Feia temps que no llegia unes planes tant estimulants que “donen a pensar”. Quan unes planes “donen a pensar” és que han estat pensades...

No hi ha cap paraula que soni a tòpic. Això és d’agrair en un gènere com el del “quadernet”.

La barreja de referents -des de Sant Agustí fins a Juan Luis Segundo, passant per Thérèse de Lisieux, Bonhoeffer, Rahner o el teu sermó per a una Primera Comunió- les fan particularment frondoses, plenes d’estranyes ressonàncies per les associacions que fas.

Teologia apofàtica? El límit entre el nihilisme i la mística no és fàcil de traçar... Al darrera d’aquestes cendres es percep una brasa, un foc que devora i que destrueix, perquè cerca formular la relació amb “Déu” altrament, sense un llenguatge dit “religiós”. Però, què vol dir “religiós”? Si és el desig o la necessitat de “lligar”, “relligar”, per tenir-ho tot clar, aleshores encara hi ha una bona tasca de demolició per fer.

Però, potser allò que és veritablement “religiós” no és fill de la necessitat, sinó de l’admiració, és a dir, de l’agraïment. L’agraïment a una Realitat que se’ns dóna, i que aquesta donació provoca l’admiració abans de resultar problemàtica. Heidegger va escriure: “Denken ist danken” (pensar és agrair). Aquí és on, personalment, situo l’origen i font de tota pregària. El que és problemàtic de la realitat és que estigui incompleta, tràgicament incompleta per a una gran majoria. Davant d’aquests “forats negres”, potser només hi hagi dos posicionaments possibles: o bé llegir la resta de la realitat des d’aquests forats, o llegir els forats des dels punts lluminosos, tot “re-lligant-los”. La sospita o el desencís no són, doncs, l’únic camí de la raó.

D’altra banda, m’ha ressonat la presentació de Jesús com l’anella d’una cadena.

Gràcies de nou per compartir allò que et “dóna a pensar”, perquè ens ajudes els altres a fer-ho, a no instal·lar-nos en fàcils respostes.