A finales de 1997 con motivo de una encuesta preparatoria de una reunión de jesuitas (del grupo llamada hasta ahora de Misión Obrera, reuní en un cuadernillo trozos de correspondencia mía, casi toda ella dirigida a otros jesuitas  
Este cuadernillo algunos...
 
 
lo han leído
y

han dicho... 
 
 

Ho he llegit -gairebé "devorat"- tot d’una. Seria exagerat dir que m’ha quedat el cap com un "bombo". Però sí que necessito rellegir-ho i que el pòsit d’aquesta riuada es "dipositi".
Impressió a "bote pronto": ho trobo recargoladament sincer i fredament apassionat, tot el que dius. Però sobretot, absolutament (hi ha alguna cosa absoluta?) lliure d’esperit Mentre llegia em semblava com si la teva existència quedés a flor de pell.
 
 
Sí que hi ha una cosa que no acabo d’entendre. I tampoc sé molt bé si  sabré explicar-t’ho. Entenc bastant el que dius de la pregària.  
La dificultat no rau tot just en la pregària de petició?  
A no sé que l’entenguem, no com una manera de “fer força” a Déu, sinó com una forma de disposar-nos nosaltres interiorment. No som nosaltres, moltes vegades, el principal obstacle per aconseguir el que desitgem? No és, més o menys, el que explica Pau a Rm 7: “Faig el que no vull, no faig el que vull”? En tot cas, més fàcil és entendre la pregària com a “meditació”, com a una forma d’entrar en sí mateix, de rumiar en la intimitat d’un mateix. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Però no és tant això de la pregària el que no acabo d’entendre en el teu escrit, sinó algunes de les teves expressions respecte a “trobar Déu en el pobre…”. 
Dius en la plana 3ª: “Em sembla que ni sant Ignasi ni el Rahner es quedarien contents amb les nostres frases de que trobem Déu en el pobre, en els explotats, en les ànsies d’alliberament del poble oprimit, en els signes dels temps…” I això lliga amb el que poses en la contraportada final: “Al final de la meva estada a Amèrica”. Potser passa que, donat el poc que jo sé de la teva manera de viure, guanyant-te la vida “com un més” i vivint el teu cristianisme d’una forma secular, no tinc elements per comprendre el context des del que parles.  
Bé, hi ha moltes coses que em criden l’atenció en el teu escrit. No serà que, malgrat el fil conductor de les teves paraules d’avui, l’escrit ve a ser un mosaic de vivències teves anteriors, encara que, d’alguna manera, t’identifiquis amb les afirmacions i crítiques que expresses en elles? 
Tu ets el redactor final d’unes vivències experimentades en altres temps i no tens por a les incoherències i ambigüitats. No van fer el mateix els evangelistes -els últims redactors- amb les vivències de Jesús?…  
Em preocupa menys el problema “teòric” de la unicitat de Jesucrist. Encara que penso que no és inútil buscar-hi una solució teòrica que sigui coherent amb el que tu anomenes la “cadena de testimonis” (la tradició?) i amb el respecte degut a tota altra persona, sigui quina sigui la seva fe o la seva convicció profunda.
  

La "TRINITAT",  
misteri
ignorància?
Un petit comentari al quadre “De Deo nihil scimus”… Si de Déu no en sé res, puc creure en el “Déu dels meus pares”; no hi ha res que ho impedeixi. No hi ha cap “scio” que em prohibeixi per honestedat amb mi mateix o amb Déu (parles de Honest to God, d’en Robinson, que vaig llegir per recomanació teva) creure en aquell Déu… El mateix es pot dir de la Trinitat. No en sé res de Déu; doncs, per què no pot ser Pare i Fill i Esperit Sant? Aquests dies vaig estar a Oruro i en Bernardo Gantier em va ensenyar un petit càntir que ha trobat amb tres brocs. Em deia: sembla que hi ha una cultura antiga que representava així Déu perquè tenien una idea de que Déu era tres i u.  
Per cert, que a la masia prop de La Panadella, a on vivien una amics i crec que hi vàrem parar alguna vegada, també hi havia un porró amb tres brocs. No crec que fos cap referència a la Trinitat… 
No vull seguir parlant de les altres set afirmacions. Si de Déu no en sabem res, crec que el que tu dius pot ser tan fals com el que diuen els qui afirmen el contrari. En Roig Gironella et diria que es tracta d’un altre nivell epistemològic…
  
Gràcies per haver-me enviat  
les teves "confessions". Penso que  
en el fons em trobaria bastant d'acord amb tu, 
per bé que m'irrita la teva unilateralitat i la teva negativitat.  
M'admira que, llest com ets, i a la teva edat, encara no hagis 
après la dialèctica de mantenir a la vegada el i el no, i que et  
mantinguis gairebé sempre en un adoslescent no rebotat contra 
tot el que t'ha estat donat i del que vius.  
Cap teòleg responsable no ha dit mai "De Deo nihil scimus" 
sense afegir dialècticament que Déu és essencialment 
"revelació" i que no podem deixar de parlar-ne i de  
pensar-lo. L'Areopagita propugna la teologia 
apofàtica dialècticament amb la catafàtica 
i la simbòlica. El Cusà propugna la docta 
ignorantia i el teu amic Joan de la Creu  
un saber no sabiendo.
 
Los leí casi de un tirón con la sola interrupción producida por la sesión del Titanic.
Me gustaron mucho. He de hacer la "repetición", es decir, la segunda 
lectura, deteniéndome en aque-
llos lugares que me resulten
más sugerentes
Como siempre,
te digo que podías
ahorrarte las alusiones, 
y te crearías menos anti-
cuerpos innecesarios..