Les dues mans de Déu
Tot
va començar amb les mans.
La mà esquerra del pare que toca
l'espatlla del fill és robusta i musculada. Els dits estan oberts
i cobreixen una bona part de l'espatlla i l'esquena del fill pròdig.
Jo diria que hi veig una certa pressió, sobretot en el dit gros.
Aquesta mà no sembla que toqui i prou, sinó que amb la seva
força també agafa. Tot i que la manera com la mà esquerra
del pare toca el seu fill és una manera suau, no hi manca una ferma
agafada.
Que n'és de diferent la mà dreta del pare! Aquesta mà
ni agafa ni aferra. És distingida, suau i molt tendra. Els dits
es toquen l'un a l'altre i tenen un to d'elegància. Es posa suaument
sobre l'espatlla del fill. Vol acaronar, amanyagar, i ofereix consol i
confortació. És una mà de mare.
Alguns
comentaristes han suggerit que la mà esquerra, la masculina, és
la mateixa mà de Rembrandt, mentre que la femenina, la mà
dreta, s'assembla a la mà dreta de La núvia jueva,
pintada en el mateix període. M'agrada de creure que això
és així.
De seguida que em vaig adonar de la diferència entre les dues
mans del pare, se m'obrí al davant un món nou de significació.
El Pare no és simplement un gran patriarca. És tant mare
com pare. Toca el fill amb una mà masculina i amb una mà
femenina. Agafa i amayaga. Confirma i consola. És, de fet, Déu,
en el qual tots dos aspectes, masculinitat i feminitat, són plenament
presents. En aquest amable amanyagar hi sento com l'eco de les paraules
del profeta Isaïes:
"¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó,
pot deixar d'estimar el fill de les seves entranyes?
Però, ni que
alguna l'oblidés, jo mai no t'oblidaria.
Et duc gravada a les palmes
de les mans" (Is 49,15).
[...]
D'aquesta manera, sota l'aspecte d'un vell patriarca jueu, surt allí
també el Déu maternal que acull a casa el seu fill.Quan ara
torno a mirar l'ancià de Rembrandt inclinat sobre el seu fill que
retorna i li toca les espatlles amb les mans, començo a veure-hi
no sols un pare que "estreny entre els braços el seu fill", sinó
també la mare que l'amanyaga, que l'envolta amb l'escalf del seu
cos, que el manté contra el seu ventre del qual va sortir.
Així, el "retorn del fill pròdig" esdevé el retorn dins el si de
Déu, el retorn als veritables orígens de l'ésser, i
hi tornem a trobar el ressó de l'exhortació de Jesús
a Nicodem sobre tornar a néixer de dalt.
Ara comprenc també la tremenda serenor d'aquest retrat de Déu.
No hi ha cap sentimentalisme, ni romanticisme, ni és cap narració
simplista amb un final feliç. Allò que hi veig és
Déu com a mare, que rep novament el el seu si aquell que ella va
crear a semblança seva. Els ulls gairebé cecs, les mans,
la capa, el cos inclinat, tot això fa sortir enfora l'amor maternal
de Déu, marcat pel dol, el desig, l'esperança i per una espera
sense fi.
Henri J. M. Nouwen
El retorn del fill pròdig
Una història de tornada a casa.
Traducció de Miquel Estradé
Ed. Claret
