VOTAR QUÈ?


(3 juny 1993)

  S'atansa el gran dia de la celebració democràtica, el dia de
les eleccions. Diuen que en això estriba la superioritat de la
Democràcia front a altres sistemes: permet la participació del
ciutadà en la gestió dels afers públics. Això era el que
enorgullia els antics grecs davant dels bàrbars, i la paraula
grega idiotés servia per designar l'idiota que, desentenent-se
d'allò públic i anant només a la seva, creia que podia viure
d'una manera plena i lliure. La teoria de la nostra democràcia
arrenca de la Il·lustració, quan de nou es cregué possible un
projecte d'emancipació individual, capaç de fer front a poders
que no escapin ja al control de la ciutadania. 

	Amb tot, a la vista del que se'ns ofereix, caldria preguntar-se
si de debò estem vivint en un règim de transparència que de
veritat ofereix oportunitats a l'opinió pública de tenir un
paper significatiu en la gestió dels afers públics. Sembla que
vivim en un sistema on el poder es concentra cada vegada més en
mans d'una elit privilegiada. Hom pot veure com la paraula
"Democràcia" s'està usant també en un sentit oposat al que fins
ara li hem estat donant aquí, per al control ideològic: s'usa
l'expressió "societat democràtica" per a referir-se a la
societat on el procés empresarial d'acumulació de diners
funciona sense cap interferència del poble ("la púrria
enfadosa", com l'anomenaven els monarques absoluts). Està clar
que si la púrria comença a organitzar-se i a voler ser els amos
de les seves pròpies vides, les elits que concentren el poder i
el privilegi es senten amenaçades. 

	Cal preguntar-se què signifiquen aquestes eleccions que ara
s'atansen: si una oportunitat per a que el poble es manifesti i
pugui participar i col·laborar en la gestió dels assumptes
públics que li incumbeixen o senzillament es tracta del segon ús
de la paraula "Democràcia": un tràmit quatrianual on es convoca
a la púrria per ratificar una de les opcions que les elits
polítiques i econòmiques han fabricat i, una vegada acomplert el
tràmit de les eleccions, que el poble se'n torni a casa a estar
tranquil i a ser un subjecte pacient de les decisions preses
allà dalt fins les pròximes votacions. 

	En principi sembla que els Parlaments democràtics han de
reflectir l'opinió pública i fiscalitzar el govern de la nació.
Tanmateix això ja no es produeix perquè, com a conseqüència de
la globalització de la economia, està apareixent un "govern
mundial de facto", tal com ho ha anomenat el "Finantial Times".
Les principals decisions ara ja no les prenen els governs
nacionals sinó el Banc Mundial, el F.M.I., el GATT, els set
països més rics (G-7) i els demés organismes dissenyats per
servir els interessos de les multinacionals i les entitats
financeres. Aquestes decisions es prenen a un nivell que no pot
ser influït per cap forma d'institució representativa, tal com
pretenen ser els Parlaments. 

		Els beneficis i els drets de propietat i de control planetari
dels recursos per part de les corporacions multinacionals, les
quals no obren atenint-se a bé comú (malgrat les retòriques
ideològiques de la "mà invisible") s'estan reforçant. Al mateix
temps molts drets individuals i conquestes socials s'estan
retallant com a conseqüència d'aquesta espècie d'estat
d'emergència que ha creat la seva política. La recessió, l'atur
i totes aquestes coses amb que s'omplin la boca els polítics són
molt útils per a continuar aquesta retallada de drets i
conquestes amb l'excusa d'afavorir l'economia. En aquest aspecte
sembla que per desgràcia els principals partits, tant d'esquerra
com de dreta, coincideixen. Una casta de professionals en
prosperitat aliena prediquen les receptes de sempre, més del
mateix: uns donen èmfasi al creixement, altres a l'ocupació
plena, altres a l'austeritat. 

	El que en veritat sembla que s'està afavorint és un sistema
cada vegada més incontrolable basat en el saqueig del medi
ambient, l'empobriment del tercer món, el malbaratament i el
treball inútil. Això és un frau que consisteix en fugir cap
endavant, hipotecant generacions futures amb problemes que el
temps agreuja en comptes d'alleujar.

		Sota la democràcia en que vivim s'amaguen altres formes de
frau. Això hom ho veu quan en comptes de promoure l'autogovern
(que és la finalitat teòrica de la Democràcia) creix la
centralització i els ciutadans cada vegada interfereixen menys
amb els centres de decisió, controlats per unes castes impunes
als desitjos de la majoria i del bé comú. Una conseqüència
col·lateral a n'això és l'augment del sectarisme i l'embrutiment
(televisiu sobre tot) d'una part de la població, que prefereix
dimitir de la llibertat i entregar la seva responsabilitat. Aquí
no hem arribat encara al nivell dels EEUU on més del 80% sabia
el nom del gos de George Bush i del gat de Clinton i només el
30% coneixia les seves propostes concretes d'economia, però
sembla que prompte arribarem a aquest nivell. Hom es pot fixar
en l'actual campanya electoral, on sobre tot es parla i no es
proposa res, perquè no hi ha res que proposar per a que el poble
sigui amo del seu destí, on es fingeixen diferències allà on
només hi ha matisos a l'hora d'aplicar "més del mateix". 

		Per tot això em faig la pregunta de què es vota quan es vota,
si es vota per un sistema que pretén l'emancipació individual,
l'alliberament de tota interferència estatal i altres poders
fàctics econòmics a l'hora de desenvolupar les potencialitats de
cadascú o, pel contrari, si votant es legitima un sistema que es
dedica a expropiar el treball i aquestes potencialitats
individuals, si s'està legitimant unes castes gestores d'allò
públic que redueixen el poble a la condició de l'idiotés grec.