CONTRA LA PAU



(12 març 1992)

Aquests dies s'ha celebrat el 1º aniversari del final de la
Guerra del Golf. Sembla com si ja quedés molt lluny tota la
fanfarria d'aquell espectacle publicitat i televisat en directe.
Tot el poder informatiu d'aquest món, els enviats especials, les
retransmissions en directe per la TV, la CNN, etc., ens van
mostrar un espectacle tecnològic on triomfava la electrònica i
l'aeronàutica per a una operació neta, segura, exacta i
quirúrgica. Mai s'ha vist com una sobreconcentració de mitjans
d'informació destinats a aquell event desdibuixaven i
dissimulaven els objectius i conseqüències que té qualsevol
guerra ja des d'abans del temps d'Atila i els romans: l'horror,
la destrucció, la mort.

Entre mig de l'espectacle informatiu també es van sentir algunes
veus perifèriques que denunciaven aquest horror i reclamaven pau
en contra de la guerra. Doncs bé, ara que la guerra s'ha acabat
i torna a haver pau, també és hora d'aixecar la veu contra
aquesta pau. Aquella guerra va sortir de la pau que teníem. De
la mateixa manera que aquesta pau nostra, la pau del liberalisme
econòmic i polític, la pau del progrés, del futur, del
desenvolupament, és la guerra.

La llei de la nostra pau abraça la totalitat del món. Una vegada
evaporat el fantasmagòric imperi enemic (soviètic, li deien)
potser serà més fàcil entendre que la guerra -i la pau que la
sustenta- a tot arreu és igual. La guerra és la submissió al
treball, és la necessitat de creixement que anomenen producció,
-producció de diners, s'entén, no producció de veritable
riquesa, de vida, de creativitat per a la gent-. Si aquesta
producció consisteix en la destrucció de energies, matèries
primeres, naturalesa i vides humanes això no importa, en tant
que produeix capital. Això és una constant, tant abans a l'est
com ara a l'oest. És la substitució de la riquesa de vida i de
l'ésser, cap a la riquesa del tenir; és l'enganyifa de
l'ocupació plena en jornada plena, de la producció d'ingents
quantitats de porqueria que només serveix per mantenir la gent
ocupada en coses inútils. Només hi ha una velocitat: més ràpid;
només un destí atractiu: més lluny; només un tamany: més gran.
Només un objectiu més. Per assolir aquestos fins (que anomenen
pau, ordre, progrés), es sacrifica qualsevol mitjà, fins i tot
els més nobles, els més bells: "Que cal fer un transvasament
encara que això arruini una regió i provoqui una catàstrofe
ecològica? Endavant! Això dóna diners!" "Cal mantenir una
estructura financera que necessita augmentar la pobresa i la
degradació ambiental? Ja ho crec! Només així podem obtenir el
capital!". I els desastres creats per aquesta política tracten
d'arreglar-los amb més producció i amb més capital ,
acreixentant així el cercle viciós.

Aquesta és la nostra pau: la misèria promoguda a tot el planeta
en nom del progrés i les grans idees. Silenciosament, amb armes
invisibles, el Fons Monetari Internacional, els grans bancs, els
Estats aliats, envien a la mort a milions de persones i mantenen
en la misèria material i moral a moltes més. Fa segles un romà
deia "Fan un desert, i l'anomenen pau" (Tàcit, Agrícola, 30, 7).
Un altre romà deia "Si vols la pau, preparat per a la guerra".
Però per als qui pensem que pot haver quelcom més que no sigui
ni la guerra ni aquesta pau, podríem dir "Si no vols la guerra,
tampoc preparis, ni col·laboris gaire, amb aquesta pau".