Potser és que mai me l'havia mirat amb la saliva i els dits tenyits de

tristesa, però aquella nit el cel em va semblar de color d'albergínia. Me'l

vaig mirar entre els arbres de color de novembre, i em van semblar absurds

en la nit d'una ciutat, com una pinzellada, com si els hagués dibuixat jo

per retenir una vegada més, quan el sol és de color d'hivern, les carícies

de llum a les pestanyes.Després d'unes hores, l'absurditat dels dibuixos i

els sentiments en aquella ciutat que no sabia fer-se seva la nit em pesava

a les artèries. Havia de respirar la foscor. Estava cansat d'endevinar

entre els llums d'aquella ciutat que em mentia les ombres i els colors que

vaig enyorar en una altra ciutat, dibuixada per a la pluja i per al silenci

de les paraules i dels silencis.

Havia de deixar enrere els perfils blaus que em nuaven les vísceres al cos.

Potser llavors les llàgrimes serien només llàgrimes, i moririen als llavis.

Potser llavors no hauria de mirar el dolor per redibuixar-lo a cada

glop.Aquella nit de cel de color d'albergínia havia d'enterrar els colors.

Per això, a la sortida de la ciutat, mirava l'asfalt de la carretera. Sota

les rodes. Davant de la llum llarga dels fars. Al costat dels retalls de

carretera de color blanc.

Però, quan m'havia amagat a les butxaques el color de cendra dels matins

unes hores després d'un vàlium, el color de fum blau de les matinades que

acaricien la humitat en un carrer empedrat, el color d'arena d'hivern dels

versos de Mario Benedetti, el color de la pell de taronja dels rellotges, i

el color de sang morta dels vespres enfonsats en pàgines i més pàgines, em

vaig adonar que plovia. Des del parabrisa del cotxe, que feria lentament la

foscor de la carretera, les gotes de pluja semblaven agulles, les agulles

d'un dolor que em feia callar i que, tanmateix, havia de tenyir els meus

ulls i els meus canells abans de morir a l'asfalt. Perquè, en realitat,

aquella nit de cel de color d'albergínia no hauria suportat escapar dels

colors absurds de la ciutat en un tren, envoltat de foscor, resseguint amb

els dits tremolosos la pluja que moria al vidre, com les llàgrimes haurien

de morir als meus llavis entreoberts.