Glossari

[Cerques realitzades per l'Antonio Maried]

Apol·lo     Aqueloo (riu)     Baixos     Contralts     Cordes
Montparnàs    Mnemósine     Ninfes     Olimp     Pegàs
Soprans    Tenors    Terpícore (la musa)     Zeus

APOL·LO
    Fill de Zeus i de Latona, germà bessó d'Àrtemis, nasqué a l'illa de Delos, que li fou consagrada. Segons tradicions primitives, fou déu del Sol; per això l'anomenaren Febos (brillant). Considerat déu de les coses bones, mantenia la llei, la justícia, i duia felicitat i prosperitat. Era també déu de la medicina i pare d'Esculapi. Fou venerat a tot Grècia, però el santuari principal era Delfos. Tingué advocacions especials amb noms concrets: Esminteu (exterminador de rates), Piti (exterminador de serps), Peà (guaridor de malalts). Fou també déu de la música, de la poesia i conductor de les muses. A Itàlia, el culte començà a Etrúria i s'estengué a Roma i a tot el món romà. Després de la batalla d'Àccium, August féu construir al Palatí un santuari d'Apol·lo, que esdevingué una de les divinitats importants del panteó romà.
    Plàsticament fou representat com un home jove i bell, sovint duent un arc a la mà. Destaca l'anomenat Apol·lo del Belvedere, estàtua grega atribuïda a l'escultor Leòcares (s VI aC), coneguda per una còpia romana de l'època d'Adrià, al Vaticà; també l'Apol·lo de Veies, escultura etrusca de terra cuita (ss VI-V aC) considerada, sense fonament, com un Apol·lo i que és un dels millors exemplars de l'art etrusc. El tema adquirí nova vida des del període renaixentista i fou tractat per nombrosos artistes dels segles XVI (Rafael) i XVII (Ribera, Bernini, Albani, Luca Giordano), moltes vegades constituint grups, com els d'Apol·lo i Dafne, Apol·lo i Màrsies, Apol·lo amb les Muses, etc. La idea fou ampliada en l'època Lluís XIV a França com una al·lusió directa al Rei Sol (Apol·lo servit per les nimfes, a Versalles) i, al s XVIII, tingué àmplia repercussió. El tema ha tingut també algunes interpretacions dins l'art modern (Rodin, Bourdelle).

AQUELOO (El Riu)
    Aquelous. Forma catalana tradicional del riu grec Akhelôos, que els grecs antics consideraven una divinitat benèfica, el primogènit dels déus fluvials, fill de l'oceà i de Tetis. Lluità amb Héracles per l'amor de Deiamira sota la forma de toro i en la lluita perdé una banya, que fou omplerta amb flors i fruita per una nimfa. Aquest és un dels orígens mítics, juntament amb el de la nimfa Amaltea, del corn de l'abundància.

BAIXOS
    Nom donat al cantaire que posseeix la veu humana més greu, l'extensió de la qual arriba aproximadament del re1 al mi3. La vessant humorística ho descriu així... (veure)

CONTRALTS
    Nom donat al cantaire que té la veu de tessitura compresa entre les de soprano i de tenor, i que abasta del fa2 al sol4. La vessant humorística ho descriu així... (veure)

CORDES
    Cadascuna de les veus per les quals es caracteritza una CORAL. Normalment trobarem Soprans, Contralts, Tenors i Baixos. La vessant humorística les descriu així... (veure)


MNEMOSINE
    Deessa grega, personificació de la memòria. D'acord amb la Teogonia d'Hesíode, era filla d'Urà i de Gea i, de la seva unió amb Zeus, engendrà les nou muses. ...

MONT PARNÀS
    Massís muntanyós de la Grècia central, al N del golf de Corint i en els límits dels nomoí de la Fòcida, l'Èlide i la Ftiòtida. Constituït per una gran massa calcària amb cims superiors als 2 400 m. Conté jaciments de bauxita. Accessible des de Delfos i particularment des d'Aràkhova, gràcies a la nova estació d'esquí. A l'antiguitat la muntanya estigué consagrada a Apol·lo i Dionís, i, com a seu de les muses, esdevingué símbol de la poesia, materialitzat en l'aigua que, davallant dels seus cims, era recollida a Delfos a la font de Castàlia.

NINFES
    Cadascuna de les divinitats de la natura venerades pels grecs antics com a genis femenins de les fonts, dels rius i dels llacs, dels boscs i de les muntanyes. Benignes als mortals, dels quals no desdenyaven l'amor, el seu culte se celebrava a l'aire lliure o en uns santuaris petits (nimfeu). En la mitologia romana foren identificades amb les camenes.

OLIMP
    Muntanya sagrada de Grècia, el cim més alt del país (2 917 m), que es dreça entre les regions de Tessàlia i Macedònia, prop de la mar Egea. Es divideix en alt i baix Olimp i constitueix un massís rocallós, on el verd dels arbres contrasta amb el blanc de les parets calcàries. La part culminant de la muntanya és com un altiplà amb cims que ultrapassen els 2 600 m. Damunt aquest altiplà, cobert de neu i de núvols, els antics grecs situaren l'imperi dels déus i dels herois, que vivien aquí immortals i feliços sota el govern del sobirà Zeus.

PEGÀS
    En la mitologia grega, cavall alat engendrat per Posidó i la gorgona Medusa. Segons Hesíode, nasqué del cap de la gorgona quan Perseu li tallà el cap prop de les fonts (per&ig; phgaV; d'on el seu nom) de l'Oceà. Servidor de Zeus, amb una guitza detingué l'ascensió al cel del mont Helicó i féu sorgir la font Hipocrene, les aigües de la qual eren inspiradores de poesia. Finalment, fou transformat en constel·lació.

SOPRANOS
    Nom donat a la veu humana, sobretot femenina (la de noi és anomenada preferentment tiple i la d'home, sopranista), de tessitura més aguda. Correspon a l'antic discant. Hom distingeix les veus de soprano, per la qualitat de llur registre o timbre, en dramàtiques, líriques, lleugeres o d'agilitat o de coloratura, etc. En general la tessitura de soprano s'estén del do3 al do5, llevat la de soprano lleugera, que sol estendre's del fa3 al fa5 o sol5. El caràcter brillant d'aquesta tessitura ha fet que tostemps s'hagi valorat especialment, tant en la música escènica com en la religiosa. La vessant humorística ho descriu així... (veure)

TERPSICORE
    Veure...

TENORS
    Nom donat al tipus més agut de veu d'home, que sol comprendre aproximadament del do2 al do4. Hom el classifica, segons la potència i la qualitat de la veu, en tenor buffo, lleuger o di grazia, líric, líric-spinto, tenor di forza o dramàtic, graus convencionals (segons el repertori de l'intèrpret). La classificació dels països germànics inclou el heldentenor (tenor heroic), entre altres. La vessant humorística ho descriu així... (veure)

ZEUS
    Déu de la mitologia grega. Portat pels indoeuropeus que s'establiren a l'Hèl·lade i documentat en els texts micènics, tant en els poemes homèrics com en Hesíode ja té una posició preeminent entre els déus; al llarg de la cultura grega conserva aquesta posició, contrastable tant en la literatura com en l'abundància de llocs destinats al seu culte. A l'època hel·lenística hom troba, vinculada a ell, una tendència intel·lectual vers el monoteisme, perceptible sobretot en ambient estoic (per exemple Cleantes). Fill de Cronos i de Rea, el seu pare solia empassar-se tots els fills que tenia, en néixer; Rea li estalvià Zeus, quan nasqué, i el confià a unes nimfes —segons versions, a Creta o a l'Arcàdia—, que el criaren en una cova. Es crià, doncs, d'amagat, i, ja gran, destronà el seu pare. Els mites referents al seu naixement semblen remarcar la importància de la religió mediterrània: la deessa-mare, les nimfes, la cova i una mena de genis que ballaven i feien soroll a fi que Cronos no sentís els plors del seu fill, quan era infant.
    Primitivament, és gairebé segur que Zeus era un déu del cel, i possiblement ell i Posidó tingueren un paper importantíssim en la "masculinització" de la religió grega d'època històrica, en tensió amb els models femenins de la religió mediterrània que els indoeuropeus trobaren a Grècia en arribar-hi. Des de l'època arcaica, Zeus és una divinitat especialment vinculada a l'evolució del sentiment ètic dels grecs: conceptes com el de "justícia" són lligats al seu àmbit, ja des d'Hesíode, i ell és el responsable de l'ordre moral del món en l'elegia de Soló; en aquest sentit, hom pot considerar que la seva importància culmina en la tragèdia d'Èsquil.
    Aquesta especialització contrasta, als ulls dels moderns, amb la dificultat de confrontar les exigències del rigor moral que és demanat i formulat en aquests texts amb les distintes llegendes narrades sobre Zeus mateix; sobretot les referents a les seves nombroses infidelitats conjugals que, d'altra banda, semblen multiplicades per tal de remarcar la gelosia d' Hera, la seva muller.
    Els grecs, en general, es mostren atrets per aquesta mena d'històries, amb totes les seves vicissituds de caire romàntic. Podria ésser que fossin només metàfores del seu poder les metamorfosis que el pare dels déus —com és sovint anomenat— encarna en alguna d'aquestes aventures (el rapte d'Europa, etc). Aquesta dimensió —més laica i potser també més popular— de la seva figura dominà, més enllà d'àmbits reduïts, en època hel·lenística, i fou aprofitada per la crítica posterior de la religiositat hel·lènica.
    D'aquesta època data també l'expansió per l'Orient mediterrani del seu culte, contaminat aleshores amb sincretismes que aconseguiren molta extensió (Zeus-Serapis, etc).