Apreciado Alfredo:

Un cop més ha passat un bon tros de temps entre el rebre i el donar resposta a la teva "undevigèsima" (quina manera ben estranya que tenien els romans per comptar!) epístola, un temps que potser ha fet reviscolar els teus temors de que "se fueran agotando los items de conversación o que no te apeteciera mucho continuar". Res d'això!

La raó d'aquesta demora ha estat el meu afany d'investigar. He llegit per internet "Donde Jesús nunca anduvo" de Frank R. Zindler, i he volgut veure fins a quin punt podia tenir raó. Em va semblar prou significatiu que Orígenes no arribés a saber, malgrat "visitar els llocs per aprendre per investigació les anades i vingudes de Jesús i els seus deixebles, i els profetes", a on situar sobre un mapa Natzaret. Existia Natzaret en els suposats temps de Jesús?

Als meus vuitanta-tres anys em diuen (un "atheist" convençut com Zindler) que Orígenes no sabia on estava Natzaret i jo em pregunto si d'altres (com per exemple John P. Meier o John Dominic Crossan) m´han estat amagant informació.

Alguns em preguntaran: Però com pots fer cas a un ateu militant?

El resultat d'aquests dies d'investigació ho trobaràs a

Anem ja per feina! Ja em semblava que no era massa encertat el títol que posava (ABSOLUT), però seria la peresa dels darrers moments el que impediria fer el canvi. Tens tota la raó: "no era tanto lo Absoluto, cuando el Tú absoluto".

Deixa'm, per començar, anar al teu darrer paràgraf:

Lo cual me lleva a la última línea de después de cristo: ...a fecha de hoy, decir 'Dios' y decir 'Cristo' es, en sustancia, aproximadamente igual que decir '¡om!'.

He recordat aquestes tres línees d'una carta meva a Rafa Yuste parlant de Juan Masiá, qui ens va venir com predicador de Lamiarrita el 2008

Ni Jesús ni Buda eran lo "último": a través de ellos -y más allá de ellos- deberíamos llegar a un "uhhmmm" (una expresión de Juan Masiá que no sé si la transcribo bien).

Molt possiblement, et teu "¡om!" i el "uhhmmm" de Juan Masiá s'omplin amb significats diferents, però queda que, en un cas i en l'altre, no només falten les vocals (com en l'hebreu), sinó també les consonants.

Per falta de vocals, una frase en hebreu tant la podem interpretar en activa com en passiva. És el cas (ho he sabut aquests dies) del 4Q285 de Qumrán. Uns diran que és el "Messies qui mata", altres diran que és el "Messies qui és matat". Si aquesta segona interpretació sortís victoriosa, podríem dir que els textos de Qumran parlen de Jesús... Però Florentino García Martínez és partidari de la primera.

Sense vocals i sense consonants, què intentem expressar?

El teu interès per sant Joan de la Creu et van portar, en els teus anys "piadosos", a llegir la trilogía de Georges Morel (Le Sens de l'existence selon Saint Jean de la Croix, 1960-1961), reconegut especialista en el místic de Fontiveros; el meu interès per sant Joan de la Creu m'ha portat, aquest darrer mes de setembre, a desviar-me uns quants kilòmetres de la N-501 (la de Salamanca a Avila), per a retre homenatge a qui em va proporcionar bona lectura en els meus anys del Txad. (Quin millor lloc per llegir "para ir a dónde no sabes, has de ir por donde no sabes"?)

Sabia ja Joan de la Creu que Orígenes no sabia a on estava Natzaret?

Sense voler ficar-me ara en les diferències entre Martin Buber (el Tú Absoluto a qui es pot invocar) i Georges Morel (L'Autre, de qui dubtes si és invocable), m'aturo en aquesta frase teva:

La temática del Otro o de lo Otro, de la otredad, la alteridad, anda dispersa en el pensamiento del siglo XX en distintas figuras.

Com per aquí anem una mica endarrerits, fou també "la temàtica" (a proposta de Toni Valcárcel, mort fa uns quants mesos) de la trobada que, ja ben entrat el segle XXI, vam celebrar a Tarragona en el marc del Forum Català de Teologia i Alliberament. En trobar ara la convocatòria m'he endut (mancat de memòria) una sorpresa: vas venir com a ponent amb la missió de presentar-nos unes "propostes de reflexió".

No sé ara quines serien aquestes "propostes de reflexió"... Si les conservessis... Gràcies per haver vingut...

Continuem ancorats en "una de las cuestiones mayores" (¿es invocable?) o ja li hem donat una resposta? Amb el "consumatum est" de Jesús ja ha deixat de ser invocable? Quant de temps fa des de la darrera vegada que el vaig invocar? Obrir a l'ordinador el programa BibleWorks ja és una manera d'invocar-lo? O ja l'invoco mentre escric aquestes línies?

La referència a BibleWorks pot servir com per a continuar la meva resposta a la teva pregunta de fa dues o tres cartes: "Me pregunto -o te pregunto- si eso lo haces al modo del egiptólogo que analiza una inscripción en tumbas de tres mil años de antigüedad, del filólogo o filósofo que hace eso mismo con pasajes oscuros de los Diálogos de Platón; o si hay algo más en tu interés".

¿O "Déu", aquest "¡om!" o aquest "uhhmmm" només està "eclipsado"? ¿Un eclipse sense fi?

Em pregunto si els meus amics que no renuncien a col·locar Déu dintre dels seus "nuevos paradigmas" saben que a Pascal ja "le estaba aterrando el silencio de Dios, del (o de lo) Infinito, del (de lo) Otro, del (de lo) Absoluto".

Només és "una noche oscura" a passar -com diria Teresa- en "una mala posada"?

¿Segueix "Déu" el joc del "escondite" que començà Adam en el jardí de l'Edèn? O el Deus absconditus no és cap "joc"?

Si, havent afirmat "aquest Déu a qui demanem no existeix", prescindim de tota "oració de petició" (cosa que sembla prou raonable), quin sentit té el seguir invocant-lo?

Serà el "místic" l'únic en poder seguir invocant-lo?

El "místic" (Joan de la Creu) estarà d'acord amb "aquest Déu a qui demanem no existeix":

...no es voluntad de Dios que las almas quieran recibir por vía sobrenatural cosas distintas de visiones, locuciones, etc.

En aquest "etc" entrarien "sanacions i curacions", que tantes vegades volem rebre "per via sobrenatural", prescindint "del buen saber y del buen hacer" tant dels metges del Seguro com de la privada.

¿Ve aquí a col·lació la famosa frase (ja sigui d'en Rahner o del novelista francès A. Malraux) "en el segle XXI els cristians seran místics o no ho seran"?

El que ara diré és perquè, movent-me per internet, a partir de "Le sens de l'existence selon saint Jean de la Croix" i Georges Morel, m'he trobat amb un article d'en François Nault (consumatum est, ou la kénose de la parole), que intenta, aprofitant-se de Joan de la Creu, defensar una de les "barbaritats" del Concili Vaticà II. La Dei Verbum (una constitució dogmàtica), imitant el Gran Inquisidor dels Karamazov...

No diguis res, calla... No tens dret a afegir ni una sola paraula més al que ja vas dir en altres temps. Per què has vingut a fer-nos nosa? Perquè ens fas nosa, i ho saps molt bé... Vés-te'n i no torni més... mai més!

...tanca la boca per a sempre més a Déu Pare Totpoderós.

...i ja no cal esperar cap revelació pública abans de la gloriosa manifestació de nostre Senyor Jesucrist

Utilitzant una paraula que aquests temps surt molt en els diaris podríem dir que el Concili atorga a Déu la condició d'"emèrit".

François Nault ("laïc et père de quatre charmants enfants"), en el seu intent, recorre a una pàgina del capítol XXII del llibre II de la Subida al Monte Carmelo.

En darnos como nos dio a su Hijo todo nos lo habló junto y de una vez en esta sola palabra, y no tiene más que hablar... Que Dios ha quedado como mudo y no tiene más que hablar…, Te tengo ya habladas todas las cosas en mi palabra, que es mi Hijo, y no tengo otra... Él es toda mi locución y respuesta, y es toda mi visión y toda mi revelación.

Aquesta pàgina ja havia captat l'atenció de Georges Morel:

...un text d'una importància excepcional per a comprendre el lloc que Crist ocupa a sant Joan de la Creu. Text, la intensa emoció del qual té una qualitat quasi insòlita a la Subida.

Il existe dans la Montée du Carmel un texte d'une importance exceptionnelle pour éclairer la place que tient le Christ chez saint Jean de la Croix. Texte dont l'intense émotion a une qualité presque insolite dans la Subida.

Anys més tard, el 1972, Hans Urs von Balthasar (La Gloire et la Croix: les aspects esthétiques de la Révélation) afirmava que era "un des chapitres les plus grandioses de la Montée". Aquest capítol XXII és citat i comentat per Henri de Lubac en el seu comentari sobre la Dei Verbum, recordant que havia estat citat en el Concili.

El 1995 el filòsof Rémi Brague li dedicava un bon comentari a la revista diogène (L'impuissance du Verbe. Le Dieu qui a tout dit).

Tot això és per a "chulearme" una mica, per a dir que jo ja tenia mecanografiada, lletra a lletra, tecla a tecla (això és, abans que els ordinadors envaeixin les nostres llars), aquesta pàgina, quan encara no havia llegit cap dels autors citats. Però ara, a on estarà aquesta pàgina?,

Bussejant al meu ordinador he trobat un article de González Faus (El misterio de Jesús y la confesión de fe en El) on també cita aquest capítol XXII: és un article que els de Selecciones de Teología em van donar per condensar. Així, González Faus, ja abans del 1995, se sumava a la llista de Morel, Balthasar, de Lubac, Brague... i tants d'altres.

Seguim endavant i ja per anar acabant.

Allò de los "los rollos o molinillos budistas de plegaria" no m'entusiasma gaire, sense voler discutir ara si és "más humana, más sabia que la oración cristiana". Lluny estic (encara que proper en altres punts) de l'afirmació d'aquell teòleg que, en un café de Santiago de Compostela, em va dir que si trobava un de millor es passava. Sempre he dit que els meus amics i amigues no són els millors...

El 1999 ("con la fecha debajo" que diria Gustavo Bueno), després de Lamiarrita, comentant una de les afirmacions del predicador (en Pep vives, un bon amic, encara que no hagi estat el millor "predicador" que hem tingut), escrivia a un amic jesuïta:

És Jesús l'única solució? Ara ja no ho diria. Tampoc diria que ha estat la millor (aquí alguns parlarien del budisme) i començo a afegir que l'autèntica tradició de Jesús el jueu ens pot arribar millor seguint el fil de Jaume, el seu germà, i Mahoma, que no pas el de Pau i el cristianisme greco-romà.

I citava a Miret Magdalena, que en aquells anys tenia entrada lliure a EL PAÍS (11 novembre 1987):

Muchos creyentes nos sentimos hoy cercanos al budismo, "que no habla de Dios"; que cuando ora no se acuerda de esos ejercicios ficticios de las tres potencias, ni de aquellos relamidos sentimientos piadosos de pastelería que nos inculcaron, sino de que Dios es "el silencio de todo" (san Basilio), la "pura nada" (Dionisio el Areopagita) y el "vacío" (santa Angele de Foligno).

Y nos sentimos dentro de la poesía vital de nuestro cristianismo -que no de su pesada y oprimente organización burocrática- recordando, en nuestra profanidad, que la "poesía se llama religión cuando se compromete con la vida" (J. Santayana).

Amb tota cordialitat

>Miquel