El fiscal i la insubmissió
(agost 1996)

"Un individu que infringeix la llei que la seva consciència li
diu que és injusta, i accepta de bon grat la penalitat de
romandre a la presó per a que la comunitat prengui consciència
de la seva injustícia, està expressant, en realitat, suprem
respecte per la llei"                                           
                                  Martin Luther King





A L'EBRE del 26-7-96 el fiscal Sr. Lluís M. Garcia en un escrit
titulat "Ni soldat ni objector" parla de l'objecció de
consciència i de la insubmissió. Comença parlant de les penes
previstes al nou Codi Penal i recorda que "les lleis no les fem
ni els fiscals ni els jutges, sinó que hem de limitar-nos a
aplicar-les i vetllar pel seu compliment correcte". Diu que no
es vol centrar en si les penes són o no elevades sinó "exposar
els motius pels quals crec que l'insubmís s'equivoca" i aquí em
sembla que el Sr. fiscal exposa una sèrie d'equivocacions que
considero greus i m'agradaria replicar. Primer recorda que el
Servei Militar és obligatori i que l'única manera d'evitar-lo és
la Prestació Social Substitutòria (PSS). Però llavors afegeix
"negar-se a complir aquesta última seria tant com introduir al
debat l'argument de la insolidaritat. L'insubmís, malgrat la
seva posició de coherència interna, és bàsicament insolidari".
Ignoro la formació jurídica que cal per accedir als llocs de la
burocràcia de la justícia com el que ocupa el Sr. fiscal (de
fet, la meva ignorància en qüestions de lleis és vasta) però és
prou palès que no entenen què és la DESOBEDIÈNCIA CIVIL ni els
motius dels insubmissos en recórrer a aquesta mesura política.
(He de fer esment que en aquest escrit no em referiré als
insubmissos pertanyents a sectes religioses ni tampoc als de
l'àmbit d'Herri Batasuna, col·lectius minoritaris en el moviment
per la insubmissió). 

A llarg de la història es poden trobar molts d'exemples de com
la facultat de desobeir una norma es realitza a partir de la
presa de consciència de la injustícia (Sócrates, Galileu, etc.).
De tota manera el concepte de desobediència civil, entesa com
desobediència a la injustícia i a l'absurd de les lleis, no
apareix com a tal fins Thoreau i Gandhi. El primer insubmís
modern fou Thoreau quan el 1846 fou detingut i tancat a la presó
del seu poble de Massachusetts per no pagar els impostos, ja que
es negava a col·laborar amb un Estat que mantenia el règim
d'esclavitud i emprenia guerres injustes. En la seva obra
"Desobediència Civil" va teoritzar sobre la deixadesa de la
responsabilitat individual que desemboca en un Estat que acaba
per convertir-se en opressor d'aquells a qui es deu. Aquesta via
d'acció la va ampliar al nostre segle l'apòstol de la
no-violència, el Mahatma Gandhi. Sempre han estat els
desobedients com Gandhi, Bertrand Russell, Martin Luther King i
avui els insubmissos els qui assumint els riscos de la
desobediència han fet avançar la societat front a situacions
injustes. I el Sr. fiscal els qualifica d'insolidaris!

Queda clar que la desobediència civil es basa sempre en el
principi de la no-violència i els que opten per ella assumeixen
conscientment els riscs que d'ella es deriven. Javier Muguerza
la defineix com "un conjunt d'actes il·legals, públics,
no-violents, i conscients, realitzats amb la intenció de
frustrar lleis, programes o decisions de govern, però acceptant
(al menys dins del marc d'una societat democràtica
representativa) l'ordre constitucional vigent". Em dóna la
impressió que els buròcrates de la justícia no acaben de
percebre la diferència entre la desobediència civil -com
negar-se per una qüestió de consciència al servei militar o a
pagar la part dels impostos destinada a l'exèrcit- i altres
coses com "dret de resistència" (ius resistendi,
Widerstandrecht) a la que de vegades s'invoca demagògicament per
part de sectors conservadors en defensa del seus privilegis quan
tracten d'eludir el compliment de certes obligacions respecte el
conjunt de la societat, com quan des de l'empresariat hi ha
resistència a satisfer certs impostos, cosa que respon a una
lògica econòmica, però no té res a veure amb la base ètica de la
desobediència civil. Fins i tot em dóna la impressió -donat que
el Sr. fiscal s'atreveix a qualificar els insubmissos
d'insolidaris i d'"egoistes purs"- que no acaben de saber
distingir entre la desobediència civil i la desobediència
criminal o anòmica. Aquesta última no implica una norma de
recanvi, ni es dirigeix a la reforma d'un precepte legal
considerat injust, cosa que contrasta amb l'esperit nòmic o
contranormatiu, innovador i públic de la desobediència civil.

En el cas dels insubmissos la seva desobediència civil
consisteix en negar-se a obeir la Ley de Objeción de Conciencia.
Disposo de massa poc espai aquí per exposar els motius que
converteixen aquesta llei en una de les pitjors i més
vergonyoses que s'han aprovat des de la Constitució. Només vull
apuntar que no considera l'objecció com un dret sinó com una
excempció (igual que ser miop o tenir els peus plans) al Servei
Militar, el qual integrat en l'Exèrcit és la peça clau intocable
de la "defensa d'Espanya". Aquest és el problema de fons al que
s'enfronten els insubmissos per a canviar-lo: el sistema
militar. Aquí també serà massa llarg tractar els seus motius
contra una concepció que entén que la defensa d'un país només
passa per la despesa militar i pel segrest legal de joves del
sexe masculí, i la seva lluita per a que s'obri la perspectiva
de que els conflictes actuals no es resolen amb les armes, que
es precisament l'excés de la recepta militar una de les causes
de la inestabilitat mundial i que en el nostre país les amenaces
a la seguretat venen pel deteriorament ecològic i per la
incertesa laboral i econòmica, que són uns problemes anàlegs als
dels nostres veïns.

 El Moviment d'Objecció de Consciència, que agrupa a la majoria
d'insubmissos, no estava disposat a ser un grupet de bona gent
que demanava especial consideració per al seu problema
particular, eximint-lo de l'obligació militar. Les causes de la
insubmissió van molt més al fons. Per això també trobo força
ingènues les consideracions del Sr. fiscal dient que ja es pot
ser coherent i solidari realitzant les tasques assistencials de
la Prestació Substitutòria (PS). No ens enganyem, la PS no ha
sorgit per la demanda social de solidaritat sinó per servir de
via d'escape al Servei Militar i evitar així que l'Exèrcit sigui
qüestionat. Gràcies a la PS han sortit com bolets ONG que
funcionen amb l'esquema següent: un espavilat munta una
associació amb un nom ben bonic i solidari, s'anomena director
amb un bon sou, seguidament es busca esclaus que facin la feina
gratis: els prestacionistes. En tenir prestacionistes ja pot
anar a les diferents Administracions a buscar tota mena de
subvencions que li permetran realitzar la seva altruista i
solidària tasca.

Conec una mica el món de les ONG, sobre tot les sorgides des de
baix, dels moviments socials, i és un fet notori que tenir
objectors fent la PS "dóna punts" cara a rebre subvencions. El
govern mai ha sabut què fer amb els objectors ni s'esperava un
nombre tan alt a cada lleva. Per això el govern necessita
d'institucions que li facin la feina bruta d'ocupar els
prestacionistes com sigui, fins i tot amb feines absurdes.
Seguint la millor tradició soviètica d'intervenció de l'Estat,
l'important no és que efectivament es faci una feina, sinó que
es digui amb papers i informes que s'ha fet, i així que quedi
clar que "ningú s'escapa", i sobre tot que el sistema militar
romangui inqüestionat. D'aquí va néixer l'expressió "objectors
de conveniència", malgrat que no tots els objectors són iguals.
No voldria que es cregués que ataco els prestacionistes o les
ONG fantasmes que els acullen, l'únic que fan es aprofitar-se
d'una llei d'objecció que va néixer viciada i que no soluciona
res. 

El problema que planteja la insubmissió és que s'ha volgut
convertir en un problema judicial el que és un problema polític
que demana una solució política. Alguns jutges i fiscals -molt
pocs-  han realitzat la seva particular objecció de consciència
resistint-se a participar en la injustícia i han absolt
insubmissos malgrat la llei i el govern. La llàstima és que
l'estament judicial no hagi reaccionat contra aquesta patata
calenta que els va caure des del poder executiu, i encara és més
llàstima la terrible incomprensió que mostren alguns dels seus
membres, com en l'escrit que ara ens ha ocupat.