trista i freda, estava decorada amb un cel de plom que deixava anar un

plugim molt lleu, però tan persistent que calava fins al fons de la terra i de l'ànima.

Jo estava badant darrera la finestra del menjador i els meus ulls no

apreciaven altra cosa que un carrer desert i amb molt poc atractiu per

sortir-hi. L'aigua s'anava entollant en alguns llocs i per tot arreu hi

havia una lletja fullaraca provenint dels plataners de la vorera que ja

havien quedat del tot despullats. No era dia per tombar. De tant en tant,

però, passava algú que, de ben segur, transitava per pura força; així

n'era, de malagradosa, la tarda. El mal oratge de fora es transmetia a

dintre; no a la casa, sinó a l'ànim.

Semblava que aquell dia, en principi intranscendent i lleig, hagués

de ser com un altre més per oblidar, però, sobtadament, tot va canviar.

Vaig albirar, lluny a l'altra banda del carrer, la figura d'una persona de

port distingit que s'acostava caminant per la vorera. El paraigua la tapava

parcialment, però era evident que era una dona. La seva passa, curta però

ferma, expressava per sí sola un caràcter decidit i, alhora, li feia

balancejar lleugerament i meravellosament el cos, un cos que era, havia de

ser- ho, com el d'una deessa. Portava una jaqueta d'un color cru i una

faldilla fosca bastant curta sense arribar a minifalda que deixava ben a la

vista unes cames morenes i ben tornejades... perfectes. Un cos com aquest

havia de tenir, per força, un rostre sublim. Un rostre diví; ho sabia

encara que no podia veure'l per culpa del paraigua. Maleït sigui! Per què

no havia pogut veure-la un dia sense pluja?... Calma!; potser quan es torni

a allunyar, l'angle de visió em permetrà veure'l per sota el paraigua. Em

delia: només un instant, si us plau! S'allunyava vorera enllà... A veure...

ara!... No, només se li veié el mentó. Mare meva!... Quina joia... Un mentó

de nimfa! I el nas? No li vaig arribar a veure, però no em va costar gaire

imaginar que el tenia recte, ben proporcionat i perfecte com el d'una

escultura grega. I els ulls? Havien de ser dos estels... Mai no ho veuria,

però ho havien de ser, certament. I si m'hagués adreçat una mirada? Potser

ho havia fet sense jo adonar-me'n. Mare meva!; què haguera donat jo per una

mirada seva. El cor em bategava amb tanta força que el pit se'm feia petit

pensant que, tal vegada, per un instant apartaria el paraigua per

comprovar-ne la seva necessitat i, finalment, m'hauria estat concedida la

gràcia de poder contemplar, ni que fos per un instant, aquell rostre

celestial. Ho desitjava tan intensament com si la meva vida depengués només

d'aquell petit gest.

No ho va fer. Haguera estat un goig massa gran per un humil mortal

com jo, esclau del seu misteri. Aquella exquisida figura s'esvaí a la

llunyania i el bastiment de la finestra la va acabar de tapar del tot;

abans, però, vaig esgotar fins l'últim instant: la sedosa cabellera fins a

mitja esquena, d'un negre intens com nit mancada de lluna i esplendorosa

com un dia de primavera, fou el darrer encant que els meus ulls, joiosos,

veieren. La fredor del vidre se'm va clavar al front i, alhora, l'ànima

se'm quedava glaçada com la mort.

Al cap d'unes hores, quan la serenor tornava a ser amb mi, vaig

guaitar de nou per la finestra. Ja era nit fosca i el carrer, més solitari

encara, tenia un tètric aspecte il·luminat per la pobra llum esgrogueïda

d'un fanal llunyà. El mullader i la brutícia de fullaraca esmicolada pel

mal oratge fou l'única visió i resposta cruel a la meva esperança de

tornar-la a veure. Rellotge en mà, vaig refer mentalment el trajecte

d'aquella divinitat disfressada de dona: trenta-vuit segons.

Tot i no ser gaire gran, la meva ciutat, mai més no l'he tornat a

veure. De ben segur que deu estar a l'Olimp, on li pertoca habitar a una

autèntica divinitat.

Han passat molts anys; tants, que ja me'n vaig d'aquest món, però

encara la recordo cada dia, cada hora i cada instant. En realitat, però, jo

no he viscut més que trenta-vuit segons.