Apreciado Alfredo:

M'he agafat uns dies de lleure després del meu darrer "Wörterbuch", dies que han estat ocupats per altres quefers i algunes estones de platja (llegint el anticristo de Nietzsche), aprofitant aquesta calor tardoral que tant de mal fa, segons el parer d'alguns. No ens caldria recordar allò de "les set vaques grasses i boniques" i de "set vaques escarransides, lletges i magres"? Sí, aquell somni del faraó d'Egipte, interpretat per Josep (Gn 41). Bé, que ningú em prengui per un Bolsonaro qualsevol...

La lectura d'aquests capítols del Gènesi no deixa de tenir el seu interès. El senyor Josep, a qui seguint el Nou Testament...

...li tenim certa reverència, se les va enginyar per convertir tot el país d'Egipte (els seus habitants) en esclaus del faraó.

Josep va comprar per al faraó totes les terres d'Egipte, perquè un per un tots els egipcis venien el seu camp, obligats per la fam. Així, el país sencer va acabar essent propietat del faraó. D'un cap a l'altre d'Egipte, Josep va reduir el poble a l'esclavitud. (Gen 47, 20-21)

Té el seu interès seguir llegint:

Les úniques terres que no va comprar foren les dels sacerdots, ja que hi havia un decret del faraó a favor d'ells. Els sacerdots vivien de la ració que el faraó els passava, i per això no hagueren de vendre les seves propietats. (Gen 46, 22)

¿No vivien aquí abans els capellans de la "ració" que els passava Franco? I, ara, ¿no segueix depenent l'església espanyola dels pressupostos de l'estat? Sí, ja ho sé: no és només l'església la que viu depenent dels pressupostos de l'estat.

Altres preguntes se'ns poden acudir. Hauran llegit els teòlegs de l'alliberament aquests passatges del Gènesi? O només uns pocs fragments de l'Exòde?

He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar des d'Egipte cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel... El clam dels israelites ha arribat fins a mi i he vist com els egipcis els oprimeixen. Ara, doncs, jo t'envio al faraó; ves-hi i fes sortir d'Egipte els israelites, el meu poble. (Ex 3, 7-10)

Poden aquests versets fonamentar tota una teologia?

No sortiria, amb més fonament, dels versets del Gènesi una "teologia de l'esclavitud"?

He aprofitat per rellegir el que dius sobre la teologia de l'alliberament en el teu llibre después de Cristo, i no m'he resistit a muntar un altre dels teus fragments a la meva web, afegint-hi (com acostumo a fer) coses meves, extretes d'aquell "el seu tresor" (evk tou/ qhsaurou/ auvtou/) del que l'amo de la casa (a;nqrwpoj| oivkodespo,thj) treia coses noves i velles (kaina. kai. palaia,), segons la imatge de Mt 13, 52.

Las ambigüitats de la teologia de l'alliberament
Qui salva?          De què salva?

Crec que ha valgut la pena allargar la pausa.

*          *          *

Mira, quina cosa més curiosa! Compara aquests dos fragments: el primer és el que tu em deies en el teu darrer escrit; el segon és de Gonzalo Puente Ojea en el seu Gonzalo Puente Ojea.

El teu, que segueix la traducció que jo, seguint a Fernando Belo, et donava:

La lectura de Mt 22, 15-22, Mc 12, 13-17, Lc 20, 20-26, en la que el habitual "dad al César" es corregido en un "devolved al César" cambia mucho, le da la vuelta por completo a la interpretación teológica, que veía ahí una justificación de la separación entre lo religioso y lo político.

El que diu Puente Ojea:

Intérpretes eclesiásticos del Nuevo Testamento traducen literalmente "apodote" (avpo,dote) por "restituid" o "devolved" -en lugar de "dar"-, creyendo afianzar así la exégesis heredada y a todas luces falseadora.

Confesso que em perdo una mica a l'explicació que segueix. I no només perquè he hagut de mirar el diccionari (sinécdoque ⁽¹⁾, metonimia ⁽²⁾, sinó també perquè em resulta molt enrevessada la seva explicació.

Si la vols llegir...

Entenent-la a mitges, em sembla que pel que fou ambaixador d'Espanya a la Santa Seu (1985-1987) (3) "los intérpretes eclesiasticos" són "els dolents de la película" que, amb el seu "restituid" o "devolved", afermen una exegesi falsa.

Entenent-la a mitges, em sembla que, tan Puente Ojea (mantenint el "dad") com altres (entre els quals estem, (amb el "devolved"), apuntem a una mateixa exegesi:

...una respuesta que salvaba aparentemente las formas, pero que realmente revelaba sin equívocos el fondo del pensamiento de Jesús: el sentido de su posición no podía -estimaba él- escapárseles a quienes debían entender que no era lícito entregar al César lo que era de Dios, a saber, la lealtad personal del pueblo de Israel. La sumisión fiscal en materia censal solamente se le debía al Señor legítimo de los judíos, porque el tributo per capita era el símbolo cualificado de obediencia y fidelidad al único soberano de Israel.

Ja era el mateix que deia Judas el Galileu.

*          *          *

Endavant! Agraeixo el teu avís: no olvidar a Teodosio. Quant deu el dogma cristià -aquest dogma que ha cremat tants a la foguera- als emperadors! El concili de Nicea, l'Ecumènic Primer de 325, convocat, presidit i pagat per Constantí. Seria ell qui proposaria la fórmula del "o`moou,sion tw/| Patri" (de la mateixa substància del Pare)?

L'emperador Constantí i el Concili de Nicea
en .pdf          en .doc
(Extractat de la Vida de Constantí d'Eusebi)

Comentari de Juan Luis Segundo

Teodosi convoca el Constantinopolitanum I de 381, el Segon Ecumènic. A ell també el cristianisme li ha d'agrair (o potsert no) l'Edicte de Tessalònica del 380 (pel qual el cristianisme es converteix en la religió oficial de l'imperi, imposant als seus súbdits l'ortodòxia catòlica dels bisbes de Roma -Damas- i d'Alexandria -Pere-) i l'Edicte de Constantinopla del 392, que prohibia els cultes tradicionals.

*          *          *

"Jesús solo pudo ser lo que fue y no trascendió ni a su tiempo ni a su espacio". Començo amb aquesta frase teva per seguir comentant altres, potser sense cap ordre. Aquest "intercanvi epistolar" ha interromput una sèrie que ja tenia començada amb la pregunta de si Jesús havia estat un "objecte" dels historiadors. Hi ha algun historiador d'aquells temps que parli de Jesús de Natzaret? Jo volia cenyir-me a Flavi Josep, al seu famós "testimonium flavianum". Ningú (que jo sàpiga) posa en qüestió el que Flavi Josep parli de Joan el Baptista, molts dubten de que hagi parlat de Jesús de Natzaret. I aquí hi ha una altra curiositat: els defensors d'un "Jesús revolucionari" (Eisler, Brandon...) han de defensar "a capa y espada" el que Flavi parlés de Jesús, encara que el que ell va escriure no és el que podem llegir ara.

John P. Meier ha comptat 160 paraules de Flavi Josep dedicades a Joan el Baptista i 60 dedicades a Jesús. Però aquestes 60 paraules, de qui són? Els seguidors de Jesús no podien admetre que un historiador jueu del segle I, bon coneixedor dels diversos grups o sectes o filosofies d'aquell temps, parlés de Joan Baptista i no parlés de Jesús de Natzaret.

Els dos primers capítols de la meva sèrie es troben a:

HA ESTAT JESÚS DE NATZARET
UN "OBJECTE" DELO HISTORIADORS?

Pocs se m'enfadaran si jo titllo a Elies de "profeta a sang i foc", però potser a molts no els agradi el que tu anomenis a Jesús de la mateixa manera. Fa uns quants anys (no sé quants) ens va venir com "ponente" a Quinta Julieta (4) un biblista que tenia molta traça de dramaturg. Ens va escenificar Mateu 3, 10:

La seva escenificació va estremir el públic, sobretot el femení.

No vaig gosar demanar-li (prudent que sóc!) que tingués la bondat de posar en escena a Mateu 25, 41.46:

I, de "propina", ens hauria pogut afegir aquesta breu escena:

No hauria estat necessari repetir-la tantes vegades com surt en l'evangeli de Mateu (6 vegades).

Vagi tot això contra els que ens presenten falses contraposicions: entre l'Antic Testament ⁽⁵⁾ i el Nou Testament; entre Joan Baptista i Jesús de Natzaret.

Totalment d'acord: "Jesús no inventó el precepto del amor al prójimo ni tampoco la imagen de Dios como padre. Ambas ideas estaban en el mejor judaísmo de su tiempo".

Abans, quan anaves a una missa de funeral, el capellà et llançava a la cara tot el Judici final, enviant així a l'infern, al foc etern, als plors i cruixit de dents, a tots els seus feligresos que no li queien en gràcia. Ara només s'atreveixen a donar la primera part, no sia que algun feligrès, seguint la legislació actual, no l'acusi d'un "delicte d'odi".

A finals de març del 2001, dies en què m'entretenia amb La profession de foi d'un vicaire saboyard, vaig assistir a un funeral d'una amiga. Un company concelebrava: no vaig tenir més remei que fer una pausa en els meus estudis "saboyards" sobre la revelació i escriure-li.

No et perdis aquesta carta

*          *          *

Permetre'm que mantingui "la distancia de 9 metros entre los evangelios y Jesús" com li exigia al meu amic Pope.

Mantenir les distàncies
entre Jesús i els evangelis

Totes les seves "invectivas contra los fariseos (Mt 23, 13-33; Lc 11, 42-53) y otras gentes (Mt 11, 16-24)", ¿són de Jesús? ¿O responen a situacions posteriors a la seva vida?

Mt 11, 16-24 pertany al Document Q, un document escrit en grec. John Meier es quedaria aquí; altres (com John S. Kloppenborg, Burton L. Mack) precisarien una miqueta més: Q2, un estrat intermedi que recolliria pronunciaments apocalíptics i profètics en un context de conflicte entre el grup Q i la societat del seu entorn i que reflectiria l'activitat del grup i la resposta que va rebre dels seus conciutadans.

...of apocalyptic and prophetic judgment pronouncements in a context of conflict between the Q sect and the broader society it lived in,

Q2 material, even though this reflects the actual activities of the sect from its beginnings and the response it received from the society it preached in,

El Document Q

El que podem constatar és que Mt 11, 16-24 (Jesús es dirigeix a la multitud després d'haver donat resposta als emissaris de Joan Baptista) està dividit en l'evangeli de Lluc en dos contextos diversos: Lc 7, 31-35 (el mateix que Mateu) i Lc 10, 13-15 (missió dels setanta-dos):

Lc 7, 31-35	Mt 11, 16-19
Lc 10, 13-15	Mt 11, 21-24

La llibertat que els evangelistes (als que per comoditat seguirem anomenant com Lluc i Mateu) demostren respecte del document escrit que tenen sobre la taula, ja sia per dividir un text en dos (potser Lluc), ja sia per unir en una mateixa ocasió dos textos referits a situacions diverses (potser Mateu), pot ser una prova de què no consideraven el Document Q com una col·lecció de dites del propi Jesús. I així no ens caldria rebutjar, sense una acurada anàlisi, la tesi d'Earl Doherty de la gran probabilitat de que no hagués cap figura històrica a la base del Document Q.

...in support of my position, in this case to demonstrate the strong likelihood that no historical figure lies at the root of the Q document.

...encara que això no ens obligui a acceptar les seves últimes conseqüències:

La fe cristiana va evolucionar des d'un mite de Jesús a un Jesús històric. Els investigadors del Nou Testament han de descobrir aquesta evolució original i reescriure la història de la religió occidental.

Christian faith evolved from a Jesus myth to an historical Jesus. New Testament scholarship needs to uncover that original evolution and rewrite the history of Western religion.

Sus invectivas contra los fariseos (Mt 23, 13-33; Lc 11, 42-53) també pertanyen al Document Q. Seràn, doncs, de Jesús? O seran, més aviat, de la gent Q? Sense descartar que provinguin dels mateixos seguidors de Jesús, quan aquests, al seu torn, també es van sentir rebutjats pels seus conciutadans.

*          *          *

No sé quanta veritat pots tenir al comparar les paràboles amb les faules d'Isop i Fedre ("no le llegan a la suela del zapato"), ja que el meu coneixement d'aquestes faules no supera l'aconseguit a la meva època escolar.

No entraré ara a un estudi sobre les paràboles, però deixa'm recordar el que ja tinc dit sobre tres paràboles.

Va començar Jesús la del "fill pròdig" (naturalment, si és seva) tal com la narra Lluc, aquest fabricant de pecadors?

Pienso que Jesús la comenzó de esta otra manera:

Era realment
un "fill pròdig"?

A cops penso que Luchino Visconti amb "Rocco e i suoi fratelli" ens dona la versió, no "segons Lluc", sinó "segons Jesús", d'aquest jove obligat a emigrar per la seva família.

Participant en eucaristies "en format reduït" em tocava fer "el sermó". Davant de la paràbola, ben coneguda, del Fariseu i el Publicà (Lc 18, 9-14) vaig plantejar aquesta pregunta

Pot una "caricatura"
ser "Paraula de Déu"?

No sé si vaig saber sortir-ne airós de la paràbola dels talents (Mt 25, 29): "Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda".

No és l'enunciat solemne, per part de Jesús, d'una de les lleis del Regne. És, per part de Jesús, la constatació, des de la impossibilitat, d'una de les lleis del mercat.

La paràbola dels talents

Però vaig deixar sense comentar el final de la paràbola, a on torna a sortir "els plors i el cruixit de dents".

Considerada aquesta paràbola com pertanyent al Document Q, la redacció feta per Lluc (Lc 19, 11-27) és diferent, no només perquè els talents (ta,lanta) es converteixen en mines (mna/j), o perquè els tres servents ja són deu (de,ka dou,louj e`autou/), o perquè la quantitat entregada a cadascú sigui la mateixa (de,ka mna/j), sinó també perquè barreja una altra paràbola: la del príncep que va a buscar la nominació reial, recordant el viatge a Roma d'Aristòbul, el fill d'Herodes.

Veure les dues paràboles
en paral·lel

La versió de Mateu, malgrat el seu final, és llegida als parroquians cada tres anys quan toca el cicle litúrgic A. Però quan toca el cicle C, a on es va llegint l'evangeli de Lluc, els feligresos es queden sense la paràbola de "les mines". Suposo que els que van confeccionar aquest calendari de lectures s'adonaren -molt sàviament- que posarien en dificultats difícilment superables als "sermonejadors" si havien d'explicar el final de la paràbola.

Certament aquí, jo ja no hauria sabut sortir-ne airós...

I no entro en el teu darrer paràgraf ("enigma, que no misterio"), ja que dius que "ese es ya otro tema, merecedor de tratamiento aparte". Ja el tractarem, doncs…