El fiscal i la insubmissió

(agost 1996) "Un individu que infringeix la llei que la seva consciència li diu que és injusta, i accepta de bon grat la penalitat de romandre a la presó per a que la comunitat prengui consciència de la seva injustícia, està expressant, en realitat, suprem respecte per la llei" Martin Luther King A L'EBRE del 26-7-96 el fiscal Sr. Lluís M. Garcia en un escrit titulat "Ni soldat ni objector" parla de l'objecció de consciència i de la insubmissió. Comença parlant de les penes previstes al nou Codi Penal i recorda que "les lleis no les fem ni els fiscals ni els jutges, sinó que hem de limitar-nos a aplicar-les i vetllar pel seu compliment correcte". Diu que no es vol centrar en si les penes són o no elevades sinó "exposar els motius pels quals crec que l'insubmís s'equivoca" i aquí em sembla que el Sr. fiscal exposa una sèrie d'equivocacions que considero greus i m'agradaria replicar. Primer recorda que el Servei Militar és obligatori i que l'única manera d'evitar-lo és la Prestació Social Substitutòria (PSS). Però llavors afegeix "negar-se a complir aquesta última seria tant com introduir al debat l'argument de la insolidaritat. L'insubmís, malgrat la seva posició de coherència interna, és bàsicament insolidari". Ignoro la formació jurídica que cal per accedir als llocs de la burocràcia de la justícia com el que ocupa el Sr. fiscal (de fet, la meva ignorància en qüestions de lleis és vasta) però és prou palès que no entenen què és la DESOBEDIÈNCIA CIVIL ni els motius dels insubmissos en recórrer a aquesta mesura política. (He de fer esment que en aquest escrit no em referiré als insubmissos pertanyents a sectes religioses ni tampoc als de l'àmbit d'Herri Batasuna, col·lectius minoritaris en el moviment per la insubmissió). A llarg de la història es poden trobar molts d'exemples de com la facultat de desobeir una norma es realitza a partir de la presa de consciència de la injustícia (Sócrates, Galileu, etc.). De tota manera el concepte de desobediència civil, entesa com desobediència a la injustícia i a l'absurd de les lleis, no apareix com a tal fins Thoreau i Gandhi. El primer insubmís modern fou Thoreau quan el 1846 fou detingut i tancat a la presó del seu poble de Massachusetts per no pagar els impostos, ja que es negava a col·laborar amb un Estat que mantenia el règim d'esclavitud i emprenia guerres injustes. En la seva obra "Desobediència Civil" va teoritzar sobre la deixadesa de la responsabilitat individual que desemboca en un Estat que acaba per convertir-se en opressor d'aquells a qui es deu. Aquesta via d'acció la va ampliar al nostre segle l'apòstol de la no-violència, el Mahatma Gandhi. Sempre han estat els desobedients com Gandhi, Bertrand Russell, Martin Luther King i avui els insubmissos els qui assumint els riscos de la desobediència han fet avançar la societat front a situacions injustes. I el Sr. fiscal els qualifica d'insolidaris! Queda clar que la desobediència civil es basa sempre en el principi de la no-violència i els que opten per ella assumeixen conscientment els riscs que d'ella es deriven. Javier Muguerza la defineix com "un conjunt d'actes il·legals, públics, no-violents, i conscients, realitzats amb la intenció de frustrar lleis, programes o decisions de govern, però acceptant (al menys dins del marc d'una societat democràtica representativa) l'ordre constitucional vigent". Em dóna la impressió que els buròcrates de la justícia no acaben de percebre la diferència entre la desobediència civil -com negar-se per una qüestió de consciència al servei militar o a pagar la part dels impostos destinada a l'exèrcit- i altres coses com "dret de resistència" (ius resistendi, Widerstandrecht) a la que de vegades s'invoca demagògicament per part de sectors conservadors en defensa del seus privilegis quan tracten d'eludir el compliment de certes obligacions respecte el conjunt de la societat, com quan des de l'empresariat hi ha resistència a satisfer certs impostos, cosa que respon a una lògica econòmica, però no té res a veure amb la base ètica de la desobediència civil. Fins i tot em dóna la impressió -donat que el Sr. fiscal s'atreveix a qualificar els insubmissos d'insolidaris i d'"egoistes purs"- que no acaben de saber distingir entre la desobediència civil i la desobediència criminal o anòmica. Aquesta última no implica una norma de recanvi, ni es dirigeix a la reforma d'un precepte legal considerat injust, cosa que contrasta amb l'esperit nòmic o contranormatiu, innovador i públic de la desobediència civil. En el cas dels insubmissos la seva desobediència civil consisteix en negar-se a obeir la Ley de Objeción de Conciencia. Disposo de massa poc espai aquí per exposar els motius que converteixen aquesta llei en una de les pitjors i més vergonyoses que s'han aprovat des de la Constitució. Només vull apuntar que no considera l'objecció com un dret sinó com una excempció (igual que ser miop o tenir els peus plans) al Servei Militar, el qual integrat en l'Exèrcit és la peça clau intocable de la "defensa d'Espanya". Aquest és el problema de fons al que s'enfronten els insubmissos per a canviar-lo: el sistema militar. Aquí també serà massa llarg tractar els seus motius contra una concepció que entén que la defensa d'un país només passa per la despesa militar i pel segrest legal de joves del sexe masculí, i la seva lluita per a que s'obri la perspectiva de que els conflictes actuals no es resolen amb les armes, que es precisament l'excés de la recepta militar una de les causes de la inestabilitat mundial i que en el nostre país les amenaces a la seguretat venen pel deteriorament ecològic i per la incertesa laboral i econòmica, que són uns problemes anàlegs als dels nostres veïns. El Moviment d'Objecció de Consciència, que agrupa a la majoria d'insubmissos, no estava disposat a ser un grupet de bona gent que demanava especial consideració per al seu problema particular, eximint-lo de l'obligació militar. Les causes de la insubmissió van molt més al fons. Per això també trobo força ingènues les consideracions del Sr. fiscal dient que ja es pot ser coherent i solidari realitzant les tasques assistencials de la Prestació Substitutòria (PS). No ens enganyem, la PS no ha sorgit per la demanda social de solidaritat sinó per servir de via d'escape al Servei Militar i evitar així que l'Exèrcit sigui qüestionat. Gràcies a la PS han sortit com bolets ONG que funcionen amb l'esquema següent: un espavilat munta una associació amb un nom ben bonic i solidari, s'anomena director amb un bon sou, seguidament es busca esclaus que facin la feina gratis: els prestacionistes. En tenir prestacionistes ja pot anar a les diferents Administracions a buscar tota mena de subvencions que li permetran realitzar la seva altruista i solidària tasca. Conec una mica el món de les ONG, sobre tot les sorgides des de baix, dels moviments socials, i és un fet notori que tenir objectors fent la PS "dóna punts" cara a rebre subvencions. El govern mai ha sabut què fer amb els objectors ni s'esperava un nombre tan alt a cada lleva. Per això el govern necessita d'institucions que li facin la feina bruta d'ocupar els prestacionistes com sigui, fins i tot amb feines absurdes. Seguint la millor tradició soviètica d'intervenció de l'Estat, l'important no és que efectivament es faci una feina, sinó que es digui amb papers i informes que s'ha fet, i així que quedi clar que "ningú s'escapa", i sobre tot que el sistema militar romangui inqüestionat. D'aquí va néixer l'expressió "objectors de conveniència", malgrat que no tots els objectors són iguals. No voldria que es cregués que ataco els prestacionistes o les ONG fantasmes que els acullen, l'únic que fan es aprofitar-se d'una llei d'objecció que va néixer viciada i que no soluciona res. El problema que planteja la insubmissió és que s'ha volgut convertir en un problema judicial el que és un problema polític que demana una solució política. Alguns jutges i fiscals -molt pocs- han realitzat la seva particular objecció de consciència resistint-se a participar en la injustícia i han absolt insubmissos malgrat la llei i el govern. La llàstima és que l'estament judicial no hagi reaccionat contra aquesta patata calenta que els va caure des del poder executiu, i encara és més llàstima la terrible incomprensió que mostren alguns dels seus membres, com en l'escrit que ara ens ha ocupat.

-Tornar als escrits d'Enric Carbó
-Envia'm comentaris, crítiques o el que vulguis