La Maite (María Teresa Almandoz, filla d’Astigarraga, veïna de Bonavista des de 1968), ja nonagenària, ens ha sorprès aquest any amb la seva “nadala” de fulles seques. Trenca els esquemes nadalencs: l’infant Jesús no és el centre; arraconat, qui pren protagonisme és la parella humana.
Sembla que assumeix la dinàmica que en el nostre món occidental va començar ja fa uns quants segles: amb Herbert de Cheburgo (1581-1648) i H. Grottius (1583–1645).O ja abans?
A molts de la nostra generació Dietrich Bonhoeffer, des de la presó de Tegel, ens va recordar el “etsi Deus non daretur” de Grotius: ens calia viure “encara que Déu no existís, com si Déu no existís”.

També aquests dies a Betlem de Judà...

Josep, ens hem de desfer d’aquest nen...

No pateixis, dona ⁽¹⁾. Ja me l’aniré estimant com si fos meu.

No. Si no és per això. Has vist els seus ulls?

Què vols dir?

He vist els seus ulls: uns ulls ben estranys com estranyes foren les paraules que aquella dona em digué. Que si fill de l’Altíssim, que si David era el seu pare, que regnaria no sé on. I allò de la casa de Jacob? ⁽²⁾

No en facis cas, dona.

No vull passar-me la vida anant al darrer d’ell perquè no faci bogeries per aquests pobles... ⁽³⁾ Ens portarà maldecaps… Ens hem de desfer d’aquest nen!

No diguis ximpleries.

Soc jove, puc tenir més fills...

Sí?… Amb qui? Una altra vegada amb aquell legionari o amb un altre? ⁽⁴⁾ O potser amb aquell pastor que ahir tant el volia petonejar?

Josep, que em van agafar en descampat… Ja vaig cridar. ⁽⁵⁾

Ja ho sé, dona, ja ho sé. I jo segueixo estimant-te...

Josep, ens hem de desfer d’aquest nen!!

No, ja tenim massa mala fama en aquest poble perquè em carreguin la mort del nen.

Ja ho he pensat aquesta nit. Agafarem el nen i fugirem cap a Egipte ⁽⁶⁾.

I un cop allà, què farem amb el nen?

El deixarem a les aigües del Nil. Si Yahvé vol….

Què és això de “si Yahvé vol”?

No va salvar a Moisès? ⁽⁷⁾.