David Hume > esquema general

Hume és un pensador empirista. Que sigui un pensador empirista vol dir que considera que el coneixement ha de fonamentar-se en l'experiència.

Recordeu la taula introduïda al respecte de Descartes:

Altres pensadors empiristes són, doncs, Locke, Hobbes i Berkeley. En realitat Hume és un empirista tardà: la seva vida discorre per complet durant el segle XVIII.

Punts de l'exposició a classe:

1. Observacions generals sobre l'empirisme
2. Principis empiristes. Idees i associacions d'idees
3. Qüestions de fet i relacions d'idees
4. El problema de la inducció
5. La metafísica: jo, món i Déu
6. L'ètica


1. Observacions generals sobre l'empirisme

En realitat el leitmotiv de l'empirisme és ben simple: no podem conèixer res que no provingui de l'experiència.

Dues observacions:

- el leitmotiv anterior vol dir no només que l'experiència és una condició suficient per a la generació de coneixment (si un pensament deriva de l'experiència, aleshores ja és coneixement), sinó també que és una condició necessària (res que no derivi de l'experiència no pot ser coneixement;

- el principi empirista no comporta comprometre's amb que allò que sabem, el contingut dels nostres pensaments, es correspongui en tal i com el món és. En realitat aquest pas, del pensament al món (el pas per al qual Descartes necessitava un Déu garant de la fiablilitat en determinades condicions dels sentits), no el donen els empiristes. Així, el coneixement ho serà del pensament, no del món extern. Gràficament, el coneixement no és de la taula 1 que veiem, sinó del pensament de la taula 2 que construïm a partir de veure la taula 1.




Val la pena notar que si la taula 1 no existís i 2 fos conseqüència, per exemple, d'una mena d'al·lucinació permanent, la tesi empirista es mantindria: seguim coneixent 2. Veurem ben aviat com al pensament reflectit a 2 Hume l'anomena 'idea'.


[tornar a dalt]


2. Principis empiristes (Hume)

Ben simplificadament:

1. Principì empirista: tot coneixement prové de l'experiència.

2. Principi d'immanència: a la ment només hi ha impressions i idees.

3. Principi de còpia: les idees són còpies de les impressions.

Això no obstant, i per bé que a la ment hi ha només impressions i idees, podem relacionar-les per mitjà de la imaginació i construir pensaments generals ('ser taula') i associar idees entre sí postulant connexions que, de fet, no deriven de l'experiència (com ara la noció de causalitat). Aquests pensaments constitueixen associacions d'idees i no poden ser coneixement (no provenen de l'experiència).

Així:

(a ) rebo la impressió que hi ha una taula al davant meu (conec la impressió que provoca en mi l'objecte extern [si la impressió hagués estat causada per algun altre procés no natural (estímuls no naturals del cervell, etc.) el contingut de la impressió transmesa sensorialment seria el mateix i, per tant, la impressió seria també la mateixa];

(b) si més endavant recordo aquesta impressió, el que estaré fent és pensar en una idea (còpia d'una impressió);

(c) qualsevol pensament que no pugui vincular amb una impressió no pot constituir coneixement. L'associació d'idees (el que Descartes anomenaria 'idees factícies') no constitueix coneixement. Tampoc no podem parlar d'idees innates (les idees són còpia d'impressions).

[tornar a dalt]



3. Qüestions de fet i relacions d'idees

Expressem el nostre pensament en forma de proposicions. És important distingir el pensament en una taula verda de la proposició 'La taula és verda', o el pensament en un objecte que cau de la proposició 'L'objecte cau'.

Les proposicions són enunciats que poden ser vertaders o falsos. D'aquesta mena d'enunciats Hume en distingeix de dos tipus: qüestions de fet i relacions d'idees.

Les qüestions de fet són enunciats la negació dels quals no comporta cap contradicció. Una altra manera d'aproximar-s'hi és observar com el que descriuen són fets captats per l'experiència; o que el que descriuen podria no haver estat el cas. Així, 'La pissarra és verda' és una qüestió de fet perquè no és contradictori pensar 'La pissarra no és verda' (podria haver estat negra). La majoria (però no tots) d'enunciats que emprem quan parlem del món són qüestions de fet.

Les relacions d'ideees (no confondre amb les associacions d'idees) són enunciats la negació dels quals sí comporta contradicció. Una altra manera d'aproximar-s'hi és observar com el que descriuen són fets que no es capten per mitjà de l'experiència, o que el que descriuen no podria no haver estat el cas. Així, donats els axiomes de la matemàtica, 'Dos més tres fan cinc' és un enunciat que ñes una relació d'idees (és contradictori, donats els axiomes matemàtics, dir 'Dos més tres no són cinc'). Tots els enunciats matemàtics (però no només els matemàtics) són relacions d'idees.

Ha de resultar clar que el coneixement només pot ser-ho de les qüestions de fet. Les relacions d'idees són proposicions que poden resultar molt útils, fins i tot per a la vida quotidiana, però en cap cas poden constituir coneixement.


[tornar a dalt]



4. El problema de la inducció

Les qüestions de fet, això és, els enunciats la negació dels quals no és contradictòria, són els únics que poden constituir part del nostre coneixement. Ara bé, entre els enunciats que són qüestions de fet cal distingir entre els que es refereixen al passat, els que es refereixen al present i els que es refereixen al futur.

Per exemple:

(a) Ahir va sortir el sol (es va fer de dia).
(b) Avui (ara) surt el sol (es va fer de dia).
(c) Demà sortirà el sol (es va fer de dia).

És clar que dels dos primers en podem tenir experiència, però del tercer, de (c), no, almenys no fins demà. D'acord amb el principi empirista (c) no pot constituir part del nostre coneixement.

Això no obstant, és clar que pensar (c) és una manera natural de pensar. En realitat pensem que (c) és vertader per inducció: si n casos hem tingut una experiència d'un fet, esperem que en la situació n+1 es reprodueixi el mateix fet. Ara bé, això podria perfetcament no ser el cas (recordem l'exemple del gall dindi inductivista, convençut (assenyadament) que si un dia li havien dut menjar, i un altre, i un altre, l'endemà també li durien menjar... fins que l'endemà li tallen el coll. És clar que la inducció ens permet fer prediccions molt útils per al futur, però estrictament parlant no pot ser coneixement (i una bona prova és que de vegades la predicció no es compleix).

Observem també com els enunciats generals de les ciències, les lleis, no només inclouen fets passats i presents, sinó també futurs. Així, la llei de gravitació universal no només vol descriure el que ha succeït en el passat i succeeix en el present amb els objectes, sinó que pretén que els fets que descriu es donin també en el futur. No podria ser d'altra manera, perquè les lleis físiques es constitueixen de manera inductiva. I és precisament per aquesta raó, perquè es constitueixen de manera inductiva, que les lleis no podran per a un empirista constituir objecte del coneixement (si bé són útils, etc.).

El que comporta el problema de la inducció és, en definitiva, la crítica a la causalitat: en una correlació causal tenim una impressió de dos fets, A i B, i en determinades circumstàncies si es donen sistemàticament de manera correlacionada en l'espai i el temps el temps postulem una connexió entre tots dos i diem que l'un casua l'altre: A causa B.

Ara bé. per bé que tenim una impressió del primer fenomen i una altra del darrer, no hi ha cap impressió que correspongui a la correlació causal entre tots dos. Així, si dues boles de billar xoquen tendim a pensar que que la segona es mogui és causat per l'impacte de la primera (perquè li transmet una energia); però no tenim cap impressió de l'energia ni de la connexió causal, en últim terme són associacions d'idees i, com a tals, no poden constituir part del nostre coneixement.

Pensem en el següent: una bola A xoca amb una bola B i la desplaça.

Explicació 1: la bola A ha transmès una energia a la bola B, la qual cosa ha determinat de manera causal que B es desplaci.

Explicació 2: el professor de física, que pensa molt, té poders telequinèsics, i ha deciti moure els objectes de tot el món (és molt capaç) de manera tal que sembli que hi ha una correlació entre ells (però en realitat la correlació no hi és, és ell qui els mou.

D'acord que la primera explicació sembla més plausible; però què la fa preferible, d'acord amb el principi empirista, a la segona?

Una raó diferent per pensar que no podem conèixer per mitjà de l'¡experiència cap correlació causal és que la primera vegada que observem un fet som incapaços de predir què succeirà a continuació (de la mera observació, per primera vegada, del foc un nen no pot preveure que es cremarà).

[tornar a dalt]


5. La metafísica: jo, món i Déu

La metafísica ens parla de quina mena d'entitats (o substàncies) existeixen. Des de Descartes, la discussió se centra en el jo (la ment), el món (el món físic) i Déu.

Hume no nega que cap d'aquestes tres entitats existeixin, però sí que puguin ser objecte del coneixement, això és, que es pugui conèixer cap substància.

Al respecte de Déu, i per bé que és possible creure-hi (Hume hi creia, per bé que era considerat per alguns com ateu), no en tenim cap idea (la noció de Déu no deriva de cap impressió).

Del que s'ha dit més amunt (entre altres indrets, a 1, representat també en el dibuix), el nostre coneixement és d'impressions que romanen en el nostre pensament, no del món extern, sigui aquest el que sigui. Podri amolt bé no correspondre's el nostre coneixement amb tal i com és el món sense que el nostre coneixement es vegés, d'acord amb Hume, alterat. Coneixem les imrpessions provocades en nosaltres pel món, però no el món mateix.

La qüestió del jo resulta més feixuga. La idea de Hume és la següent: per bé que tenim pensaments, no tenim cap impressió del substrat, per dir-ho així, dels nostres pensaments. Hume entén el jo com allò que dóna unitat als pensaments, però constata que no en tenim cap impressió, de manera que no pot constituir part del coneixement. Si hi hagués alguna cosa percebible com ara el jo, diu, hauríem de ser capaços de reconèixer la impressió que provoca en nosaltres.

És interessant pensar en experiments mentals sobre la memòria: si jo oblidés tot el que ara sé (també qui sóc, qui és la meva família, etc.), ¿pensaria que seguia sent jo? Si hi hagués una impressió que que correspongués a aquest 'jo' és clar que sí, però no hi és.

jo1
jo2

Convé insistir en el que s'apuntava: Hume no nega l'existència d'aquestes entitats (ni l'afirma, és clar). Només diu que, si existeixen, no són cognoscibles.

[tornar a dalt]


6. L'ètica

Nocions com ara 'bé' i 'mal' és clar que no deriven de l'experiència, de manera que és clar que l'ètica no pot constituir part del nostre coneixement. L'ètica, d'acord amb Hume, es regeix per la passió o el sentiment. La seva ètica és emotivista.

Hume denuncia el que considera és la fal·làcia naturalista: passar d'enunciats que descriuen el món, i que poden ser qüestions de fet vertaderes o falses, a enunciats imperatius que ens diuen què hem de fer (aquest és, diu, el pas que fan tots els sistemes ètics que pretenen ser objecte del coneixement). Així, del fet que matar provoca dolor (i conflictes, etc.), que és un fet del món que es pot descriure per mitjà d'una oració enunciativa, no se'n segueix que no haguem de matar (que és una oració imperativa).

És clar, n favor de Hume, que 'bé' i 'mal' (i expressions afins) no deriven de l'experiència; però és clar també que tenim una disposició a actuar d'una manera i no d'una altra: per exemple tenim una disposició a no robar, a no enganyar a la nostra parella, a no matar, etc. El que Hume vol, un cop descartat que cap sistema ètic pugui constituir part del nostre coneixement, és explicar com s'origina aquesta disposició a fer determinades accions i evitar-ne d'altres.

D'acord amb Hume, determinades accions resulten útils (per exemple no matar en general és útil: no provoca dolor, la gent viu més tranquil·la, no es genera inquietud social, etc.). És el reconeixement de la utilitat de l'acció el que desperta en nosaltres el sentiment d'aprovació de l'acció (o, a la inversa, el reconeixement de la no utilitat de l'acció desperta en nosaltres el sentiment de desaprovació). La seva ètica és també, doncs, utilitarista.

No hem de confondre una ètica utilitarista amb una ètica egoista: allò que és més útil és allò que té més utilitat per a més persones. La utilitat, doncs, en algun sentit es mesura i decantem la nostra aprovació pel costat de la balança on la utilitat té més pes.

[tornar a dalt]