DEL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE
I LES SEVES POSSIBLES APLICACIONS
A LES TERRES DE L'EBRE
PER AL TRANSVASSAMENT
Què es el Desenvolupament Sostenible
"Desenvolupament sostenible" és la traducció habitual de
l'expressió anglesa "sustainable development", encara que potser
seria més adequat traduir-la com "desenvolupament sustentable"
com després veurem. Aquest terme s'ha popularitzat moltíssim
arran de l'ampla utilització que se'n feu en un informe que les
Nacions Unides encarregà a la primera ministressa noruega Gro
Harlem Brundtland sobre la problemàtica ecològica mundial.
Aquest document, anomenat "El nostre futur comú", és conegut com
l'INFORME BRUNDTLAND. L'esmentat Informe defineix el
desenvolupament sostenible com el "desenvolupament que satisfà
les necessitats presents sense perjudicar la capacitat de les
generacions futures per a satisfer les seves pròpies
necessitats".
L'adjectiu "sustainable" que s'aplica a "desenvolupament" en
principi no tenia un ús en la economia o en la política, sinó
que el van prendre de la biologia; els biòlegs parlen de la
"capacitat de sustentació" d'un territori per referir-se al
màxim de població d'una espècie donada, que pot ser mantingut de
manera indefinida, sense que es produeixi una degradació de la
base de recursos que pugui significar una reducció de la
població en el futur. Si en un bosc les raboses s'alimenten de
conills i aquestos disminueixen, aquesta reducció dels recursos
afectarà també la població de les raboses. Així, el concepte de
sostenible (o sustentable) aplicat al desenvolupament vol dir
que aquest desenvolupament no ha d'excedir la capacitat de
sustentació d'una zona: que la seva població es pugui mantenir
sense degradar els recursos per no comprometre les pròximes
generacions.
Crítica a l'Informe Brundtland
De vegades s'ha dit que les preocupacions ecològiques són cosa
de les classes acomodades, que tenen més consciència ecològica
els països del Nord que els del Sud, malgrat que aquestos últims
són els qui més pateixen els efectes negatius del
desenvolupament. No obstant cal veure de prop en què consisteix
aquesta preocupació ecològica dels rics. Hi ha economistes que
han assenyalat que Washington s'està convertint en la capital
d'una nova burocràcia ecològica amb el suport del poder polític
i econòmic. Un poder que paga congressos i informes i tracta
d'establir un ordre del dia ecològic, recomanant imparcials
programes d'"ajust ecològic" a tots els països: Una espècie de
"Fons Monetari Internacional de la Ecologia".
Molts economistes i polítics han assenyalat que la economia de
mercat, per si mateixa, no pot constituir una guia racional per
assignar i posar límit a l'ús (i abús) dels recursos, ja que el
mercat no pot valorar els efectes entre generacions. Si això és
així, si amb el mercat no n'hi ha prou per a fer una valoració
dels preus reals dels recursos materials i energètics, ¿qui
hauria de decidir les polítiques econòmiques?. Aquí és quan
veiem que comença a intervenir aquesta mena de "Nou Ordre
Mundial de la Ecologia" amb la seva fórmula màgica del
desenvolupament sostenible.
Amb l'Informe Bruntland es posà de moda la tesi de que la
principal causa de la degradació mediambiental és la pobresa, ja
que els pobres són molt nombrosos i excedeixen la capacitat de
sustentació del territori. Estudiar, desenvolupar i donar
difusió a aquesta tesi està millor pagat que l'estudi de la
riquesa com a principal amenaça al medi ambient. Aquesta
escandalosa tesi indignà molts ecologistes per ser un intent de
tirar la culpa a les víctimes, com quan es tira la culpa d'una
violació a la dona per portar minifalda i no oferir resistència
heroica.
L'Informe Brundtland diu que per a reduir la pobresa cal que el
creixement econòmic dels països pobres superi el creixement de
la població. Al proposar una nova era de creixement basat en la
utilització sostenible dels recursos, l'Informe Brundtland s'ha
convertit en la bíblia de l'ecologisme tecnocràtic, perquè deixa
de banda la desigualtat internacional i també la desigualtat
interna de cada país (pensem en un país tan desequilibrat com
Catalunya, on un projecte tan desarrollista com el transvasament
encara accentua més els desequilibris). En efecte, aquest
informe predica un creixement que és compatible amb un ús
sostenible dels recursos i escamoteja la qüestió de la
redistribució. En la millor tradició socialdemócrata, el
creixement econòmic permet aplaçar la lluita per la igualtat, i
a més a més aquest creixement econòmic és vist com un remei
contra la degradació ambiental!. No es d'estranyar l'entusiasme
de l'ecotecnocratisme internacional. Davant la crítica que des
de l'ecologisme es fa a l'economia tradicional, la qual tot ho
saqueja (medi ambient, països pobres) per mor del creixement,
aquest informe representa un intent polític d'apropiació del
discurs ecologista per domesticar-lo.
(Potser podem afegir de passada que, malgrat que l'informe
Brundtland és probablement la resposta més sòlida que la
socialdemocràcia europea ha pogut aportar a la problemàtica
ecològica, sembla ser que els socialistes d'aquí no se l'han
llegit. Només cal veure González, que mentre a la cimera de Rio
firmava amb la mà esquerra el paper mullat de la Convenció sobre
el Canvi Climàtic -allò del calentament de l'atmosfera per les
emissions de CO2-, amb la mà dreta aprovava al nostre país un
Pla Energètic Nacional que augmenta les emissions de CO2 en un
25% per situar Espanya l'any 2000 al mateix nivell contaminador
que els seus companys europeus; No n'hi ha hagut prou amb la
Expo i l'AVE per demostrar que estem tan desenvolupats com els
millors).
La incapacitat de la ciència econòmica per fer valoracions
ecològiques
L'Informe Brundtland assenyala la pobresa com la principal
amenaça al medi ambient, dóna èmfasi al creixement econòmic i
amaga la qüestió de la redistribució de la riquesa actual. Es
cert que actualment la pobresa és dolenta per a la ecologia, com
quan per exemple els empobrits tallen els boscos per tenir
llenya o per a poder vendre la fusta. Els pobres, per no
morir-se de gana, esquilmen els recursos naturals que tenen a
l'abast sense tenir la possibilitat, com els rics, de
controlar-ho o reparar-ho.
No obstant la riquesa és una causa de degradació ambiental més
gran que la pobresa ja que, quanta més riquesa, més consum
d'energia i materials, en conseqüència més càrrega contra
l'ambient. En primer lloc pel major consum de recursos (molts no
renovables) i en segon lloc per la inserció de més contaminants
en l'ambient. A més a més, quanta més riquesa hi ha, més
despreocupació pel malbaratament dels recursos.
Hi ha un intent polític dels rics de desviar l'ordre del dia
ecològic cap a temes diferents del de la causa fonamental de
catàstrofe ecològica, la qual no és més que l'economia entesa
com un saqueig en ares del creixement. Es tracta de dissimular
que el model econòmic actual no valora ni l'esgotament de
recursos (li diuen "producció", quan en veritat és "extracció"),
ni tampoc la generació de deixalles. Aquestes dues coses són el
cap i la cua del procés econòmic, no obstant, la economia
tradicional no els té en compte, o no els hi dona un valor
adequat, són el que anomena "externalitats".
Externalitat vol dir que el cost real del recurs que es
consumeix o de la deixalla que s'abandona no queda inclòs en els
càlculs econòmics que s'han fet, sinó que es trasllada a un
altre lloc, s'"externalitza" el cost. Aquest cost per exemple es
pot traslladar a altres grups socials que no tenen capacitat de
resposta, com els empobrits del tercer món, els quals ja
exporten matèries primeres a un preu baix, o importen deixalles
altament contaminants produïdes al món desenvolupat.
Externalitat també vol dir que el seu cost es trasllada a les
generacions futures o senzillament es trasllada directament al
medi ambient. Aquestos costos són molt difícils de valorar,
¿Són els propietaris que extreuen els beneficis d'una indústria
contaminant els que han de fixar el preu de la indemnització pel
prejudici que causen? ¿O han de ser els veïns els que diguin
quan s'ha de pagar? ¿Qui representa els interessos de les
generacions futures i de les espècies extingides? ¿Com se
calculen les necessitats de les generacions futures respecte del
límit de deixalles i contaminants que podran tolerar o del
nivell de recursos que consumiran? ¿Aquestes necessitats es
poden minusvalorar perquè, com ara ens encaminem cap a la
prosperitat, llavors tothom serà ric i ja no necessitaran
res...?. En últim terme sempre s'ha de fer una valoració més
política que econòmica, ja que a la racionalitat econòmica
actual li és impossible tenir en compte les externalitats ni les
incerteses ecològiques.
Un exemple que pot mostrar la dificultat de fer una valoració
real dels costos que tingui en compte els recursos esgotables,
les deixalles produïdes i les externalitats és el cas de Mèxic,
el qual exporta petroli als EEUU. Aquest petroli mou els
tractors dels nord-americans, cosa que fa que la seva
productivitat agrícola sigui més alta que a Mèxic. La
conseqüència per a l'economia actual d'aquest increment de la
productivitat gràcies al petroli mexicà és que el panís
nord-americà és més barat que el panís mexicà, amb la qual cosa
els petits camperols mexicans estan anant a la ruïna.
Tanmateix no és cert que l'agricultura dels països enriquits
sigui més productiva (com es podria pensar amb aquest exemple de
Mèxic i EEUU), sinó que aquest augment del rendiment està basat
en un augment de l'ús de combustibles fòssils (el petroli). Que
la economia mesuri això com un increment de la productivitat és
només conseqüència dels preus amb que els recursos esgotables
han estat valorats i de la manca de valoració de la contaminació
(atmosfèrica i dels productes petroquímics usats com a
fertilitzants i pesticides). Els resultats econòmics de les dues
formes de producció agrícola, la tradicional i la "moderna",
seria diferent si el petroli es valorés tenint en compte les
necessitats futures de la humanitat i les necessitats actuals
dels empobrits, i també si entressin en el càlcul la valoració
de les externalitats produïdes per la contaminació petroquímica,
però això l'economia no ho fa.
Encara hi ha més, si es comparen els dos sistemes de producció
tenint en compte la Física, mesurant els inputs d'energia posats
per hectàrea en relació als resultats obtinguts, resulta que
l'agricultura dels camperols mexicans és molt més eficient en la
utilització de l'energia que no pas la dels nord-americans; el
que passa és que la ciència econòmica actual no té en compte les
lleis de la Termodinàmica, no calcula els fluxos d'energia per
buscar allò que rendeix més eficientment.
A la economia actual li és molt difícil (per no dir impossible)
valorar les externalitats i les necessitats futures, per això en
últim terme sempre s'han de fer unes valoracions més polítiques
que econòmiques d'aquestos costos. En el moment de fer aquestes
valoracions polítiques és quan comença a actuar la nova
ecotecnocràcia mundial a la que ens vam referir una altra
setmana, una ecotecnocràcia que no m'estranyaria que prompte
aparegués per aquí per justificar el transvasament (i els altres
projectes degradadors al Delta de l'Ebre). Hom pot observar com
actualment els respectables organismes internacionals i els
bancs mundials d'ajut al desenvolupament fan servir el concepte
de capacitat de sustentació -només per a països pobres- com a
base de noves polítiques de "desenvolupament sostenible" (o
sustentable). Evidentment, el que no faran mai serà preguntar-se
si la Comunitat Econòmica Europea, Estats Units o el Japó han
ultrapassat ja la seva capacitat de sustentació, i si els seus
models de desenvolupament són "sostenibles".
Alguns exemples
Per molt "desenvolupament sostenible" i per molta preocupació
ecològica que s'aparenti, els executors de la política econòmica
encara estan suposant implícitament es poden anar exportant
externalitats a preu barat a països del sud o que encara és
possible desvincular el creixement econòmic de l'ús d'energia i
materials. Un clar exemple d'aquest supòsit implícit el
constitueix el suport que rep arreu la letal indústria de
l'automòbil. Si s'expandís la proporció d'automòbils fins
assolir la proporció dels països rics (quelcom molt desitjable
segons el valors de la cultura que ara domina), augmentaria de
manera sensible el calentament de l'atmosfera, l'esgotament del
petroli, la pèrdua de terra agrícola, el soroll, la producció de
monòxid de carboni i de òxids de nitrògen. Alguna externalitat
com l'augment del soroll només incideix en la generació actual,
les altres, que són diacròniques, no hi ha qui les valori.
Tanmateix els gestors de la economia en aquest cas no hi fan
gaires escarafalls, ja que controlen tots el beneficis
(crematístics) d'aquest creixement. Fins i tot a Tortosa s'ha
justificat la fira Naturebre que promociona els nefastos 4x4 en
nom del creixement sostenible.
Un altre exemple de les mancances teòriques de la ciència
econòmica actual és que externalitats negatives com la
contaminació les arriba a comptar fins i tot com a positives en
el càlcul del Producte Interior Brut. En les xifres del PIB no
es resta res, ni la contaminació produïda ni qualsevol altre
desgavell ambiental, tot és "producció". Fins i tot si es
decideix a actuar per a rectificar alguns d'aquests mals efectes
(per exemple, la despesa per desalinitzar un delta al que se li
ha privat de sediments) aquesta despesa apareix com a positiva
en les xifres de la Renda Nacional. En altres paraules, es
possible que el cost de la contaminació aparegui com un benefici
en la Renda Nacional, no només una vegada sinó en alguns casos
dues vegades!
Per a veure com funciona la ecotecnocràcia mundial dominant
podem posar com a exemple el problema del calentament de
l'atmosfera per les emissions de CO2,, el famós efecte
hivernacle. Penso que val la pena fixar-se com s'està resolent
aquesta qüestió perquè el comportament internacional respecte a
aquest problema potser serà anàleg al que espera a les Terres de
l'Ebre respecte el transvasament.
Els científics sabien bé d'aquest efecte des de començaments de
segle, tanmateix només últimament s'ha vist com un efecte
preocupant (abans algú fins i tot havia dit que seria bo per a
la agricultura del països nòrdics). Una política mediambiental
internacional que es proposés controlar les emissions de CO2
hauria de incloure en el pressupost de cada país les emissions
que el país en qüestió ha anat fent des de la Revolució
Industrial o, al menys, la quantitat de CO2 que emet per
habitant. Com això perjudicaria els països enriquits, que són
els que més contaminen per càpita, el stablishment ecològic
internacional s'ha encarregat d'impedir-ho. Una conseqüència
d'això és que a la cimera de Rio només es va discutir un paper
mullat que fins i tot González va signar, mentre al mateix temps
aprovava un augment del 25% de les emissions de CO2!
El programa d'ajust ecològic global d'aquesta espècie de nou
"Fons Monetari Internacional de la Ecologia" (representat pels
estudiosos del prestigiós World Resources Institute de
Washington) consistiria en repartir solidàriament el control de
les emissions a tot el món d'una manera equitativa, sense tenir
en compte les emissions per càpita. Fent una mica de broma, això
voldria dir que: alguns, els rics, reduirien les seves emissions
de CO2 per la major eficiència dels motors i pels catalitzadors
dels seus automòbils, uns altres, no tan rics, haurien de usar
menys llenya al cuinar o sacrificar algunes vaques (sembla ser
que les vaques es tiren uns pets que són molt perjudicials per a
l'atmosfera) i per últim, els més pobres haurien de respirar una
mica més lent (o deixar de respirar del tot) per a no emetre un
excés de CO2 que perjudiqués el desenvolupament sostenible.
Ja es veu com tenen previst que tothom sigui solidari en la
mesura de les seves forces, perquè el problema del medi ambient
és una cosa molt seriosa que requereix la solidaritat de tots
els habitants del planeta. D'aquesta mena de solidaritat aquí a
les Terres de l'Ebre en sabem molt, ara ens toca ser solidaris
amb els camps de golf i les urbanitzacions de Mallorca tal com
ja ho vam ser amb el minitransvàs per a la indústria
tarragonina. Malgrat que la prosperitat de les comarques de
Tarragona ha estat incomparablement superior al de les de l'Ebre
des de que els vam donar l'aigua -incloent l'increment
d'universitats-, sembla ser que no n'hi ha hagut prou, que hem
de ser encara més solidaris i haurem de cedir aigua també a
Barcelona. Això sí, ja se'n cuidaran de que tinguem un
desenvolupament prou sostenible dins de la necessària
solidaritat.
Què passa a Catalunya i les Terres de l'Ebre?
Fins ara hem intentat mostrar com hi ha una tendència global a
esquilmar els recursos de les zones enraderides en benefici de
les desenvolupades, i a més a més es vol justificar
ecològicament amb el nom de sostenible! Penso que es pot
establir un paral·lelisme amb el que aquí ens pot esperar. Un
dels principals obstacles a la realització del transvasament és
la oposició popular que aquest suscita. Per tant, juntament als
aspectes financers i tècnics d'aquest projecte probablement hi
haurà previst uns aspectes polítics ("enginyeria social" que
diuen alguns) destinats a convèncer a la gent. No cal ni dir que
aquestos aspectes polítics estaran vestits amb el discurs de la
Economia, la Ciència i la Ecologia per a convèncer-nos de que:
a) el transvasament per una banda és necessari, però b) per
l'altra banda el transvasament resultarà beneficiós.
La veritat és que estic un poc estranyat que els nostres
polítics encara parlin tan poc de "desenvolupament sostenible",
perquè aquest concepte ja hem vist que va molt bé per justificar
els tota mena de desgavells. Centrant-nos en el nostre cas i
prenent com a exemple el que ja ha passat en altres zones, podem
suposar que prompte els promotors del transvasament mostraran
una seriosa preocupació pel nostre desenvolupament sostenible,
que pot estar presumptament amenaçat pel seu projecte. Així
doncs, probablement s'encarregaran de fer uns estudis molt
científics i molt exhaustius per a analitzar i valorar la nostra
capacitat de sustentació (li poden posar un títol de l'estil:
"Anàlisi de les capacitats presents i les necessitats futures
del desenvolupament de les Terres de l'Ebre"). Per descomptat,
el que no faran mai es preguntar-se i estudiar si Barcelona ha
ultrapassat ja la seva capacitat de sustentació i per tant si
aquesta megalópolis està posant en perill el desenvolupament
d'altres zones. Les setmanes anteriors hem vist que això del
"desenvolupament sostenible" només es fa servir per a les zones
enraderides riques amb recursos naturals, no per a les zones
desenvolupades.
Una vegada fets aquestos estudis científics (socioeconòmics,
ecològics, hidràulics, etc.) sobre la nostra capacitat de
sustentació és quan, gràcies a la Ciència, podran venir i dir:
"Mireu, hem estudiat molt el vostre cas i us podem dir que des
d'aquest nivell 'X' cap a baix no patiu, que no tocarem ni una
gota d'aigua de l'Ebre, perquè ho necessiteu per al vostre
desenvolupament sostenible. Ara bé, des d'aquest nivell cap a
dalt heu de ser solidaris i vendre'ns l'aigua perquè això
beneficiarà a tothom, vosaltres inclosos". Seguidament ens
exhibiran els estudis econòmics on demostraran aquestos
beneficis i on figuraran les contrapartides a canvi (cànons, més
inversions en infrastructures, etc.). De fet ja he observat que
últimament no paren de venir alts càrrecs de la Generalitat i de
Madrid oferint i inaugurant coses.
No cal ni dir que aquestos estudis econòmics on es demostrarà
els beneficis (crematístics) que a tothom reportarà estaran fets
segons el patró de la economia tradicional, deixant de banda tot
el que vam explicar sobre les externalitats, les lleis de la
termodinàmica, etc. El que no podran mai incloure en els seus
càlculs són les necessitats de les generacions futures ni les de
la biodiversitat deltaica amenaçada. No poden calcular-ho perquè
aquestes coses no han estat mai en el Mercat, entre altres raons
perquè no tenen propietari. Com ja hem dit abans, des de la
racionalitat econòmica actual és pràcticament impossible traduir
el valor dels recursos naturals i dels serveis ambientals en
valors monetaris. Encara que també hem d'afegir que quan es
pretenen calcular externalitats sempre resulten més barates quan
els perjudicats són pobres.
Caldrà anar molt en compte en com es respondrà a aquestes
pretensions (pseudo)científiques que pretendran justificar el
transvasament. Es fàcil que ens acusin no només de deixar perdre
el tren del Progrés, el maquinista del qual sembla que és sord a
les necessitats de la gent i només passa una sola vegada per
l'estació (encara que a Tortosa prompte no tindrem trens,
gràcies al progrés), sinó que anem contra la Ciència mateixa,
ens diran que volem retornar a les cavernes i a la penúria. Fem
memòria i recordem com es va justificar la construcció de les
centrals nuclears als anys 50. Es va muntar aquella gegantesca
campanya dels "Àtoms per a la pau", on es deia que per fi tots
els problemes de la raça humana, guerra, fam, pobresa, etc.,
anaven a quedar enrera gràcies a una font d'energia neta,
inesgotable i barata que la Ciència i el Progrés posava a les
nostres mans. El resultat ha estat que ara tenim uns problemes
gravíssims: deixalles que són actives durant milers d'anys, risc
de fuites que poden ser molt perilloses, etc. Aquestos problemes
podien perfectament haver estat enunciats ja als anys 50, però
si algun científic hagués denunciat això amb veu alta, el pobre
s'hagués vist acusat de ser un enemic de la humanitat, de
pretendre que aquesta retornés a les cavernes per anar contra el
Progrés i la Ciència, és a dir, si hagués expressat aquestos
dubtes, l'haurien acusat de fer ideologia i no pas ciència.
Segurament en aquella època (com ara) també devien de comptar
amb uns estudis molt científics i exhaustius on demostraven que
tot estava previst i sota control, i que els beneficis superaven
els riscos, clar que això només ho podien comprendre els
entesos, no la gent simple.
El mite de la Catalunya-ciutat i la realitat de la Barcelona
megalópolis.
Això de la Catalunya-ciutat expressa una bonica imatge
d'equilibri entre Barcelona i les comarques. Es una imatge dels
noucentistes a la que de tant en tant hi recorren els polítics
actuals (els que saben una mica de cultura catalana, per tant,
molt pocs dels nostres polítics locals). Es una teoria que
pretén una Catalunya força urbanitzada amb serveis dispersos per
totes les comarques i no concentrats a Barcelona. Una versió més
ruralista parla d'una Barcelona no massa gran i les capitals de
província combinades amb importants capitals de comarca
(Manresa, Vic, Reus i Tortosa).
Això és una teoria que fa molt bonic d'explicar però que els
polítics barcelonins (i també de Catalunya?), ni els del
franquisme ni els de la democràcia, estan disposats a
realitzar-la. Entre altres coses això hauria implicat mantenir
al voltant de Barcelona un cinturó agrícola, cosa prou fàcil
perquè ja l'hi havia i la situació geogràfica ho afavoria (al
estar envoltada de muntanyes li és difícil expandir-se). L'únic
model que s'ha tingut en compte -i que s'ha executat- és el de
la Barcelona megalópolis, el que passa és que no ho expliquen
perquè és força lleig. Primer fou la expansió descontrolada dels
anys 60 i ara la perforació de túnels i la construcció
d'autopistes urbanes per a tots els desplaçaments -seguint el
model de Los Angeles, una ciutat que combina els avenços més
espectaculars amb la degradació urbana i la delinqüència més
esborronadores. Autopistes -com el nefast 4º cinturó- que
suburbialitzen el Vallès, així com el Maresme i part del Baix
Llobregat, afegint-hi el boom especulatiu de les cases adossades
amb jardinet (que per cert, gasten molta més aigua). A més a més
el Baix Llobregat està patint altres amenaces ecològiques com el
desviament del riu per ampliar el port de la megabarcelona.
Quan els noucentistes parlaven de la Catalunya-ciutat els
agradava pensar, tal com ara volen fer creure els polítics, que
el model per a Catalunya és Barcelona com una ciutat de burgesia
industrial i burgesia professional, una ciutat olímpica de noves
tecnologies i de cultura musical i literària. Tanmateix, ara com
sempre, a Barcelona, més que mai, el millor negoci és la
construcció. Potser el mite de la Barcelona dels fabricants cal
substituir-lo per la realitat de l'especulació del sòl urbà.
Conten d'un alcalde de Barcelona dels anys 30 que des del
Tibidabo es mirava a baix la ciutat i no es pogué estar
d'exclamar extasiat "Quanta propietat immobiliària!". El mateix
sembla que ara expressin polítics i especuladors, però no mirant
ja al mar (amb tanta contaminació quasi no es veu) sinó mirant
cap a l'altra vessant de la muntanya. No sé si va ser un poeta
noucentista qui composà aquells versos "Au, Barcelona, salta la
carena / que hi ha uns solars que valen molt la pena", però
aquest programa sí que el porten a terme amb tot l'entusiasme.
De fet, ara ja no els cal ni saltar la carena perquè els túnels
compleixen aquesta funció.
El resultat de la política dels especuladors de convertir
Barcelona capital en una megalópolis és que vivim en un país
terriblement desequilibrat, on quasi tres quartes parts de la
població es concentra en la conurbació de Barcelona amb les
diferents perifèries absorbides. En els últims cent anys la
població de la gran Barcelona s'ha multiplicat per quinze
(Tortosa ni tan sols per dos). Aquest creixement fora de tota
mesura no es produeix innòcuament, és inevitable que es faci a
costa de la resta del país, a costa dels recursos d'altres
zones. No és casualitat que les línies d'alta tensió que surten
de la concentració de nuclears que aquí patim es dirigeixin tots
cap al nord, i que les de les centrals hidroelèctriques
pirinenques vagin cap al sud-est; Això sí, tots rebuts de la
llum es cobren a l'avinguda del Paral·lel de Barcelona.
El cas del transvasament de l'Ebre sorgeix del mateix problema;
La especulació concentra tots els serveis a Barcelona, la
conseqüència és el creixement per a la ciutat (no importa que
aquest sigui caòtic), el creixement implica més demanda de
serveis i també de recursos com l'aigua, completant així el
cercle viciós. ¿Encara no ha crescut prou Barcelona?. La elit
industrial, política i financera que dirigeix la política de
Catalunya ¿no s'han preguntat encara si aquest creixement de
Barcelona que demana l'aigua de l'Ebre per mantenir el seu
desenvolupament és en veritat sostenible?
Conclusió
La lluita contra el transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona
no és una lluita local i egoista del habitants d'aquí, els quals
es mostren insolidaris amb una altra part de Catalunya a la que
li manca un recurs que (sembla) que aquí ens sobra. La nostra
lluita no és local, estem lluitant per una Catalunya molt més
humana, la qual cosa vol dir una Catalunya més equilibrada i
descentralitzada, on totes les regions es puguin desenvolupar
segons les seves capacitats sense que el desenvolupament d'una
zona hagi d'implicar l'esquilmació d'una altra, bé sigui en
forma de recursos o bé en forma de gent que ha de marxar per una
manca d'oportunitats que la seva zona li havia d'oferir (quan
tindrem universitat? quan retornaran els universitaris que viuen
fora per manca d'oportunitats aquí?).
Dir que la nostra lluita és una lluita per una Catalunya més
humana és el mateix que dir que estem lluitant per fer un
planeta més humà i habitable. La nostra lluita contra el
transvasament no és, doncs, una mostra d'insolidaritat
provinciana com alguns pretendran dir; ans al contrari, hem
d'entendre que és una lluita per una forma de vida respectuosa,
i aquesta lluita està tenint lloc arreu del món, és un combat
global que passa per damunt de les fronteres i les
particularitats geogràfiques, és planetari i la nostra forma de
solidaritat amb aquesta lluita és precisament oposar-nos amb
tota la nostra força i tota la nostra intel·ligència al
transvasament.
-Tornar als escrits d'Enric Carbó
-Envia'm comentaris, crítiques o el que vulguis