DEL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE I LES SEVES POSSIBLES APLICACIONS A LES TERRES DE L'EBRE PER AL TRANSVASSAMENT

Què es el Desenvolupament Sostenible "Desenvolupament sostenible" és la traducció habitual de l'expressió anglesa "sustainable development", encara que potser seria més adequat traduir-la com "desenvolupament sustentable" com després veurem. Aquest terme s'ha popularitzat moltíssim arran de l'ampla utilització que se'n feu en un informe que les Nacions Unides encarregà a la primera ministressa noruega Gro Harlem Brundtland sobre la problemàtica ecològica mundial. Aquest document, anomenat "El nostre futur comú", és conegut com l'INFORME BRUNDTLAND. L'esmentat Informe defineix el desenvolupament sostenible com el "desenvolupament que satisfà les necessitats presents sense perjudicar la capacitat de les generacions futures per a satisfer les seves pròpies necessitats". L'adjectiu "sustainable" que s'aplica a "desenvolupament" en principi no tenia un ús en la economia o en la política, sinó que el van prendre de la biologia; els biòlegs parlen de la "capacitat de sustentació" d'un territori per referir-se al màxim de població d'una espècie donada, que pot ser mantingut de manera indefinida, sense que es produeixi una degradació de la base de recursos que pugui significar una reducció de la població en el futur. Si en un bosc les raboses s'alimenten de conills i aquestos disminueixen, aquesta reducció dels recursos afectarà també la població de les raboses. Així, el concepte de sostenible (o sustentable) aplicat al desenvolupament vol dir que aquest desenvolupament no ha d'excedir la capacitat de sustentació d'una zona: que la seva població es pugui mantenir sense degradar els recursos per no comprometre les pròximes generacions. Crítica a l'Informe Brundtland De vegades s'ha dit que les preocupacions ecològiques són cosa de les classes acomodades, que tenen més consciència ecològica els països del Nord que els del Sud, malgrat que aquestos últims són els qui més pateixen els efectes negatius del desenvolupament. No obstant cal veure de prop en què consisteix aquesta preocupació ecològica dels rics. Hi ha economistes que han assenyalat que Washington s'està convertint en la capital d'una nova burocràcia ecològica amb el suport del poder polític i econòmic. Un poder que paga congressos i informes i tracta d'establir un ordre del dia ecològic, recomanant imparcials programes d'"ajust ecològic" a tots els països: Una espècie de "Fons Monetari Internacional de la Ecologia". Molts economistes i polítics han assenyalat que la economia de mercat, per si mateixa, no pot constituir una guia racional per assignar i posar límit a l'ús (i abús) dels recursos, ja que el mercat no pot valorar els efectes entre generacions. Si això és així, si amb el mercat no n'hi ha prou per a fer una valoració dels preus reals dels recursos materials i energètics, ¿qui hauria de decidir les polítiques econòmiques?. Aquí és quan veiem que comença a intervenir aquesta mena de "Nou Ordre Mundial de la Ecologia" amb la seva fórmula màgica del desenvolupament sostenible. Amb l'Informe Bruntland es posà de moda la tesi de que la principal causa de la degradació mediambiental és la pobresa, ja que els pobres són molt nombrosos i excedeixen la capacitat de sustentació del territori. Estudiar, desenvolupar i donar difusió a aquesta tesi està millor pagat que l'estudi de la riquesa com a principal amenaça al medi ambient. Aquesta escandalosa tesi indignà molts ecologistes per ser un intent de tirar la culpa a les víctimes, com quan es tira la culpa d'una violació a la dona per portar minifalda i no oferir resistència heroica. L'Informe Brundtland diu que per a reduir la pobresa cal que el creixement econòmic dels països pobres superi el creixement de la població. Al proposar una nova era de creixement basat en la utilització sostenible dels recursos, l'Informe Brundtland s'ha convertit en la bíblia de l'ecologisme tecnocràtic, perquè deixa de banda la desigualtat internacional i també la desigualtat interna de cada país (pensem en un país tan desequilibrat com Catalunya, on un projecte tan desarrollista com el transvasament encara accentua més els desequilibris). En efecte, aquest informe predica un creixement que és compatible amb un ús sostenible dels recursos i escamoteja la qüestió de la redistribució. En la millor tradició socialdemócrata, el creixement econòmic permet aplaçar la lluita per la igualtat, i a més a més aquest creixement econòmic és vist com un remei contra la degradació ambiental!. No es d'estranyar l'entusiasme de l'ecotecnocratisme internacional. Davant la crítica que des de l'ecologisme es fa a l'economia tradicional, la qual tot ho saqueja (medi ambient, països pobres) per mor del creixement, aquest informe representa un intent polític d'apropiació del discurs ecologista per domesticar-lo. (Potser podem afegir de passada que, malgrat que l'informe Brundtland és probablement la resposta més sòlida que la socialdemocràcia europea ha pogut aportar a la problemàtica ecològica, sembla ser que els socialistes d'aquí no se l'han llegit. Només cal veure González, que mentre a la cimera de Rio firmava amb la mà esquerra el paper mullat de la Convenció sobre el Canvi Climàtic -allò del calentament de l'atmosfera per les emissions de CO2-, amb la mà dreta aprovava al nostre país un Pla Energètic Nacional que augmenta les emissions de CO2 en un 25% per situar Espanya l'any 2000 al mateix nivell contaminador que els seus companys europeus; No n'hi ha hagut prou amb la Expo i l'AVE per demostrar que estem tan desenvolupats com els millors). La incapacitat de la ciència econòmica per fer valoracions ecològiques L'Informe Brundtland assenyala la pobresa com la principal amenaça al medi ambient, dóna èmfasi al creixement econòmic i amaga la qüestió de la redistribució de la riquesa actual. Es cert que actualment la pobresa és dolenta per a la ecologia, com quan per exemple els empobrits tallen els boscos per tenir llenya o per a poder vendre la fusta. Els pobres, per no morir-se de gana, esquilmen els recursos naturals que tenen a l'abast sense tenir la possibilitat, com els rics, de controlar-ho o reparar-ho. No obstant la riquesa és una causa de degradació ambiental més gran que la pobresa ja que, quanta més riquesa, més consum d'energia i materials, en conseqüència més càrrega contra l'ambient. En primer lloc pel major consum de recursos (molts no renovables) i en segon lloc per la inserció de més contaminants en l'ambient. A més a més, quanta més riquesa hi ha, més despreocupació pel malbaratament dels recursos. Hi ha un intent polític dels rics de desviar l'ordre del dia ecològic cap a temes diferents del de la causa fonamental de catàstrofe ecològica, la qual no és més que l'economia entesa com un saqueig en ares del creixement. Es tracta de dissimular que el model econòmic actual no valora ni l'esgotament de recursos (li diuen "producció", quan en veritat és "extracció"), ni tampoc la generació de deixalles. Aquestes dues coses són el cap i la cua del procés econòmic, no obstant, la economia tradicional no els té en compte, o no els hi dona un valor adequat, són el que anomena "externalitats". Externalitat vol dir que el cost real del recurs que es consumeix o de la deixalla que s'abandona no queda inclòs en els càlculs econòmics que s'han fet, sinó que es trasllada a un altre lloc, s'"externalitza" el cost. Aquest cost per exemple es pot traslladar a altres grups socials que no tenen capacitat de resposta, com els empobrits del tercer món, els quals ja exporten matèries primeres a un preu baix, o importen deixalles altament contaminants produïdes al món desenvolupat. Externalitat també vol dir que el seu cost es trasllada a les generacions futures o senzillament es trasllada directament al medi ambient. Aquestos costos són molt difícils de valorar, ¿Són els propietaris que extreuen els beneficis d'una indústria contaminant els que han de fixar el preu de la indemnització pel prejudici que causen? ¿O han de ser els veïns els que diguin quan s'ha de pagar? ¿Qui representa els interessos de les generacions futures i de les espècies extingides? ¿Com se calculen les necessitats de les generacions futures respecte del límit de deixalles i contaminants que podran tolerar o del nivell de recursos que consumiran? ¿Aquestes necessitats es poden minusvalorar perquè, com ara ens encaminem cap a la prosperitat, llavors tothom serà ric i ja no necessitaran res...?. En últim terme sempre s'ha de fer una valoració més política que econòmica, ja que a la racionalitat econòmica actual li és impossible tenir en compte les externalitats ni les incerteses ecològiques. Un exemple que pot mostrar la dificultat de fer una valoració real dels costos que tingui en compte els recursos esgotables, les deixalles produïdes i les externalitats és el cas de Mèxic, el qual exporta petroli als EEUU. Aquest petroli mou els tractors dels nord-americans, cosa que fa que la seva productivitat agrícola sigui més alta que a Mèxic. La conseqüència per a l'economia actual d'aquest increment de la productivitat gràcies al petroli mexicà és que el panís nord-americà és més barat que el panís mexicà, amb la qual cosa els petits camperols mexicans estan anant a la ruïna. Tanmateix no és cert que l'agricultura dels països enriquits sigui més productiva (com es podria pensar amb aquest exemple de Mèxic i EEUU), sinó que aquest augment del rendiment està basat en un augment de l'ús de combustibles fòssils (el petroli). Que la economia mesuri això com un increment de la productivitat és només conseqüència dels preus amb que els recursos esgotables han estat valorats i de la manca de valoració de la contaminació (atmosfèrica i dels productes petroquímics usats com a fertilitzants i pesticides). Els resultats econòmics de les dues formes de producció agrícola, la tradicional i la "moderna", seria diferent si el petroli es valorés tenint en compte les necessitats futures de la humanitat i les necessitats actuals dels empobrits, i també si entressin en el càlcul la valoració de les externalitats produïdes per la contaminació petroquímica, però això l'economia no ho fa. Encara hi ha més, si es comparen els dos sistemes de producció tenint en compte la Física, mesurant els inputs d'energia posats per hectàrea en relació als resultats obtinguts, resulta que l'agricultura dels camperols mexicans és molt més eficient en la utilització de l'energia que no pas la dels nord-americans; el que passa és que la ciència econòmica actual no té en compte les lleis de la Termodinàmica, no calcula els fluxos d'energia per buscar allò que rendeix més eficientment. A la economia actual li és molt difícil (per no dir impossible) valorar les externalitats i les necessitats futures, per això en últim terme sempre s'han de fer unes valoracions més polítiques que econòmiques d'aquestos costos. En el moment de fer aquestes valoracions polítiques és quan comença a actuar la nova ecotecnocràcia mundial a la que ens vam referir una altra setmana, una ecotecnocràcia que no m'estranyaria que prompte aparegués per aquí per justificar el transvasament (i els altres projectes degradadors al Delta de l'Ebre). Hom pot observar com actualment els respectables organismes internacionals i els bancs mundials d'ajut al desenvolupament fan servir el concepte de capacitat de sustentació -només per a països pobres- com a base de noves polítiques de "desenvolupament sostenible" (o sustentable). Evidentment, el que no faran mai serà preguntar-se si la Comunitat Econòmica Europea, Estats Units o el Japó han ultrapassat ja la seva capacitat de sustentació, i si els seus models de desenvolupament són "sostenibles". Alguns exemples Per molt "desenvolupament sostenible" i per molta preocupació ecològica que s'aparenti, els executors de la política econòmica encara estan suposant implícitament es poden anar exportant externalitats a preu barat a països del sud o que encara és possible desvincular el creixement econòmic de l'ús d'energia i materials. Un clar exemple d'aquest supòsit implícit el constitueix el suport que rep arreu la letal indústria de l'automòbil. Si s'expandís la proporció d'automòbils fins assolir la proporció dels països rics (quelcom molt desitjable segons el valors de la cultura que ara domina), augmentaria de manera sensible el calentament de l'atmosfera, l'esgotament del petroli, la pèrdua de terra agrícola, el soroll, la producció de monòxid de carboni i de òxids de nitrògen. Alguna externalitat com l'augment del soroll només incideix en la generació actual, les altres, que són diacròniques, no hi ha qui les valori. Tanmateix els gestors de la economia en aquest cas no hi fan gaires escarafalls, ja que controlen tots el beneficis (crematístics) d'aquest creixement. Fins i tot a Tortosa s'ha justificat la fira Naturebre que promociona els nefastos 4x4 en nom del creixement sostenible. Un altre exemple de les mancances teòriques de la ciència econòmica actual és que externalitats negatives com la contaminació les arriba a comptar fins i tot com a positives en el càlcul del Producte Interior Brut. En les xifres del PIB no es resta res, ni la contaminació produïda ni qualsevol altre desgavell ambiental, tot és "producció". Fins i tot si es decideix a actuar per a rectificar alguns d'aquests mals efectes (per exemple, la despesa per desalinitzar un delta al que se li ha privat de sediments) aquesta despesa apareix com a positiva en les xifres de la Renda Nacional. En altres paraules, es possible que el cost de la contaminació aparegui com un benefici en la Renda Nacional, no només una vegada sinó en alguns casos dues vegades! Per a veure com funciona la ecotecnocràcia mundial dominant podem posar com a exemple el problema del calentament de l'atmosfera per les emissions de CO2,, el famós efecte hivernacle. Penso que val la pena fixar-se com s'està resolent aquesta qüestió perquè el comportament internacional respecte a aquest problema potser serà anàleg al que espera a les Terres de l'Ebre respecte el transvasament. Els científics sabien bé d'aquest efecte des de començaments de segle, tanmateix només últimament s'ha vist com un efecte preocupant (abans algú fins i tot havia dit que seria bo per a la agricultura del països nòrdics). Una política mediambiental internacional que es proposés controlar les emissions de CO2 hauria de incloure en el pressupost de cada país les emissions que el país en qüestió ha anat fent des de la Revolució Industrial o, al menys, la quantitat de CO2 que emet per habitant. Com això perjudicaria els països enriquits, que són els que més contaminen per càpita, el stablishment ecològic internacional s'ha encarregat d'impedir-ho. Una conseqüència d'això és que a la cimera de Rio només es va discutir un paper mullat que fins i tot González va signar, mentre al mateix temps aprovava un augment del 25% de les emissions de CO2! El programa d'ajust ecològic global d'aquesta espècie de nou "Fons Monetari Internacional de la Ecologia" (representat pels estudiosos del prestigiós World Resources Institute de Washington) consistiria en repartir solidàriament el control de les emissions a tot el món d'una manera equitativa, sense tenir en compte les emissions per càpita. Fent una mica de broma, això voldria dir que: alguns, els rics, reduirien les seves emissions de CO2 per la major eficiència dels motors i pels catalitzadors dels seus automòbils, uns altres, no tan rics, haurien de usar menys llenya al cuinar o sacrificar algunes vaques (sembla ser que les vaques es tiren uns pets que són molt perjudicials per a l'atmosfera) i per últim, els més pobres haurien de respirar una mica més lent (o deixar de respirar del tot) per a no emetre un excés de CO2 que perjudiqués el desenvolupament sostenible. Ja es veu com tenen previst que tothom sigui solidari en la mesura de les seves forces, perquè el problema del medi ambient és una cosa molt seriosa que requereix la solidaritat de tots els habitants del planeta. D'aquesta mena de solidaritat aquí a les Terres de l'Ebre en sabem molt, ara ens toca ser solidaris amb els camps de golf i les urbanitzacions de Mallorca tal com ja ho vam ser amb el minitransvàs per a la indústria tarragonina. Malgrat que la prosperitat de les comarques de Tarragona ha estat incomparablement superior al de les de l'Ebre des de que els vam donar l'aigua -incloent l'increment d'universitats-, sembla ser que no n'hi ha hagut prou, que hem de ser encara més solidaris i haurem de cedir aigua també a Barcelona. Això sí, ja se'n cuidaran de que tinguem un desenvolupament prou sostenible dins de la necessària solidaritat. Què passa a Catalunya i les Terres de l'Ebre? Fins ara hem intentat mostrar com hi ha una tendència global a esquilmar els recursos de les zones enraderides en benefici de les desenvolupades, i a més a més es vol justificar ecològicament amb el nom de sostenible! Penso que es pot establir un paral·lelisme amb el que aquí ens pot esperar. Un dels principals obstacles a la realització del transvasament és la oposició popular que aquest suscita. Per tant, juntament als aspectes financers i tècnics d'aquest projecte probablement hi haurà previst uns aspectes polítics ("enginyeria social" que diuen alguns) destinats a convèncer a la gent. No cal ni dir que aquestos aspectes polítics estaran vestits amb el discurs de la Economia, la Ciència i la Ecologia per a convèncer-nos de que: a) el transvasament per una banda és necessari, però b) per l'altra banda el transvasament resultarà beneficiós. La veritat és que estic un poc estranyat que els nostres polítics encara parlin tan poc de "desenvolupament sostenible", perquè aquest concepte ja hem vist que va molt bé per justificar els tota mena de desgavells. Centrant-nos en el nostre cas i prenent com a exemple el que ja ha passat en altres zones, podem suposar que prompte els promotors del transvasament mostraran una seriosa preocupació pel nostre desenvolupament sostenible, que pot estar presumptament amenaçat pel seu projecte. Així doncs, probablement s'encarregaran de fer uns estudis molt científics i molt exhaustius per a analitzar i valorar la nostra capacitat de sustentació (li poden posar un títol de l'estil: "Anàlisi de les capacitats presents i les necessitats futures del desenvolupament de les Terres de l'Ebre"). Per descomptat, el que no faran mai es preguntar-se i estudiar si Barcelona ha ultrapassat ja la seva capacitat de sustentació i per tant si aquesta megalópolis està posant en perill el desenvolupament d'altres zones. Les setmanes anteriors hem vist que això del "desenvolupament sostenible" només es fa servir per a les zones enraderides riques amb recursos naturals, no per a les zones desenvolupades. Una vegada fets aquestos estudis científics (socioeconòmics, ecològics, hidràulics, etc.) sobre la nostra capacitat de sustentació és quan, gràcies a la Ciència, podran venir i dir: "Mireu, hem estudiat molt el vostre cas i us podem dir que des d'aquest nivell 'X' cap a baix no patiu, que no tocarem ni una gota d'aigua de l'Ebre, perquè ho necessiteu per al vostre desenvolupament sostenible. Ara bé, des d'aquest nivell cap a dalt heu de ser solidaris i vendre'ns l'aigua perquè això beneficiarà a tothom, vosaltres inclosos". Seguidament ens exhibiran els estudis econòmics on demostraran aquestos beneficis i on figuraran les contrapartides a canvi (cànons, més inversions en infrastructures, etc.). De fet ja he observat que últimament no paren de venir alts càrrecs de la Generalitat i de Madrid oferint i inaugurant coses. No cal ni dir que aquestos estudis econòmics on es demostrarà els beneficis (crematístics) que a tothom reportarà estaran fets segons el patró de la economia tradicional, deixant de banda tot el que vam explicar sobre les externalitats, les lleis de la termodinàmica, etc. El que no podran mai incloure en els seus càlculs són les necessitats de les generacions futures ni les de la biodiversitat deltaica amenaçada. No poden calcular-ho perquè aquestes coses no han estat mai en el Mercat, entre altres raons perquè no tenen propietari. Com ja hem dit abans, des de la racionalitat econòmica actual és pràcticament impossible traduir el valor dels recursos naturals i dels serveis ambientals en valors monetaris. Encara que també hem d'afegir que quan es pretenen calcular externalitats sempre resulten més barates quan els perjudicats són pobres. Caldrà anar molt en compte en com es respondrà a aquestes pretensions (pseudo)científiques que pretendran justificar el transvasament. Es fàcil que ens acusin no només de deixar perdre el tren del Progrés, el maquinista del qual sembla que és sord a les necessitats de la gent i només passa una sola vegada per l'estació (encara que a Tortosa prompte no tindrem trens, gràcies al progrés), sinó que anem contra la Ciència mateixa, ens diran que volem retornar a les cavernes i a la penúria. Fem memòria i recordem com es va justificar la construcció de les centrals nuclears als anys 50. Es va muntar aquella gegantesca campanya dels "Àtoms per a la pau", on es deia que per fi tots els problemes de la raça humana, guerra, fam, pobresa, etc., anaven a quedar enrera gràcies a una font d'energia neta, inesgotable i barata que la Ciència i el Progrés posava a les nostres mans. El resultat ha estat que ara tenim uns problemes gravíssims: deixalles que són actives durant milers d'anys, risc de fuites que poden ser molt perilloses, etc. Aquestos problemes podien perfectament haver estat enunciats ja als anys 50, però si algun científic hagués denunciat això amb veu alta, el pobre s'hagués vist acusat de ser un enemic de la humanitat, de pretendre que aquesta retornés a les cavernes per anar contra el Progrés i la Ciència, és a dir, si hagués expressat aquestos dubtes, l'haurien acusat de fer ideologia i no pas ciència. Segurament en aquella època (com ara) també devien de comptar amb uns estudis molt científics i exhaustius on demostraven que tot estava previst i sota control, i que els beneficis superaven els riscos, clar que això només ho podien comprendre els entesos, no la gent simple. El mite de la Catalunya-ciutat i la realitat de la Barcelona megalópolis. Això de la Catalunya-ciutat expressa una bonica imatge d'equilibri entre Barcelona i les comarques. Es una imatge dels noucentistes a la que de tant en tant hi recorren els polítics actuals (els que saben una mica de cultura catalana, per tant, molt pocs dels nostres polítics locals). Es una teoria que pretén una Catalunya força urbanitzada amb serveis dispersos per totes les comarques i no concentrats a Barcelona. Una versió més ruralista parla d'una Barcelona no massa gran i les capitals de província combinades amb importants capitals de comarca (Manresa, Vic, Reus i Tortosa). Això és una teoria que fa molt bonic d'explicar però que els polítics barcelonins (i també de Catalunya?), ni els del franquisme ni els de la democràcia, estan disposats a realitzar-la. Entre altres coses això hauria implicat mantenir al voltant de Barcelona un cinturó agrícola, cosa prou fàcil perquè ja l'hi havia i la situació geogràfica ho afavoria (al estar envoltada de muntanyes li és difícil expandir-se). L'únic model que s'ha tingut en compte -i que s'ha executat- és el de la Barcelona megalópolis, el que passa és que no ho expliquen perquè és força lleig. Primer fou la expansió descontrolada dels anys 60 i ara la perforació de túnels i la construcció d'autopistes urbanes per a tots els desplaçaments -seguint el model de Los Angeles, una ciutat que combina els avenços més espectaculars amb la degradació urbana i la delinqüència més esborronadores. Autopistes -com el nefast 4º cinturó- que suburbialitzen el Vallès, així com el Maresme i part del Baix Llobregat, afegint-hi el boom especulatiu de les cases adossades amb jardinet (que per cert, gasten molta més aigua). A més a més el Baix Llobregat està patint altres amenaces ecològiques com el desviament del riu per ampliar el port de la megabarcelona. Quan els noucentistes parlaven de la Catalunya-ciutat els agradava pensar, tal com ara volen fer creure els polítics, que el model per a Catalunya és Barcelona com una ciutat de burgesia industrial i burgesia professional, una ciutat olímpica de noves tecnologies i de cultura musical i literària. Tanmateix, ara com sempre, a Barcelona, més que mai, el millor negoci és la construcció. Potser el mite de la Barcelona dels fabricants cal substituir-lo per la realitat de l'especulació del sòl urbà. Conten d'un alcalde de Barcelona dels anys 30 que des del Tibidabo es mirava a baix la ciutat i no es pogué estar d'exclamar extasiat "Quanta propietat immobiliària!". El mateix sembla que ara expressin polítics i especuladors, però no mirant ja al mar (amb tanta contaminació quasi no es veu) sinó mirant cap a l'altra vessant de la muntanya. No sé si va ser un poeta noucentista qui composà aquells versos "Au, Barcelona, salta la carena / que hi ha uns solars que valen molt la pena", però aquest programa sí que el porten a terme amb tot l'entusiasme. De fet, ara ja no els cal ni saltar la carena perquè els túnels compleixen aquesta funció. El resultat de la política dels especuladors de convertir Barcelona capital en una megalópolis és que vivim en un país terriblement desequilibrat, on quasi tres quartes parts de la població es concentra en la conurbació de Barcelona amb les diferents perifèries absorbides. En els últims cent anys la població de la gran Barcelona s'ha multiplicat per quinze (Tortosa ni tan sols per dos). Aquest creixement fora de tota mesura no es produeix innòcuament, és inevitable que es faci a costa de la resta del país, a costa dels recursos d'altres zones. No és casualitat que les línies d'alta tensió que surten de la concentració de nuclears que aquí patim es dirigeixin tots cap al nord, i que les de les centrals hidroelèctriques pirinenques vagin cap al sud-est; Això sí, tots rebuts de la llum es cobren a l'avinguda del Paral·lel de Barcelona. El cas del transvasament de l'Ebre sorgeix del mateix problema; La especulació concentra tots els serveis a Barcelona, la conseqüència és el creixement per a la ciutat (no importa que aquest sigui caòtic), el creixement implica més demanda de serveis i també de recursos com l'aigua, completant així el cercle viciós. ¿Encara no ha crescut prou Barcelona?. La elit industrial, política i financera que dirigeix la política de Catalunya ¿no s'han preguntat encara si aquest creixement de Barcelona que demana l'aigua de l'Ebre per mantenir el seu desenvolupament és en veritat sostenible? Conclusió La lluita contra el transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona no és una lluita local i egoista del habitants d'aquí, els quals es mostren insolidaris amb una altra part de Catalunya a la que li manca un recurs que (sembla) que aquí ens sobra. La nostra lluita no és local, estem lluitant per una Catalunya molt més humana, la qual cosa vol dir una Catalunya més equilibrada i descentralitzada, on totes les regions es puguin desenvolupar segons les seves capacitats sense que el desenvolupament d'una zona hagi d'implicar l'esquilmació d'una altra, bé sigui en forma de recursos o bé en forma de gent que ha de marxar per una manca d'oportunitats que la seva zona li havia d'oferir (quan tindrem universitat? quan retornaran els universitaris que viuen fora per manca d'oportunitats aquí?). Dir que la nostra lluita és una lluita per una Catalunya més humana és el mateix que dir que estem lluitant per fer un planeta més humà i habitable. La nostra lluita contra el transvasament no és, doncs, una mostra d'insolidaritat provinciana com alguns pretendran dir; ans al contrari, hem d'entendre que és una lluita per una forma de vida respectuosa, i aquesta lluita està tenint lloc arreu del món, és un combat global que passa per damunt de les fronteres i les particularitats geogràfiques, és planetari i la nostra forma de solidaritat amb aquesta lluita és precisament oposar-nos amb tota la nostra força i tota la nostra intel·ligència al transvasament.

-Tornar als escrits d'Enric Carbó
-Envia'm comentaris, crítiques o el que vulguis