UN RECORD DE CHIAPAS

(Gener 1994) Vaig entrar a Chiapas (Mèxic) des de Guatemala. Recordo el caos de la frontera, amb cotxes atrotinats, uns camions portant uns troncs descomunals de caoba, arrabassats a la selva i que anaven a exportar-se als Estats Units, com m'explicava orgullosament un bàrbar empresari espanyol. Enrera vaig deixar una de les ciutats més sòrdides amb les que mai m'he trobat. Amb els acords entre els EUA i Mèxic, aquest últim havia posat uns controls molt forts a la seva frontera sud per a impedir el pas dels centreamericans que fugen cap al nord a trobar la terra promesa. Tots els pelats indocumentats malviuen a l'altra banda de la frontera esperant una oportunitat o un coyote (contrabandista de persones) per traspassar-la. Mentre jo travessava el pont que fa de pas fronterer entre els dos Estats em va sorprendre moltíssim veure allà mateix gent que travessava el riu amb rodes de camió sota la indiferència dels guardes. Més tard vaig entendre que el difícil no és travessar aquest riu que fa de frontera, sinó mantenir-se dins del territori mexicà sense que t'enxampin i et retornin, doncs al llarg de la carretera, en un matí, vaig passar cinc controls de la policia. Significativament, el dia que entra en vigor el tractat de lliure comerç (TLC) entre Mèxic, els EUA i Canadà, es produeix a Chiapas un aixecament indígena. No és debades que aquest tractat, que les pomposes declaracions oficials qualifiquen com el més important de la història, que obri una nova era, etc., no faci una sola menció als indis de cap dels tres Estats. Malgrat les retòriques sobre la democràcia, la població no intervé mai en la elaboració i presa de decisions que l'afecten, com a molt se n'assabenta i ho ratifica posteriorment. Tampoc hi ha intervingut els sindicats o altres organitzacions populars. El GATT és un altre bon exemple d'això, un acord de les empreses i bancs administradors del capital multinacional han elaborat a un nivell lliure de la interferència i del coneixement populars, malgrat que tindrà un impacte dramàtic en tot el planeta, sobre tot per a la majoria d'empobrits. Els poders industrials i financers barregen la liberalització i la protecció per a afavorir els interessos de les forces dominants del país i de les multinacionals, que són les que controlen l'economia mundial. Els seus efectes redueixen els governs del Tercer Món a una funció policíaca de controlar les classes treballadores i la població supèrflua, mentre les multinacionals obtenen un accés lliure als seus recursos i monopolitzen la tecnologia, la inversió i la producció globals. Per això les classes populars mexicanes han sentit el desastre que els ve al damunt; Sobre tot tenint en compte que aquestos acords passen per damunt de la protecció ambiental si aquesta interfereix en els negocis. La finalitat sempre és la de rebaixar la qualitat de vida de tothom excepte els rics fins al nivell més baix possible, i de marginar l'opinió pública. Chiapas sorprèn al viatger, sobre tot si es la primera vegada que s'està a Mèxic. La imatge tòpica de Mèxic és la d'un lloc ple de cactus on la gent fa la siesta per la calor. Tanmateix Chiapas em va recordar Suïssa, ja que tot eren prats verds amb vaques. Després ens vam endinsar amb l'autobús enmig de barrancs, salts d'aigua i boscos espessíssims, era com si pugéssim al Port però tot cobert de lianes i sotobosc. La boirina pujava entre els pins però, a diferència de Suïssa o els Pirineus, per les vores dels camins sempre hi havien indis, vestits molts d'ells amb camisa rectangular roja i elles amb trenes i xals. Plovia a bots i barrals, a l'autobús sonaven uns boleros arravatats i veia les índies a la vora dels camins embolicades com podien amb plàstics; per les finestres, de tant en tant, veia una agrupació de cases i un temple evangèlic. Entre la verdor hi havia camps de milpa (panís) i anaven pujant i baixant de l'autobús els indis, de vegades famílies senceres, velles índies de cabell blanc amb el rostre ple d'arrugues, xiquets amb els ulls d'ametlla foscos, molt oberts, porucs. Vaig estar pocs dies a Chiapas, només anava a visitar els remots camps de refugiats dels indígenes guatemalencs que havien traspassat la frontera fugint de les campanyes d'extermini de l'exèrcit (altres anomenaven aquestes campanyes com "lluita per consolidar la democràcia contra la subversió"). Aquestos refugiats sobrevivien gràcies a l'ajut internacional i de l'Estat mexicà, i sobre tot gràcies a la solidaritat d'un grup de cristians. Aquestos m'explicaren la por que tenia el govern mexicà de que els refugiats fossin guerrillers, l'enorme corrupció que hi havia en l'ajuda governamental als refugiats, fosques històries de tortura, desaparicions i molta repressió, i també rumors d'incipients moviments guerrillers de camperols que provocaven la por i la repressió del govern. També vaig poder veure les dificultats de cada dia dels refugiats: qui té cura dels 7 ó 8 fills quan la mare es posa malalta?; Nens que moren no de fam però sí de malalties associades a la desnutrició. Els programes eren limitats i no arribaven a tothom; Si no fos per la solidaritat internacional que rebien, la situació hagués estat molt més pitjor. Recordo els indis silenciosos, humiliats, marginats, exclosos per la seva llengua ("dialectos" segons els blancs). De Chiapas sobre tot recordo, a més dels indis i els camps de refugiats, la bella ciutat colonial de San Cristóbal de las Casas. Allà, en un bar, vaig cantar amb un noi les cançons de Silvio Rodriguez (cosa inimaginable a Guatemala, on el terror és omnipresent). També recordo el paisatge verd i la brutal desforestació a zones que feia ben poc devien ser bosc o selva. A la penosa situació que vaig entreveure dels indis -marginació, esquilmació dels seus recursos naturals, alcoholisme, idiotització per les sectes protestants-, és trist pensar que ara s'hi afegeixen els bombardejos indiscriminats i una repressió molt més brutal que la habitual. En un principi vaig pensar que, a manca del recurs a l'enemic extern -Cuba, la URSS- que servia per justificar les habituals carnisseries contra la població civil, la repressió no seria ara tan sanguinària. Per desgràcia veig que, com totes les vegades anteriors, els indis pagaran molt car el ser diferents, el ser fidels a la terra i no a l'Estat. Mèxic és un exemple típic del que ha de fer el Tercer Món segons el Nou Ordre: gràcies a una gran repressió la elit dirigent ofereix recursos, materies primeres, mà d'obra barata, oportunitats d'inversió i últimament oportunitats per exportar-hi pol·lució. No obstant, gran part d'aquestes activitats només es poden fer si l'opinió pública no se n'assabenta, i això cada dia és més difícil. Els mitjans de comunicació se n'han fet ressò i el rebuig contra les violacions dels drets humans ha estat generalitzat. Aquest rebuig generalitzat contra les violacions dels drets humans és un bon argument tant contra els grups d'il·luminats que pretenen salvar la humanitat a base de violència com contra els governs que creuen tenir impunitat total per a imposar a sang i foc el seu ordre. Oportunitats per a denunciar els abusos i defensar els drets humans les tenim; potser gràcies a aquest clamor, després d'uns dies de bombardejos el govern s'ha vist obligat a anunciar una treva. Caldrà estar atents per a que darrera d'aquestes declaracions hi hagi una voluntat sincera de canviar les coses (algunes duren des de fa 500 anys) i que no siguin una estratègia més de public relations en drets humans per acallar l'opinió pública, com ja han après a fer molts governs, Mèxic entre altres.

-Tornar als escrits d'Enric Carbó
-Envia'm comentaris, crítiques o el que vulguis