Revistes
Ramàs nº1
Ramàs nº2
Ramàs nº3
Ramàs nº4
 

Ramàs nº1

Capítol I.

Era una nit calorosa del mes d'agost de l'any 1956 quan al petit poblat de Larckson, situat al nord d'Àustria, aprofitant que tothom estava gaudint de la festa del poble, Pierre s'acostà tímidament a aquella noia que li agradava tant des de feia 10 anys. Un cop al seu costat, i després d'enraonar una estona, li va preguntar si voldria sortir amb ell; i la resposta de la noia va ser "sí".

A l'endemà sortiren tots dos cap al bosc de Ranclond, i al cap d'una estona van arribar a una clariana. Aquesta clariana estava amagada dintre el bosc, i era bastant difícil de trobar, a partir d'aquí la vegetació es feia molt espessa, i, estant els dos estirats a terra mirant cap al cel, es sentiren uns sorolls estranys al darrera, quan es van girar van veure un os molt gran que els amenaçava. L'ós es llençà sobre la dona, apartant Pierre d'una manotada a la cara, i li clavà una queixalada al coll i la matà. Després dels intents desesperats per part de l'home d'aturar aquell animal, aquest s'emportà la dona, bosc endins fent inútils els esforços de l'home.

Pierre decidí fer una casa allí i quedar-se a viure, ja que aquell indret estava bastant amagat. Però enfurismat pel que havia passat, anà a la ciutat i va escriure una carta a l'alcalde, on deia que si mai algú anava a l'indret on havia passat el fet, o entrava a la casa que ell havia fet, s'hauria de quedar, però si sortia sense que ell hi estés d'acord, cauria sobre ell una maledicció, però com allò estava molt amagat, la gent no hi anava i poc a poc es va anar oblidant.

L'indret fou anomenat a partir d'aquell dia "Clariana de Pierre".
 
 

Capítol II. (38 anys més tard).

Eren les set del matí del dia deu de juny quan sonava el maleït despertador, encara que aquella setmana no era tan maleït, ja que els tres estudiants que compartien aquell pis acabaven les classes aquell mateix dia. En Ferran va fer que callés el despertador donant-li, com cada matí, un fort cop de puny a l'interruptor on deia "Stop", i seguidament enfilà el camí cap a la dutxa quan va veure que en Xavi estava afaitant-se, Xavi era un noi de 20 anys, estudiava segon de medecina, media un metre i noranta centímetres, i era ros amb els ulls blaus. Es llevava cada dia a un quart de sis i feia un poc de gimnàstica, ja que li agradava molt tenir un cos atlètic. Quan Ferran se li ficà al darrera li donà un cop a l'espatlla i va dir:

-Bon dia i visca el Barça!.

-Bon dia!. Va contestar en Xavi, tirant-li aigua a la cara.

En Ferran tenia vint-i-dos anys, media un metre i vuitanta-cinc centímetres, estudiava quart d'informàtica i li agradaven molt els ordinadors, però la seva gran passió, tal com ho indicava el seu pijama, el seu xandall i els seus pantalons esportius "Kappa", era el futbol, i per damunt de tot, el Barça.

Quan estaven els dos dintre la cambra de bany comentant la jugada, s'obrí la porta ràpidament fent moure l'aire i donant un cop a la paret, i aparegué un noi de dos metres i cinc centímetres, i unes mides corporals grandíssimes, era Igor, un noi de vint-i-un anys, de pares polacs, havia viscut a Polònia fins als catorze anys, i havia practicat la boxa a l'escola, on no havia perdut mai ni un combat.

Un cop vestits s'assegueren a esmorzar, mentre esmorzaven miraven la tele, com era habitual estaven emetent publicitat, i després de sortir aquell home anunciant les galetes que regulen el nivell del colesterol, anunciaren un fabulós viatge a un poblet anomenat Larckson, situat al nord d'Àustria. L'agència de viatges "Cadox S.A.", que patrocinava el viatge, oferia l'oportunitat de passar nou dies amb l'anada i la tornada amb avió. Anaven a un hotel, situat al bell mig del poble, oferien el passar allí alguna nit i anar d'excursió a un alberg on estarien la resta dels dies. No s'ho van pensar dues vegades i apuntaren l'adreça de l'agència. Aquella mateixa tarda hi anaren i preguntaren el preu, els demanaren dues-centes mil pessetes, i un màxim de sis persones. I ells, un poc preocupats pel preu, anaren cap a casa. De camí es trobaren amb tres amigues, Montse, Sandra i Cristina, totes tres eren bastant altes, la Montse era rossa, i la Sandra i la Cristina morenes, ells les invitaren a sopar amb l'intenció de què les acompanyessin al viatge.

Quan estaven sopant començaren a parlar del viatge, i van convèncer a les tres noies per a què anessin amb ells, així ells s'ho passarien millor i no els sortiria tan car; en Ferran afegí que si estava la Montse (que segons ells era la més maca de les tres) no trobaria tant a faltar la família.

Passats dos dies confirmaren el viatge per a sis persones i els comunicaren que sortirien el dia vint-i-set de juny i tornarien el dia cinc de juliol.

A l'endemà marxaren cadascú cap al seu poble, i van quedar que tornarien al pis el dia vint-i-sis.
 
 

Capítol III.

Arribat el dia vint-i-sis tots feren feren cap al pis amb caixes plenes de menjar i beguda, veient allò, era evident que no passarien fam, i també anaven bastant carregats de diners, ja que tots havien anat a veure les seves tietes, i quan aquestes es distreien un moment ells obrien el moneder i agafaven alguns diners. Tots carregats fins a dalt, agafaren tres taxis i enfilaren el camí de l'aeroport.

Cap a les tres de la tarda arribaren a l'aeroport i allí s'adonaren que el seu avió no sortia fins les set, i passaren aquelles quatre hores contant acudits i explicant els seus pronòstics per al viatge, encara que com era diumenge, Ferran va estar escoltant per la ràdio "Carrusel deportivo".

Quan el rellotge marcà les set, ja estaven tots dalt l'avió de camí cap a Viena, el viatge durà unes quatre hores i va ser bastant divertit. Quan van arribar a Viena, van estar una hora al bar de l'aeroport prenent un cafè per intentar combatre el cansament del viatge, i cap a les dotze de la nit agafaren un furgó que els havia preparat l'agència "Cadox S.A." i després d'anar dues hores per una carretera de mala mort arribaren a les dos en punt a Larckson, la primera impressió que els causà fou bastant bona. Era un poblet petit, amb carrers empinats i cases baixes, com a màxim dos pisos, de teulades negres acabades amb punta i de pendent molt pronunciada, tot el poble estava il·luminat amb llums de molts colors que anunciaven les properes festes del poble. Una olor bona a vegetació, acompanyada d'una mica de fred, els feia sentir que estaven en un poble de muntanya. En aquella nit freda regnava un gran silenci, únicament trencat per les cançons típiques d'aquella regió que sortien de dins d'un bar on hi havia molts homes cantant i bevent cervesa.

Els sis nois van estar buscant l'hotel durant uns vint minuts, el van trobar i s'hi van instal·lar tots en una habitació per a sis persones. Es van gitar i s'adormiren de seguida, ja que estaven cansats degut al llarg viatge.
 
 

Capítol IV.

A les sis del matí es llevà Xavi, i després de fer els seus obligatoris exercicis de gimnàstica, va baixar a recepció per veure si hi havia alguna expedició organitzada.

-Bon dia!. Li digué a un home d'uns seixanta anys que hi havia darrera el taulell.

-Hola, bon dia. Contestà l'home amb un clar accent alemany. -Voldria saber si hi ha alguna excursió organitzada per la muntanya durant aquests dies.

-Es clar, agafi un d'aquests follets.

En Xavi n'agafà un que contenia prou informació i pujà a l'habitació. Entrà allí i ja estaven tots desperts, les tres noies estaven preparant l'esmorzar. Igor estava tancat al wàter, i una lleugera olor estranya confirmava el que deuria estar fent. En Ferran estava assegut al sofà, intentant traduir l'apartat d'esports del diari, i intentant sintonitzar alguna emissora en català que parlés del Barça.

-Hola nois, he agafat aquest follet on hi ha algunes excursions que podríem fer aquests dies. Mireu, aquesta és interessant: Expedició a peu per la muntanya, sortida el dia 29, arribada el dia tres, dormint dues nits amb tenda de campanya i tres nits a un alberg. Amb guia experimentat: Francesco. I el preu entra dintre del que hem pagat per l'hotel.

Però de sobte en Ferran començà a cridar tot espantat.

-Francesco!!! però que dius? quin guia és aquest? que no ho veus? que ets boig? tros de car batejada!!! el nom és italià, ell també deu ser italià. Segur que és del Milan! Que no vas veure la final de la Copa d'Europa? No el vull, que ens durà pel mal camí.

-Vols callar, animal!. Digué la Montse sobresaltada.

-A mi em pareix bé, si no hi ha ningú en contra podríem fer aquesta excursió. Proposà la Cristina.

-Bé, qui estigui a favor que aixequi la ma. Anuncià en Xavi.

Aixecaren tots la ma menys Ferran, poc convençut per això del guia italià.

-"Ei tius!" que jo també hi vull anar. Però que encara no està fet l'esmorzar? em moro de gana. Deia l'Igor mentre arribava pujant-se els pantalons.

Finalment en Ferran hi acceptà i també aixecà la ma però renegant i parlant malament d'Itàlia i dels italians.

Eren les cinc de la tarda quan després de passar el dia visitant el poble, els sis amics arribaven a l'hotel i donaven la inscripció al mateix home que aquell matí havia parlat amb Xavi.

-El vostre guia és aquell noi d'allà, es diu Francesco. Digué aquell home.

I tot seguit digué unes paraules amb alemany i s'acostà Francesco. Francesco era un noi alt, de complexió mitjana, era italià, però dominava bastants idiomes, entre ells el català, encara que es notava un lleuger accent italià.

-Hola bona tarda, vosaltres sou el grup de catalans?

Digué Francesco amablement.

-Sí, contestaren tots a la vegada.

-Tinc entès que heu escollit l'excursió que surt demà, dia vint-i-nou, i torna el dia tres, no és així?.

-Sí, això és. Contestà Xavi.

-Doncs bé, m'han assignat la tasca de ser el vostre guia, suposo que ens entendrem bastant bé. Primer que res em presentaré, em dic Francesco, però em podeu dir Francesc, així us sentireu en un ambient més familiar.

S'anaren presentant tots un a un, però quan es presentà la Montse en Francesc se la quedà mirant uns segons com si s'hagués quedat paralitzat. Aleshores en Xavi intervingué ràpidament donant-li un cop a l'espatlla i preguntant:

-Ei tu! estigues pel que toca! A quina hora sortirem demà al matí?.

-Eh? què? sí? nosaltres, sí, eh d'això... Sortirem... A les vuit en punt esteu davant de l'hotel. Sí, això, sí, a les vuit en punt. I... ja us explicaré l'itinerari, demà al matí.

En Xavi marxà ràpidament i sortí de l'hotel. Tots es quedaren bastant parats pel seu comportament.

Però ràpidament en Ferran arribà a una conclusió.

-Ei! tu, Xavi! Que no has vist com se la mirava la Montse aquell fill de mare italiana? Aquest "tiu" segur que és del Milan, i em jugaria el que vulguis a què aquest desgraciat li fa alguna cosa.

-Calla! però què m'ha de fer? Digué la Montse.

Arribà la nit i quan es cansaren de parlar s'anaren adormint un a un.

El despertador marcava dos quarts de set quan començaren a obrir-se els ulls dels que estaven dormint, tots menys els d'Igor, que per a despertar-lo feia falta una orquestra tocant al seu costat.

Un cop aixecats, prepararen les motxilles, els sacs de dormir i començaren a desfilar per arribar al lloc on havien quedat amb Francesc.
 
 

Capítol V.

Arribaren a la porta de l'hotel a les vuit en punt i en Francesc ja hi era.

-Bé, esteu preparats? a continuació us explicaré l'itinerari: Sortirem d'aquí a cinc minuts, caminarem tot el dia i dormirem on calgui. Demà per la tarda, si tot va bé, calculo que ja haurem arribat a l'alberg. Els dies trenta, l'u i el dos podeu optar per quedar-vos a l'alberg, o fer alguna sortida curta d'unes poques hores per aquella part de la muntanya, el dia tres sortirem, el quatre arribarem, i si no ho he entès malament, el dia cinc tornareu cap a Barcelona.

-"Brravo", precisió italiana. Digué en Ferran.

Sortiren tots tal i com havien previst, i al cap de pocs minuts ja estaven en terreny muntanyós. Ara estaven envoltats de vegetació espessa, i arbres molt alts. Si el terreny era difícil caminaven alternats els nois i les noies.

El dia va ser llarg i pesat. Van arribar a una clariana quan començava a fosquejar, montaren dues tendes de campanya, i encengueren un foc al mig per fer el sopar i per espantar algun animal que els pogués fer una visita inesperada.

Mentre estaven sopant, preguntà la Montse:

-Quan ja haguéssim arribat a l'alberg, allí hi ha alguna cosa bonica per veure?

-Sí, és clar, a uns dos kilòmetres està l'anomenada "Clariana de Pierre", que crec que és un dels llocs més bonics de la muntanya. Es va per la carretera que uneix Larckson i Kapfenberg, i està a uns vint metres de la carretera, però envoltada de grans arbres, bastant amagada.

Quan començà a sortir el sol del dia trenta de juny, es despertà Francesc, agafà cuidadosament una camera de fer fotos, i en tirà dues a la Montse, que estava dormint dintre la tenda. La càmera tirava la foto i automàticament aquesta sortia per la part inferior, mirà les dues fotos, i se les ficà a la butxaca. Sortí ràpidament cap a fora i despertà a la resta de l'equip. Un cop estigueren tots desperts, continuaren fent camí cap a l'alberg.

El dia passà ràpidament, i després de caminar una llarga estona, arribaren a l'alberg a les cinc de la tarda.

L'alberg estava situat gairebé a la punta de la muntanya,

i des d'allà dalt es podia veure tota la muntanya i tota la vall.

Van entrar i a recepció els donaren les habitacions on havien de dormir. Hi havien dues habitacions individuals, que se les quedaren en Francesc i la Montse, una habitació triple, per a en Xavi, Ferran i Igor, i una de doble, per a la Sandra i la Cristina.

Eren dos quarts de nou, i havien de baixar tots a sopar. L'últim en baixar fou Igor, i aquest, abans d'arribar al menjador, veié com Francesc sortia ràpidament de l'alberg.

Arribà a la taula on estaven tots, però va creure més prudent no dir res del que havia vist, i parlar-ho més tard amb Xavi.

-Però que no baixa a sopar aquest italià? O és que ha decretat "Güelga de hambre"? Digué en Ferran.

-No ho se, jo no l'he vist. Afegí la Sandra.

-Ha dit que demà a les dotze estèssim preparats fora a recepció, que anirem a la "Clariana de Pierre", segons ell és el lloc més bonic de la muntanya. Digué la Montse.

-I quan t'ha parlat a tu en Francesc? Preguntà una mica preocupat en Xavi.

-Abans, quan jo estava sola a l'habitació, ha entrat i m'ho ha dit.

Quan van acabar de sopar pujaren tots a les habitacions, Igor buscà en Ferran i li explicà que havia vist a Francesc sortir corrent de l'alberg.

-Ho veig tot molt estrany, surt corrent, no ve a sopar, parla molt amb Montse... no ho veig clar.

-Ja t'ho vaig dir jo, jo ja ho sabia que aquest italià en faria alguna de bona; segur que és del Milan. Digué en Ferran.

I després de parlar, els tres nois anaren a les habitacions a dormir, esperant que s'aclarés tot aquest assumpte. Però en Xavi es preguntà qui li havia dit a Francesc que havien d'anar a la "Clariana de Pierre".
 
 

Capítol VI.

A les nou del matí es despertaren, i tan ràpid com van poder van baixar a esmorzar. Quan acabaren d'esmorzar estigueren per allí matant el temps esperant a que es fessin les dotze.

A les dotze arribà en Francesc. El seu comportament era normal, semblava com si el dia anterior tot hagués anat correctament.

Sortiren tots de l'alberg caminant i parlant, i al cap mitja hora arribaren a la "Clariana de Pierre". Van fer cap a una carretera que unia Larckson amb Kapfenberg. I Quan varen arribar van haver de travessar uns trenta metres de bosc, ja que la clariana estava un poc amagada. Encara que van veure que allò no era tan bonic com els havia dit Francesc.

En Ferran replicà de seguida.

-I aquest és el lloc més bonic de la muntanya? Aquests italians tenen el gust al...

-Ja està bé Ferran. Digué Xavi interrompent-lo.

La "Clariana de Pierre" estava envoltada d'arbres alts, i al mig hi havia una caseta feta de fusta.

-Hi viu algú en aquesta casa? Preguntà la Sandra.

-No, suposo que ja deu fer anys que està feta i no hi viu ningú. Contestà Francesc una mica nerviós.

-Doncs aleshores hi podríem entrar, encara hi trobaríem una mica de diners! Digué en Ferran.

-No, no hi entris. A tu de petit no t'han ensenyat a no ficar-te on no et demanen? Contestà Francesc molt nerviós i agressiu. Després d'això tots es van quedar una mica sorpresos.

Van estar en aquella clariana unes hores i després de menjar tornaren cap a l'alberg. Una mica decebuts, i en el cas dels tres nois, bastant preocupats per la insistència d'en Francesc per voler anar a la clariana, quan en realitat allò no tenia cap atractiu.

Van arribar a l'alberg, i a les nou de la nit baixaren tots a sopar. Un cop a taula, van veure que ni en Francesc ni la Montse arribaven. Quan ja començaven a impacientar-se van veure arribar a en Francesc.

-Hola, la Montse ha dit que no baixaria, que no es trobava bé i es volia gitar, i creu que demà al matí ja trobarà millor.

Després de dir això començaren a sopar i quan acabaren pujaren a les habitacions.

En Xavi estava a punt de gitar-se quan de sobte va tenir un pressentiment. No sabia perquè però no estava tranquil. Es tornà a vestir i s'acostà a l'habitació on dormia la Montse. S'adonà aleshores del perill que comportava que la única que tenia habitació individual, apart de Francesc, era la Montse.

Picà dos cops a la porta i ningú contestà, insistí però tampoc no contestà ningú. I tot esgaliat anà a la seva habitació, on dormien, apart d'ell, Ferran i Igor.

-Ei nois! la Montse ha desaparegut, he anat a veure com estava però no m'ha contestat ningú.

-Igual estava dormint. Digué Igor.

Aleshores anaren a buscar unes altres claus de la seva habitació a recepció, i, efectivament, van veure que no hi era, després van anar a l'habitació de Francesc i tampoc no hi havia ningú. Van tornar les claus a recepció dient que no havia passat res, i buscaren per tot l'alberg amunt i avall però no van trobar a ningú.

-Ja ho sabia jo que aquest italià de mala mare ens en faria una de bona. Digué Ferran tot nerviós.

Després d'això anaren a l'habitació de Sandra i Cristina, els contaren el que havia passat i Xavi digué que es tanquéssin amb clau a l'habitació i que no sortissin per a res.

Els tres nois intentaren sortir a buscar la Montse però s'adonaren que l'alberg estava tancat des de dos quarts de d'onze, per tant era segur que la Montse i en Francesc havien sortit de l'alberg sobre aquesta hora.

Es van tancar a la seva habitació i pensaren el que farien a l'endemà per intentar trobar la Montse, que segurament havia estat segrestada per Francesc.

A les sis del matí en Xavi decidí que ja era hora d'anar a buscar-la, no havia pogut dormir en tota la nit, i els nervis se'l menjaven. Despertà Igor i Francesc, i a dos quarts de set ja estaven fora de l'alberg disposats a trobar la Montse encara que haguèssin de recórrer tota la muntanya.

-Bé, on creieu que han pogut anar? Comentà en Xavi.

-És evident que estan a la "Clariana de Pierre", si no estan allí en aquests moments, han passat la nit o hi aniran al cap de poca estona. Digué en Ferran.

-Tens raó, en Francesc insistia molt dient que havíem d'anar a aquesta clariana, que segons ell era el lloc més bonic de tota la muntanya.

El primer obstacle que s'els presentà fou el de trobar el lloc exacte on estava situada la clariana. Encara que per això, tenien a tot un geni de l'orientació, Igor. Aquest els digué de seguida quin era el camí que havien de seguir, tot i que primer dubtaren una mica, acabaren fent-li cas i anaren per on ell digué.

-Veig que estàs acostumat a orientar-te pels boscos, es veu que allí dalt a Polònia no teniu altra distracció. Digué en Ferran per intentar animar una mica l'ambient.

-Esteu ben atents a tot el que passa, ja que és possible que la Montse hagi deixat caure algun objecte pel camí que ens pugui dir quina direcció han agafat. Digué Xavi tallant la conversa i sense amagar la seva preocupació.

Quan portaven caminant uns deu minuts veieren a terra un clauer amb ratlles roges i negres i una inscripció amb daurat: AC Milan.

-Ho veus com aquest desgraciat és del Milan! han passat per aquí, segur, deuen estar a la clariana aquella, afanyem-nos i trenquem-li la cara al desgraciat aquell.

En Xavi s'ajupí i recollí el clauer.

-Ja se on estan, allí a la clariana hi havia una casa, segur que ha amagat allí la Montse. Ràpid anem!

Quan portaven vint minuts de camí trobaren un anell de la Montse. Aquest detall ja era un signe evident de què havien passat per allí.

-Mireu l'anell. Digué Igor. -Ahir a la nit quan vam arribar a l'alberg el portava, doncs així segur que li ha caigut avui.

Quan arribaren a la "Clariana de Pierre" no hi trobaren ningú, i decidiren esperar-se una estona a veure si veien algú.

Aquesta clariana estava a uns 5 kilòmetres de Larckson, i a uns 15 kilòmetres d'un altre poblet anomenat Kapfenberg, i hi havia una carretera que unia tots dos pobles. Van estar quinze minuts esperant, com que no van veure moviment intentaren obrir la porta, però aquesta estava tancada amb clau. Van veure per la finestra que dintre la casa hi havia la motxilla i les ulleres del Francesc, per tant, era evident que havia de tornar.

-Bé, ha arribat el moment de separar-nos, vosaltres dos anireu a Larckson i preguntareu per Francesc, i jo aniré cap a Kapfenberg. Ja que és possible que hagin agafat aquell camí, a les nou de la nit tornarem aquí mateix, i si no tenim notícies haurem d'avisar a la policia. Anuncià Igor.

-Estàs segur que no tens por d'anar sol? Li preguntà en Ferran.

-No, crec que me'n sortiré. Contestà.

I tal com havia dit Igor, en Xavi i en Ferran marxaren cap a Larckson, i Igor enfilà el camí cap a Kapfenberg.
 
 

Capítol VII.

En Xavi i en Ferran començaren a caminar cap a Larckson, i al cap de tres quarts d'hora arribaren al poblet. Pel camí no trobaren rastre ni de la Montse ni del Francesc. El primer que se'ls va ocórrer va ser preguntar a la gent que veien, però era una mica difícil ja que no dominaven l'alemany. Anaven passant les hores i cada cop s'anaven desesperant més i més.

Es van fer les dues de la tarda i decidiren que ja era hora de menjar. Van entrar al primer restaurant que trobaren i s'assegueren en una taula al costat de la finestra. Al cap de cinc minuts una noia alta i rossa els atengué, primer que res en Xavi li ensenyà una foto de la Montse i amb senyes li preguntà si l'havia vista. La resposta de la noia fou negativa, i després d'això demanaren el dinar i començaren a menjar. Quan ja estaven acabant, en Ferran donà una puntada de peu al Xavi i l'hi indicà que mirés per la finestra, aquest hi mirà i va veure en Francesc que passava parlant amb tres homes més que no coneixien.

-Mira! és en Francesc, corre, surt, hem de seguir-lo.

Digué en Xavi.

-Sí, però no facis soroll, que en són més i no hi ha la Montse. Contestà en Ferran.

Deixaren un bitllet damunt la taula, sortiren sense fer soroll i començaren a seguir en Francesc. En aquells moments eren les quatre de la tarda. Seguiren Francesc per uns carrers molt empinats i aquest i els seus amics entraren a una casa on varen estar una bona estona.

Xavi i Ferran es ficaren a l'altra banda del carrer, des d'una posició estratègica on era impossible ser descoberts.

-Ens esperarem aquí fins que surtin, crec que no poden tardar molt. Digué Xavi.

-D'acord. Contestà Francesc.
 
 

Capítol VIII.

Mentrestant Igor es dirigia cap a Kapfenberg, anava per la vora de la carretera, encara que tenia por de ser descobert. Trigà un parell d'hores a arribar al poble, però abans d'arribar, en una casa situada a les afores, veié a dintre el rostre de la Montse, ell arrencà a córrer cap a l'altra vora de carretera i s'ajupí sota unes herbes. Intentà donar una mirada a la Montse el més tranquil·litzadora possible, i amb senyals, li intentà dir que la estaven buscant. De sobte, aparegué darrera d'ella un home amb el pèl blanc i una gran cicatriu a la cara, que l'agafà i la portà cap a dins. Al cap de vint minuts la Montse mirà per la finestra, i en veure l'Igor li ensenyà un paper on deia: "Ves a la Clariana de Pierre".

Automàticament Igor s'aixecà i arrencà a córrer cap a la clariana.
 
 

Capítol IX.

Quan el rellotge d'en Xavi tocava les sis, sortien en Francesc i els seus amics de la casa on havien entrat, pujaren dalt d'un cotxe i enfilaren el camí de la "Clariana de Pierre". No sabien amb certesa si anaven allí o no, però valia la pena arriscar-s'hi. Així que començaren a córrer per tal de guanyar el màxim temps possible.

Al cap de deu minuts arribaren al lloc, i comprovaren una notícia esperançadora, allí estava el cotxe que havien agafat Francesc i els seus amics. Ells estaven dins, ho sabien perquè havien sentit sorolls, i perquè Francesc sortí i agafà alguna cosa del cotxe. Ells estaven amagats darrera d'unes herbes, d'on era impossible que els poguessin veure i ells podien controlar perfectament la situació.

Aleshores en Xavi digué a en Ferran.

-Si tornen a sortir, ens llancem a sobre com sigui, ja que si ara pugen al cotxe i marxen, ja haurem perdut totes les opcions de trobar la Montse.

Al cap de mitja hora d'estar allà, sentiren unes passes d'una persona que corria, i uns esbufecs, era l'Igor. Li van fer senyals per tal que anés on ells estaven sense que fos vist. Ell va fer així, i després de recuperar l'alè, els preguntà:

-Heu vist alguna cosa?

-Sí. Digué en Xavi. -Hem trobat en Francesc i l'hem seguit fins aquí sense que ell se n'adoni. Però de la Montse no n'hem trobat cap senyal. I tu?

-Jo he vist la Montse. Digué Igor.

-Què? On està? Està bé? Interrompé en Xavi.

-Si calles ho podré explicar. Continuà Igor. -Estava a una casa a les afores de Kapfenberg, i quan m'ha vist m'ha ensenyat una nota per la finestra on deia que havia de venir cap aquí. Jo he vingut, però com no m'he creuat amb cap cotxe pel camí, crec que encara deu ser allà.

Quan va acabar de dir això es sentí el soroll del motor d'un cotxe que aparcava just davant de la casa. Del cotxe baixaren l'home dels cabells blancs amb la cicatriu a la galta, i la Montse. Aquesta última tenia les mans lligades amb una corda i va ser entrada a la casa amb empentes del vell i de'n Francesc, que sortí a rebre'ls.

-Però que fa aquest desgraciat? Digué en Xavi quan va veure que l'empentava.

-Bé, el que està clar és que aquí hi ha la Montse i en Francesc, i si ara no entrem i els empaitem, ja no ho farem mai, així que hem de pensar un pla i actuar ràpid.

-Quants en són?

-A veure, hi ha el Francesc, tres homes més que l'acompanyaven i el vell. Cinc en total.

-Nosaltres en som tres, bé Igor fa el paper de dos, però tot i així ens guanyen en nombre. Digué en Ferran.

-Això vol dir que a dos o tres els hem d'eliminar a la primera. Digué en Xavi. -Ara torno. Al cap d'uns minuts tornà.

-He anat a mirar per darrera la casa, per aquest camí es pot anar perfectament sense que et vegin. Darrera hi ha una finestra a un metre i mig del terra, es pot entrar perfectament. Si us sembla bé, vosaltres dos aneu per davant i quan esteu dins entraré jo i els agafarem per sorpresa.

-D'acord. Digué Igor.

Van estar parlant una bona estona preparant el plà, i quan eren dos quarts de vuit i ja començava a fosquejar, es decidiren finalment per l'opció que van creure més acertada.

Tal com havien dit, en Xavi aniria pel darrera, Igor i Ferran anirien pel davant, intentarien entrar sense fer soroll, i quan tinguessin als altres acorralats entraria en Xavi.
 
 

Capítol X.

Igor agafà una rama d'arbre que havia trobat pel camí, i repartí les cordes que portava a la motxilla entre els seus amics. Aleshores en Xavi marxà al lloc des d'on tenia que entrar a la casa. Al cap de trenta segons Ferran i Igor s'acostaren a la casa.

Es ficaren un a cada costat de la porta i en Ferran li donà tres cops. Esperaren uns segons però no sentiren res.

-Crec que haurem de recórrer al plà "B". Digué Igor.

-No fa falta. Respongué Ferran quan ja es sentien unes passes que es dirigien a la porta.

S'obrí la porta amb clau.

Un dels amics de'n Francesc l'obrí però quedant-se dins a casa, però no veié ningú. Tragué el cap i mirà al costat esquerre, i va veure en Ferran que el saludava movent els dits de la ma dreta amunt i avall i amb una rialla molt ampla.

De sobte es sentí alguna cosa que tallava l'aire, i Igor descarregà el garrot amb tota la seva força sobre el cap del que havia sortit, i aquest caigué automàticament a terra, el lligaren de mans, peus i boca; i el posaren al costat de la porta.

A continuació entraren dins a casa, ja que sabien que si aquest tardava en pujar, els altres baixarien.

Tot seguit van baixar en Francesc i un altre dels seus amics. I en el moment en què arribaven a la planta baixa, es sentí una trencadissa de vidres i en Xavi entrava volant per la finestra al més pur estil "John Rambo", tots es van quedar bocabadats mirant la seva entrada espectacular.

Es va aixecar, va veure en Francesc i li va saltar a sobre.

-Imbècil, desgraciat, malpar--, fill de ----, que li has fet a la Montse?. Deia en Xavi.

En Francesc va oposar poca resistència degut que s'havia quedat parat i en Xavi estava molt enfurismat. En Xavi el deixà a terra lligat a un pilar. Mentrestant Igor i Ferran es divertien donant-li cops a l'amic d'en Francesc que havia baixat amb ell.

Mentrestant, al pis de dalt, quedaven la Montse, el vell, i l'únic amic del Francesc que quedava.

-Tu quedat aquí i fes front als que pugin, jo em tancaré en aquesta habitació amb la noia, i si no fas bé la teva feina no et pagaré.

L'amic de'n Francesc tenia intencions d'eliminar a qualsevol persona que pugés, però quan va veure que n'hi havien tres, i un d'aquests tres era Igor, li passaren les ganes de lluitar i ell mateix s'entregà a les mans dels seus enemics.

Després d'això lligaren als quatre homes que havien intentat oposar resistència.

Ara el problema era entrar a l'habitació on estaven el vell i la Montse. La porta era molt dobla, i no hi havien finestres. De manera que hagueren de buscar alguns objectes com ara garrots, per intentar tombar la porta.

Van estar tres quarts d'hora per tombar la porta, i quan entraren, van veure l'home dels cabells blancs agafant la Montse i amenaçant amb un ganivet. Però de sobte Igor deixà anar un bastó que tocà de ple a la cara del vell, i l'obligà a deixar anar la noia. Ràpidament entraren els tres a la cambra i mentre Igor i Ferran immobilitzaven el vell, Xavi s'abraçava fortament amb la Montse.

Després baixaren on estaven els altres, els lligaren i els immobilitzaren.

-Tot va bé Montse? Però què és el que t'ha passat? Preguntà Xavi.

-En Francesc em va obligar a pujar a un cotxe i m'havia portat a aquesta casa. Després em va portar Kapfenberg, on vaig trobar aquell home vell, el qual s'havia alegrat molt en veure'm. Contestà ella.
 
 

Capítol XI.

-I quina explicació dones a això Francesc? Preguntà en Xavi.

Però per més preguntes que fessin no contestava ningú, semblava que tots s'haguèssin quedat muts. Ho intentaren una i altra vegada però no hi havia sort.

-Bé, no hi ha cap remei, haurem d'anar a avisar a la policia. Larckson és a cinc kilòmetres d'aquí, si vaig ràpid, en vint minuts estaré allà. Digué Igor. -Vosaltres tres val més que us quedeu aquí i pareu conte d'aquests. Continuà.

-Truca a l'alberg i digues a la Cristina i la Sandra que tots estem bé. Digué la Montse.

Igor arribà a Larckson al cap de mitja hora, i en deu minuts més ja estava parlant amb la policia. Però no els va poder explicar els fets fins que va arribar l'intèrpret. Li van agafar les dades personals, el van fer firmar, i el van acompanyar, aquesta vegada amb cotxe, a la "Clariana de Pierre".

Quan la policia va arribar, va agafar els cinc que hi havia a terra i els ficà dintre al furgó. Després els van felicitar per la feina que havien fet i obligaren a la Montse a passar unes proves mèdiques.

Arribaren a Larckson, tancaren a tots els implicats en el segrest, i mentre la Montse passava les proves, en Xavi trucava a l'alberg per comunicar-los la bona notícia a la Sandra i la Cristina.

-Demà vindrà el sergent Michael Streiter i us explicarà tot el que ha passat. Va dir un policia a en Xavi quan aquest va acabar de trucar.
 
 

Capítol XII.

Al cap de mitja hora sortí la Montse, i la policia els portà amb cotxe fins a l'alberg. Era la una de la nit, però encara era aviat per anar a dormir. Es ficaren en una habitació i van estar fins molt tard parlant del que els havia succeït aquests dies, en especial la Montse, i en Xavi, Ferran i Igor contaven les seves grans gestes per alliberar la Montse dels segrestadors.

-Però el que jo no comprenc és perquè t'ha triat precisament a tu. Digué en Xavi.

-Recordeu la primera vegada que la va veure, semblava com si hagués vist la noia dels seus somnis. Allí passava alguna cosa molt estranya, no parava de mirar-te, desapareixia... Digué la Cristina.

-Però el que trobo més estrany de tot, és la seva insistència per anar a la "Clariana de Pierre". Va ser allí on us vam trobar amb aquell vell i els altres tres. Afegí en Xavi.

-Per cert, qui era aquell vell de la cicatriu i els altres que anaven amb Francesc? Preguntà Igor.

-Crec que el vell era qui controlava la situació, ja que estava discutint el preu que els havia de pagar als altres si em duien a no se quin lloc, i els altres tres devien ser amics d'ell que havia contractat per a l'ocasió. Contestà la Montse.

-No ho se. Bé, anem a dormir, i demà ja ens ho explicarà tot el sergent Michael Streiter. Digué en Xavi.
 
 

Capítol XIII.

A l'endemà a les deu del matí estaven tots al menjador esperant el sergent de policia, el qual arribà al cap d'una estona.

-Bon dia nois. Digué el sergent.

-Bon dia. Respongueren tots.

-Bé, perdoneu el meu accent estranger, encara que suposo que igual ens entendrem. Però crec que us he d'explicar algunes coses, el primer que us he de dir és que el vell s'ha suïcidat aquesta matinada, s'ha tragat la llengua i s'ha ofegat. Per sort, ho ha fet després de contar-m'ho tot. A continuació us explicaré la raó per la qual aquest vell ha segrestat la Montse.

Tot va començar el mes d'agost de 1956, per aquell temps, aquest home vell, anomenat Pierre, tenia 20 anys, i feia 10 anys que estava molt enamorat d'una noia alta, rossa i amb ulls blaus, segons ha dit, era molt semblant a tu (senyalant a la Montse). Pierre no sortia mai de casa, i tenia un caràcter molt tímid. Un dia, després de perdre una aposta amb el seu germà, va haver de demanar-li de sortir. La noia contestà que sí, i ell estava boig d'alegria. A l'endemà anaren al que avui s'anomena "Clariana de Pierre", en honor a ell, i allí un os matà i s'emportà la seva estimada. Ell intentà defensar-la, i l'os li feu aquella cicatriu que portava a la cara. Aleshores digué que mai ningú no aniria a aquell indret.

Ell es ficà a viure allí, ja que era el lloc que el mantenia més prop del record de la seva estimada, i es va fer aquella casa.

Al cap de molts anys començà a mantenir contactes amb l'exterior. Un d'ells era Francesc, a qui li donà una descripció molt perfecta de la noia que havia perdut, oferint-li una bona recompensa si li portava una noia pareguda a ella.

-Ara ja entenc perquè Francesc es va quedar tant parat quan et va veure, Montse. Digué en Xavi.

-Es veu que en Francesc li va ensenyar unes fotos teves que les va fer mentre dormies. Continuà el sergent.

-Per això un dia va sortir corrent de l'alberg i va desaparèixer. Interrompé Igor.

-I quan vàreu anar la primera vegada a la clariana el vell estava dintre la casa observant la Montse. Continuà el sergent.

-Ara ja entenc la seva insistència en anar a la clariana aquesta. Digué en Xavi. I això explica perquè quan vàrem anar a la clariana i tu, Ferran, volies entrar dintre la casa, es va mostrar tan nerviós i agressiu.

-El cas és que ell es va enamorar de tu perquè deia que com més et veia, més creia que et semblaves a la noia aquella.

M'ha contat tot això, i després de dir-me que a tu també t'havia perdut, s'ha suïcidat. Continuà el sergent.

-I ara que passarà amb Francesc i els altres tres? Digué en Xavi.

-No ho se, però avui s'han declarat culpables, llavors, segur que estaran tancats un temps, però serà poc. Contestà el sergent.

Després d'això que els havia contat el sergent, es van quedar tots bastant parats, en especial la Montse, que es sentia una mica culpable del suïcidi. Així que decidiren quedar-se tot el dia a l'alberg, per a refer-se de les fortes emocions viscudes.

Degut al que havia passat, es van quedar sense guia per a la tornada, però els responsables de l'alberg, els van aconsellar que es quedèssin fins el dia 4, i ells ja els proporcionarien el transport per a tornar a l'hotel, i hi arribarien amb poques hores.

I així ho van fer. A l'endemà, dia 4, van passar tot el matí ficant la roba a les maletes, i després de menjar agafaren un cotxe i anaren a Larckson, a l'hotel on havien passat la primera nit. L'home que els havia proporcionat l'excursió amb Francesc es disculpà per tot el que havia passat, encara que va afegir que no els podia tornar els diners ja que entrava dins el preu de l'estada a l'hotel.

-És viu aquest home. Digué Ferran. -Així jo també en se de demanar perdó si no s'han de tornar els diners.

Passaren aquella nit a l'hotel i a l'endemà tornaren a agafar el mateix furgó i tornaren a anar dues hores per la mateixa carretera de mala mort. Van arribar a Viena i van agafar l'avió que els havia de portar cap a Barcelona, però quan sobrevolaven França, l'avió tingué uns problemes i s'estrellà contra una muntanya, únicament van perdre la vida ells sis, la maledicció de Pierre s'havia complert.
 

Realitzat per: J. F. P.


 [tornar a l'índex de publicacions]