21

No és una lectura fàcil ni incitadora de passions, no ajuda a aixecar els ànims ni a sentir-se orgullosos de les divagacions del gènere humà per aquest planeta. Ben al contrari: narra la història real de les misèries de les classes pageses que sofriren adversitats climatològiques, la duresa dels camps d’un Delta encara verge i una lluita incansable per la supervivència. Les literatures mundials narren espais de forta crueltat, que reflecteixen episodis de la història que es troben lluny de ser idíl·lics. La literatura afroamericana ens descriu la vida dels esclaus (Arrels, La cabana de l’oncle Tom) i la seua lluita per la llibertat personal i col·lectiva; l’anglesa entra en les repercussions negatives de la revolució industrial en el món urbà, la crua realitat del nou proletariat, dels orfes de família i recursos que un mestre com Charles Dickens magistralment reflectí en la novel·la David Copperfield. No és agosarat anomenar Arbó com el gran narrador de la vida dels pobres catalans, el retratista més cru de la vida rural catalana.

Sebastià Juan Arbó és a la vegada i sense discussió el literat més emblemàtic de les comarques de l’Ebre. La seua arribada a Barcelona amb el manuscrits "Terres de l’Ebre" i "L’inútil combat" va ser tot un esdeveniment dins de la literatura catalana, que tingué una forta repercussió fins i tot en l’europea, atès que introduí nous elements en la construcció de caràcters que prengueren vida amb el corrent existencialista, alhora que s’avançà a les obres de Camus, Sartre o Kakfa, que retrataren la vida des del més dramàtic naturalisme. La trilogia d’obres que completa amb Tino Costa ha entrat dins la categoria de clàssics de la literatura catalana. El món dels pagesos i pescadors, les seues passions i problemes, les seues dissorts, el pal·ludisme i les barraques, van trobar el seu espai literari reflectit de forma sentimental i dramàtica.

El reduït món literari català va rebre amb sorpresa aquell jove que venia de les analfabetitzades terres del sud. Les lletres catalanes es van enriquir amb la notable aportació d’un narrador nat que donava mostres d’una vocació intensíssima, forjada en les soledats i en els paisatges del Delta. Les terres de l’Ebre i la seua cultura eren aleshores unes autèntiques desconegudes per a la resta de catalans, de manera que ell els va donar a conèixer el nostre món, va trencar fronteres i va possibilitar que les nostres comarques trobessin el seu lloc en el món de la literatura.

L’obra d’Arbó omple el lector de tota mena de sensacions, el fa partícep de la història, l’identifica amb un model de vida i de gent, els nostres avantpassats, fa que es cregui les situacions i alhora l’humanitza, fent que tothora s’impressioni pels episodis descrits. Terres de l’Ebre fa cinc cèntims de la lluita per sobreviure de tres generacions de famílies de pagesos que supera els límits del ruralisme del segle passat, amb una curada tècnica narrativa i la introducció de la lluita existencial en la temàtica. Amb Camins de nit recrea el món de la Ribera d’Ebre, centrat ací a l’entorn de les amors de Mercè i Marçal, que han de lluitar amb la gent que els envolta i amb un passat que, en forma de fatalitat, sembla impedir llurs amors. En Tino Costa, la seua millor obra, l’autor mostra una gran maduresa narrativa; descriu en tercera persona l’ambient realista de l’Ebre i desenvolupa la idea de l’heroi existencial estrany al lloc on viu, arrossegat per la fatalitat que veu però que mai no arriba a entendre.

La seua obra dramàtica ha caigut en el pou de l’oblit, malgrat que és d’una importància cabdal per a l’estudi de l’obra d’Arbó, el qual està dotat de grans qualitats per a la dramatúrgia, ja que amb el seu ull crític sap escenificar el dramatisme vivent de tots els éssers, comdemnats a un món difícil on regnen les enveges i les traïcions. Va publicar Nausica, La ciutat maleïda i Despertar, totes tres abans de la guerra.

Arbó estava molt interessat en la cultura de la nostra terra, però potser va fallar en l’ús lingüístic, en la renúncia a utilitzar un vocabulari dialectal, més nostre, que col·laborés en la dignificació del parlar pagès i pescador. Amb tot, cal pensar que era una altra època, en què la intenció primordial era conrear la llengua catalana estàndard, de manera que molts escriptors no van veure la necessitat d’introduir els dialectes en el món literari.

La relectura estival de la narrativa, el teatre i la poesia d’Arbó m’ha donat la possibilitat d’entendre millor la seua grandesa com a home i escriptor. D’adonar-me del seu esforç incansable per explorar els límits de la condició humana a través d’un estil ple de grans qualitats narratives. Les seues narracions són una excel·lent aportació a un dels universos literaris més sòlids de la novel·la catalana d’aquest segle. Malgrat el pessimisme existencialista que envolta gairebé tots els protagonistes d’Arbó, la seua obra no està exempta de didactisme. Mostra la crueltat de la vida per a aquells que no troben cap mena d’eixida del pou on les forces del destí els han abocat, retrata lluitadors incansables que només es desesperen al final de les seues divagacions, crea la idea de l’heroi anònim que simbolitza tots els qui treballaren la terra.

L’home va néixer a la vora del mar, va respirar l’aire de la Mediterrània. L’escriptor va guanyar el prestigiós Premi Nadal amb Sobre las piedras grises. Va morir lluny del poble, a la gran ciutat. Aquest lector ha d’acabar de llegir Narracions del Delta.