llaçats de la mà, però ara què?

Caldrà endreçar la casa, dir

quin dia frega cadascú els plats bruts

de les tardes grises, al xalet.

Caldrà que retrobem alguns records

com petites mantes, on escalfar-nos

a peus descoberts, quan la llar de foc

romangui sense flama. De tant en tant,

però, encara, estesa la bogada vindrà un bri d'aroma

a roba ensabonada, fresca, intensa, balcó endins.

Caldrà que després d'algun cafè

de sobretaula rellegim, plegats, algunes cartes

antigues, mentre fumem desaforadament

un cigarret i un altre i els anem, amb força, aixafant

en el cendrer impossible dels nostres consols.

Tu encara fumes més que jo, ens ho revela sempre

el recompte de carmí_vermell en les puntes

de cigarreta. Has posat benzina al cotxe?

Què anava a dir ara? Sempre dius això.

Recordarem com ens vam conèixer, allà,

en el supermercat; passàvem amb el carro

i tontament dissimulant ens donàvem cops

amb els carrets de la compra, i se'ns escapava

melindrosament, algun somrís; ja en aquell moment veia]

la teva falera per la pasta i tot el que és menjar italià.

I ja veus, ara m'afaito cada matí sentint-te roncar

com un soc i encara dormiràs més, després esmorzaràs

posaràs músiques, i barnús i tovallola enroscada al cap

tota tu, passejaràs les espardenyes mentre passes l'aspirador]

per la catifa recollint algunes closques de pipes

de la tediosa nit passada cara a la tele espatarrats al sofà,]

i pels vols de les onze, sobrepticiament,

tornaràs a plorar com una bleda, pel que podia ser

i no ha estat.

I jo ho sabré, mirant-te als ulls -molt bonics encara-

i em doldrà no saber-te donar res més

i és que ja no tinc força de voluntat ni per somriure't

les petites bromes de sempre, que abans florien

de primaveres totes les estacions

... de trens. Quants cops més haurem de suportar

la temptació d'agafar algun tren, d'algun fred matí

d'hivern i marxar ben lluny per a tornar a començar

de nou i conèixer altres biografies noves

on respirar aire pur i pensar que la vida val la pena viure-la]

encara, però no, tots dos sabem que fugir, còmoda i falsa]

drecera, no és la millor sortida, no, haurem de ser forts

i callats amb les mans juntes, ens donarem el do del silenci,]

el do del temps... perdut i altres dons costerosos

perquè no duen passió, sí, aquesta serà la manera d'estimar-nos]

ara, més valuós encara, esperant, esperant mirant el cel]

cada nit, veient si cau, per fi,

algun estel.