50è Aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans
Benvinguts a aquest acte. Us agraim molt la vostra presència. Si nosaltres estem aquí dalt és perquè vosaltres esteu aquí baix. Pinochet no estaria on és si no hagués estat en primer lloc pel testimoni i la valentia de gent com Sacha, i en segón lloc dels milers de persones que van respondre a les crides i denuncies d’Amnistia que no han permes que l’horror i el crim acabessin en l’oblit i la impunitat. Per això la data d’avui és tan especial.
Es compleixen 50 anys de la DUH proclamada per l’AG de les UN. Formulada com a resposta a les atrocitats de la II G Mundial, la DUDH va representar la voluntat comú de no tornar mai més a temps tan sinistres.
En aquesta meitat de segle s’han aconseguit força coses. La lluita contra el colonialisme i la segregació racial han modificat el mapa del món. Les societats s’han transformat gràcies als moviments contra la discriminació racial i sexual. Els DDHH han estat ampliats i codificats en tractats i declaracions internacionals i també en constitucions i legislacions nacionals.
Tanmateix per a molta gent els drets proclamats en la DUDH no són molt més que paper mullat. Són una promesa incomplida per a 1300 milions de persones que lluiten per sobreviure amb menys d’un dòlar diari, per als 35000 nens que moren cada dia per desnutrició i malalties evitables; per als mils de milions d’adults -la majoria dones- que no saben llegir ni escriure; per als presos de consciència que es consumeixen a les presons d’arreu del món; i per als que pateixen tortura en un terç dels països de la Terra.
La promesa de que ningú serà sotmès a tortura continguda en la DUDH no va protegir als germans Juan i Marcos Zamora González, empresonats i torturats a Mèxic per la seva tasca pacífica de defensar els drets de la seva comunitat sobre unes terres. La promesa del dret a buscar asil i no ser detingut arbitràriament, continguda en la DUDH, encara no s’ha fet efectiva per als sol·licitants d’asil que arriben a Austràlia sense visat i són reclosos de forma automàtica en centres de detenció.
AI ha demostrat que governs de tot el món han incomplit les seves promeses. No és res nou. Hi ha governs que per interès propi i conveniència política aixafen els drets dels seus ciutadans per preservar el poder i els privilegis d’uns quants. El que és nou i preocupa és l’actitud d’alguns governs d’oposar-se a la idea de que els DDHH s’han d’aplicar amb caràcter universal i indivisible.
La Declaració engloba diverses classes de DDHH -civils, culturals, econòmics, polítics i socials-. Això vol dir que els Drets són interdependents i es reforcen mútuament.
Tanmateix, la divisió geopolítica de la Guerra freda propicià una divisió artificial en 2 grups. Els 2 tractats més importants sobre DDHH que van emanar de la declaració reflexen aquesta divisió: el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDPC). De tota manera ambdós afirmen la indivisibilitat dels drets que proclamen.
Objeccions a la universalitat
La universalitat dels DDHH ha estat qüestionada per governs d’Àfrica, Àsia i islàmics que consideren que han de tenir preferència la cultura i les tradicions locals. El resultat -per exemple Aràbia Saudí- ha estat la institucionalització de la violació dels DDHH.
Estats Units, per exemple, es mostra reticent a que els tractats internacionals de DDHH tinguin caràcter vinculant. És pràcticament l’únic país pendent de signar la Convenció sobre els Drets del Nen i un dels pocs que no ha ratificat la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona.
Els arguments relacionats amb la cultura i tradició solen encobrir interessos econòmics i polítics. Dins del món islàmic es troben moltes diferències, Àsia és una regió força diversa. La cultura no és estàtica. La universalitat no significa uniformitat, i precisament la DUDH, al salvaguardar les llibertats i els drets a no ser discriminat, serveix per a protegir la diversitat cultural i religiosa.
Objeccions a la indivisibilitat
S’han proclamat polítiques orientades cap al mercat com la fórmula de creixement econòmic que portarà de per si drets econòmics. S’argumenta que amb el desenvolupament econòmic vindran més llibertats. Aquest article de la fe s’ha convertit en l’ortodòxia econòmica dominant. Si bé la reforma econòmica ha transformat la vida de milions de persones, no s’ha repartit per igual els seus dividends. Ha augmentat la diferència entre rics i pobres. Hi ha més pressió sobre els recursos i el medi ambient. Les polítiques de liberalització i ajust han fomentat la marginació de molts grups i ha contribuït a que es violin els seus drets humans
Els governs sovint recorren a mètodes autoritaris per mantenir la competitivitat i atreure la inversió. L'obertura econòmica no va acompanyada de reformes polítiques: el concepte de "bon govern" promogut per institucions econòmiques internacionals posen més èmfasi en el funcionament òptim dels mercats financers que en el tracte just i equitatiu de les persones.
Tanmateix el creixement econòmic no és garantia de drets econòmics ni socials. Molts governs del món desenvolupat han suprimit certes prestacions assistencials justificant-ho per mor de la competitivitat. Han posat restriccions a l’educació gratuïta, la salut pública i la seguretat social, i nombroses persones s’han quedat sense llar i sense recursos, fins i tot en les nacions més pròsperes.
Els pobles no poden millorar els seus drets econòmics, socials i culturals sense cert grau d’espai i llibertat polítics. El desenvolupament econòmic quasi mai beneficia els més pobres i desemparats, a no ser que es permeti aquests grups participar plenament en la seva societat i exigir responsabilitats al seu govern exercint lliurement les seves llibertats polítiques i civils. I si es margina persones per la seva pobresa o condició social, no poden exercir els seus drets ni salvaguardar les seves llibertats.
En totes les seves manifestacions, la pobresa és una violació greu dels drets econòmics i socials, proclamats per la DUDH. A més a més exposa les persones a sofrir altres violacions de DH i limita les seves possibilitats d’obtenir justícia.
L’article 7 de la DUDH diu que totes les persones són "iguals davant la llei", principi consagrat en constitucions d’arreu del món. Però aquest dret civil i polític queda en entredit quan es deneguen drets econòmics i socials, tornant-se el règim jurídic en contra dels grups de pobres i socialment marginats.
Als Estats Units, que la pena de mort sigui o no imposada a un reu reflexa fidelment la seva categoria social i econòmica. Dels 432 presos executats des de 1977, el 44% provenia de minories ètniques. El patró de discriminació racial o social es repeteix arreu on la pena de mort es troba vigent.
De la mateixa manera que el retràs econòmic i social impedeix les persones exercir íntegrament els seus drets civils i polítics, la repressió política els impedeix defensar i millorar els seus interessos econòmics i socials. Per exemple a Indonèsia, l’interès de la classe política i econòmica en reduir els salaris per mantenir la competitivitat ha portat a una pressió contra l’activisme laboral i els sindicats.
A molts països, persones que defensen les seves terres, mitjans de vida o recursos s’enfronten sovint a la repressió violenta de l’Estat, exercida en nom del desenvolupament. Governs de tot el món pretenen justificar les violacions dels drets humans en nom del desenvolupament i la competitivitat econòmica. Neguen la indivisibilitat dels DDHH i asseguren que, si s’ocupen dels drets econòmics, sense dubte desprès vindran els altres. Però el creixement econòmic no es tradueix necessàriament en un veritable desenvolupament humà. El desenvolupament consisteix en fer realitat els DDHH, tots els DDHH
Futurs reptes
Des de que AI es va crear l’any 1961, la seva estratègia ha anat evolucionant adaptant-se a noves realitats. Els drets econòmics, socials i culturals han rebut menys atenció per part de l’ONU i els seus òrgans. Els Estats no només tenen el deure de protegir els DDHH, sinó també de promoure’ls activament. Sorprèn el poc zel que s’ha posat en procurar remeis administratius o judicials eficaços a aquelles persones els drets econòmics o socials de les quals han estat conculcats.
Està clar que cal compensar aquest desequilibri entre els drets econòmics i altres DDHH. Quan els governs no protegeixen els ciutadans front als efectes negatius de la globalització, la necessitat de salvaguardar i consolidar els drets econòmics resulta evident.
Donat que l’influència de les institucions financeres i corporacions internacionals ha augmentat considerablement, AI creu que les empreses tenen la responsabilitat directa de garantir la protecció dels DDHH en totes les seves operacions i tenen l’obligació d’aprofitar la seva influència per evitar les violacions de DDHH. El silenci de poderoses empreses davant la justícia no és neutral, per exemple quan es va demanar a la Shell que intervenís per que no s’executés el líder ecologista Ken Saro-Wiwa, aquesta respongué que no havia d’intervenir en els assumptes nigerians.
Conclusió
Per a que la commemoració d’aquest aniversari no sigui només una ocasió per als sabuts discursos oficials, AI ens ha plantejat vies per a l’acció.
AI ha proposat al govern espanyol una programa de 12 punts per a la protecció i promoció dels DDHH. El secretari general d’AI el va donar al govern la passada primavera. Les violacions registrades a Xile i Argentina són crims de lesa humanitat sotmesos a jurisdicció internacional. Hem demanat que el govern col·labori amb aquests processos. Des del primer moment els militants d’AI han estat treballant per aquest cas i el resultat....
Resumint, el programa proposa una sèrie de mesures dirigides a posar en pràctica
Les vies per a l’acció també les podem emprendre nosaltres personalment col·laborant amb AI de diverses maneres que podeu trobar als fulletons que tenim a l’entrada d'aquest recinte.
Moltes gràcies
-Tornar als escrits d'Enric Carbó
-Envia'm comentaris, crítiques
o el que vulguis