descartes > textos

Textos selectivitat:
Meditacions Metafísiques, Parts III, IV, V i VI

Meditacions metafísiques (III, IV, V i VI ) (WORD) (PDF)

Meditacions metafísiques (I, II, III i IV) (PDF)
Discurs del mètode (PDF)



Tots teniu almenys les quatre primeres parts del Discurs del mètode, i si aneu a 'vincles' trobareu enllaços on poder llegir el text sencer. En conseqüència, podeu comentar-ne qualsevol bocí i respondre a les preguntes:

1. Expliqueu breument -al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions -al voltant de 5-15 paraules en cada cas. (I triar paraules clau del text).

O també, i de manera general:
3. Expliqueu el contingut del text amb relació amb el pensament de l'autor.

Podeu igualment pensar i respondre a les preguntes del llibre que hi ha al final de cada capítol.

En qualsevol cas, aquí copio sis textos extrets del Discurs del mètode, parts I-IV.



1. El que és jo, no he presumit mai que el meu esperit fos en res més perfecte que el del comú de la gent; fins i tot he desitjat sovint tenir el pensament tan àgil, o la imaginació tan nítida i precisaa, o la memòria tan àmplia o tan present, com tenen d'asltres. I no conec cap altra qualitat fora d'aquestes que contribueixi a la perfecció de l'esperit; ja que, pel que fa a la raó o al sentit, essent com és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties, vull creure que es troba sencera en cadascú i seguir en això l'opinió comuna dels filòsofs, que diuen que només hi ha més i menys entre els accidents, i no entre les formes o naturaleses, dels individus d'una mateixa espècie.
Però no tinc pas por de dir que penso haver tingut molta sort de trobar-me des de la meva joventut en determinats camins, que m'han conduït a consideracions i màximes a partir de les quals he creat un mètode que em sembla que em permet d'incrementar gradualment el meu coneixement i d'elevar-lo a poc a poc fins al punt més alt a què la mediocritat del meu esperit i la curta durada de la meva vida li puguin permetre d'atènyer.

Descartes, Discurs del mètode, part I. (ed. 62, pàg. 77)


2. I, efectivament, goso dir que l'observació exacta d'aquests pocs preceptes que havia escollit em va donar tanta facilitat per a aclarir totes aquestes qüestions tractades per aquestes dues ciències que, en dos o tres mesos que vaig dedicar a examinar-les -havent començat per les més simples i generals, i essent que cada veritat que trobava una regla que em | servia després per a trobar-ne d'altres-, no solament vaig arribar a resoldre'n algunes que havia tingut per molt difícils, sinó que també em va semblar, cap al final, que podia determinar per quins mitjans i en quina mesura era possible de resoldre fins i tot aquelles que ignorava. en això, potser no us sembalré gaire vanitós si considereu que, no havent-hi sinó una veritat de cada cosa, tothom qui la troba en sap tant com se'n pot saber, i que, per exemple, un infant instruït en l'aritmètica, si ha fet una addició segons les regles, pot estar segur d'haver trobat, tocant a la suma que examinava, tot el que l'esperit humà pot trobar. Perquè, en fi, el mètode que ensenya a seguir l'ordre veritable i a enumerar exactament totes les circumstàncies d'allò que s'investiga, conté tot el que dóna certesa a les regles de l'aritmètica.

Descartes, Discurs del mètode, part II. (ed. 62, pàgs. 102-3).


3. I, durant tots els nou anys següents, no vaig fer altra cosa que anar rodant pel món, procurant ser més aviat espectador que no pas actor en totes les comèdies que s'hi representen; i, reflexionant particularment en cada matèria sobre allò que la podia fer sospitosa i que podia donar-nos l'ocasió de confondre'ns, anava desarrelant del meu esperit tots els errors que abans s'hi havien | pogut infiltrar, No és que jo imités per això els escèptics, que només dubten per dubtar i que afecten d'estar sempre indecisos; perquè, al contrari, tot el meu propòsit no tendia sinó a buscar una base segura i a rebutjar la terra movedissa i la sorra per trobar la sorra o l'argila. Cosa que -em sembla- aconseguia bastant bé, atès que, procurant descobrir la falsedat o la incertesa de les proposicions que examinava, no amb febles conjectures sinó amb raonaments clars i segurs, no en trobava cap de tan dubtosa que no en tragués sempre alguna conclusió bastant certa, encara que només fos que no contenia res de cert. I així com, en demolir una casa vella, en conservem ordinàriament els enderrocs per aprofitar-los en la construcció de la nova, així també, en destruir totes aquelles opinions meves que considerava que tenien poca base, feia diverses observacions i aplegava molts experiments, que després m'han servit per establir-ne de més segurs.

Descartes, Discurs del mètode, part III. (ed. 62, pàgs. 113-4).


4. Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se'n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués I cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d'aquí vaig conèixer que jo era una substancia tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l'ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

Descartes, Discurs del mètode, part IV. (ed. 62, pàgs. 121-2).


5. A continuació, reflexionant sobre el fet que jo dubtava i que, per consegüent, el meu ésser no era del tot perfecte, ja que veia clarament que era una perfecció més gran conèixer que dubtar, se'm va acudir de cercar d'on havia après a pensar en alguna cosa més perfecta que jo; i vaig conèixer amb evidència que m'havia de venir I d'alguna naturalesa que fos, en efecte, més perfecta. Pel que fa als pensaments que tenia de moltes altres coses fora de mi, com el cel, la terra, la llum, la calor i mil més, no em preocupava tant saber d' on venien, perquè, no veient-hi res en què em semblessin superiors a mi, podia creure que si eren vertaders, depenien de la meva naturalesa en tant que aquesta tenia alguna perfecció, i que, si no ho eren, em venien del no-res, és a dir, els tenia a causa de la meva imperfecció. Però no podia passar el mateix amb la idea d'un ésser més perfecte que el meu, perquè, que em vingués del no-res, era cosa manifestament impossible; i, com que no hi ha pas menys contradicció a pensar que el més perfecte és una conseqüència i un resultat del menys perfecte que a pensar que de no res procedeix alguna cosa, una tal idea tampoc no em podia venir de mi mateix. De manera que només quedava com a possibilitat que hagués estat posada en mi una natura que fos veritablement més perfecta que no era jo, i fins i tot que posseís en ella mateixa totes les perfeccions de què jo pogués tenir alguna idea, és a dir, per explicar-me en una paraula, que fos Déu.

Descartes, Discurs del mètode, part IV. (ed. 62, pàgs. 123-4).


6. Ara bé, des del moment que el coneixement de Déu i de l'ànima ens permet així d'estar segurs d'aquesta regla, és ben fàcil conèixer que els somnis que imaginem estant adormits no ens han de fer dubtar de cap manera de la veritat dels pensaments que tenim estant desperts. Perquè, si s'esdevingués que, fins i tot dormint, tinguéssim alguna idea molt distinta, com per exemple que algun geòmetra inventés alguna demostració, el seu somni no la privaria pas de ser vertadera. I, pel que fa a l' error més ordinari dels nostres somnis, que consisteix a presentar-nos diversos objectes de la mateixa manera com ho fan els sentits exteriors, no hi fa res que ens doni motiu de desconfiar de la veritat que tals idees, ja que aquestes també ens poden enganyar bastant sovint sense que dormim, com quan els qui tenen icterícia ho veuen tot de color groc o quan els astres o altres cossos molt allunyats ens semblen molt més petits del que són. Perquè, al capdavall, tant si estem desperts com si dormim, no ens hem de deixar convèncer mai sinó per l'evidència de la raó. I cal remarcar que dic de la raó, i no de la imaginació ni dels sentits. Així, encara que vegem molt clarament I el Sol; no hem de jutjar per això que no tingui sinó la grandària amb què el veiem; i molt bé podem imaginar distintament un cap de lleó empeltat al cos d'una cabra, sense que calgui concloure per això que hi hagi al món cap quimera; perquè la raó no ens diu pas que allò que veiem o imaginem així sigui veritat, però sí que ens diu que totes les nostres idees o nocions han de tenir algun fonament de veritat, ja que no és possible que Déu, que és totalment perfecte i veritable, les hagi posades en nosaltres sense aquest fonament. I, per tal com els nostres raonaments no són mai tan evidents ni tan complets durant el somni com durant la vigília, encara que de vegades les nostres imaginacions siguin aleshores tan vives i nítides o més, la raó ens diu també que, com que els nostres pensaments no poden ser tots vertaders perquè nosaltres no som totalment perfectes, allò que aquests tenen de veritat ha de trobar-se infal·liblement més aviat en els que tenim estant desperts que no pas en els nostres somnis.

Descartes, Discurs del mètode, part IV. (ed. 62, pàgs. 130-1).

[tornar a dalt]