René Descartes > esquema general
Primera cosa important: Desartes és un pensador racionalista que inaugura la etapa moderna del pensament.
Que sigui racionalista vol dir que considera que el coneixement ha de fonamentar-se en la raó.
Que inauguri l'etapa moderna del pensament vol dir que cal ubicar-lo com a fruit de la resolució del Renaixement. Dit d'una altra manera: si no hagués tingut lloc l'humanisme ni s'hagués produït una revolució en l'àmbit de les ciències, molt probablement no hauria sorgit el pensament Descartes.
Val la pena tenir en compte el següent esquema pel que fa al pensament dels segles XVII i XVIII:
Punts de l'exposició a classe:
1. Les raons del mètode
2. Metafísica: el jo, Déu i el món
3. Coneixement
4. Antropologia
5. La física
1. Les raons del mètode
Trobareu les raons adduïdes per Descartes per a la necessitat de disposar d'un mètode a la Part I del Discurs del mètode.
Òbviament, el model que té en ment Descartes és el model de les ciències empíriques: el mètode inductiu sostingut per Francis Bacon primer, i més precisament el mètode hipotètico-deductiu introduït per Galileu. Les ciències han experimentat un impressionat avenç un cop s'han aconseguit deslliurar de la tradició i, basant-se en un mètode, avançar per si mateixes. Així, el propòsit de Descartes és fer el mateix amb la filosofia: proposar un mètode tal que, basant-se en ell, la filosofia pugui deslliurar-se de la tradició i avançar per si mateixa.
És impossible pensar en els avenços científics i en la proposta de Desacrtes sense tenir en compte l'humanisme i el renaixement. en definitiva, sense tenir en compte el final del model medieval i l'inici d'una nova etapa. No és gratuïta l'afirmació que, en filosofia, és Descartes qui inaugura el pensament modern.
El mètode que proposa Descartes introdueix un dubte hiperbòlic, un escepticisme extrem. La idea és ben simple: no acceptar com a coneixement res que sigui dubtable, encara que el dubte sigui estrafolari.
Les regles del mètode són quatre:
1. Regla de l'evidència: no acceptar com a coneixement res que no sigui evident (això és, que no sigui clar [inqüestionable] i distint [perfectament separat dels altres pensaments].
2. Regla de l'anàlisi: separar pensaments compostos fins a reduir-los als més bàsics, els quals s'haurà de determinar si són o no evidnets (regla 1).
3. Regla de síntesi: després de l'anàlisi, agrupar els pensaments que s'hagin revelat com a evidents.
4. Regla d'enumeració: revisar contínuament els processos que intervenen en el mètode. A part de la pròpa revisió per corregir errors, part de la la idea és evitar el dogmatisme anterior: qualsevol coneixement ha de poder sotmetre's una i altra vegada a l'anàlisi de la raó.
[tornar a dalt]
2. Metafísica: el jo, Déu i el món
El dubte condueix a Descartes a no acceptar com a coneixement inqüestionable cap del coneixment adquirit per mitjà de l'experiència, ni tampoc cap del coneixement que se segueix de la raó, com ara el matemàtic.
El coneixement que deriva de l'experiència (aquí al davant tinc un teclat, hi ha una finestra i és de fusta, etc.) pot estar equivocat perquè els sentits em poden enganyar. En realitat, si alguna vegada m'ha enganyat, ¿per què no em poden seguir enganyant ara? La situació que es descriu a la pel·lícula dels gernamns Wachowski Matrix, on la ment viu experiències que no es corresponen amb la realitat, és una bona expressió del dubte hiperbòlic que introdueix Desacartes.
El coneixement que deriva de la raó podria, en principi (després es veurà per què no), ser també equivocat si, per exemple, existís un geni maligne (un dimoniet) que fes que ens enganyéssim a l'hora a l'hora de fer operacions mentals (càlculs matemàtics, etc.).
EL JO
En qualsevol cas, cap d'aquests dubtes no afecta a la següent veritat: penso, per tant existeixo. Fins i tot si m'equivoco sóc una cosa que pensa (i que existeix). És important adonar-se'n que no està Descartes dient que existeixo com a cosa material, sinó de moment com a cosa merament pensant, com a substància pensant.
En realitat aquesta veritat, penso per tant existeixo, és la primera veritat a la qual arriba Descartes amb l'aplicació del seu mètode. I és a partir d'aquesta veritat que en derivarà les altres.
DÉU
Si analitzo els meus pensaments, me n'adono que alguns no poden provenir de mi, en particular les idees de perfecció i d'infinitud. Això condueix a Descartes a sostenir que hi ha un ésser perfecte i infinit (altrament no tindria jo aquestes idees en mi). Aquest ésser perfecte i infinit és Déu. Aquest argument per provar que Déu existeix és prou anàleg a l'argument ontològic de sant Anselm, vist també a classe.
EL MÓN
Si Déu existeix i és perfecte, no pot permetre que els sentits sempre m'enganyin, de manera que allò que conec de manera reiterada i regular a través de l'experiència (com ara els objectes que tinc al davant, que jo tinc un cos, etc.) ha de ser veritat. El món extern existeix.
En conseqüència, la metafísica contempla l'existència de tres tipus d'entitats:
1. el jo pensant (substància [finita] pensant): la primera entitat a la qual arriba;
2. Déu (substància infinita): la segona substància de la qual en demostra l'esistència;
3. el món extern (substància [finita] extensa(: el món material, del qual l'extensió n'és l'atribut més objectiu.
Val la pena observar com la substància més important és Déu (és la substància infinita), però com el procés argumentatiu s'inicia en el jo: només després d'haver provat (per evident) l'existència del jo podrem provar que Déu existeix, i només aleshores, amb Déu com a garant, que el món extern també existeix.
3. Coneixement
Del que s'ha dit, resulta evident que el criteri per a determinar què és i què no és coneixement per a Descartes és la raó, de manera que es tracta d'un pensador racionalista.
El punt de partida de la seva teoria és analitzar els seus pensaments amb l'ajut d'un mètode que l'ajudi a determinar quins d'aquests pensaments són coneixement i quins no ho són. Els pensaments en qüestió no són sinó idees. I qui té pensaments és el jo, la substància pensant.
Descartes distingeix tres tipus de pensaments o idees: adventícies, factícies i innates.
Les idees adventícies són aquelles que provenen de l'experiència, com ara la idea d'arbre, de rinoceront, etc. Aquestes idees no les podem considerar sense més com a coneixement, perquè l'experiència és enganyosa. En realitat no podrem admetre aquestes idees com a coneixement fins que no haguem provat que Déu existeix i que és garant de la fiabilitat en alguns casos dels nostres sentits.
Les idees factícies són aquelles que combinen idees ádventícies: per exemple un arbre amb banyes de rinoceront en comptes de branques. Aquestes idees no ens poden aportar en cap cas coneixement.
Les idees innates són aquelles que no deriven de l'experiència, com ara, per a Descartes, la idea de perfecció i la d'infinitud, que li permeten provar l'existència de Déu.
Així, és de l'anàlisi de les idees, dels pensaments, que construeix Descartes la seva metafísica.
4. Antropologia
Descrtes és un pensador dualista: l'ésser humà està compost per cos (substància extensa) i pensament (substància pensant). El pensament l'assimila en la seva teoria amb l'ànima.
Pel que fa al cos, la seva idea és completament mecanicista (els animals són màquines).
Pel que fa a l'ànima (o pensament), és allò més obvi, allò a què primer s'arriba (penso, per tant existeixo, sóc una cosa que pensa).
Posats a donar primacia al cos o al pensament, convé observar:
- primer és el pensament, perquè és allò que és coneix de manera més immediata;
- totes dues substàncies estan separades l'una de l'altra. En realitat això últim planteja problemes al propi Desacartes (i també als filòsofs d'avui dia): si és el cas que cos i pensament són dues substàncies diferents, ¿com explicar la relació entre totes dues substàncies?
Ara bé, que totes dues substàncies són, realment, diferents, li resulta a Descartes evident almenys per dues raons:
a) pot dubtar de l'existència de l'una (del cos); però no pas de l'altra (l'ànima o ment);
b) pot pensar en una substància com a infinitament divisible (si l'atribut bàsic del cos és l'extensió, pot pensar en el cos com quelcom infinitament divisible); però en l'altra substància no hi pot pensar com a divisible en absolut (la ment o ànima no es divisible, forma una unitat).
5. Física
La física cartesiana és deductivista. Això és, independentment de l'experiència, dedueix de la raó els principis que considera regeixen la naturalesa.
Algunes conseqüències del fet que la matèria sigui, abans que tot, extensió, són:
- no existeix el buit (no és concebible espai sense extensió i, si té extensió, ja és matèria [substància extensa]);
- no hi ha àtoms, això és, partícules indivisibles, perquè tota extensió és divisible;
- no hi ha forces de les quals no se'n pugui tenir una percepció clara i distinta (no hi ha qualitats secundàries (color, etc.), pes, força de la gravetat, etc.).
Principi general: Déu és la primera causa del moviment i conserva sempe la mateixa quantitat de moviment en el món.
Lleis de la naturalesa (obtingudes deductivament a partir del principi general anterior):
1. cada cosa roman en l'estat en què es troba si res no la canvia; [permanència]
2. tot cos que es mou tendeix a continuar el seu moviment en línia recta; [moviment rectilini]
3. si un cos que es mou troba a un altre de més fort, no perd res del seu moviment; i si en troba un de més feble que pugui ser mogut per ell, perd tant moviment com en transmet. [conservació del moviment]