Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
UN ALTRE CONTE MÉS "PER A INFANTS"?

El pròleg de l'Arquebisbe

Un amic em passa aquest full:

bisbe2 (162K) Tot just fa unes setmanes acabem de celebrar un dels misteris més grans de la nostra fe: Déu, compadit de la humanitat, s'encarna en el si virginal de Maria i esdevé home.


Us heu aturat a pensar que això no ho té cap altra religió?


Hi ha alguna altra religió que confessi que Déu ha baixat del cel i s'ha fet humà, igual a tot a nosaltres?


Aquest Déu fet humà, que és Jesús…

I a mi aquesta lectura em va recordar una pàgina que, ja fa anys, en el darrer capitol de la meva Catequesi nadalenca (any 2000), havia publicat a la meva web.

EUGEN DREWERMANN
CLÉRIGOS
PSICOGRAMA DE UN IDEAL

Pag. 140
Hace poco un eclesiástico de alto rango me decía muy orgulloso:
    Los cristianos somos los únicos que tenemos un Hombre-Dios, en el que -cómo diría yo- Dios mismo se ha encarnado personalmente.
Con la única pretensión de quebrantar un poco aquel bastión de autosuficiencia, yo le repliqué:
    También hay otras religiones, como el hinduismo, que tienen su Hombre-Dios; de hecho, los hindúes creen que Visnú, segunda persona de una divinidad trinitaria, la Trimurti, se encarnó en el Hombre-Dios Krisna.

    Sí -me contestó-, pero eso no es más que un mito. Nosotros, en cambio, creemos en un acontecimiento histórico que, a la vez, es trascendente

En ese momento, estuve a punto de objetar:
    Claro, eso es lo propio del mito: expresar un acontecimiento trascendente en el espacio de la historia.
Mi interlocutor sonrió con una expresión de cansancio

En un altre llibre, de la naissance des dieux à la naissance de jésus-christ, el mateix autor deia:

Seguint la línia del mite del naixement de l'home diví a partir de l'elecció d'una verge, mite heretat de l'antic Egipte, intentarem recordar i integrar les imatges immemorials del misteri de l'encarnació, imatges que ja tenien existència i a les quals hom creia molts segles abans del cristianisme.

L'Evangeli de Lluc, barrejant als mites egipcis les imatges del naixement d'Asclepi, el déu de la Llum i el sanador de la mitologia grega, amb la finalitat de descriure i fer viure el misteri de la redempció humana, ha creat uns textos que es situen entre el somni i l'estat de vigília, els quals nosaltres no podrem comprendre realment si no penetrem en el llenguatge sempre fluctuant de la poesia i del símbol

No cal recopiar el que ja tinc publicat, però sí oferir aquests links per si aquesta temàtica us pot interessar:

Recorda aquests consells meus:
Deixa els links per a una segona volta
No tots els links t'han d'interessar!
   
   
*            *            *

Fa uns dies resumia un article d'en Georges Morel (1921-1989), publicat l'any 1981 a Lumière et vie, la revista dels dominics francesos, sobre el tema de l'encarnació.

Qui és en Georges Morel?
El que va publicar le monde a la mort de Georges Morel.
La crítica de Paul Valadier, jesuïta, redactor en cap de la revista Études (1981-1989), a Georges Morel a la seva obra jésus-christ ou dionysos, publicada el 1979.
Per què interessar-se
a Georges Morel?
    Ahora bien, la idea de una encarnación divina es un punto de referencia de ese tipo (saciar nuestra sed enfermiza de consustancialidad con los dioses): el dios encarnado no es sino el producto extremo de ese movimiento de inmanencia y de fusión que fue inaugurado por las primeras religiones.


El cristianismo histórico permaneció, a pesar de todo, inmerso en la perspectiva de las religiones paganas puesto que tendió también a mantener junto lo divino y lo humano en el interior de un mismo círculo.
   
        Es sabido, por otra parte, que la idea de encarnación circulaba entonces en otros medios culturales del Mediterráneo, por ejemplo en Egipto.


Pero lo que todavía era, en esos casos, del orden del sueño o de la representación, el cristianismo histórico quiso que fuera realidad efectiva.
   
    Y así fue como un individuo determinado y único fue tenido por Dios o, más exactamente, por el Hijo de Dios hecho hombre.


La idea de encarnación muestra en seguida su carácter contradictorio, ya que, según ella, en Cristo el hombre es idéntico a Dios. Sin duda se intenta afirmar que esta identidad no impide sostener la distinción integral entre la humanidad y la divinidad de Cristo.


Pero esta afirmación no pasa de ser un deseo bien intencionado: cada vez más, los teólogos, incluso tradicionales, confiesan el carácter insatisfactorio de la fórmula clásica que expresa que Cristo es una sola persona (la segunda persona divina de la Trinidad) en dos naturalezas (la divina y la humana).

No cal tampoc aquí recopiar coses ja dites i publicades, però per si algú s'anima...

I també els tretze capítols de la meva

que vaig anant publicant entre 2014 i 2016, seguint a autors com Roger Haight (Jesus, symbol of God), John Hick (The Metaphor of God incarnate. Christology in a pluralistic Age), James D. G. Dunn (Christology in the Making: A New Testament Inquiry into the Origins of the Doctrine of the Incarnation)...

*            *            *

En els segles II i III existiren uns cristians, a qui acostumem a anomenar "apologetes", que intentaven defensar la nova religió entre els intelectuals de l'època. Curiosos -si exceptuem a Justí- aquests "apologetes": no volien parlar de Jesús de Natzaret.

En el segle II / III uns intelectuals cristians van intentar presentar als intelectuals greco-romans del seu temps la doctrina dels cristians sense parlar ni de Jesús, ni de la seva mort, ni de la seva resurrecció.

Són els anomenats "apologetes". Van viure en un ambient urbà i se'ns mostren com autors dels segles XX / XXI: les paraules rebudes ja no serveixen, el Jesús presentat en els evangelis ja no pot ser presentat a una certa cultura del seu temps, una cultura que ja volia desempellegar-se de tota aquella sèrie de déus que morien i ressuscitaven.

Subratllo la frase "una certa cultura del seu temps" perquè no podem esquematitzar aquest temps (segle II / III), convertint-lo en una cosa monolítica.

¿Com podien ells en el segle II / III ridiculitzar els mites grecs per presentar tot seguit uns altres mites ben semblants?

Entre tots aquests recordem el que deia Tacià, el Siri, en el seu Discurs als Grecs:

Ben cert que no hem perdut pas el seny, oh grecs, ni prediquem ximpleries quan anunciem que Déu s'ha aparegut en forma humana (Qeo.n evn avnqrw,pou morfh/| gegone,nai). Vosaltres que ens escarniu, compareu els vostres mites (tou.j mu,qouj uvmw/n) amb les nostres narracions (hvmete,roij dihgh,masin). [...] Els qui us entreteniu en aquesta mena de contes (toiau/ta de. meletw/ntej),), com podeu burlar-vos de nosaltres? [...] Per tant, considereu els vostres propis monuments (Dio,per avpoble,yantej pro.j ta. oivkei/a avpomnhmoneu,mata) i accepteu-nos, si més no, per haver forjat mites semblants (ka'n w`j o`moi,wj muqologou/ntaj h`ma/j avpode,xasqe). I això que nosaltres no som insensats; en canvi, la vostra religió sí que és pura garleria. (XXI)

Si vols veure el text grec:
Doble click aquí

Sembla que Tacià era ben conscient que l'afirmació cristiana d'un "Déu en forma humana" era una fabulació, la creació d'un mite, almenys no més dolent que els mites dels grecs.

*            *            *

L'any 1987 vaig escriure una carta dirigida al Rafa Yuste, un jesuïta d'Andalusia del grup dels capellans obrers (a l'argot jesuític, Missió Obrera), un més dels que decidien fer cap a Llatinoamèrica. Aquesta carta va obrir un cert debat en el nostre col·lectiu jesuític M.O. (Missió Obrera), amb respostes i contra-respostes.

Esta temporada estoy combinando al Marià Corbí con Mircea Eliade. (Supongo que nuestro amigo Isidre se quedaría más tranquilo si, aprovechando la coyuntura de haberme presentado a unas listas electorales en el hospital, dedicara mis horas de lectura a la temática sindical). Me he preguntado cómo explicar el hecho de que en nuestra larga formación no hubieran encontrado un cacho de tiempo para explicarnos todas esas cosas de mitologías y de historias de la religión. ¿Es que no hubieran sabido decirnos el para qué de una "revelación de Dios" si (palmo más, palmo menos) todas las formas eran iguales?

Aquesta carta de 1987 encara és, almenys en alguns paràgrafs, bastant vàlida.

*            *            *

He anat escrivint sense saber a qui em dirigia o amb qui estava dialogant. He preguntat al meu amic d'on havia extret el full que m'havia enviat.

M'ha donat el ISBN: 978-84-218-7142-3

I a partir d'aquí

timbal (73K)

Publicat per la Editorial Casals, amb data del 10/03/2020.

Però el meu amic -prudent ell, educat ell- potser per no ofendre'm, no em donava més detalls. I ¿qui era l'autor?

Vaig insistir i, al final, ho confessa tot:

És una de les pàgines del pròleg (la 7)de Un timbal de contes, pròleg signat per Joan Planellas i Barnosell, i el signa com Arquebisbe de Tarragona i Primat.

Nou-vingut a la nostra diòcesi d'altres terres catalanes, pot no saber que Tarragona -segons diu l'enciclopèdia catalana- fou la primera ciutat de l'imperi que donà culte com a divinitat a l'emperador August (nascut com Gai Juli Octavià l'any 63 aC.). Aquest August és el que surt en l'evangeli de Lluc (2, 1).

Pot no saber que quan ell presideix el "partir el pa" a la catedral ho fa (palmo más, palmo menos) per damunt de l'antic temple d'August, la mare del qual Acia...

...acudió a media noche a una ceremonia solemne en honor de Apolo y... hizo depositar su litera dentro del templo, quedándose luego dormida mientras las demás matronas regresaban a casa; de súbito, se deslizó hasta ella una serpiente que se retiró poco después; al despertar, se purificó como si hubiese yacido con su marido, y al punto apareció en su cuerpo una mancha con figura de serpiente que no pudo borrar jamás y que la obligó a renunciar para siempre a los baños públicos. Nueve meses más tarde nació Augusto, y por este motivo se le consideró hijo de Apolo. Asimismo, Acia, antes de dar a luz, soñó que sus entrañas se elevaban hasta las estrellas y que se extendian por toda la órbita de la tierra y del cielo. También su padre Octavio soño que del seno de Acia salía el resplandor del sol.

És un text de Gaius Suetonius Tranquillus a De vita Caesarum

Entre la serp "que se deslizó hasta ella" i l'Esperit Sant "que vindrà damunt teu i et cobrirà amb la seva ombra" no hi ha (palmo más, palmo menos) massa diferència.

Ben pensat, potser ha estat un encert de l'Arquebisbe. A un recull de contes per a infants no ha volgut posar com pròleg una lliçó de dogmàtica (la seva especialitat com professor de facultat de teologia), sinó un altre conte per a infants que, com diria Tacià, el Siri, cal acceptar-lo com "semblants" a altres.

Ara bé, demanaria al Primat que quan ens parli a persones adultes no repeteixi "contes per a infants", amb encarnacions de déus en sis virginals, amb déus baixats del cel i amb déus que s'han fet humans.

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
1 abril 2020
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Temas teológicos          Temas bíblicos        Temas eclesiales          Cosas de jesuitas
Catequesis navideña (2000)      Catequesis eucarística (2006)    Catequesis sobre el Padrenuestro (2012)          Catequesis sobre el error del Dios encarnado (2014-2015)
Fragmentos de Alfredo Fierro      Resumiendo a Georges Morel     Los amigos de Jesús ¿pobres o ricos? (2014)      Santos y santas según Miquel Sunyol
Spong, el obispo episcopaliano (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Con el pretexto de una encuesta (1998)