Al final de la meva estada a Amèrica:
Dos sermons m’agradaria fer. El primer sobre aquella frase amb la qual alguns volen tergiversar l’evangeli: “Els pobres ens han evangelitzat”.  
Normalment, me la volien fer entendre com si “els pobres” ens ensenyessin totes aquelles actituds de solidaritat, d’hospitalitat, confiança en Déu, despreniment, capacitat de compartir...Com jo no havia tret aquesta idea de la meva experiència amb la gent més pobra de la terra i com els mateixos pobres quan es posen a demanar van als carrers de la burgesia i no als barris, mai havia fet massa cas d’aquesta frase, i més quan m’adonava que només érem capaços d’aprendre d’ells el que nosaltres ja sabíem. 
No ens feia res aprendre d’ells la solidaritat,  però que no ens vinguessin a ensenyar que el celibat és un anti-valor o que amb la mort tot s’acaba. 
Reconec que en Ion Sobrino (Cristología desde América Latina, pàg 166) m’ha fet entendre aquesta frase: els pobres ens evangelitzen quan ens trenquen la imatge que tenim de Déu i quan acceptem que aquest trencament és una “bona nova”