A finals de 1997 amb motiu
d'una enquesta preparatòria d'una reunió de jesuites (del
grup anomenat fins ara Missió Obrera) vaig reunir en un quadernet
trossos de correspondència meva.
Aquest quadernet alguns... |
L'han llegit
han
dit...
|
Ho he llegit -gairebé "devorat"- tot
d’una. Seria exagerat dir que m’ha quedat el cap com un "bombo". Però
sí que necessito rellegir-ho i que el pòsit d’aquesta riuada
es "dipositi".
Impressió a "bote pronto": ho trobo recargoladament
sincer i fredament apassionat, tot el que dius. Però sobretot,
absolutament (hi ha alguna cosa absoluta?) lliure d’esperit
Mentre llegia em semblava com si la teva existència quedés
a flor de pell.
Sí
que hi ha una cosa que no acabo d’entendre. I tampoc sé molt bé
si sabré explicar-t’ho. Entenc bastant el que dius de la pregària.
La dificultat no rau tot just en la pregària de petició? A no sé que l’entenguem, no com una manera de “fer força” a Déu, sinó com una forma de disposar-nos nosaltres interiorment. No som nosaltres, moltes vegades, el principal obstacle per aconseguir el que desitgem? No és, més o menys, el que explica Pau a Rm 7: “Faig el que no vull, no faig el que vull”? En tot cas, més fàcil és entendre la pregària com a “meditació”, com a una forma d’entrar en sí mateix, de rumiar en la intimitat d’un mateix. |
Però
no és tant això de la pregària el que no acabo d’entendre
en el teu escrit, sinó algunes de les teves expressions respecte
a “trobar Déu en el pobre…”.
Dius en la plana 3ª: “Em sembla que ni sant Ignasi ni el Rahner es quedarien contents amb les nostres frases de que trobem Déu en el pobre, en els explotats, en les ànsies d’alliberament del poble oprimit, en els signes dels temps…” I això lliga amb el que poses en la contraportada final: “Al final de la meva estada a Amèrica”. Potser passa que, donat el poc que jo sé de la teva manera de viure, guanyant-te la vida “com un més” i vivint el teu cristianisme d’una forma secular, no tinc elements per comprendre el context des del que parles. Bé, hi ha moltes coses que em criden l’atenció en el teu escrit. No serà que, malgrat el fil conductor de les teves paraules d’avui, l’escrit ve a ser un mosaic de vivències teves anteriors, encara que, d’alguna manera, t’identifiquis amb les afirmacions i crítiques que expresses en elles? Tu ets el redactor final d’unes vivències experimentades en altres temps i no tens por a les incoherències i ambigüitats. No van fer el mateix els evangelistes -els últims redactors- amb les vivències de Jesús?… Em preocupa menys el problema “teòric” de la unicitat de Jesucrist. Encara que penso que no és inútil buscar-hi una solució teòrica que sigui coherent amb el que tu anomenes la “cadena de testimonis” (la tradició?) i amb el respecte degut a tota altra persona, sigui quina sigui la seva fe o la seva convicció profunda. |
La
"TRINITAT",
|
Un
petit comentari al quadre “De Deo nihil scimus”… Si de Déu
no en sé res, puc creure en el “Déu dels meus pares”;
no hi ha res que ho impedeixi. No hi ha cap “scio” que em prohibeixi
per honestedat amb mi mateix o amb Déu (parles de Honest
to God, d’en Robinson, que vaig llegir
per recomanació teva) creure en aquell Déu… El mateix es
pot dir de la Trinitat. No en sé res de Déu; doncs, per què
no pot ser Pare i Fill i Esperit Sant? Aquests dies vaig estar a Oruro
i en Bernardo Gantier em va ensenyar un petit càntir que ha trobat
amb tres brocs. Em deia: sembla que hi ha una cultura antiga que representava
així Déu perquè tenien una idea de que Déu
era tres i u.
Per cert, que a la masia prop de La Panadella, a on vivien una amics i crec que hi vàrem parar alguna vegada, també hi havia un porró amb tres brocs. No crec que fos cap referència a la Trinitat… No vull seguir parlant de les altres set afirmacions. Si de Déu no en sabem res, crec que el que tu dius pot ser tan fals com el que diuen els qui afirmen el contrari. En Roig Gironella et diria que es tracta d’un altre nivell epistemològic… |
Gràcies per
haver-me enviat
les teves "confessions". Penso que en el fons em trobaria bastant d'acord amb tu, per bé que m'irrita la teva unilateralitat i la teva negativitat. M'admira que, llest com ets, i a la teva edat, encara no hagis après la dialèctica de mantenir a la vegada el sí i el no, i que et mantinguis gairebé sempre en un adoslescent no rebotat contra tot el que t'ha estat donat i del que vius. Cap teòleg responsable no ha dit mai "De Deo nihil scimus" sense afegir dialècticament que Déu és essencialment "revelació" i que no podem deixar de parlar-ne i de pensar-lo. L'Areopagita propugna la teologia apofàtica dialècticament amb la catafàtica i la simbòlica. El Cusà propugna la docta ignorantia i el teu amic Joan de la Creu un saber no sabiendo. |
Los leí casi
de un tirón con la sola interrupción producida por la sesión
del Titanic.
Me gustaron mucho.
He de hacer la "repetición", es decir, la segunda
lectura, deteniéndome
en aque-
llos lugares que me
resulten
más sugerentes
Como siempre,
te digo que podías
ahorrarte las alusiones,
y te crearías
menos anti-
cuerpos innecesarios..
|
Vull
que m'expliquis per què no hi ha hagut ni motivacions apostòliques
ni missionals envers la classe obrera, sinó més aviat un
desig personal de viure amb certa honestedat el vot religiós de
pobresa.
|
|
Respecte
del teu escrit, de moment només puc agrair-lo: l’escrit i el fet
d’enviar-lo.
Espero que algun moment podré
dir-te alguna cosa més a poc a poc. De moment, quina reacció
m’ha provocat?
Naturalment, no de sorpresa. Perquè
ja t’he sentit prou vegades i perquè toques punts que no són
“problemes inventats”. De fet, tota la qüestió del diàleg
interreligiós creua temes com els que tu toques. No parlem del diàleg
amb agnòstics…
Apart d’això, penso que
la substància de la teva reflexió ens fa bé i ens
obliga als cristians, als jesuïtes, als teòlegs o “espirituals”…
Si no vigilem, ens quedem en fàcils seguretats, sovint fruit del
món enmig del qual ens movem (cristians, clergat i religiosos…)…
Com a interlocutor, sento que les
teves “fiblades” teològiques susciten qüestions reals, però
a la vegada em semblen una mica “cartesianes”. Com si la realitat
de la fe, de la vida cristiana, no tingués una consistència
fonamentada en una base molt més rica que determinades formulacions
o pràctiques. És a dir, l’experiència que es troba
al dessota d’una manera d’entendre i practicar el cristianisme té
una solidesa real i, per tant, raonable no fàcilment formulable,
ni fàcilment descalificable.
Potser, per tal d’aprofundir la
línia que tu segueixes aniria bé endinsar-se en la lectura
fonda i crítica de santes/sants i místiques/místics:
Francesc d’Assís, Ignasi de L, Teresa de J, Joan de la Creu, M.
Eckart, Ch. de Foucault, Egide van Broeckhoven,
Madeleine Delbrêt… En persones com aquestes hi trobem solidesa de
vida-vida i sovint “desviacionisme” doctrinal, dins d’una certa “sintonia”
eclesial…
Com veus
no he entrat en el tema…
Hace tiempo enviáis
vuestra revista. Os lo agradezco. Aunque no soy miembro activo de la Misión
Obrera,creo que soy un simpatizante bastante sincero...
En el último número, en las páginas finales, no entiendo el recuadro. Y como no le entiendo, por eso no quiero juzgar. Pero me ha dejado muy sorprendido |
Encara,
de tant en tant, dono un cop d'ull al teu "Amb
el pretext d'una enquesta". I albiro el moment en que se'n faci
una altra, perquè també me l'enviïs.
No és veritat que la sinceritat més radical ens apropa a la veritat que som nosaltres mateixos? Si per la fe som jueus (cal explicar-ho), per la raó som kantians... |
|
TAMBÉ
TU EL POTS LLEGIR!!
|
|
|
novembre | Resar...Pregar... Déu és un ser personal?
L'experiència de la pregària ens porta a reflexionar si Déu és un ser personal. Auto-reflexió personal o comunicació directe amb Déu.
|
desembre | Jesús de Natzaret,
és la divinitat encarnada?
Les afirmacions dels cristians sobre la divinitat de Jesús, quin sentit poden tenir avui dia en un món intercultural i en contacte amb altres religions
|
gener | Autors que m'han ajudat
a l'hora de parlar de Jesús
Alguns autors es converteixen en testimonis que obren camí vers un coneixement no màgic de Jesús de Natzaret
|
febrer | Jesús, l'única
solució?
La contemplació de l'encarnació ens posa qüestions sobre si Jesús és l'únic mediador, únic salvador i sobre el paper de les altres religions salvífiques
|
març | Déu intervé
a la nostra història?
Déu es manifesta com impotent senyor de la història
|
abril | L'hora de les exclusions?
Comentaris a un discurs del P: General dels jesuïtes: senyala els camins propis del carisma ignasià preguntant-se sobre diverses formes d'apostolat
|
maig | El "requadre provocatiu"
Uns quants exemples del que capellans i teòlegs saben i no volen comunicar als seus fidels. Vers una comprensió no teística de Déu
|
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat Maig 1999 |
Per dir la teva | Pàgina
principal de la web
Altres temes |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Alfred Loisy i el modernisme Spong, el bisbe episcopalià (2000)
Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)