| Ir a la versión castellana |
|
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768 |
Una concepció miraculosa, en molts casos virginal, era un símbol religiós molt conegut per a expressar un origen diví
Se sentí un gra tro entre els núvols semblant al bramular de l'oceà. Era mitja nit. I Narayana (l'Ànima de l'Univers, el refugi de tots, Senyor dels Senyors), el qui és el cor de tots, nasqué de Devaki, l'esposa de Vasudeva. Devaki va infantar Narayana, com el Llevant dóna la gloriosa lluna.
Quan Vasudeva esguardà el nadó en va quedar sorprés. Vasudeva veié que no era un ésser humà el que tenia en braços, sinó el mateix Narayana. Posà el nadó a terra, i amb les mans juntes, en senyal d'humil veneració, digué: "Per la teva infinita misericòrdia per la terra i pels pobres Vasudeva i Devaki has assumit la forma d'un ésser humà. No sé com pronunciar les paraules d'emoció que volen sortir dels meus llavis. Ja no sóc un desgraciat, sinó el més afortunat de tots els homes i la meva esposa té l'honor de ser la mare del Senyor. Gran és el teu favor envers nosaltres"
Mireu
-em va dir el meu guia, ensenyant-me una representació que datava
del segle II aC.trobada a Bharhut-. Aquí tenim moments de la vida
de Buda: l'escena a on la seva mare Mahamaya, l'esposa del príncep
Sakya Suddhodana, després de molts anys d'esterilitat, va concebre
virginalment Buda en el palau de Kapilavastu. Un elefant blanc (un símbol
dels núvols que reguen i fecunden la mare Terra assedegada) s'apropà
d'ella. I més enllà -va seguir comentant mostrant-me una
representació de l'època de Gandara (segle II dC.)- teniu
la cèlebre representació de Mahamaya, dempeus en el bosc
sagrat de Lumbini, donant a llum pel seu costat, verge doncs durant el
naixement, al futur salvador del món, sota una pluja de flors de
lotus i als sons d'una música celestial.
I el meu guia afegí: I el que és tot paradoxal és que el mateix Buda refusava aquestes imatges honorífiques i també tota deificació. "Vosaltres sou la vostra pròpia llum, no deixeu d'esforçar-vos", va dir als seus deixebles a Kusinara poc abans de morir.
Si aquest indi té raó -vaig pensar aleshores- el cristianisme és potser humà i vertader precisament perquè fa ressonar d'una manera nova una música immemorial. Quina és, doncs, la novetat del cristianisme i en què es distingeix del budisme, per exemple?
| Más sobre Buda... |
Boslooper, en el seu excelent anàlisis Virgin Birth, afirma que el budisme primitiu no sabia res de la
virginitat de la seva mare i que va arribar més tard la tradició
de l'elefante blanc que penetrà pel seu costat
Raymond Brown
|
De l'elefant blanc
a la paloma blanca |
Després de la mort de Zoroastre, el seu semen conservat en un llac d'aigües gelades va fecundar una noia verge que s'hi banyava
La seva mare, Danae, filla d’Acrisi, rei d’Argos, i d’Eurídice, fou tancada pel seu pare en una torre. Zeus la visità en forma de pluja d’or i la féu mare de Perseu.
Segons Tit Livi, en la seva historia de Roma (Ab Urbe Condita I, 4), és fruit de la relació entre la vestal Rhea Silvia i el déu de la Guerra, Mart. D'aquesta llegenda també és interessant la proximitat dels infants divins amb els animals (tema que la tradició cristiana popular recuperarà)
En el segle XVII aC. ja trobem llegendes que conten l'origen diví de la V Dinastia. Una de les versions d'aquesta història és la que està gravada, en text i en imatges, sobre els murs del temple de Deir-el-Bahari. Amon pren la decisió d'engendrar un nou rei pel país d'Egipte i escolleix Ahmosé, l'esposa encara verge del faraó regnant, com a mare de la futura reina Hatchepsut.
Plutarc (Vides paral·leles, IV) parla del somni d'Olimpia durant el qual Zeus es va apropar a la reina sota la forma d'una serp. A la versió egípcia del naixement d'Alexandre, venerat com fill d'Amon, és Nektabenos, darrer faraó egipci, qui s'ajunta a Olímpia sota la figura d'Amon
Suetoni (Vides dels dotze Cèsars) explica que Atia, la mare d?August, havent anat a mitja nit a una cerimònia religiosa en honor d'Apol·ló, es va quedar adormida i sola en el temple. Una serp se li va atansar, retirant-se tot seguit. Al despertar-se es va purificar com si sortís dels braços del seu espòs. Al cap de nou mesos neixia August.
Suetoni, autor del segle II, atribueix aquest relat a una font egipcia de l'any 30 a.C., poc després de la victòria d'Octavi (més tard, l'any 27 a.C., nomenat August) sobre Cleopatra i Antoni.
Aquest August és l'emperador a qui es refereix l'evangeli de Lluc al principi (Lc 2, 1), el que va ordenar el cens
Plutarc descriu com Apol·ló engendrà Plató amb el seu poder. És el cas més instructiu, ja que està situat a plena llum de la història. Segons Speusippos, fill de la seva germana, a Atenes ja circulava la llegenda de que Ariston, el seu pare, havia intentat, sense èxit, violar la bella Periktioné. Havent-hi renunciat, va veure aparèixer Apol·ló, i ell va deixar "pura" la seva esposa fins el part
Apol·loni va néixer l'any 4 a.C., a la regió de la Capadòcia turca. El seu naixement és estrany, com el de Jesús. La seva mare tingué un somni durant el qual va quedar embarassada d'ell. Fou deixeble de Pitàgores (iniciador del neopitagorisme), era vegetarià, anava descalç, fou atret per l'ascetisme i durant 15 anys no digué una sola paraula. A la mort del seu pare va donar tota l'herència. Difongué la idea que l'home és un ciutadà del món i que hi ha un déu superior als altres que no solament no necessita sacrificis, sinó que ni tan sols cal que sigui anomenat.
Aquesta és la paradoxa que no podem eliminar.
Per comprendre el contingut crucial de la fe cristiana hem de tornar la nostra mirada vers l'Egipte.
L'afirmació "Jesucrist és el fill de déu, vertader home i vertader Déu" no pot tenir el seu origen en cap text del judaisme. Els títols de rei messiànic, de fill de David, de servent de Déu..., evoquen certament una "filiació divina", però molt suvitzada si la comparem a les imatges que ens descriuen els reis divins de l'Antic Orient.
L'autèntic lloc de naixença d'aquesta manera de pensar és el poble dels antics egipcis, el qual, per primera vegada a la història de les grans cultures, va creure en la filiació divina d'un home.
Si ha existit, a la història de les religions, una prefiguració
de la doctrina cristiana, aquesta només ha pogut desenvolupar-se,
paral·lelament al monoteisme sense imatges d'Israel, a la cultura
mil·lenària de les aigües del Nil, tan rica en imatges.
Entre els coptes d'Egipte, i no a la Palestina, fou a on el cristianisme
va ser rebut sense cap resistència, com qui respon a una espera
pregona; entre tots els països del món antic, només
l'església d'Egipte -exceptuats alguns casos aïllats- ha sobreviscut
a mil anys de dominació islàmica; i els grans dogmes decisius
dels primers segles de l'Església sobre la naturalesa del fill de
Déu i sobre el lloc de la seva mare els devem precisament a la influència
d'Alexandria i dels grans Pares de l'Església egipcis, com Atanasi
i Ciril·li, i al monaquisme egipci.
constitueix el Capítol Setè de la meva Catequesi Nadalenca
 |
de la Catequesi Nadalenca |
 |
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 15 gener 2000 Última actualització: 27 agost 2011 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Alfred Loisy i el modernisme Spong, el bisbe episcopalià (2000)
Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
| Buda,
el
[Sànscrit: Buddha (‘l’Il·luminat’)] (Kapilavastu 560? aC - Kusinara 480? aC) Nom amb què normalment és conegut per antonomàsia Siddharta Gautama, fundador del budisme. Originari d’una família principesca establerta al Nepal, nasqué el 560 aC, segons els càlculs occidentals (el 623 aC segons la tradició de Sri Lanka). Era fill de Shuddhodana, raja del seu clan, el qual procurà de mantenir-lo lluny de tota experiència del dolor i el casà, jove encara, amb Yashodhara, de qui tingué un fill, Rahula. A vint-i-nou anys es trobà un dia amb un vell, un malalt, un mort i un asceta i tingué així la primera experiència del dolor. Abandonà el palau, on deixà la muller i el fill, i començà una vida de pelegrí errant. A l’Índia, experimentà que ni el ritualisme vèdic ni cap dels dos nous camins que se li oferien, la doctrina dels Upani›ad i l’ascetisme, no el podien portar a l’alliberament. Una nit, després d’haver superat les temptacions del dimoni Mara, sota l’arbre pippala (Ficus religiosa), encara venerat avui a Buddhagaya, tingué la revelació o il·luminació (bodhi) i esdevingué Buda (‘l’Il·luminat’). Decidí de predicar el dharma (doctrina) a tota la humanitat, i a Sarnath, prop de Benarés, predicà per primera vegada la doctrina de les quatre nobles veritats a cinc ascetes, antics companys seus. Els cinc ascetes esdevingueren els primers deixebles i monjos de la comunitat o sangha. La doctrina del Buda suposava una profunda revolució espiritual de l’hinduisme i oferia un camí d’alliberament als homes de tota condició social, sense distinció de castes. La seva doctrina quatre segles després fou recollida en el cànon búdic. Morí a 80 anys, i el seu cos fou incinerat. Les cendres foren repartides entre els deixebles més importants, i al damunt erigiren reliquiaris (stupa). Aviat s’estengué el culte a les relíquies i als objectes usats per ell. A més del de Buda, hom li donà els noms de Tathagata (‘el qui ha vingut’), Bhagavat (‘Senyor’) i Shakyamuni (‘savi del clan dels Shakya’)  |
| Elmar
R. Gruber
Holger Kersten |
La significación
de un elefante no era accesible para los lectores de Occidente, y por ello
tiene particular interés el modo con que en un texto apócrifo
cristiano el símbolo del elefante se transforma en el de una paloma
blanca.
En la Historia de Ana se describe la concepción de María en forma sorprendentemente similar a la de Buda: Ana ve en un sueño una paloma blanca, la cual desciende y penetra en su seno. La paloma blanca la tomaron los evangelistas como el símbolo del Espíritu Santo, y el Evangelio de los Ebionitas cuenta que tras el bautismo de Jesús el Espíritu Santo en forma de paloma penetró en su cuerpo, para demostrar que por el bautismo Jesús había experimentado una especie de segunda concepción como Hijo de Dios. |
|
|
|
||
| Jesús,
¿discípulo de Buda? Pág. 101 Título
original:
|
| Recordem que la narració del "Baptisme de Jesús" desconeix totalment les llegendes sobre la concepció de Jesús i afirma en aquest moment la "filiació divina" de Jesús: "Tu ets el meu fill,l'estimat; en tu tinc posada la meva complaença" (Mc 1,11; cfr Mt 3, 17; Lc 3, 22) |
Senyor del tron dels Dos Països es va transformar i va prendre les aparences del Rei, l'espòs de la reina. I va anar al seu encontre mentre ella dormia en el seu bell palau. El perfum del rei la despertà
De tal manera ho va fer
que ella va veure la seva forma divina
L'amor de Amon va penetrar
tot el seu cos.
Llavors, l'esposa real,
la mare real Ahmosé,
"Què n'és
de gran el teu poder, Senyor meu;
I de nou, la majestat
d'aquest Déu
Llavors Amon, Senyor del
tron dels Dos Països,
"Hatchepsut serà
el nom d'aquesta filla
|
| Acia acudió a media noche a una ceremonia solemne en honor de Apolo y... hizo depositar su litera dentro del templo, quedándose luego dormida mientras las demás matronas regresaban a casa; de súbito, se deslizó hasta ella una serpiente que se retiró poco después; al despertar, se purificó como si hubiese yacido con su marido, y al punto apareció en su cuerpo una mancha con figura de serpiente que no pudo borrar jamás y que la obligó a renunciar para siempre a los baños públicos. Nueve meses más tarde nació augusto, y por este motivo se le consideró hijo de Apolo. Asimismo, Acia, antes de dar a luz, soñó que sus entrañas se elevaban hasta las estrellas y que se extendianpor toda la órbita de la tierra y del cielo. También su padre Octavio soño que del seno de Acia salía el resplandor del sol
|
Y, pues hablamos a griegos, no estaría fuera de lugar nos aprovechemos de historias griegas, porque no parezca ser nosotros los únicos que admitimos esta prodigiosa historia.
Ha habido, en efecto, algunos -y aquí no se trata de cosas antiguas y del tiempo de los héroes, sino de acontecimientos, como quien dice, de ayer o anteayer- que creyeron poder consignar como posible que Platón nació, desde luego, de Anfictione, pero a Aristón se le prohibió acercarse a ella hasta que diera a luz al que fuera engendrado por Apolo.
Mas éstos son verdaderamente cuentos que se forjaron sobre un hombre a quien, por su sabiduría y poder, se tenía por superior al común de los hombres y se supuso, consiguientemente, había de recibir al principio de la constitución de su cuerpo gérmenes superiores y más divinos, como decía con sus dotes más que humanas.