68 els documents del concili es van quedar en "paper mullat"? "El concilio no tenía nada para dar respuestas a los desafíos de esta revolución cultural"²⁵, es una afirmació de José Comblin. ¿Com és que l'Esperit Sant no va saber "bufar" als venerables pares reunits en el Vaticà allò que, tres anys més tard, va "bufar" als joves estudiants de Paris i Berkeley i d'altres universitats europees i americanes, allò de "prohibit prohibir" i de la "imaginació al poder"? ¿Com és que l'Esperit Sant no va bufar als pares conciliar allò que va bufar als hippys: "Fes l'amor i no la guerra"? El concili va haver de cedir, entre altres, a l'episcopat d'Estats Units embolicat a la guerra del Viernam.

Puc, doncs, subscriure l'afirmació d'en José M. Vigil:

Cinco décadas después del Vaticano II, su problemática está totalmente obsoleta. Aunque hoy lográramos poner en práctica todo el Vaticano II (y estamos a mucha distancia), quedaríamos todavía totalmente fuera de lo que hoy son los planteamientos mínimos necesarios para comenzar a afrontar la problemática que hoy nos apremia²⁶.

Els que, des d'un sector de l'església, qualifiquen el concili com "la mare de tots els mals" s'equivoquen. Segueix parlant Comblin:

Nada de eso fue provocado por el Concilio. No se puede atribuir al Vaticano II todo lo que sucedió como consecuencia de la gran revolución cultural de Occidente. Pues esa revolución tuvo inmediatamente repercusiones en la juventud de la Iglesia. Todos sintieron que la institución de la Iglesia estaba profundamente cuestionada y desprestigiada. Ese desprestigio no vino de Vaticano II sino de la gran crisis cultural. El efecto más visible fue la crisis sacerdotal: unos 80.000 sacerdotes dejaron el ministerio. Casi todos los seminaristas abandonaron los seminarios. Esto fue atribuido al Concilio por sus adversarios. En realidad no había nada en él que pudiera explicar ese hecho, ni la huida de millones de católicos laicos. Pero todo se explica por la revolución cultural de la juventud.²⁷

Contents podríem estar si el Maig 68 només hagués deixat en "paper mullat" els documents del concili! La veritat és que el Maig 68 segueix "governant" l'església catòlica. Segons testimoni de Hans Kung, col·lega i "enemic" a la Universitat de Tubinga com professors de teologia, Joseph Ratzinger va quedar traumatitzat quan va veure que els estudiants, aliens potser a la seva classe, ocupaven la seva aula o quan els estudiants van voler que el capellà de la parròquia universitària seguís els dictàmens de l'assemblea parroquial. D'aquí tot els seus "esglais" per tot el que pugui venir "des de baix".

Pero no fue esta discusión, que al final se demostró inútil a la vista del casi inmediato casamiento del sacerdote Halbfas, la que tuvo la culpa de que Ratzinger se despidiera de Tubinga, sino la revolución de los estudiantes del 68. Más de una vez los dos nos vimos impedidos en nuestras clases por sentadas de gente ajena a la asignatura que protestaba a voces. Lo que para mí quedó sencillamente como una serie de enfados esporádicos, en Ratzinger supuso, a todas luces, un choque duradero. No quería seguir en Tubinga un semestre más. Sobre todo le había afectado profundamente la actuación agitadora de un grupo revolucionario dentro de la parroquia de los estudiantes católicos, que quiso, mediante un nuevo reglamento, que el párroco quedara totalmente subordinado a la asamblea parroquial (a lo que nos opusimos todos). Desde entonces y hasta el día de hoy Ratzinger le tiene espanto a todos los movimientos "de abajo", sean comunidades de estudiantes, grupos de sacerdotes, movimientos de Iglesia popular o teología de la liberación...²⁸

Es pot dir que el Maig 68 va portar a terme la condemna de la Teologia de l'Alliberament a l'agost de 1984²⁹. (Ratzinger era el Cardenal Prefecte de la Congregació de la Defensa de la Fe, el que els nostres avis coneixien millor amb el nom de la Santa Inquisició).

No és estrany trobar referències al Maig 68 en els discursos del papa actual, per exemple en el discurs als sacerdots de la diòcesi d'Aosta (juliol de 2008):

Lo vemos en la nueva generación después de la gran crisis de esta lucha cultural que estalló en 1968, donde realmente parecía que había pasado la época histórica del cristianismo. Vemos que las promesas del '68 no se han cumplido; y renace la con-vicción de que hay otro modo, más complejo, porque exige estas transformaciones de nuestro corazón, pero más verdadero, y así surgen también nuevas vocaciones. [...] Como hemos dicho en la primera parte, en la línea del Iluminismo y del "segundo Iluminismo" del '68, muchos pensaban que el tiempo histórico de la Iglesia y de la fe ya había concluido, que se había entrado en una nueva era, donde estas cosas se podrían estudiar como la mitología clásica. Al contrario, es preciso hacer comprender que la fe es de actualidad permanente y de gran racionalidad. Por tanto, una afirmación intelectual en la que se comprende también la belleza y la estructura orgánica de la fe³⁰.

O en el pròleg del seu llibro Introducción al cristianismo:

El año 1968 está ligado al surgimiento de una nueva generación, que no sólo consideró inadecuada, llena de injusticia, de egoísmo y afán de posesión, la obra de reconstrucción tras la segunda guerra mundial, sino que concibió toda la evolución de la Historia, comenzando por la época del triunfo del cristianismo, como un error y un fracaso. Queriendo mejorar la Historia, crear un mundo de libertad, de igualdad y de justicia, estos jóvenes creyeron que habían encontrado el mejor camino en la gran corriente del pensamiento marxista.

Alguns diran que no és necessari recórrer al Maig 68, ja que en aquells quatre anys de sessions (1963-1965) el concili "va envellir", envellí perquè no havia corregut al mateix ritme que el món: aquesta diferència de velocitat

...plantejava qüestions i reptes inesperats, però sobretot amenaçava amb fer "enve-llir" abans d'hora les decisions del concili, nascudes en un context sociocultural en ràpida transformació (pág. 162)

EComençar la casa per la teulada

Una cosa que jo sempre he pensat: el concili va començar la casa per la teulada, per la litúrgia, quan aquesta hauria d'haver estat l'expressió del que el concili acabaria dient. Per decisió de Joan XXIII fou el primer tema; la veritat és que era l'aspecte més madur de la renovació de la vida de l'església, no debades havia existit un moviment litúrgic (una data a recordar: del 5 al 10 de juliol de 1915 s'havia celebrat el I Congrés Litúrgic de Montser-rat) i no semblava conflictiu. Fou l'únic projecte aprovat en el curs de la primera sessió. Era potser una solució fàcil, mediàtica, la gent podia captar que l'església canviava. És veritat que per alguns, per exemple, per a Ottaviani, la proposta de les llengües vernacles era "voler fer una revolució".

Ottaviani va preguntar emfàticament si volien fer una revolució. Estava tan exaltat que es va passar del temps i el cardenal holandés Alfrink, que presidia, el va tallar, cosa que va provocar un gran aplaudiment. Ottaviani es va enfadar tant que va estar quinze dies sense anar al concili³².

Deixeu-me recordar l'acudit de les dues velletes. Quan el capellà es gira de cara al poble i diu: "El Senyor sigui amb vosaltres", una de les velletes pregunta a l'altra: "Què ha dit?", i la segona velleta li explica: "Dominus vobiscum". És un acudit, però carregat d'una dura veritat: al parlar en la llengua del poble la gent s'adonà que el llenguatge litúrgic (els seus ritus, els seus símbols, les seves paraules... ) eren d'un altre planeta. I si el nucli litúrgic és l'eucaristia ("menjar la seva carn... beure la seva sang..."), retiro l'expressió "d'un altre planeta" i la substitueixo afirmant que des de fa milers i milers d'anys, des d'aquells temps que nosaltres anomenem "prehistòrics", unes pintures, per exemple, les de les coves d'Altamira, ens manifesten la mateixa teologia: "menjar la seva carn... beure la seva sang... la de la divinitat sacrificada... perquè el poble visqui"³². Certament una reforma litúrgica necessita quelcom més que guitarres.

Si una innovació del concili fou la de considerar l'església com "Poble de Déu", la litúrgia sortida d'aquest mateix concili seguia parlant d'un "nosaltres els teus ministres" i d'un "ells el teu poble": t'oferim / i ells mateixos t'ofereixen; dels teus servents / i de tota la teva família santa; nosaltres, els teus servents / i tot el teu poble sant³³.

sdeveniment o documents
Ruptura o continuïtat

Aquesta dualitat entre "esdeveniment" i "documents" la trobem reflectida en aquest paràgraf:

Los textos del Concilio como tales no serían aún la verdadera expresión del espíritu del Concilio. Serían el resultado de componendas, en las cuales, para lograr la unanimidad, se tuvo que retroceder aún, reconfirmando muchas cosas antiguas ya inútiles. Pero en estas componendas no se reflejaría el verdadero espíritu del Concilio, sino en los impulsos hacia lo nuevo que subyacen en los textos: sólo esos impulsos representarían el verdadero espíritu del Concilio, y partiendo de ellos y de acuerdo con ellos sería necesario seguir adelante. Precisamente porque los textos sólo reflejarían de modo imperfecto el verdadero espíritu del Concilio y su novedad, sería necesario tener la valentía de ir más allá de los textos, dejando espacio a la novedad en la que se expresaría la intención más profunda, aunque aún indeterminada, del Concilio. En una palabra: sería preciso seguir no los textos del Concilio, sino su espíritu.

¿Adivináis quién es el autor de este párrafo? Joseph Ratzinger, ya convertido en Benedicto XVI, en su discurso a la Curia Romana el 22 de diciembre de 2005, a los cuarenta años de la finalización del concilio³⁵. Pero que no cunda el pánico entre nosotros; ésta es, según él, la postura de los que intentan interpretar el concilio (entre ellos -según él- los medios de comunicación y también una parte de la teología moderna) en clave de ruptura con los tiempos preconciliares, en discontinuidad con los concilios de Trento y Vaticano I. Según él, esta interpretación, dando campo libre a cualquier arbitrariedad, es la que ha causado confusión. Endevineu qui és l'autor d'aquest paràgraf? Joseph Ratzinger, ja convertit en Benet XVI, en el seu discurs a la Cúria romana el 22 de desembre de 2005, als quaranta anys de la finalització del concili . Però que el pànic no ens agafi; aquesta és, segons ell, la postura dels que intenten interpretar el concili (entre ells -segons ell- els mitjans de comunicació i també una part de la teologia moderna) en clau de ruptura amb els temps preconciliars, en discontinuïtat amb els concilis de Trento i Vartica I. Segons ell, aquesta interpretació, obrint el pas a qualsevol arbitrarietat, és la que ha creat confusió.

Ratzinger, en una famosa entrevista el 1985³⁶, ja negava un "abans" i un "després" del concili, afirmant l'estricta continuïtat amb els concilis de Trento i Vaticà I, negant així l'"esdeveniment". Afirmar la "continuïtat sense ruptura" té una funció: serveix per a deslliurar-nos de l'obligació moral i espiritual d'haver de construir col·lectivament una resposta de fe, madura, humil i responsable, als reptes del nostre temps. Serveix per a "escaquearse" de la tasca inicial del concili d'una doble fidelitat: fidelitat a les fonts (ressourcement) i fidelitat als signes dels temps (aggiornamento)³⁷.

La tesi de la "continuïtat sense ruptura", que ja ha aconseguit l'oficialitat a l'església, no pot fer desaparèixer l'experiència de que va haver-hi un concili i de que va donar-hi fruits, un concili que va trencar amb el passat i va construir un camí alternatiu, trencant amb l'integrisme, el legalisme, l'antimodernisme i l'eurocentrisme de l'església catòlica d'aquell temps preconciliar. Aquesta experiència segueix oberta i nosaltres som els responsables del seu futur38.

Davant la insistència oficialista de la "continuïtat sense ruptura" sorgeix la pregunta (for-mulada per John O'Malley) Però va passar alguna cosa?". Podem reconèixer amb aquest autor que els documents conciliars no mostren cap ruptura "en els procediments, la disciplina, l'ensenyament o l'estil eclesiàstic" amb la tradició de l'església, però recalquem la "discontinuïtat" dels principals documents conciliars. Per posar un exemple (ja que no em puc allargar): el decret sobre l'ecumenisme trencava amb la mentalitat que prohibia que una monja en un hospital catòlic cridés a un ministre protestant per a atendre un moribund.

La oficialista "continuïtat sense ruptura" vol fer-nos oblidar que el moviment ecumènic fou condemnat per Pius XI l'any 1930; que la Bíblia era un llibre prohibit per als catòlics; que l'església era una monarquia; que la separació entre església i estat havia estat condemnada, que la llibertat de premsa i d'expressió també ho foren. La "continuïtat sense ruptura" vol fer-nos oblidar que l'església catòlica no havia acceptat la trinitat republica-na: llibertat, igualtat, fraternitat40.

Els primers dubtes

No sé quan començarien a sorgir els primers dubtes de que el concili no assoliria les fites propostes per Joan XXIII. Ja a la segona sessió, l'octubre de 1963, durant la discussió del document sobre l'església hi ha qui es pregunta: "Podrem salvar el concili?"

El perill és greu: "El concili és com un tartamut que no pot formular unes paraules i unes frases intel·ligibles: el perill és que se n'aprofitin els curials i que, amb l'excusa que s'ha d'acabar d'alguna manera, li facin votar qualsevol cosa"41.

A la darrera intersessió, entre la tercera i la quarta (recordem que la tercera es va acabar amb l'anomenada pels historiadors "setmana negra" a causa de les repetides intervencions de Pau VI), el febrer de 1965, el cardenal Lercaro, que ja veia que "l'església dels pobres" es quedava en una bonica frase, en un discurs sobre Joan XXIII planteja explícitament la qüestió sobre la coherència real del Vaticà II amb sí mateix i, sobretot, amb el plantejament de qui l'havia convocat.

Jo no estaria tan segur que tot el que el papa Joan s'esperava efectivament del concili i que considerava que fos la tasca històrica i religiosa de la nostra generació, s'hagi ja realitzat o estigui a punt de fer-ho o que, si més no, estigui encaminat cap a un desenvolupament progressiu sense que hi puguin haver regressions, interrupcions, contradiccions parcials32.

Preveia el que anava a passar: els documents del concili només tindrien efecte en la mesura en què es poguessin inscriure en el marc existent del catolicisme i, sobretot del seu centre romà. Aquests documents, passats per la unanimitat, ja els anaven bé als conservadors i a l'església oficial. Ara només havien d'afegir-hi una cosa: que calia interpretar-los a la llum de la tradició, això és, no segons l'esperit del Vatica II, no segons l'"esdeveniment", sinó a la llum de l'esperit de Trento i del Vatica I. I així diran -i ja és la postura oficial d'avui dia- que els documents del concili no fan altra cosa que insistir en la seva continuïtat amb la tradició catòlica.

El concili acaba havent assolit la unanimitat quasi total, tant entre els bisbes com entre els fidels, però en certs ambients es respira ja un sentiment de preocupació per la possibilitat de que l'impacte provocat a favor de la renovació impulsada pel concili i el pontificat de Joan XXIII es fes fonedís massa ràpidament, donant lloc a una remuntada del catolicisme contrarreformista i fins i tot el retorn del "constantinisme"

Ja abans de que acabi el concili és perceptible una confrontació entre els òrgans de la cúria i els nous organismes creats pel concili. Aquest havia creat el seu primer "òrgan postconci-liar", el Consell per la realització de la Constitució litúrgica, presidit pel cardenal Lercaro, un dels inspiradors de l'Església dels pobres, i existia ja a la cúria la Congregació de Ritus. Resultat d'aquesta confrontació fou que la concelebració a la benedicció abacial de Don Franzoni, el que seria famós abat de Sant Pau Extramurs, fos més aviat "unes misses sincronitzades", cada celebrant amb el seu calze i la seva patena43.

Se'n derivava la impressió d'una resistència institucional dels òrgans de la Cúria a acceptar que l'actuació de les decisions conciliars fos encomanada a òrgans diferents dels ja existents. ¿Madurava ja en alguns ambients de la Cúria la voluntat de buidar de contingut les conclusions del concili?44.

Els cinquanta anys del cardenal Siri

Ara, als cinquanta anys, convé recordar les paraules del cardenal Siri, un dels majors exponents del conservadorisme catòlic, de principis dels anys seixanta: "L'església necessitarà 50 anys per a recuperar-se dels camins equivocats pels que està transitant Joan XXIII"45. Alguns diran que per a aquesta recuperació no van caldre tants anys...

¿Què passà després del concili? El postconcili fou difícil, però recordar les paraules de sant Basili, doctor de l'església, sobre el postconcili de Nicea (any 325) ens pot donar una certa tranquil·litat:

El grito ronco de los que por la discordia se alzan unos contra otros, las charlas in-comprensibles, el ruido confuso de los gritos ininterrumpidos ha llenado ya casi toda la Iglesia, tergiversando, por exceso o por defecto, la recta doctrina de la fe..." (De Spiritu Sancto XXX, 77)

Quatre dates a assenyalar per a aquesta "recuperació" ja prevista pel cardenal Siri:

25 de novembre de 1981: l'anomenament de Joseph Ratzinger com encarregat de la Congregació de la Doctrina de la Fe, que amb el seu Informe sobre la fe, va començar una campanya de reinterpretació involutiva del concili, de desqualificació de la Teologia de l'Alliberament i de persecució dels teòlegs més creatius. Podem dir que, a partir d'aquest moment, entra en escena, recolzada per l'oficialitat, una teologia conservadora restauracionista, molt bel·ligerant, que imposarà la seva opinió, sense diàleg, per la via del "poder magisterial"46.

25 de gener de 1983: per l'Autoritat de Joan Pau II queda promulgat el "nou" Codi de Dret Canònic, que Joan XXIII havia anunciat juntament amb el sínode de Roma i el conci-li. Però aquest "nou" Codi "tanca les portes a tots els canvis que es podien inspirar en el Vaticà II, fent-lo històricament inoperant"47: es sepultava tota temptativa d'inculturació de la litúrgia i de l'organització de l'església. Segons alguns canonistes

...fija la regla fundamental para su interpretación por cuanto el papa ha querido dar una interpretación que resuelva las ambigüedades y complejidades del texto conci-liar .

25 de novembre -8 de disembre de 1985: es celebra a Roma la II Assemblea Extraordinària del Sínode dels bisbes amb el tema "Vigèsim aniversari de les conclusions del Concili Vaticà II", convocat per a lluitar contra les falses interpretacions i donar una interpretació correcta. Donar una interpretació correcta equival a suprimit tot allò que havia de nou en els documents del Vaticà II. A partir sobretot d'aquest sínode, en el llenguatge oficial de l'església es seguirà mencionant el concili, com no podia ser altrament, però les seves propostes més originals, el seu missatge més nou quedarà ignorat. A partir d'aquest moment, l'expressió conciliar "Poble de Déu", a instàncies del cardenal Ratzinger, desapareix en els documents oficials: d'aquest "Poble de Déu" ja mai més se'n sabrà .

La verdad es que el concilio acuñó una feliz expresión y que se consiguió, en la constitución sobre la iglesia, la Lumen Gentium, que se hablara de él antes que de los obispos (pasó al capítulo 2), pero luego en el capítulo 3 se habla de la "constitu-ción jerárquica de la iglesia y en particular del episcopado", como si no se hubiese dicho nada del "pueblo de Dios. La expresión "pueblo de Dios" es un lenguaje sim-bólico sin resultados, sin que el concilio lo tradujera a concreciones y transformaciones que afectaran a la estructura y al derecho eclesial49.

11 de octubre de 1992: Constitució Apostòlica Fidei depositum de Joan Pau II, "servent dels servents de Déu per a perpètua memòria", per a la publicació del Catecisme de l'església Catòlica, redactat en llegua francesa i editat amb ocasió del trigèsim aniversari de l'obertura del concili Vaticà II.

Tan grave como lo sucedido con el Código del 83 es la implantación en 1992 del Catecismo de la Iglesia Católica que afirma resumir la fe de la iglesia en el postconcilio, pero refleja una determinada teología, en la cual se vierte dicha fe50.

Tornar a perdre la modernitat ("el món d'avui")

L'església en els darrers segles havia perdut la "modernitat". El concili fou l'intent de recuperar aquesta modernitat sorgida en el món occidental en els darrers segles.

Para el Vaticano II esta necesidad no se encuentra en la clarificación de controversi-as dogmáticas y jurídicas, sino en la confrontación de la Iglesia con nuevas cuestio-nes y problemas que hacían su figura cuestionable. Estaba en juego la causa de la Iglesia misma. El Concilio es la reacción a una crisis de transmisión de la fe y de plausibilidad que se le ha planteado a la Iglesia por su resistencia a inculturar la fe en la cultura industrial, o sea, por su miedo a aventurarse en el proyecto de la modernidad.

Però avui dia hi ha una "altra modernitat": d'una "època de canvis" (profunds i accelerats com va insistir varies vegades el concili) es va passar a un "canvi d'època" per finalment veure'ns immersos en un "canvi cultural", en un autèntic tsunami cultural, que està saltant per damunt de totes les nostres polítiques i en un moment d'extrema debilitat a causa de la involució, el conflicte d'interpretacions, la demora en el discerniment dels nous reptes acumulats...

La modernidad religiosa consiste en pasar de una antigua imagen de Dios, heredada de la Biblia, a una imagen de un Dios que encuentra su autoexpresión en el universo en que vivimos. No hay nada de dramático en ese paso, nada que sea imposible. Quien vive sintonizado con el tiempo de hoy, comprende que todas las energías cósmicas visualizan, de manera a veces desconcertante (pero siempre admirable), aquel misterio que sobrepasa nuestro entendimiento y al que damos el nombre de Dios. Hoy es en la figura de un universo en continua gestación donde se vislumbra el rostro de Dios52.

No sé si en aquells anys conciliars algú va posar objeccions a la primera frase de la Constitució, que es va anomenar dogmàtica, sobre l'església: "Crist és la llum dels pobles" (Lumen Gentium). Avui seríem bastants els qui preferiríem una altra formulació. Per exemple: "Crist és, entre altres moltes, una llum pels pobles". No debades passen els anys ("non vacant tempora nec otiose volvuntur", diría san Agustín). En aquells anys semblava que era "un pas endavant claríssim, tant respecte de les decisions del concili Vaticà I com d'alguns enduriments del magisteri papal de les dècades posteriors", que permetia "sortir de l'edat «constantiniana», superar el seu lamentable triomfalisme i aconseguir una sana desclericalització""53.

El concili,potser per la mitjana d'edat dels seus protagonistes, no podia preveure que dintre de poc tot es tornaria debat i que el diàleg entre les religions seria pràcticament inevitable.

El diálogo interreligioso va a colocar a toda la teología tradicional cabeza abajo, comenzando por la noción de verdad, de revelación, de elección divina de un pueblo o una persona, de salvación, de mediación entre Dios y los hombres. No hay como huir de tales temas, que son puestos por el avance de la conciencia humana en relación al hecho de que participamos de la misma raza; que todas las religiones tienen dignidad propia; que somos interdependientes y ligados por una compleja red de lazos genéticos, culturales, económicos y ecológicos54.

L'església ha estat incapaç de donar respostes als nous reptes que en aquests 50 anys després del Vaticà II, han sorgit a la societat i a la mateixa comunitat eclesial.

Un Concili tan necessari, com radicalment insuficient

Acabo ja amb aquest titular de José Amando Robles: necessari però insuficient55.