UN RECORD DE CHIAPAS

	

	(Gener 1994)							

	Vaig entrar a Chiapas (Mèxic) des de Guatemala. Recordo el caos
de la frontera, amb cotxes atrotinats, uns camions portant uns
troncs descomunals de caoba, arrabassats a la selva i que anaven
a exportar-se als Estats Units, com m'explicava orgullosament un
bàrbar empresari espanyol. Enrera vaig deixar una de les ciutats
més sòrdides amb les que mai m'he trobat. Amb els acords entre
els EUA i Mèxic, aquest últim havia posat uns controls molt
forts a la seva frontera sud per a impedir el pas dels
centreamericans que fugen cap al nord a trobar la terra promesa.
Tots els pelats indocumentats malviuen a l'altra banda de la
frontera esperant una oportunitat o un coyote (contrabandista de
persones) per traspassar-la. Mentre jo travessava el pont que fa
de pas fronterer entre els dos Estats em va sorprendre moltíssim
veure allà mateix gent que travessava el riu amb rodes de camió
sota la indiferència dels guardes. Més tard vaig entendre que el
difícil no és travessar aquest riu que fa de frontera, sinó
mantenir-se dins del territori mexicà sense que t'enxampin i et
retornin, doncs al llarg de la carretera, en un matí, vaig
passar cinc controls de la policia.

 	Significativament, el dia que entra en vigor el tractat de
lliure comerç (TLC) entre Mèxic, els EUA i Canadà, es produeix a
Chiapas un aixecament indígena. No és debades que aquest
tractat, que les pomposes declaracions oficials qualifiquen com
el més important de la història, que obri una nova era, etc., no
faci una sola menció als indis de cap dels tres Estats. Malgrat
les retòriques sobre la democràcia, la població no intervé mai
en la elaboració i presa de decisions que l'afecten, com a molt
se n'assabenta i ho ratifica posteriorment. Tampoc hi ha
intervingut els sindicats o altres organitzacions populars. El
GATT és un altre bon exemple d'això, un acord de les empreses i
bancs administradors del capital multinacional han elaborat a un
nivell lliure de la interferència i del coneixement populars,
malgrat que tindrà un impacte dramàtic en tot el planeta, sobre
tot per a la majoria d'empobrits. 

	Els poders industrials i financers barregen la liberalització i
la protecció per a afavorir els interessos de les forces
dominants del país i de les multinacionals, que són les que
controlen l'economia mundial. Els seus efectes redueixen els
governs del Tercer Món a una funció policíaca de controlar les
classes treballadores i la població supèrflua, mentre les
multinacionals obtenen un accés lliure als seus recursos i
monopolitzen la tecnologia, la inversió i la producció globals.
Per això les classes populars mexicanes han sentit el desastre
que els ve al damunt; Sobre tot tenint en compte que  aquestos
acords passen per damunt de la protecció ambiental si aquesta
interfereix en els negocis. La finalitat sempre és la de
rebaixar la qualitat de vida de tothom excepte els rics fins al
nivell més baix possible, i de marginar l'opinió pública.

	 Chiapas sorprèn al viatger, sobre tot si es la primera vegada
que s'està a Mèxic. La imatge tòpica de Mèxic és la d'un lloc
ple de cactus on la gent fa la siesta per la calor. Tanmateix
Chiapas em va recordar Suïssa, ja que tot eren prats verds amb
vaques. Després ens vam endinsar amb l'autobús enmig de
barrancs, salts d'aigua i boscos espessíssims, era com si
pugéssim al Port però tot cobert de lianes i sotobosc. La
boirina pujava entre els pins però, a diferència de Suïssa o els
Pirineus, per les vores dels camins sempre hi havien indis,
vestits molts d'ells amb camisa rectangular roja i elles amb
trenes i xals. Plovia a bots i barrals, a l'autobús sonaven uns
boleros arravatats i veia les índies a la vora dels camins
embolicades com podien amb plàstics; per les finestres, de tant
en tant, veia una agrupació de cases i un temple evangèlic.
Entre la verdor hi havia camps de milpa (panís) i anaven pujant
i baixant de l'autobús els indis, de vegades famílies senceres,
velles índies de cabell blanc amb el rostre ple d'arrugues,
xiquets amb els ulls d'ametlla foscos, molt oberts, porucs.

	 Vaig estar pocs dies a Chiapas, només anava a visitar els
remots camps de refugiats dels indígenes guatemalencs que havien
traspassat la frontera fugint de les campanyes d'extermini de
l'exèrcit (altres anomenaven aquestes campanyes com "lluita per
consolidar la democràcia contra la subversió"). Aquestos
refugiats sobrevivien gràcies a l'ajut internacional i de
l'Estat mexicà, i sobre tot gràcies a la solidaritat d'un grup
de cristians. Aquestos m'explicaren la por que tenia el govern
mexicà de que els refugiats fossin guerrillers, l'enorme
corrupció que hi havia en l'ajuda governamental als refugiats,
fosques històries de tortura, desaparicions i molta repressió, i
també rumors d'incipients moviments guerrillers de camperols que
provocaven la por i la repressió del govern. També vaig poder
veure les dificultats de cada dia dels refugiats: qui té cura
dels 7 ó 8 fills quan la mare es posa malalta?; Nens que moren
no de fam però sí de malalties associades a la desnutrició. Els
programes eren limitats i no arribaven a tothom; Si no fos per
la solidaritat internacional que rebien, la situació hagués
estat molt més pitjor.

	Recordo els indis silenciosos, humiliats, marginats, exclosos
per la seva llengua ("dialectos" segons els blancs). De Chiapas
sobre tot recordo, a més dels indis i els camps de refugiats, la
bella ciutat colonial de San Cristóbal de las Casas. Allà, en un
bar, vaig cantar amb un noi les cançons de Silvio Rodriguez
(cosa inimaginable a Guatemala, on el terror és omnipresent).
També recordo el paisatge verd i la brutal desforestació a zones
que feia ben poc devien ser bosc o selva.

	 A la penosa situació que vaig entreveure dels indis
-marginació, esquilmació dels seus recursos naturals,
alcoholisme, idiotització per les sectes protestants-, és trist
pensar que ara s'hi afegeixen els bombardejos indiscriminats i
una repressió molt més brutal que la habitual. En un principi
vaig pensar que, a manca del recurs a l'enemic extern -Cuba, la
URSS- que servia per justificar les habituals carnisseries
contra la població civil, la repressió no seria ara tan
sanguinària. Per desgràcia veig que, com totes les vegades
anteriors, els indis pagaran molt car el ser diferents, el ser
fidels a la terra i no a l'Estat.

Mèxic és un exemple típic del que ha de fer el Tercer Món segons
el Nou Ordre: gràcies a una gran repressió la elit dirigent
ofereix recursos, materies primeres, mà d'obra barata,
oportunitats d'inversió i últimament oportunitats per
exportar-hi pol·lució. No obstant, gran part d'aquestes
activitats només es poden fer si l'opinió pública no se
n'assabenta, i això cada dia és més difícil. Els mitjans de
comunicació se n'han fet ressò i el rebuig contra les violacions
dels drets humans ha estat generalitzat. 

	Aquest rebuig generalitzat contra les violacions dels drets
humans és un bon argument tant contra els grups d'il·luminats
que pretenen salvar la humanitat a base de violència com contra
els governs que creuen tenir impunitat total per a imposar a
sang i foc el seu ordre. Oportunitats per a denunciar els abusos
i defensar els drets humans les tenim; potser gràcies a aquest
clamor, després d'uns dies de bombardejos el govern s'ha vist
obligat a anunciar una treva. Caldrà estar atents per a que
darrera d'aquestes declaracions hi hagi una voluntat sincera de
canviar les coses (algunes duren des de fa 500 anys) i que no
siguin una estratègia més de public relations en drets humans
per acallar l'opinió pública, com ja han après a fer molts
governs, Mèxic entre altres.