VOTAR QUÈ?

(3 juny 1993) S'atansa el gran dia de la celebració democràtica, el dia de les eleccions. Diuen que en això estriba la superioritat de la Democràcia front a altres sistemes: permet la participació del ciutadà en la gestió dels afers públics. Això era el que enorgullia els antics grecs davant dels bàrbars, i la paraula grega idiotés servia per designar l'idiota que, desentenent-se d'allò públic i anant només a la seva, creia que podia viure d'una manera plena i lliure. La teoria de la nostra democràcia arrenca de la Il·lustració, quan de nou es cregué possible un projecte d'emancipació individual, capaç de fer front a poders que no escapin ja al control de la ciutadania. Amb tot, a la vista del que se'ns ofereix, caldria preguntar-se si de debò estem vivint en un règim de transparència que de veritat ofereix oportunitats a l'opinió pública de tenir un paper significatiu en la gestió dels afers públics. Sembla que vivim en un sistema on el poder es concentra cada vegada més en mans d'una elit privilegiada. Hom pot veure com la paraula "Democràcia" s'està usant també en un sentit oposat al que fins ara li hem estat donant aquí, per al control ideològic: s'usa l'expressió "societat democràtica" per a referir-se a la societat on el procés empresarial d'acumulació de diners funciona sense cap interferència del poble ("la púrria enfadosa", com l'anomenaven els monarques absoluts). Està clar que si la púrria comença a organitzar-se i a voler ser els amos de les seves pròpies vides, les elits que concentren el poder i el privilegi es senten amenaçades. Cal preguntar-se què signifiquen aquestes eleccions que ara s'atansen: si una oportunitat per a que el poble es manifesti i pugui participar i col·laborar en la gestió dels assumptes públics que li incumbeixen o senzillament es tracta del segon ús de la paraula "Democràcia": un tràmit quatrianual on es convoca a la púrria per ratificar una de les opcions que les elits polítiques i econòmiques han fabricat i, una vegada acomplert el tràmit de les eleccions, que el poble se'n torni a casa a estar tranquil i a ser un subjecte pacient de les decisions preses allà dalt fins les pròximes votacions. En principi sembla que els Parlaments democràtics han de reflectir l'opinió pública i fiscalitzar el govern de la nació. Tanmateix això ja no es produeix perquè, com a conseqüència de la globalització de la economia, està apareixent un "govern mundial de facto", tal com ho ha anomenat el "Finantial Times". Les principals decisions ara ja no les prenen els governs nacionals sinó el Banc Mundial, el F.M.I., el GATT, els set països més rics (G-7) i els demés organismes dissenyats per servir els interessos de les multinacionals i les entitats financeres. Aquestes decisions es prenen a un nivell que no pot ser influït per cap forma d'institució representativa, tal com pretenen ser els Parlaments. Els beneficis i els drets de propietat i de control planetari dels recursos per part de les corporacions multinacionals, les quals no obren atenint-se a bé comú (malgrat les retòriques ideològiques de la "mà invisible") s'estan reforçant. Al mateix temps molts drets individuals i conquestes socials s'estan retallant com a conseqüència d'aquesta espècie d'estat d'emergència que ha creat la seva política. La recessió, l'atur i totes aquestes coses amb que s'omplin la boca els polítics són molt útils per a continuar aquesta retallada de drets i conquestes amb l'excusa d'afavorir l'economia. En aquest aspecte sembla que per desgràcia els principals partits, tant d'esquerra com de dreta, coincideixen. Una casta de professionals en prosperitat aliena prediquen les receptes de sempre, més del mateix: uns donen èmfasi al creixement, altres a l'ocupació plena, altres a l'austeritat. El que en veritat sembla que s'està afavorint és un sistema cada vegada més incontrolable basat en el saqueig del medi ambient, l'empobriment del tercer món, el malbaratament i el treball inútil. Això és un frau que consisteix en fugir cap endavant, hipotecant generacions futures amb problemes que el temps agreuja en comptes d'alleujar. Sota la democràcia en que vivim s'amaguen altres formes de frau. Això hom ho veu quan en comptes de promoure l'autogovern (que és la finalitat teòrica de la Democràcia) creix la centralització i els ciutadans cada vegada interfereixen menys amb els centres de decisió, controlats per unes castes impunes als desitjos de la majoria i del bé comú. Una conseqüència col·lateral a n'això és l'augment del sectarisme i l'embrutiment (televisiu sobre tot) d'una part de la població, que prefereix dimitir de la llibertat i entregar la seva responsabilitat. Aquí no hem arribat encara al nivell dels EEUU on més del 80% sabia el nom del gos de George Bush i del gat de Clinton i només el 30% coneixia les seves propostes concretes d'economia, però sembla que prompte arribarem a aquest nivell. Hom es pot fixar en l'actual campanya electoral, on sobre tot es parla i no es proposa res, perquè no hi ha res que proposar per a que el poble sigui amo del seu destí, on es fingeixen diferències allà on només hi ha matisos a l'hora d'aplicar "més del mateix". Per tot això em faig la pregunta de què es vota quan es vota, si es vota per un sistema que pretén l'emancipació individual, l'alliberament de tota interferència estatal i altres poders fàctics econòmics a l'hora de desenvolupar les potencialitats de cadascú o, pel contrari, si votant es legitima un sistema que es dedica a expropiar el treball i aquestes potencialitats individuals, si s'està legitimant unes castes gestores d'allò públic que redueixen el poble a la condició de l'idiotés grec.

-Tornar als escrits d'Enric Carbó
-Envia'm comentaris, crítiques o el que vulguis