|
A
les discussions de teologia fonamental i dogmàtica sempre surt,
encara avui, aquest argument de que és precisament la confessió
de Crist, fill de Déu, allò que fa la distinció entre
el cristianisme i totes les altres religions.
Tot just és el contrari: amb la doctrina de la filiació divina del Salvador, el cristianisme es relliga, de fet, amb representacions "paganes" força esteses, i la qüestió es posa, doncs, d'una manera tot nova, fins i tot per a la teologia cristiana:
|
||
|
Jesús
no és el primer
|
Tot el concepte
de fill de Déu, nascut d'una verge, coberta per l'Esperit i la llum,
estava ja perfectament elaborat uns quants milers d'anys abans el cristianisme
en l'antic Egipte, i era una realitat viva en els actes cultuals.
Hem d'admetre, doncs, agraïts, que la teologia de la filiació divina no és un concepte específicament cristià:
|
I
això ja
ho deia
aquell vell escèptic de l'Eclesiastès Coh 1, 9-10
|
És important
de constatar que en el món de la simbòlica també està
en vigor aquest text del Cohèlet:
allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans en el temps que ens ha precedit. |
Inventar,
tot repetint els mateixos símbols |
La dinàmica
constitutiva de la història de les religions no consisteix en "inventar"
noves formes d'expressió.
Tota religió, des del moment que pensa i plasma el "diví", ho fa des de la llum d'unes formes (arquetips o models originals) sempre les mateixes. La vertadera riquesa, el que és nou a la història de les religions no són els símbols, sinó la interpretació d'aquests símbols.
|
Què
volem dir
quan designem Jesucrist com el "fill de Déu"? Al dir: el fill únic de Déu, |
Només
en la mida en què en el seu encontre amb la figura de Jesús
s'experimenti com "nascut de nou",
podrà creure en aquest home de Natzaret com "nascut (de nou) de la Verge". I només a partir del moment en
què descobreixi la figura de Jesús com una nova oportunitat
de recomençar tot des del principi i de posar fi a una vida que
té totes les aparences d'una mort prolongada,
|
Però,
aleshores,
què és allò que distingeix la fe cristiana de la religió dels antics egipcis? Una cosa és clara:
|
A nivell
del simbolisme de la fe,
|
Seguir les petjades deixades pel poble dels antics egipcis, el primer que, a la història de les grans cultures, ha cregut en la filiació divina d'un home | Per poder comprendre
tota la força i tota la riquesa de la simbòlica de la filiació
divina, del naixement virginal, de l'anunci per un àngel…,
és inevitable per a la fe cristiana, si es vol comprendre a si mateixa, meditar i repensar les imatges religioses corresponents en l'antic Egipte,
|
El
faraó
una persona corporativa |
Per a un egipci,
el rei feia més aviat la funció de persona corporativa, això és: en ell estava encarnada de manera ideal la imatge de l'home, de l'home tal i com era cridat, per la naturalesa, a esdevenir als ulls dels antics egipcis. En la figura del rei esdevenia visible i corporalment present allò a què cadascú, en virtut del seu destí humà, tenia part, amb l'únic títol de membre de la mateixa religió i d'un mateix poble.
|
En
un sol i únic...
La llibertat
de l'home,
|
En la mesura
en què l'ésser veritable de l'home, la seva dignitat i la
seva grandesa s'afirmen i són representades en un sol i únic,
el contingut d'allò que vol significar el símbol no pot,
formalment, arribar a ser la veritat de tots.
En altres paraules, en la mesura en què la forma d'expressió simbòlica en la seva exterioritat arcaica es manté com l'essencial, obstaculitza l'apropiació de la seva pròpia veritat espiritual… |
¿De
quina manera
podem fer nostra la inesgotable riquesa de les imatges i idees de l'antic Egipte? |
Si ens quedem
a l'exterioritat de la seva expressió, des d'aquests faraons egipcis
del Nou Imperi, anirem a parar -en línia recta i des d'un punt de
vista històric- als Assiris i Babilonis, amb tota la seva adoració
sense límits del poder guerrer, i a la cort persa de Persèpolis
i a les temeràries expedicions conqueridores d'Alexandre "el Gran",
per acabar a la reialesa divina dels Cèsars romans
Però si volem partir de la significació interior del símbol religiós de la figura del fill de Déu, aquestes imatges de l'antic Egipte ens porten en línia recta als dogmes de l'Església primitiva. I és ara, a partir d'aquí, quan el cristianisme pot gloriar-se d'haver agafat amb tota la seva força espiritual el simbolisme central de l'Egipte antic i d'haver-lo enaltit, en la seva pura interioritat, a la categoria d'expressió central de la seva pròpia fe. |
Qui
és
el "Rei de reis", el "Rei de la glòria", el "Rei eternal"? Ap 17, 14, Ps 24,
10, Ps 29, 10
|
El vertader
"Rei" per Jesús és aquell qui viu la idea de la filiació
divina com si fos una veritat vàlida per a tots i qui s'esforça
per copsar la dignitat reial de tot home, fins i tot la que jau amagada
en el rostre més desfigurat.
El que
ha estat establert en l'antic Egipte com filiació divina del "fill
del sol" ,
|
|
|