Revistes
Ramàs nº1
Ramàs nº2
Ramàs nº3
Ramàs nº4

Ramàs nº2
INTRODUCCIÓ

El Montsià és la comarca més meridional de Catalunya; la seva extensió és de 708,73 km2., i actualment està formada per dotze municipis: Alcanar, Amposta, Freginals, La Galera, Godall, Mas de Barberans, Masdenverge, Sant Carles de la Ràpita, Sant Jaume d'Enveja, Santa Bàrbara, la Sénia i Ulldecona.

La comarca presenta una configuració morfològica molt diversificada: el riu Sénia delimita el Montsià pel Sud i a la vegada és el límit de Catalunya amb el País Valencià; al nord, el riu Ebre separa la comarca de la veïna, el Baix Ebre, i desemboca al Mediterrani formant un gran Delta, que influeix de manera decisiva en la caracterització del territori. El sector més occidental és ocupat pels Ports de Beseit, elevat massís muntanyós que forma part de les darreres estribacions de la cadena pre-litoral catalana. Finalment, a l'interior de la comarca, els isolats relleus de les serres de Godall i del Montsià, alineades paral·lelament al litoral configuren les planes de la Sénia i la Galera i la vall d'Ulldecona, amplis espais que han facilitat la instal·lació humana i l'extensió dels conreus.

La seva complexa configuració geogràfica ha fet que aquestes contrades, segons Pierre Vilar, representen el límits naturals més ben definits del Principat, al mateix temps que ocasionen notables dificultats de comunicació amb la resta de Catalunya. Tot plegat ha provocat que el Montsià, com també les altres comarques de l'Ebre català, s'hagi caracteritzat per un notable aïllament respecte a la resta del territori del Principat, del qual no ha començat a sortir fins a èpoques molt modernes.

El del Montsià ha estat un desenvolupament pràcticament autòcton, de base quasi exclusivament agrària fins a la dècada dels seixanta i que ha estat afavorit per la diversitat del territori: la muntanya, la plana, el riu i el Delta han configurat un variat paisatge agrícola, l'evolució del qual intentarem sintetitzar al llarg del present treball.

1.- EL PAISATGE AGRÍCOLA TRADICIONAL

La comarca presenta unes característiques climàtiques totalment mediterrànies, amb un parell de notes discordants degudes a l'altitud i a l'aigua; en el primer cas trobem els Ports, i en el segon al Delta.

La varietat física de la comarca del Montsià fa distingir, des d'un punt de vista agrícola, tres zones principals:

    - Zona de muntanya.

    - Zona de garriga

    - Zona deltaica
 
 

1.1.- La muntanya

La zona de muntanya representa una bona part de la superfície total de la comarca. Dues formacions la configuren, tal com esmentàvem: la serralada litoral i els Ports de Beseit.

 La primera formació està compresa entre Amposta-Masdenverge al nord i Alcanar-Ulldecona al sud. La seva altura màxima és de 762 metres, i per tant no gaire important, però el fet de partir del nivell del mar li dona una configuració especial.

El poblament humà ha estat sempre molt escàs i els antics masos disseminats resten actualment abandonats. Els aprofitaments tradicionals :carbó, llenya i calç han desaparegut i només la ramaderia lliure a base de bous i cabres segueix subsistint per la serralada, encara que amb un sistema d'explotació primitiu que causarà la seva erradicació en un termini no massa llarg de temps.

Els Ports, amb altures de 1.400 metres i un accidentat relleu ofereixen una gran varietat paisatgística; els tradicionals aprofitaments de llenyes i carbons també hi han desaparegut, així com els ramaders; l'únic aprofitament actual és el forestal: pinedes de pi blanc entre els 400 i els 700 metres, i pinassa i pi rojal fins a les parts més altes en son la seva base. Alzinars, rouredes, fagedes i altres espècies, han quedat reduïdes a molt poca cosa.
 
 

1.2.- La garriga

A la zona de garriga, que comprèn les planes centrals de la comarca, es dona, naturalment, l'agricultura mediterrània de secà: oliveres, garrofers, vinya i els cereals per al consum familiar.

Els oliverars de la comarca del Montsià, d'implantació segurament ibera, afavorits pels romans i multiplicats pels àrabs, experimentaren un gran impuls el segle XVIII, quan tota l'agricultura catalana visqué un creixement important. Ha estat el conreu més característic durant molts segles, i li ha donat a la comarca el seu caràcter de terra olivarera amb poca vinya. L'expansió d'aquesta darrera tingué un moment important durant l'ocupació templera. Encara fins fa pocs anys l'àrea vitícola del Montsià coincidia exactament amb l'àrea d'influència de la Comanda d'Ulldecona (Freginals, la Galera, Godall i la mateixa Ulldecona) .Els vins comarcals han estat, però, un producte secundari destinats sobretot al consum local i amb poca repercussió comercial. Amb tot, a Ulldecona, Masdenverge, Freginals, la Galera, etc., la vinya tingué força importància, especialment a Ulldecona, que produïa vins negres d'alta qualitat, bé que més recentment hi predominava el blanc.

Les poques terres de regadiu que hi havien a la zona de garriga coincidien amb la conca del riu Sénia, que travessant els municipis de la mateixa Sénia, Ulldecona i Alcanar, proporcionava una estreta franja de terres regades per mitjà de sínies i petites canalitzacions, que eren molt apreciades. Les seves hortes plantejaren nombrosos conflictes per l'aprofitament de l'aigua, donat que l'escàs cabdal del riu i el seu caràcter sovint estacional, provocava disputes sobre les extraccions que corresponien a cada municipi. A més del seu aprofitament agrícola, l'aigua era emprada per als molins i les fàbriques, abundants a les tres poblacions.

Així, encara que escassa, la conca del riu Sénia originà el predomini demogràfic d'Ulldecona, Alcanar i la Sénia, que a mitjan segle XIX encara representaven més del 55% de la població del Montsià. El redreçament econòmic dels darrers de cennis del segle XVIII també afectà els espais semi-deserts de les planes interiors de la comarca: la revaloració d'aquestes terres obligava a fer-ne un aprofitament més directe; així, a l'expansió dels conreus, sobretot d'oliveres, s'afegí la constitució de nous municipis: Santa Bárbara, Freginals, Masdenverge, amb el comú denominador de provenir tots ells de la concentració del poblament dispers de la zona.

Durant tot el segle XIX va continuar, encara que més lentament el creixement dels pobles del secà, fins al 1910, aproximadament, quan s'inicia l'expansió dels pobles del litoral gràcies als nous conreus de regadiu que actuaren de pol d'atracció de la població; els pobles del litoral superarien aviat amb es creix els municipis que vivien de l'agricultura tradicional.

1.3.- El Delta

La desforestació i els fenòmens erosius posteriors que es donaren Ebre amunt, foren un factor bàsic en el creixement accelerat, a partir del segle XIV del delta del riu Ebre, aprofitant una somera plataforma anterior.

El clima presenta les mateixes característiques de la garriga: pluviositat sobre els 600 mm., eixut estival acusat, gelades poc freqüents encara que possibles, i la presència del vent de dalt (NW), que baixa per la vall de l'Ebre.

Les característiques de la zona, pantanosa i insalubre, varen fer que l'aprofitament humà de la zona fins a finals del segle XVIII es limitessin a la pastura, extracció de vegetals espontanis (bog, xisca, sosars), i a la caça i la pesca molt abundants, apart de l'explotació salinera de la badia.

A partir del segle XVIII, l'augment de població i la necessitat de noves terres de conreu que es donen a tot Catalunya, es manifesten aquí en els "establiments" a les illes de l'Ebre per mitjà de concessions administratives, durant tot el segle, encara que amb un ritme molt desigual, tal i com ho ha estudiat P.Vilar.

Curiosament, l'aprofitament agrícola del Delta ve provocat com a conseqüència del fracàs dels intents de donar una sortida marítima a l'Aragó, fent navegable l'Ebre inferior. A finals del segle XVIII, amb Carles III, s'inicia la construcció d'un canal de navegació entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita amb el propòsit d'evitar les barres sorrenques que formava el delta en sortir l'Ebre al mar, i que n'impedien la navegació.

El canal, però, s'aterrà i fou abandonat en començar el segle XIX. La Real Compañía de Canalización del Ebro, constituïda el 1852, construí un nou canal marítim aprofitant trams de l'anterior, i un canal d'alimentació des de Xerta (riu amunt, a la comarca del Baix Ebre) fins a Amposta, que estava acabat cap al 1.860.

L'entrada en funcionament del ferrocarril i altres aspectes socio-econòmics van fer que la idea primitiva s'abandonés per la manca completa de viabilitat econòmica que tenia la navegació per l'Ebre. La funció original per la que havien estat construïts els canals, la navegació, fou substituïda per la de regatge. Així, l'esmentada Compañía allargà el canal d'alimentació amb un traçat quasi paral·lel al riu, i construí una àmplia xarxa de sèquies i desguassos que permeté la implantació massiva del conreu de l'arròs al Delta de l'Ebre, en un termini de pocs anys.

Aquesta era la infrastructura bàsica que, sorgida del fracassat projecte de fer navegable l'Ebre inferior, va permetre el regatge de tot el Delta dret amb unes possibilitats de dotació d'aigua molt superiors a les que hauria tingut si els canals haguessin estat construïts directament per a regar les terres de la ribera. També va fer possible el predomini indiscutit de l'arròs durant més de cent anys, la transformació del paisatge agrari dels senillars i aiguamolls deltaics, als terrenys hortofruiters actuals i la conversió de la feréstega i inhospitalària zona, en una terra intensament conreada i abundantment poblada.
 
 

2.- L'EXPANSIÓ DELS CONREUS 1900-1963

Per elaborar aquest capítol ens hem basat quasi exclusivament en una de les poques monografies que existeixen sobre aquesta zona i aquest període: és el treball de Josep Iglèsies , del 1.968, el primer que oferia quantificacions raonades i explicava l'evolució general dels conreus a les comarques meridionals de Catalunya.

Iglèsies prengué les dades del 1.900 del volum dedicat a la província de Tarragona a la "Geografia General de Catalunya" dirigida per J.Carreras Candi, aparegut el 1911; molt probablement les dades que oferia, referents a la distribució agrària dels diversos termes municipals, foren facilitades pel Consejo Provincial de Agricultura de Tarragona, referides a l'any 1.900. Les xifres contenen alguns errors de transcripció o d'impremta, com fa constar Iglèsies, però no impedeixen donar una visió general de l'agricultura de l'època a la comarca del Montsià.

De la mateixa manera, les dades corresponents al 1963, li foren facilitades pels diversos municipis de la comarca, basats en moltes ocasions en els Cadastres de la zona, font que sovint no és absolutament fiable donada la tendència a unificar en una sola designació zones de conreus associats i a incloure com a actives parcel·les sense conreu (encara que plantades, com és el cas de les oliveres); finalment, sovint el Cadastre presenta desviacions importants donada la seva finalitat fiscal: el fet de basar-se en declaracions individuals fa que aquestes "s'orienten" cap a resultats fiscalment més favorables per als declarants.

Per últim hem de consignar el fet que, malgrat que la comarca del Montsià té actualment 12 municipis, un d'ells, Sant Jaume d'Enveja ha estat incorporat recentment a la circumscripció comarcal de la dreta de l'Ebre. Fins al pertanyia a la veïna comarca del Baix Ebre, com a pedania de la seva capital Tortosa. Així, no figura com a part del Montsià en cap de les fonts consultades fins a aquesta data. Per mantenir la coherència de les xifres, hem optat per no incloure'l tampoc en la darrera part del present treball, quan ja formava part de la comarca.
 
 

2.1.- Les superfícies cultivades

Les superficies cultivades a la comarca augmentaren significativament al llarg dels seixanta primers anys del segle.

Percentualment, els municipis que més ampliaren les terres de conreu foren Sant Carles de la Ràpita ( que partia de xifres molt baixes donat que el seu terme és en gran part situat al Delta), Ulldecona, Amposta i Alcanar, superant tots quatre el 50% d'augment. En termes absoluts, Ulldecona i Amposta de passen les 3.000 Ha. de creixement; Alcanar supera les 1.000 Ha.; tots els demés municipis estaven per sota de les 700 Ha. d'increment de sòl cultivat.

El menor augment percentual es donà a Mas de Barberans, amb un 10%, degut a la gran extensió de muntanya que té el seu terme municipal. A dos poblacions ja no hi havia, el 1963, pròpiament terrenys sense conrear: eren la Galera i Santa Bàrbara, que ocupaven més del 98% del seu terme municipal en conreus; Masdenverge s'atansava amb un 90%. Les tres poblacions de la plana central de la comarca, que foren afectades per la gran expansió de conreus dels segles XVIII i XIX, sobretot d'olivera, que esmentàvem en el capítol anterior.

Aquests grans augments de terres cultivades ho foren, naturalment, a costa de la superfície no conreada, terres guanyades al Delta en el cas d'Amposta i Sant Carles de la Ràpita, i a la garriga a Ulldecona i Alcanar.

Les terres de secà eren el 1900 el 85,6% del total de terres cultivades; tres municipis: Freginals, Godall i Mas de Barberans, tenien el 100% dels seus conreus de secà; la Galera i Santa Bàrbara hi ocupaven el 99,0% i quatre municipis més: Alcanar, Masdenverge, la Sénia i Ulldecona superaven el 90% de les seves dedicades a conreus de secà. Només Sant Carles de la Ràpita, amb el 70,3% i Amposta amb el 40,9%, tenien percentatges acceptables de conreus de regadiu. Ulldecona superava a Sant Carles en xifres absolutes (285 Ha. i 268 Ha., respectivament), i Alcanar i la Sénia depassaven les 100 Ha. de terres regades.

La superfície total de regadiu era de 4.113 Ha., el que signi ficava el 14,4% de les terres en cultiu. El panorama global era el d'una comarca abrumadorament de secà.

Al 1.963 la situació havia canviat notablement: el gran increment de terres cultivades que hem observat anteriorment, es repartia menys desigualment: es posaren en conreu 6.289 noves hectàrees de secà, i 4.748 de regadiu; el secà augmentava el 25,7% i el regadiu arribava a incrementar-se el 115,5%, es a dir, més que doblava la superfície de principis de segle..

La relació global el 1.963 era de 30.738 Ha. de secà i 8.861 de regadiu, el que significava sobre el total de terres cultivades el 77,6% i el 22,4%, respectivament, una proporció més equilibrada que al 1.900.

 Els pobles en que proporcionalment augmentà més el secà entre les dues dates contemplades foren Ulldecona, Godall, Freginals i Alcanar; a la resta de municipis els guanys del secà foren menys importants.

De la superficie guanyada per al conreu, la major part fou, als pobles del litoral, per al regadiu: Amposta i Sant Carles utilitzant l'aigua del riu, per mitjà dels canals i intensificant el conreu al Delta; Alcanar fent nombrosos pous; a la Sénia i sobre tot a Ulldecona, els conreus es desenvoluparen arran de la construcció del pantà d'Ulldecona (començat el 1952). Però el guany més important fou per als conreus de secà a tots els pobles de l'interior, ja que fracassaren tots els intents, hereus del segle passat, de construir un canal que regués les terres del centre de la comarca, per a endinsar-se després en les de Castelló.
 
 

2.2.- Els conreus

La producció d'oli travessà a Catalunya una època daurada des de 1890 als anys trenta del segle XX, aproximadament, i aquesta bona conjuntura es reflexa en l'expansió de l'olivera a la comarca. La Primera Guerra Mundial significà un fre a l'expansió, fins llavors creixent, dels olis espanyols en els mercats europeus, ja que hi entraren en competència altres olis vegetals molt més barats.

Això no obstant, sembla que no afectà gaire la producció de la comarca, ja que durant l'època dels anys vint hi hagué molt bones collites i el comerç prosperà molt donada la proximitat de Tortosa, un dels tres grans mercats d'oli de Catalunya, amb Reus i les Borges Blanques. Després de la guerra civil el consum d'oli d'oliva disminuí a les grans capitals. Aquesta circumstància, juntament amb els baixos preus oficials, la manca d'adobs i de tractaments eficaços contra les plagues i les gelades del 1.956, provocà l'inici dela lenta reducció de la superficie conreada d'olivers

A principis de segle sis municipis dedicaven més de la meitat dels seus camps de conreu a l'olivera: Santa Bàrbara (92%),

Mas de Barberans i la Galera (70%), Freginals (68%), Masdenverge (60%) i la Sénia (51%). Al 1963 eren vuit les poblacions que tenien més del 50% de les superficies conreades plantades d'oliveres: anaven del 96% de Mas de Barberans al 54% de Masdenverge. Entremig i en aquest ordre, hi havien la Galera, Santa Bàrbara, Ulldecona, Freginals, la Sénia i Godall.

Pel que fa al garrofer, sovint associat a l'olivera, perd en el conjunt de la comarca 233 Ha entre els dos anys contemplats. No és una minva gaire significativa, ja que en termes relatius només és del 6%, però passa de representar el 14,5% de la superficie conreada a ocupar només el 9,9%. Les variacions més notables foren les de Freginals i Santa Bàrbara, que guanyaren més de 100 Ha. cadascun; Amposta en perdé quasi 400, i Sant Carles 150. A la resta de poblacions les variacions, d'un signe i d'altre, foren inferiors al centenar d'hectàrees. El garrofer deu aquesta estabilitat a la seva fàcil adaptació als sols mediocres i als bons preus assolits pel garrofí com a primera matèria de la indústria química

La vinya fou el conreu que experimentà la reculada més forta.

En aquests seixanta anys la pèrdua fou, per al conjunt de la comarca, de la quarta part de la superficie que el 1900 s'hi dedicava, amb més de 1.000 Ha de decreixement global. Al 1900 ocupava el 15,1% de la superficie de conreu, mentre que a 1963 s'estenia només sobre el 8,2% del total treballat. Va desaparèixer, pràcticament, a la Sénia i a Mas de Barberans; Ulldecona en perdé 500 Ha (el 28%), malgrat la qual cosa continuava tenint la major superficie de vinyars de la contrada; i quantitats inferiors es perderen a la Galera i Alcanar; els altres pobles van tenir variacions menys significatives, excepte Santa Bàrbara, que en guanyà quasi 500 i Masdenverge, que en guanyà 100. Es pot apreciar doncs, un desplaçament de la vinya des de l'interior cap al centre de la comarca.

La disminució de la terra de sembrar del secà (que inclou el guaret) fou molt petita, apenes 100 Ha, que significaven el 3% per al conjunt de la comarca. Però tenint en compte l'augment total de la superficie cultivada, la pèrdua esdevé més important, donat que al 1900 era terra de sembradura el 10,7% del total treballat, i al 1963 només el 7,5%. Per municipis els guanys absoluts més importants foren per a Ulldecona, la Sénia i Santa Bàrbara; les pèrdues més grans es donaren a Mas de Barberans, Amposta i Godall; per a la resta de municipis els canvis són menys considerables.

Al 1.963, l'arròs ocupava a Amposta 5.400 Ha., el 62,3% dels cultius del seu terme, i que representava el 89,4% de tota la terra d'arròs de la comarca. La resta hi era a Sant Carles, amb 640 Ha (41,2% del total conreat local), i el 10,6% restant de l'arròs de tota la comarca.

 Una vegada revisats els diferents apartats, podem concloure, a modus de resum, que a la comarca del Montsià es donà entre 1900 i 1963, un significatiu augment de la superficie conreada tant en el secà, les planes interiors, com en el regadiu, al Delta i la conca del riu Sénia. Aquests increments de terres cultivades es repartien entre l'olivera i l'arròs en primer lloc, i els fruiters i l'horta després, mentre que disminuïen els conreus de garrofers i de vinya, desplaçant-se aquest darrer des de l'interior al centre de la comarca. Globalment, apunta a una més intensiva explotació del sòl agrícola i a una modernització en el tipus de conreus: a les terres més fèrtils s'introdueixen els conreus més rentables de fruiters i hortalisses, mentre que les terres menys afavorides: el secà absolut del centre de la comarca, i les terres humides del delta es dediquen intensivament als únics conreus adequats: oliveres i arròs respectivament.

3.- CANVIS AGRICOLES I APARICIO DE NOUS CONREUS

La dècada dels anys 63-73 fou un període molt dinàmic de canvi en l'agricultura de la comarca del Montsià. Es produí una important modernització dels sistemes tradicionals de conreu tant a la garriga com al Delta, al secà com al regadiu. L'expansió dels regadius, l'aparició de nous conreus, la generalització dels tractaments fito-sanitaris i adobs, la mecanització agrària i canvis en les tècniques de cultiu, sobre tot en l'arròs, foren els trets més importants. Tot seguit els estudiarem en el seu reflex sobre l'evolució dels conreus.

Per elaborar aquest capítol ens hem basat en diferents referències bibliogràfiques: la coneguda obra de Seró i Maymó sobre les transformacions al Delta de l'Ebre, i el volum monogràfic que la Caixa d'estalvis de Catalunya dedicà a la comarca del Montsià . A més hem tingut oportunitat de consultar dos treballs universitaris de gran entitat sobre l'agricultura catalana el primer, i sobre la d'aquestes comarques el segon , que ens han permès d'extraure les xifres de superficies de conreus per analitzar-ne l'evolució. Han estat dues aportacions bàsiques la línia general de les quals i les principals conclusions intentem sintetitzar en aquest capítol.
 
 

3.1.- La superficie cultivada. Utilització.

Si al 1.963 al Montsià es trobaven en cultiu 39.599 Ha., al 1.973 la xifra havia augmentat fins a les 40.594, un increment de 1.000 Ha en nobres absoluts, i de 1,6% sobre el total de la superficie comarcal. Els canvis més importants es donaren a Alcanar, Amposta i Mas de Barberans, que augmentaren 500, 400 i 300 Ha., respectivament els seus conreus. Inversament, Ulldecona deixa de conrear aproximadament unes 500 Ha..

A les demés poblacions els canvis foren menys significatius.

La distribució entre terres de secà i de regadiu també sofrí alteracions en aquesta dècada. El secà perdé 1.500 Ha en benefici del regadiu, que s'afegien a les noves terres de conreu guanyades pràcticament en la seva majoria per a ser regades.

El regadiu, en total augmentà 2.562 Ha., el que deixava el balanç global de la comarca en 71,9% de secà i 28,1% regat.

Les poblacions que més s'en beneficiaren d'aquest progrés del regadiu foren Alcanar, amb més de 1.000 Ha., Amposta amb 1.200 i Ulldecona amb 250. Les demés poblacions, majoritàriament de secà enregistraren mínimes diferències entre les dates contemplades, destacant però els guanys de Masdenverge (38 Ha.) i de la Sénia (20 Ha).

3.2.- Els conreus de la garriga

Els canvis en aquest sector foren notables, però la seva significació és més qualitativa que quantitativa. Repassarem cadascun dels conreus:

L'olivera mostra pocs canvis en les superficies ocupades: passa de 20.359 Ha. el 1963, a 20.235 el 1.973. S'emportava del 70 al 80% de la superficie municipal conreable a llocs com La Galera, Mas de Barberans, la Sénia, municipis bona part del terme dels quals és situat dins les vessants orientals o occidentals muntanyoses que envolten la comarca, i on no hi havia una clara opció de transformació en altres conreus: l'olivera n'era l'única alternativa si no es volia deixar la terra erma. Així la superficie d'olivera augmentà molta la Sénia (quasi 1000 Ha) i Mas de Barberans (420 Ha.).

Per contra, als municipis on podia existir algun conreu alternatiu (vinya, garrofer, cereals de secà), les superficies són menors: als pobles de la plana del Montsià: Freginals, Godall, Masdenverge, santa Bàrbara i Ulldecona, les superficies de conreu oscil·laven entre el 60 i el 70% del sòl cultivable, i disminuïen lleugerament respecte al 1.963; és en aquestes poblacions on s'introdueixen els nous conreus de secà (ametllers sobre tot), en detriment de l'olivera.

A dues poblacions, Alcanar i Amposta, on en aquest periode s'ha ampliat amb força els regadius, l'olivera és el conreu que disminueix amb força, en benefici de nous conreus. A Alcanar, que al 1963 ocupava una cinquena part de la superficie de cultiu, la forta empenta de conreus innovadors deixa l'olivera en un 5% de la superficie cultivada total. Amposta també en perd al voltant de de 400 Ha., i passa del 18,6% al 13,5% del total conreat.

 El garrofer fou un conreu molt afectat per la gran gelada del 1.956 a la comarca del Montsià, donat que no es limitava als municipis costaners, sinó que també era important a alguns nuclis de l'interior. Així, desapareix a la Galera i a Mas de Barberans, on ja no es torna a plantar. Però sí es recuperà a Godall, on dobla la seva extensió del 1.963, passant de 220 a 457 Ha., i augmenta també a Ulldecona (100 Ha.) i a Freginals (50 Ha.). Baixa lleugerament a Amposta (40Ha) i més accentuat a Alcanar (200 Ha), on constituïa el conreu majoritari, passant del 48,2% al 36,2% del total conreat.

La vinya a la comarca no tenia una importància menyspreable, donat que representava al 1963 el 8,2% dels conreus. Al 1973 presenta pràcticament la mateixa extensió, sobre les 3.300 Ha, però es circumscriu encara més l'àrea vitícola que ja es perfilava la dècada anterior a l'interior del Montsià. Així perd lleugeres quantitats a les zones altes i al litoral, on era un conreu residual, i augmenta a les planes de Santa Bàrbara i Freginals, on supera àmpliament el 20% dels conreus. Malgrat això, continua sent un conreu sense massa viabilitat econòmica per la manca de competitivitat amb altres zones zones productores, molt especialitzades, i per la estabilitat dels preus del vi en aquests anys.

Els cereals i altres herbacis de secà són el conreu que baixa més a tots els municipis, passant de 2.978 Ha. (7,5% dels conreus comarcals) a només 691 Ha., que eren ara el 1,7% de la terra cultivada. El seu caràcter residual per al consum domèstic (cavalleries, forratges) els fa pràcticament desaparèixer.

Els fruiters de secà , que s'introdueixen amb força en aquesta dècada, sense tenir un caire tan innovador com el que poguessin adquirir els conreus de regadiu, reflecteixen la preocupació per introduir conreus més productius. La seva implantació indica també un cert intent d'afrontar la crisi palpable durant els anys 50 i 60 del secà tradicional. L'augment entre els 60 i els 70, important més qualitativa que quantitativament, denota una certa dinàmica del sector.

L'ametller és el més destacat, a causa de les bones perspectives de l'ametlla durant els anys 60. És apreciable a Godall i Santa Bàrbara, i menys a la Sénia i Ulldecona, on va substituir la vinya i els cereals de secà. Al 1.073 s'arribava a les 1.024 Ha. plantades en el conjunt de la comarca, que representaven el 2,5% del total de conreus.

EL REGADIU experimenta una tendència molt positiva però desigualment repartida geogràficament, i també als conreus que s'en varen veure més afavorits, com esmentàvem a l'apartat anterior.

Sobresurt un conreu, els cítrics, a Alcanar, on ocupa entre el 80 i el 90% de les noves terres de regadiu, i amb 1.382 Ha representa el 34,8% dels conreus locals. En aquest període és quan es configura la especialització agrícola del municipi, l'únic de la garriga amb un dinamisme agrari apreciable, per afinitat segurament amb el País Valencià, al qual limita el seu terme municipal. Extensions més reduïdes de cítrics es troben també a Amposta i Masdenverge.

Els fruiters de regadiu es troben en l'època de la seva màxima expansió, en municipis com Alcanar, Ulldecona i Masdenverge, però la seva importància és molt menor que la dels cítrics. Al 1.973 són 570 Ha., en el conjunt de la comarca, que representaven el 1,4% dels conreus comarcals.

Els altres conreus de regadiu disminueixen aquesta dècada per a donar pas al creixement de conreus com l'horta o els llenyosos de regadiu, el creixement dels quals es pot haver beneficiat tant de la mateixa ampliació de la superficie regada, com pels canvis produïts en aquesta.

AL FINAL DEL PERÍODE a la zona de la garriga, la situació podria resumir-se així:

- Una certa baixa dels cultius tradicionals que, no obstant això, mantenien una situació de domini absolut, sobretot l'olivera.

- Un creixement força apreciable dels fruiters de secà, ametllers bàsicament, que introdueixen un cert factor dinàmic a certs municipis.

- Progrés considerable, però localitzat en pocs nuclis, dels cultius de regadiu, especialment els cítrics, que fa variar de manera notable, aprofondint-les, les diferències entre els distints municipis.

El conjunt de canvis descrits a l'agricultura de garriga del Montsià en aquesta dècada, no altera gaire la típica dinàmica agrícola d'una àrea clarament de secà i amb limitades possibilitats de canvi. Alcanar, amb una dinàmica notable en seria l'excepció, desmarcant-se clarament dels altres nuclis.

 3.3.- La dinàmica dels conreus al Delta

És a la zona del Delta, a la ribera com s'el denomina correntment, on es produeixen els canvis de conreus més destacats de la comarca. Seró i Maymó han estudiat profundament aquestes transformacions, centrades en el nostre cas en el municipi d'Amposta, i en molta menor mesura a Sant Carles de la Ràpita.

El conreu de l'arròs pergué gairebé 1.700 Ha., passant de les 6.040 del 1.963 a les 4.342 Ha del 1.973; això suposava baixar del 15,3% al 10,7% del total de conreus comarcals.

Aquesta disminució de les superficies dedicades a l'arròs fou guanyada per cultius diversificats de regadiu: horta, cereals, farratges, etc., amb més intensitat a les terres altes del Delta, les úniques adequades per a aquestes transformacions de conreus. Aquest és el motiu de que es centressin quasi exclusivament al municipi d'Amposta, els agricultors del qual posseeixen o treballen aquesta zona, mentre que els agricultors de Sant Carles, ocupant les terres baixes, es veieren impossibilitats de realitzar transformacions en els conreus.

Aquest procés es donà paral·lelament a ambdós marges del Delta: al marge dret -el que ens ocupa- es donà una major transformació en favor dels conreus hortícoles que al marge esquerre, que pertany administrativament a la comarca del Baix Ebre, i on la diversificació fou més gran.

Els canvis en el conreu foren en funció de la distinta adaptabilitat dels sòls per rebre nous cultius: S'assajaren varietats desprès desestimades, com el cotó o la soja. El principal problema dels nous cultius fou la salinitat: les parts altes, Amposta i les vores del riu, amb menys problemes d'aquest tipus, van adaptar-se ràpidament a les noves espècies. A la part baixa, després de provar 2 o 3 collites tenien que tornarà l'arròs per que en augmentar la salinitat baixaren els rendiments dels nous conreus introduïts. Segons Seró i Maymó, l'any 1.965 fou el de màxima contracció de la superficie arrossera en favor d'altres cultius, produint-se una progressiva tornada a l'arròs en els anys següents

Les raons de la davallada de l'arròs, segons els mateixos autors, foren donades per la mateixa evolució del monoconreu arrosser. A principis dels anys 60 l'arròs presentava un conjunt de problemes de difícil solució:

- Baix preu, estabilitzat després d'uns anys.

- Evolució creixent dels costos, per la nombrosa mà d'obra que requeria.

- Sensible reducció de la demanda, en variar les tendències en el consum dels productes alimentaris.

Per tant, era un cultiu molt poc productiu, que acumulava grans excedents en haver augmentat la producció a Espanya quan es produí una gran expansió a les maresmes del Guadalquivir, zona amb avantatges comparatius més importants que les zones tradicionals del País Valencià i el Delta de l'Ebre. Al Montsià, el canvi de conreus es decantà majoritàriament capa les hortalisses : carxofes, enciams, escaroles, melons, "bajoques", tomàquet, etc., i en menor mesura cap als cereals i els farratges, en els primers anys de la dècada.

Al 1.973, el nombre d'hectàrees d'horta al municipi d'Amposta arribava a les 1.300, que amb les 2.400 d'altres conreus de regadiu, igualaven les 3.700 Ha que ocupava l'arròs. Havia passat de ser pràcticament un monocultiu a ocupar el 40,8% del municipi.

Ja durant aquests anys de màxima expansió de nous cultius, es començaren a presentar greus problemes d'adaptació, apart de l'esmentat de la salinitat, derivats de qüestions tals com les deficiències de l'estructura comercial, la manca de tradició ramadera a la zona, i les tampoc excessivament bones condicions per alguns cultius cerealístics i farratgers (el vent, per exemple).

D'altra banda, i el que resultà més important a la cap i a la fi, és en el transcurs d'aquest període quan la pèssima condició en que es trobava l'arròs començà a canviar. Els motius foren diversos:

- Assegurança d'uns preus mínims, assegurats per l'Estat.

- Avenços en la mecanització del conreu, i canvis en les tècniques tradicionals: s'inicià la "sembra directa" de l' arròs, que abaratia molt els costos de mà d'obra.

- Certes millores en la productivitat per l'extensió de l'ús d'herbicides selectius., etc.

Tot plegat, s'iniciava el procés que acabaria conduint a una nova superioritat del conreu de l'arròs sobre altres espècies, procés, però, que no es palesà de manera evident fins a la dècada posterior.
 
 

4.- ELS INICIS DE LA MODERNITZACIÓ

La dècada dels anys 70 ofereix una menor dinàmica de canvis en els conreus agrícoles que el període anterior, malgrat que aquests seran, segurament, més significatius. Apareixen els primers indicis de modernització en l'agricultura de la comarca, començant en els conreus de regadiu i en els nous de secà: mecanització amb tractors i motoculturs al secà i introducció massiva de sembradores, segadores i trilladores a l'arròs; progressiva generalització dels adobs, tractaments fitosanitaris, herbicides selectius, etc., etc. Els conreus tradicionals de secà, per contra, son els que reben una menor atenció per part dels agricultors, malgrat que continuen sent els de més extensió de la comarca.

4.1.- Les superficies de conreu

Entre el 1.973 i el 1981, la superficie dels conreus de la comarca baixa de 40.594 Ha a 39.362, passant del 62,1% al 60,2% del total de la superficie del Montsià. Per municipis, baixen Alcanar (1.112 Ha menys: 28% de descens), Mas de Barberans ( -426 Ha: - 10,2%) i Ulldecona ( -192 Ha : -2,2%), mentre que augmentaven Amposta ( 433 Ha: 4,7%), i la Sénia ( 92 Ha: 2,9%), mantenint-se en els mateixos nivells a les demés poblacions.

L'evolució dels conreus en aquests municipis entre aquestes dates ens donarà l'explicació dels canvis en les superficies ocupades.

Les superficies de regadiu augmenten 1.227 Ha, de 11.423 Ha a 12.650 Ha, seguint l'expansió continuada que es dona a la comarca durant tot el segle. Passa de representar el 28,1% a ser el 32,1% del total cultivat, increment important, i que ve causat tant per la pròpia expansió del regadiu com per la baixa de la superficie total en conreu.

Això significa un descens de les terres cultivades de secà de les 29.171 Ha de l'any 73, a les 26.172 Ha del 81; és a dir, una pèrdua de 2.459 Ha que deixen l'índex comarcal del secà en el 67,9%.

Les expansions en el regadiu continuen concentrant-se a Alcanar (110 Ha), Amposta (547 Ha) i a Ulldecona (454 Ha), nuclis amb facilitats per al regatge com hem anat veient al llarg del treball. S'enregistren meritoris esforços per regar cada any més terres a les zones de secà de l'interior de la comarca, com ara a la Galera (+ 35 Ha), Godall (+ 23 Ha), Masdenverge (+ 9 Ha) i Santa Bàrbara (+ 54 Ha), que permetin d'introduir nous conreus que complementen els tradicionals, majoritaris en aquestes zones. L'esforç però, és enorme, a base d'obrir pous, construir canalitzacions i transformar (anivellant i despedregant) les terres seques de la garriga en terrenys aptes per a nous conreus; suposa ademés quantioses inversions.

 4.2.- Els conreus de secà

S'observa durant aquesta dècada un progressiu decreixement dels conreus tradicionals: oliveres, garrofers i vinya, que perden respectivament 1.000, 1.200 i 900 hectàrees; només una tercera part de les quals, aproximadament, es transforma en altres conreus: 3.100 Ha de menys als tradicionals i 912 d'augment als nous. S'aprofiten i es transformen les terres millors, deixant la resta sense treballar.

Aquest és el cas, per exemple, del garrofer , que baixa 1.239 Ha al conjunt de la comarca, localitzant-se el descens concentrat a Alcanar, on baixa 1.141 Ha, superficie que no es compensa amb els augments de 84 Ha en el cítrics i de 120 Ha en les hortalisses que s'enregistren en aquesta població. S'explica així el descens del total de terres conreades que esmentàvem a l'apartat anterior.

El mateix succeeix en el cas de l'olivera a Mas de Barberans: les 425 ha menys de conreu d'olivera expliquen les 427 de pèrdua en la superficie total conreada local; desapareixen també la vinya (6 Ha) i els altres conreus de secà (9 Ha), que compensen l'augment de 2 Ha de conreus de regadiu i els 12 de fruiters de secà.

El procés és general a la comarca: baixen els conreus tradi cionals i creixen molt menys els nous conreus de secà: fruiters i cereals, que només aprofiten les millors terres de cada localitat, abandonant-se el conreu de les superficies menys afavorides i zones marginals.

La vinya desapareix a Alcanar i Mas de Barberans, sent infe-rior a les 10 Ha a Amposta, Sant Carles i la Sénia. A la zona central de la comarca es manté amb pèrdues lleugeres a Freginals, Godall i Masdenverge; més accentuades a la Galera i Ulldecona (entre 165 i 185 Ha menys), sent molt important el descens a Santa Bàrbara, on es perden 408 Ha.

És en aquesta població on s'observa una dinàmica més accelerada de entre les de secà: Durant aquesta dècada converteix en regadiu 54 noves hectàrees, que ocupa sobre tot en cítrics -(+ 48ha), i també en horta ( + 10 ha), mentre que arrenca les 12 ha de fruiters de regadiu que tenia el 1.973, segurament després de comprovar la seva manca de viabilitat econòmica.

Quant al secà en aquesta població, ocupa les 519 Ha que ha deixat d'oliveres i vinya, en fruiters de secà: ametllers i presseguers, que augmenten 340 Ha., i altres conreus 94 Ha.

Ulldecona per la seva banda, continua centrant-se en l'ampliació de les terres de regadiu que li permetia la construcció del pantà que porta el seu nom a finals de la dècada dels 50. Així, hi guanya 454 noves hectàrees que inverteix en fruiters de regadiu (57 Ha), hortalisses ( 32 Ha) i altres (365 Ha).

Amb tot, el panorama del secà de la comarca continua presentant un clar predomini dels cultius tradicionals: olivera (71,9%), garrofer (10,1%) i vinya (8,8%), representen el 90,8% del total dels conreus del secà, deixant només el 9,2% als nous conreus introduïts amb esforç a 2.627 Ha.

4.3.- Els conreus de regadiu

Quant als cultius de regadiu, es presenta una situació semblant: absolut predomini d'un conreu, l'arròs en aquest cas, sobre els demés conreus regats. Són 5.245 Ha. i el 41,5% del regadiu; segueixen en importància l'horta, que ocupava 2.809 Ha ( i el 22,2%); l'epígraf "altres conreus" (18,3%), que reuneix la resta dels cereals, tubercles i conreus farratgers i industrials; segueixen els cítrics amb 1.720 Ha i el 13,6% del sector, i amb molta menys importància els fruiters de regadiu que s'estenen sobre 500 ha (4%).

En el transcurs d'aquesta dècada es confirmava el que s'havia apuntat el 1.973: increment de l'arròs sobre les hortalisses i altres conreus de regadiu que li havien guanyat terreny la dècada anterior. La progressiva mecanització del conreu de l'arròs, substituint les tècniques tradicionals, que va fer disminuir els importants costos de mà d'obra anteriors, juntament amb les millors perspectives comercials, i afegint-se a l'escassa viabilitat d'alternatives com la producció farratgera i de conreus industrials, van fer que augmentés la superfície dedicada a l'arròs en 900 Ha, entre 1.973 i 1.981.

Les hortalisses però, continuaren la seva expansió, prenent, com l'arròs, terres de les demès produccions i procedents de les ampliacions de regadius. Entre les dues dates contemplades l'horta passà de 1.700 a 2.800 Ha, el que significava un crei-xement del 63,4%. S'estengué no només al Delta (+641 Ha a Amposta i +200 Ha a Sant Carles), sinó també a totes les poblacions de la comarca excepte Freginals, que continuà sense tenir-ne ni una sola hectàrea; així augmenten els conreus d'horta en 120 ha a Alcanar, únic nucli fora del Delta on era significativa; + 65 Ha a la Sénia, + 32 Ha a Ulldecona, + 15 Ha a la Galera, + 10 a Santa Bàrbara i + 5 Ha a Masdenverge i Godall, mantenint-se les 8 Ha de Mas de Barberans.

 Malgrat això, l'horta era un sector amb moltes dificultats en la seva comercialització atesa la manca d'indústries transfor-madores a la zona, el que obligava a una rapidíssima comercia-lització, que perjudicava els preus; a aquest problema s'afegia la inexistència d'uns preus de garantia per part de l'Administració per als diferents productes de l'horta.

Els cítrics continuaren el seu lent procés expansiu, guanyant gairebé 200 noves hectàrees; la producció es concentrava a Alcanar, on aquests anys no augmentà la superficie que se li dedicava ( apenes + 84 ha); cresqué a Amposta i a Santa Bàrbara (+ 18 i + 48 ha respectivament). A Masdenverge i Ulldecona es mantenien les superficies, entre les 35 ha del primer nucli i les 9-10 del segon. S'introdueix a la Galera i a Godall, amb extensions molt reduïdes ( 8 i 13 Ha. respect.)

Els fruiters de regadiu : maçanera, perera, etc., en canvi, veuen disminuir lleugerament la seva escassa implantació, donat que desapareixen a Santa Bàrbara, baixen a Alcanar (-100 ha) i es mantenen a Amposta, Masdenverge i la Sénia entre les 10 i les 50 ha. Augmenten només al nucli on tenien més importància, Ulldecona, on passen de 269 a 326 Ha, concentrant així el 65% d'aquests tipus de conreus a la comarca.

5.- LES TRANFORMACIONS ESTRUCTURALS

A la dècada dels anys 80 s'han donat les transformacions més importants que mai havia conegut l'agricultura a la comarca del Montsià. El signe d'aquests canvis només podrà apreciar-se amb uns quants anys de perspectiva. A principis del 92 no sembla que resulten positius per al habitants de la comarca, malgrat que en el conjunt de l'agricultura i l'economia catalanes resulten una operació de sanejament d'estructures retardades que, per altra banda, potser fora necessari.

Les dades sobre superficies que oferim en aquest darrer capítol han estat extretes d'un Atlas del Montsià publicat recentment a la comarca i les recollia en un apèndix documental sense elaborar. El treball sobre les dades, doncs, i el contin-gut i les conclusions del capítol son enterament responsabilitat de l'autor del present treball.

Hem hagut de recórrer a una font tant poc usual donat que ni la Generalitat de Catalunya, a través del DARP, ni els diferents Serveis d'Extensió Agrària municipals, ni tan sols l'Institut d'Estadística de Catalunya disposava de dates més recents. Hem confirmat personalment, però, la procedència i la fiabilitat de les dades que oferim.

S'ha desestimat, en canvi, oferir la informació continguda en l'avanç de dades del Cens Agrari del 1.989, per les grans dissimilituds que presentava amb les recollides al DARP, i que pensem no representen fidelment, ni molt menys, l'estat real dels conreus a la comarca. La finalitat fiscal, entre d'altres del Cens Agrari fa que les declaracions individuals sobre el que està elaborat no siguin del tot correctes. Així ho raonàvem també en el segon capítol del nostre treball.

5.1.- Les terres ocupades i la progressió del regadiu

Les superficies de conreu a la comarca del Montsià es mantenen pràcticament estabilitzades entre les 39.000 i les 40.000 Ha., i el 60% de la superficie total comarcal. Constitueix aquest index un dels més elevats de Catalunya, que correspon a una comarca intensament cultivada. Les xifres de terres conreades enregistraren una lleugera alça fins a la meitat de la dècada i un progressiu descens en els darrers anys, quedant el 1988 lleugerament per sota del nivell del principi del període.

Les variacions municipals entre 1.979 i 1.988 són mínimes, destacant només 130 Ha. d'augment a Alcanar i descensos de 100 Ha a Godall i de 130 a la Sénia.

En canvi, continuava variant la proporció secà-regadiu , amb increments progressius del segon en detriment del primer, encara que no amb la intensitat necessària per fer perdre a la comarca el seu caràcter de terra de secà dominant. Efectivament, la propoció secà-regadiu al 1.979 era 69,6% i 30,4%; al 1.981 evolucionava fins al 67,9% i 32,1%; per arribar al 1988 amb 62,1% i 37,9%, respectivament. El guany absolut del regadiu entre el 79 i el 88 fou de 2.877 Ha, que representava un creixement del 24% entre les dues dates considerades. Creixement del regadiu, doncs, espectacular.

I el que és més important: es repartia entre tots els municipis de la comarca; s'introdueix amb força a poblacions que no comptaven ni amb una sola hectàrea de regadiu; així succeeix a Freginals ( + 378 Ha), i a Godall (+ 87 Ha); s'expansiona a les zones de l'interior de la comarca on tenia una presència testimonial: a la Galera es passen de 7 a 215 Ha regades (es multiplica per 30), a Santa Bàrbara de 53 a 517 Ha (multiplicant-se per 10), i es duplica a Masdenverge en passar de 135 a 282 Ha. de conreus de regadiu.

En totes aquestes poblacions l'expansió de les superficies regades ha estat possible a través de la perforació de pous i de l'extracció de l'aigua amb motors. Això ens indica:

- la gran importància dels cabdal subterranis d'aigua de la comarca, insuficientment estudiats per l'Administració, i

- les considerables inversions que han realitzats els agricultors per portar a cap aquesta important transformació de conreus.

I ha augmentat també el regadiu als municipis amb facilitats per al reg: Alcanar (també regat amb pous) arriba al 77% de regadiu sobre el total conreat municipal, invertint la proporció que tenia el 1.963( 75% de secà i 25% de regadiu), incrementant la xifra del 1979 amb 474 noves hectàrees i un creixement del 25% sobre aquesta última data. Amposta té 196 Ha més i Sant Carles només en creix 31 Ha. Aquesta darrera població es troba amb que el seu terme municipal està ocupat, en una gran part, per la majoria de les terres no cultivables del Delta dret: salines, platges, maresmes, basses, etc., i que constitueix un obstacle insalvable per a augmentar significativament el sòl conreable al municipi.

L'increment més espectacular es dona a Ulldecona, on gràcies a les aigües del pantà, la superficie regada passa de 735 a 1.677 Ha, incrementant el regadiu del seu terme del 8,8% el 1.979 al 20,1% del 1.988. Són 942 Ha de nous regadius, que representen un creixement des del 1.979 del 128%.

El detriment de les terres de secà és de 3.086 Ha, la major part de les quals han estat transformades en regadius, i una petita part han estat abandonades, com passa a Masdenverge, la Galera, Santa Bàrbara i la Sénia, encara que amb quantitats sempre inferiors a les 50 Ha.

5.2. - El secà transformat

Si la tendència observada fins ara ha estat d'un progressiu descens dels conreus de secà tradicionals, en aquests darrers anys, la davallada ha estat espectacular: De 1.981 a 1.988 l'olivera perd 1.720 Ha; el garrofer 825 Ha i la vinya pràcticament desapareix de la comarca amb un descens de 2.161 Ha, quedant-se amb només 200 Ha i el 0,5% del total conreat, com un cultiu testimonial. El primer canvi esfereïdor.

Però no és l'únic: Aquests conreus tradicionals de secà el 1988 no arribaven al 50% de la superficie conreada comarcal, quan el 1981 eren el 61,6%. ELS CONREUS TRADICIONALS DE SECA HAN PERDUT LA SEVA HEGEMONIA ABSOLUTA, mantinguda durant centenars i centenars d'anys en aquestes contrades.

Però continuen mantenint el caràcter dominant dins al secà: 19.543 Ha enfront de les 2.609 Ha dels fruiters de secà, que augmenten en aquest període als voltants de 1.000 a tota la comarca entre els anys 1.981 i 1.988.

I encara més qüestions novedoses en aquest sector: De les quasi 5.000 Ha perdudes als conreus tradicionals, només unes 1.000 Ha han anat a parar als conreus innovadors de secà. La resta s'han transformat en regadius o han estat abandonades, deixades sense cultivar.

Però ens plantegem ara un nou dubte: terres abandonades, sense cultivar, o terres sense declarar oficialment? I aquesta pregunta ens la fem per que, per una part s'ha de fer constar la importància dels esforços i incentius realitzats per l'Admi-nistració (Generalitat de Catalunya especialment) en aquests darrers anys per impulsar la modernització de l'estructura agrícola de Catalunya, amb especial incidència sobre les comarques més retardades, com ho estava el Montsià, a través de la modernització dels conreus, mecanització, serveis tècnics als agricultors, subvencions per a la substitució de conreus, creació de centres de recerca (IRTA...), etc..

Però d'altra banda l'augment importantíssim del control i la pressió fiscal sobre els ciutadans que s'ha produït en la darrera dècada a l'estat espanyol, pot haver provocat un "abandonament simbòlic" d'aquests conreus, declarant-los com a "terres no ocupades" quan simplement es deixen de treballar regularment com feien anteriorment. La manca de rentabilitat d'aquest tipus de conreus hauria afavorit enormement el procès.

D'aquesta manera, si l'esmentat supòsit fos real, en lloc d'una "modernització" de l'estructura agrícola de la comarca, ens podríem trobar amb l'existència de grans extensions de conreus semi-abandonats (per que no consta enlloc que els arbres o els ceps hagin estat arrencats), i per tant descuidats i amb rendiments mínims. El seu manteniment per part dels pagesos s'explicaria per que no li haurien de dedicar més atenció que la recollida dels fruits que espontàniament poguessin oferir i no precisarien de noves inversions al mateix temps que s'en deslliurarien de la càrrega fiscal, sempre en augment que suportaven. La pervivència d'aquestes extensions i en aquestes condicions, suposaria un veritable impediment a la transformació autèntica de l'agricultura de secà de la comarca. Aquesta és una qüestió que en els propers anys es dilucidarà amb tota certesa.

5.3.- La incertesa en el regadiu

Els conreus de regadiu, que experimentaren una modernització parcial en les dècades anteriors, mostren als anys 80 menys variacions que les espectaculars que hem observat al secà.

S'afiança i augmenta la superficie dedicada a l'arròs al Delta, que passa de 5.245 Ha el 1.981 a 6.432 Ha el 1.988 ( amb + 1.200 Ha., que representa un increment del 26,6%), en detriment de tota la resta de conreus al Delta: hortalisses en primer lloc, resta de cereals, conreus industrials i farratgers i altres.

Els cítrics continuen augmentant: de 1.720 a 2.279 Ha., entre les dates contemplades: 559 Ha d'increment, que suposen un creixement del 32,5%. Però ja no s'expansionen a Alcanar, que manté la seva superficie estabilitzada, sinó a les poblacions de l'interior que han expandit recentment els seus regadius, especialment a Santa Bàrbara (+200 Ha), a Ulldecona (+120 Ha) i en quantitats inferiors a Masdenverge, Godall i la Galera.

Municipis com Freginals, Mas de Barberans o la Sénia, per les seves condicions geogràfiques i climàtiques (l'altura del terme, les gelades hivernals), no poden accedir a aquest conreu.

Apareixen per primera vegada 91 Ha de vivers, localitzats a Alcanar sobretot (86 Ha) i a Amposta (5 Ha); l'introducció d'aquest nou tipus de sistema de conreu pot representar a Alcanar el factor innovador en la seva agricultura, innovació de la que aquesta població ha estat sempre capdavantera a la comarca.

6- A MODUS D'EPÍLEG..

A modus d'epíleg voldria fer constar el pessimisme amb que viuen els pagesos de la comarca les seves expectatives de futur. I tenen sobrades raons per a sentir-les així.

Per un costat, caldrà esperar per veure quins seran els resultats de l'evolució dels nous conreus, de secà, en especial.

L'escassa o nula rentabilitat dels conreus tradicionals i les grans inversions que han suposat la posada en funcionament dels fruiters de secà i la transformació de grans extensions en regadius han descapitalitzat el món de l'agricultura de secà, sense tenir assegurat en cap moment els resultats futurs. La davallada espectacular dels preus de les terres tampoc els garanteix seguretat en cas de haver de vendre-les per fer front a necessitats perentòries.

Pel que fa als conreus de regadiu, els cítrics són els únics juntament amb els vivers, que mantenen encara un nivell acceptable de rentabilitat, malgrat que precisen treballs intensius que disparen els costos. Però les elevades inversions que requereixen fan pensar que s'ha arribat al màxim de la seva expansió, com succeeix ja a Alcanar des de fa anys.

Dels conreus del Delta, tots son actualment residuals fora de l'arròs i de l'horta. Aquesta es troba amb les infranquejables barreres de la inestabilitat en els rendiments de les principals collites, i de la necessitat de ràpida comercialització dels productes, que es tradueix en preus baixos i irregulars.

Aquests factors, juntament amb una forta elevació dels costos per la ma d'obra que requereix, fan que l'horta sigui un tipus de conreu cada any més inviable.

Quant a l'arròs, en expansió fins fa pocs anys degut a la manca d'alternatives vàlides, es troba actualment en una greu situació; si per una part es reduïren substancialment els costos en alliberar-se de la ma d'obra que suposà la seva completa mecanització, i s'arribà a una productivitat estable i regular de les collites, amb preus lleugerament en alça, en els darrers anys la situació ha canviat completament. Els costos s'han tornat a disparar com a conseqüència de la necessitat de llogar costoses i sofisticades maquinàries per a realitzar tot tipus de treballs: tractors, oruges, collitadores, helicòpters i avionetes (per als tractaments aeris), canyons làser per al nivellament dels terrenys... Els productes fitosanitaris, els adobs, herbicides, plaguicides... Tot sofreix increments anuals de preu entre el 5 i el 8%. I el preu de l'arròs ha estat estancat 5 o 6 temporades entorn de les 45 pts/kg., d'arròs clofolla, per pujar sifgnificativament, però les dues darreres temporades. Però s'accentua el gravíssim problema de "l'arròs salvatge" si hi afegim qüestions generals com poden ser l'elevat creixement de la pressió fiscal, o els problemes que genera i generarà les inadequades condicions per a l'incorporació de l'agricultura espanyola al Mercat Comú.....

Els més pessimistes, o potser son els més realistes, afirmen que en els 15 propers anys s'haurà abandonat completament el conreu de l'arròs, al menys amb el tipus d'estructura agrària actual, caracteritzada per la petita dimensió de la majoria de les parcel·les i l'elevada edat mitjana dels agricultors arrossers. I no es veuen alternatives dins del sector agrari.

Les transformacions de l'estructura agrària que ha patit la comarca del Montsià produiran, molt possiblement, un augment significatiu de la dimensió de les parcel·les, una reducció dràstica de les superfícies totals conreades i de la població activa ocupada en el sector primari, al llarg de la dècada dels anys 90, procés ja iniciat en l'actualitat.


[tornar a l'índex de publicacions]