Corria el segle XVII. Catalunya tenia una població de mig milió d'habitants bàsicament dedicada a l'agricultura, mentre que a les viles i ciutats els diferents gremis controlaven els oficis artesanals. Eren temps difícils, amb fams i epidèmies, guerres. Un percentatge important de la població tenia una vida precària: dedicats a fer de temporer, amb una vida itinerant, pobres i rodamons que creixien en els temps de fam, pestes, i males collites. A la ciutat la panoràmica tampoc no era gaire més favorable, la desocupació urbana, la crisi dels oficis també va afegir aquests factors d'inestabilitat.

El camp es regia per les lleis del feudalisme. Els grans senyors laics i eclesiàstics a incis del segle tenien tres quartes parts de les jurisdiccions. Els reis, els Àustries tenien al Principat un virrei o lloctinent general, foraster i per tant poc coneixedor de les lleis, costums i manera de viure, cosa que ocasionà no pocs problemes d'entesa amb les institucions catalanes. L'augment de les exigències reials, tant polítiques com fiscals en detriment de les llibertats catalanes va ser una constant a partir del segle XVI.

Les friccions entre els senyors feudals, empobrits sovint i amb poques possibilitats de millora econòmica i social acabaven sovint amb l'us de la força. Problemes de límits jurisdiccionals, dots, càrrecs, patrimonials es resolien manta vegada amb la forció, amb la lluita sagnant, amb l'ús de la violència.

Les pugnes, les bandositats portaren als senyors a tenir homes d'armes al seu servei, els que hom ha anomenat bandolers. En un principi no es tractava doncs de delinqüents en el sentit actual de la paraula, sino els autors de les guerres privades entre senyors. Perquè ens esntenguem, eren una sort de mercenaris, que a més d'activitats com el segrestament, homicidi, assalt, cremes de collites, escaramusses o emboscades, es dedicaven a treballs com saltejar camins, robatoris, falsificació de moneda etc. activitats molt més pròpies dels malfactors. Però amb el temps les dues activitats, la militar o paramilitar i la delictiva es barregen.

Aquestes bandositats, aquests conflictes a partir de finals del segle XVI reben el nom genèric de baralles entre nyerros i cadells. Aquets termes neixen de les lluites entre dos bandols del Rosselló i Cerdanya. Els nyerros eren els seguidors dels Banyuls, senyors de Nyer, i els cadells, eren els del de Arsègel, amb propietats al Baridà i la Cerdanya. Els epítets d'aquests dos grups locals es van aplicar com a nom genèric. Ara bé, ser nyerro o cadell no implicava que al darrera hi hagués una ideologia determinada, era tan sols un nom.

Les quadrilles d'aquests bandolers esdevinguts delinqüents es formaven majoritàriament per gent del camp, tant senyors com servents. Es compten també gent d'oficis, especialment sastres, paraires, blanquers, ferrers, fusters, que com els estudiants donaren alguns renoms de malfactors. No hi mancaven capellans que havien penjat la sotana.

La geografia dels bandolers és una mica per tot arreu, tot i que tenen una especial incidència a les comarques de la Catalunya Central, àrea de Barcelona més que al Pirineu.

 

Un dels bandolers que va actuar en aquells temps va ser en Joan Sala i Ferrer, més conegut com Joan de Serrallonga. Qui era realment aquest personatge històric?

Ens hem de situar a incis del segle XVI a les Guilleries, a Viladrau. Els Sala eren els senyors útils del mas del mateix nom, i una de les famílies més importants del lloc, que van ocupar la masia del mateis nom des del 1522. No en va es compten diversos Sala entre els batlles i l'obreria de la parròquia. En aquells temps difícils, el manteniment de la família extensa de la pagesia catalana era onerós, de manera que poc a poc els patrimonis anaren debilitant-se. El sosteniment de la gent gran a casa, dels fadristerns, dels mossos en base a unes terres a mercè de males collites i en un temps dur marcat per pestes, guerres i talles per pagar-les, era doncs feixuc.

El pare del bandoler, també Joan Sala, es va casar el 29 de juny de 1572 amb Joana Ferrer de Sant Pere de Desplà, i va rebre del seu avi el mas d'en Sala. Fruit del matrimoni, en nasqueren sis fills: Antoni, Anna Maria, Eufrasina, Marquesa, Joan i Baltasar. Es conserva encara la partida de naixement del bandoler: "Vuy als XXVIII de Abrill 1594 es stat batejat Johan fill de Johan Sala pages hereu del mas sala y de Johana muller sua del qual foren padrins Carles Sala y Sperança Sala de Sanct Martí de Viladrau tots del bisbat de Vich".

L'any 1598 Joana Ferrer va morir a causa d'un part i poc després el seu vidu i el seu fill Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de Tona.

El vell Sala feu hereu al seu fill Antoni i va manternir l'usdefruit de la casa i la pensió per la nova muller. Del segon casament van neixer tres nois, Pere, Joan (el Tendre) i Segimon, tots ells bandolers.

En Joan Sala neix doncs en aquest context rural vingut a menys. Era el cinquè de nou germans, molts d'ells bandolers. Pels documents publicats per mossen Corbella, procedents de l'arxiu parroquial de Viladrau se sap que va ser batejat el 23 d'abril de 1594.

Els primers germans en iniciar-se en l'ofici foren l'Antoni i els seus tres germanastres. Aquest formava part el 1606 de la colla d'en Perot Rocaguinarda. Va ser Segimon qui va iniciar el seu germanastre Joan al bandolerisme.

Les perspectives de Joan Sala no eren les millors: viure a la casa pairal i treballar a la terra, o afegir-se a una companyia de bandolers. Es casà el 1618 amb la pubilla del mas de Serrallonga de Querós, terme de Sant Hilari de Sacalm, na Margarida Tallades. Però els possibles de la casa de la muller, amb tretze boques que alimentar, la meitat incapacitats, també minvaven i es va haver de dedicar, junt als seus germans i altres bandoles, a realitzar diferents robatoris, feina que compaginaria en un principi amb el treball de pagès.

En aquells anys la Plana i les Guilleries eren el camp d'acció de coneguts bandolers catalans. Desde 1602 en Perot Rocaguinarda era cap de bandolers a la zona de Viladrau i amb ell hi estaven l'hereu del mas Espinzella i Antoni Sala. Aquest va veure com feien arrencar totes les portes i finestres del seu mas per haver acollit en Perot. Més tard formarà part de la colla d'en Serrallonga des del 1623.

La violència als masos era un fet comú, que no era privatiu dels bandolers de nom. És el cas de l'assalt del mas Casadevall (1629), perpretat pels mateixos soldats disfressats, mentre que la colla de Rocaguinarda va ser qui va córrer a foragitar-los.

Són els temps d'altres bandolers com Francesc Badia L'Escrivà i Jaume Masferrer En Toca-son, no gaire ben vistos pels viladrauencs. El primer aparegué el 1612, un any després que Rocaguinarda marxés "a fer el soldat" a Itàlia, indultat pel virrei, mentre que en Toca-son fou pres, mort i esquarterat.

En Tocason va anar un temps amb Serrallonga i després exercí l'ofici pel seu compte entre el 1629 i el 1631, any en què va ser ferit i empresonat, fent-se escàpol poc després, refugiant-se a Viladrau, on va ser mort per un pastor a qui li buidava sovint el sarró. La seva història va donar lloc a un romanço anònim i dues cançons sobre la seva fi.

Posssiblement Serrallonga hagués ja intervingut en alguns d'aquests fets mentre vivia a Viladrau, i més tenint en compte els antecedents familiars, com el seu germà Antoni, qui el va acollir diverses vegades quan ja era cap de quadrilla i li va regalar un pedrenyal de tres pams de llargada i un floc de seda roja amb peretes d'or. Els seus tres germanastres, tot i ser més joves que ell, el van precedir en el bandidatge, i quan formà quadrilla el van acompanyar fins que moriren violentament.

Segimon fou capturat el 1624 junt amb altres entre els qui hi havia Jaume Melianta, el Fadrí de Sau, i fou penjat a Vic. En Pere morí a Susqueda no se sap massa si de malaltia o bé a mans del presoner que vigilava. Joan el Tendre va ser occit abans de 1632.

Però va ser el seu paisà Pere Joan Puig de la Vall qui el va iniciar en els primers robaments importants, de qui va ser el seu lloctinell fins que discutiren el 1627 perquè Serrallonga havia perdonat un tal Mas, amic d'un frare amic seu.

La seva vida de bandidatge sembla que començà per haver -se quedat unes capes que havia amagat Miquel Pandís, un dels germans Ganyada, al cap de vuit dies de la seva mort. Va confiar-ho al seu amic Barfull i aquest el denuncià a la justicia, no només per aquest fet, sino per haver comprat una mula als seus mig germans que li havien robat a sa mare. Quan el van anar a prendre, es va defensar a trets, i després va matar en Barfull.

Entre els bandolers que van acompanyar Serrallonga, el 1623 es coneix que hi anava Antoni Espinzella. També Gabriel Estrany, conegut com lo Clavell. Se sap va ser pres a França el 1631 a Durban junt amb el Fadrí de Sau i d'altres cinc bandolers. Fou interrogat pel maig i juny de 1632 i assotat publicament a Barcelona, on li tallaren les orelles i fou penjat publicament poc després.

D'aquesta època tenim una carta del governador general de Catalunya Aleix de Marimon al rei Felip IV, on es fa una interessant visió del bandolerisme d'Osona i del personatge que ens ocupa:

"Juan Sala y Serrallonga, Pedre Joan Puig, llamado el hereu del Puig de la Vall, Cristófol Madriguera y otros ladrones de la cuadrilla de dicho serrallonga se recogen en los lugares y términos que se siguen:

En Rupit y Susqueda, en Viladrau y Taradell, lugares uy baronias del vizconde de Joch. En Vilanova de Sau y Carós, en tavartet, en sau, que son de don Antonio Vila y oy se gobiernan en nombre de su madre, doña Mariana Vila y Olmera.
Juan Sala y Serrallonga tiene su mujer y hijos y assiento en Carós y labra una heredad de su cuñado, que es un muchacho, y sobre el tiene asegurado el dote de su mujer de dicho Serrallonga, que la posee y tiene ganados, biviendo con quietud y reposo, como si fuera un hombre muy pacífico, sustentando por allà su quadrilla y recogiendo los urtos que haze. En dichas tierras de don Antonio Vila le son fautores y valedores Antich y Joan Talladas, de Vilanova de sau, primos hermanos del dicho Serrallonga y tan ruines como los mismos ladrones. También lo es Gabriel Carodsa y su hermano, segundo de serrallonga, que viven todos en la misma parroquia de Carós. Apretando doña Mariana Vila y don Antón su hijo, sus vasallos y bayle de Vilanova de Sauy Carós, que se llama T. Bruguer, tiene a su mano de perder y acabar esta mala gente y tener muy limpios sus lugares, que en ellos ay muchos offendidos por estos ladrones.
En los lugares y términos arriba dichos del vizconde de Joch los que les favorecen, sustentan y emparan son los propios deudos de dichos ladrones, por ser Serrallonga y Puig naturales de Viladrau y Madriguera de Taradell, y tener hermanos, primos hermanos y padre el dicho Puig y hermano Serrallonga. Tiene a su mano el vizconde de Joch de acabar y perder esa gente y tenerla limpia destos y otros ladrones por medio de sus vasallos, en particular de los que siguen: En Rupit y Susqueda lo tienen a su mano el bayle y Juan Sabater, que con sus hermanos, cuñado y primos se juntan luegonúmero poderoso para qualquier cosa, y con elo lo son por sus personas y viven muy cerca de donde vive Serrallonga y no puede dar dos pasos sin topar donde sea término de Rupit y Susqueda.
En Viladrau donde todos estos ladrones estan amancebados y con solo de haber cosa de catorse o quince casas juntadas, cada una de ells es un mesón de ladrones, de donde se proveen de todo sustento. El bayle de dicho lugar, que se llama T. Gat y Joan Vila tienen mano para prender y acabar esta mala gente y sacalles desse término y guardar que en él puedan ser favorecidos ni recogidos. En Taradell tienen a su mano de prender a Cristobal Madriguera y los demas ladrones que entraren en todo ese lugar y término, el bayle de dicho lugar, Joan Colomer y T. Pujol.
Sacados los ladrones destos districtos no tienen donde puedan recoger con seguridad, antes darán sobra de ellos en todas las demas partes y districtos que allí ay. Y Serrallonga, quando se vea en gros (sic) aprietos, la retirada más segura que tiene es en casa de de un primo hermano suyo en el término de Anglés, que se llama Camps, hombre de mala opinión y valedor de todos estos ladrones..."

Quant a la vida personal de Joan Sala, sabem que va tenir cinc fills legítims, el primogènit dels quals va ser rector de Queròs, i que li va dedicar unes pàgines al seu llibre de notes. A banda de la seva relació marital, va tenir diverses amistançades tant al mateix Viladrau com en altres llocs, com s'extreu del procés i altres notícies. Les més conegudes en van ser la primera i la darrera. El fet de tenir relacions extraconjugals no era un fet rar entre els bandolers, com veiem en el cas del Fadrí de Sau, que s'entenia amb Margarida Severa, de Riudarenes.

A l'Arxiu de la Vegueria de Vic, es conserva un procés de l'any 1631 on la primera amant declarà contra Serrallonga un any després de trencar relacions. Ella era Anastàsia Colobrans de 26 anys, esposa de Narcís Carles d'Osor. El cas no va ser únic, altres dones van declarar contra Joan Sala, com les vídues de Susqueda Maria Serradora, de 35 anys, i Maria Suy de 28 anys.

La darrera amiga de Serrallonga fou Joana, vídua d'Eusebi Macís, moliner de Castelló d'Empúries, qui tenia 19 anys en ser raptada pel bandoler. Joana va ser convertida per la literatura romàntica en Joana Torrelles, i per la tradició popular en la seva acompanyant en el ball parlat.

En el posterior procés contra Serrallonga, Joana declarà que el bandoler de la Plana la va raptar quan anava de pelegrinatge a Núria el 25 de juliol de 1632. Malgrat els primers intents de fugir, va seguir el bandoler de grat fins que el dia de Tots sants de 1633 foren presos tots dos a santa Coloma de Farners, quan la seva companyia era ja quasi desfeta.

Potser la vida atzarosa dels bandolers, potser la seva activitat, la consciència de poder morir en qualsevol moment, els possibles econòmics i l'afany de notorietat els feia vestir bé. Sabem, per un procés que els sastres de Rupit Antoni Puig i Miquel Roure, van ser acusats d'haver confeccionat a Serrallonga "un vestit de raixa blava amb espinguilla llahonada" i un vestit (…) amb una cadena d'or i una bossa de domàs vermell, guarnida d'or". Un altre sastre, Pere Joan Font de Viladrau li havia fet vestits amb peces de roba robades.

Un testimoni que declara en el procés descriu Serrallongacom un home alt i bru, sense barba i amb mostatxo molt prim. Solia vestir ropilla i barret i capa vermella o blanca, que a vegades substituïa per una de pastor. Molt presumit en el seu abitllament, els últims temps duia barretina. En base a aquesta documentació, sabem que les dones que acompanyaven els bandolers vestien faldilla curta, anaven armades com els homes i sovint intervenien en els robatoris, tot i que de vegades es quedaven a casa dels seus encobridors perque "embarrassaven" les accions.

En el procés es descriu Joana com una dona abrigada amb una capa de pastor vermella amb un barret d'home, amb una xispa a un costat i una daga a l'altre. Portava faldilles blavenques fins a mitja cama, la qual li feia un gran ventre, "que tinch per cert deu estar prenyada". Es una dona de bona estatura, blanca de cara, i pel parlar sembla rosellonesa o francesa.

El 1622 un veí, Miquel Barfull el va denunciar, cosa que li va costar la vida, i Joan Sala va haver de fugir. Ben aviat van assolir una gran notorietat. Un any després, amb els seus germans va assaltar can Seguer de Jafre de Ter; el 1624 fa diferents assalts pel Vallès acompanyat dels germans Margarit i pel seu compte, amb el seu mig germà Seguimon, delinqueix prop de Girona, la vall d'en Bas i Olot. El 1625 assalta la comitiva de la comtessa d'Erill i després s'amaguen a Arbúcies i Sant Hilari Sacalm. El 1627, van matar els germans Margarit, i Serrallonga esdevé cap de quadrilla. En aquells temps les actuacions del comissari reial Pere Antich no van donar fruitr, doncs ningú volia col.laborar amb ell.

Un any després es localitza el bandoler en pugnes amb els batlles i sometents del Collsacabra, les Guilleries i la Plana. Maten el seu germà Pere; i fuig a la Catalunya Nord.

El virrei de Catalunya i bisbe de Barcelona Joan Sentís, entre 1623 i 1626, va organitzar somatents i demanà ajuda per combatre el bandolerisme, que havia esdevingut un greu problema arreu del principat. En aquest període, les dades documentals ens parlen de les accions de la colla de bandolers amb qui anava Serrallonga, tot i que no apareix nomenat explícitament.

Durant el virregnat del duc d'Albuquerque el bandolerisme es va apaigavar força, però en temps del duc d'Alcalà, va resorgir. L'any 1626 ell llavors governador de Catalunya, Aleix Marimon, es va instal.lar a Vic per combatre el bandolerisme de forma més efectiva. Per la seva correspondència sabem que els homes de Marimon es van enfrontar amb les quadrilles de Serrallonga i dels germans Margarit, amb uns 40 homes, i que a les vegueries de Vic i del Vallès ningú no volia ajudar el comissari Pere Antich, ni tan sols de paraula. Tamé se sap que les seves represàlies contra la població van ser fortes, com quan va ordenar presó per tot el poble de Roda, cosa que pensava fer-ho també amb Manlleu, així com cremar els boscos de Valdebron i derruir les cases de Querós.

Cal tenir en compte, però, la protecció que rebien els bandolers per parts d'alguns senyors. Serrallonga tenia la del vescomte de Joc, senyor de Viladrau, i el baró de Savassona, senyor de Sau i Querós. Altres valedors de la colla van ser batlles, rectors, oficials dels senyors, familiars del Sant Ofici. En èpoques difícils es refugià més enllà del Pirineu, sota la protecció dels senyors de Durban i Vivier a la Fenolleda, i en els seus retorns era auxiliat pel senyor de Nyer o els monjos de Sant Pere de Roda.

El Consell de guerra de la monarquia de Felip IV doná màniga ampla al governador Marimon per executar la repressió del bandolerisme, tasca que portà a terme el comissari Antich.

El rei va donar àmplies prerrogatives a Marimon per combatre el bandolerisme. El mes d'abril de 1625 el comte-duc d'Olivares va cesar el virrei Joan Sentís, i nomena un altre prelat per al càrrec, Luís Díez de Aux, qui ocupava la càtedra de la Seu d'Urgell, i que va morir a principis de l'any següent. Des de llavors fins el 1629 va exercir el càrrec de virrei el bisbe de Solsona, Miguel de los Santos de San Pedro.

En la seva creuada contra els bandolers, Marimon va aconseguir del comte-duc una esquadra de vint homes a cavall que va tenir la missió d'empaitar els bandolers als camins rals. Per sort dels malfactors, el ruinós estat de les arques reials no va permetre d'augmentar els efectius. Davant la situació, Marimon s'adreçà al rei i li feia saber que els efectius que disposava contra els malfactors li eren inútils, i és més, malbarataven les soldades entre facinerosos i lladres, mentre els camins eren en mans dels bandolers, que campaven per les zones de Valls i Tarragona, Vilafranca del Penedès, Manresa, la Cerdanya, Tortosa i Cervera.

L'any 1627 el virrei informava a Felip IV de la desfeta de la colla dels germans Margarit, i que els homes encara viu s'havien reagrupat amb el Joan de Serrallonga. Entre desembre i gener de l'any següent es va alçar un gran somatent per reduir els bandolers.

Amb l'adveniment de Serrallonga com a cap de quadrilla, després de la mort dels Margarit, neix un veritable malson pels virreis entre els anys 1628-32. El bandoler osonenc va sofrir una fèrria persecució, en la qual la població va patir durament tant les prepresàlies dels homes del rei, com dels de Serrallonga.

Joan Sala se'n va sortir de durs enfrontaments amb dos herois de la Guerra dels Trenta Anys, el duc de Feria i amb el germà del rei, el cardenal-infant Ferran d'Àustria. Sortir airosament d'aquests enfrontaments contribuí a magnificar el seu mite, que ja es forjava en vida. Ni els comissaris del rei ni el sometent eren capaços d'acabar amb un bandoler com Serrallonga. El 1630 el duc de Cardona i Sogorb, Enric Folc ja jurar el càrrec de virrei i va decidir utilizar tropes a peu i a cavall contra els bandolers.

El fet va comportar els ja usuals abusos de la soldadesca contra els pobles que els havien d'allotjar. A més el duc va ordenar un sometent gairebé mensual. L'acció combinada dels dos elements, militar i paramilitar va donar fruit. El primer gran èxit va ser capturar un home de Serrallonga com era el Negre de Tona, i després un mig germà del bandoler, Lo Tendre i el setembre de 1631 cau en Toca-son.

Entretant serrallonga va i vé de França.

Pel novembre de 1631 a la França són capturats per Oliver de Gleu senyor de Durbau i Bertran de Pompadour cavaller de l'hàbit de Sant Joan els principals lloctinents de Serrallonga: Jaume Melianta, el Fadrí de Sau; Pere Joan Plaer; Jaume Masbernat, Jaume Viola; Guillem Estany, Lo Clavell, i Rafael Melianta.

Van ser lliurats a l'algutzil d'Espanya Bernat de Cabrera, qui pagà al senyor de Durbau la quantitat de nou-centes lliures. Entretant Serrallonga, que poc abans de la captura havia tornat a Catalunya, era amagat pel senyor de Viver.

En començar el procés contra els cinc bandolers, el Fadrí de Sau fa ús d'una carta del duc de Cardona, en la què li perdona la vida a canvi de delatar Serrallonga. Ferran d'Àustria que havia succeit al duc de Cardona en el virreinat, va respectar aquesta voluntat i els dos germans Melianta van ser assotats i enviats a galeres, mentre els altres tres bandolers van ser executats públicament.

Van ser anys durs per als bandolers. La repressió dels homes del virrei i el somanent va ser forta, tot i que els lladregots continuaren fent de les seves i es feien escàpols, cas del mateix Serrallonga. I és que el bandoler va ser un veritable maldecap. Per poder tancar el cercle al seu voltant, Joan Ximenis, assesssor de la governació de Catalunya, va rebre 898 lliures i 6 sous per les tasques d'esbrinar pels pobles on Serrallonga es veia més protegit i averiguar qui eren els seus encobridors.

En aquells temps el Consell d'Aragó reunit a Madrid el 28 de gener de 1633 dóna permís per pressionar els seus fautors encara que pertanyin al Sant Ofici, per tal d'acabar amb Serrallonga que corre sol per les muntanyes amb una dona entremig de pastors.

Pel llibre de Notes del seu fill Mossen Antoni Serrallonga, el seu pare va ser pres la vigília de Tots Sants de 1633 a Santa Coloma de Farners. Segons ell fou pres a traició per Pere Pau Maymir, en Jufré, en Maya i l'hereu Agustí, tots quatre de Santa Coloma de Farners. Això li fou explicat per Llorens Tallades, així com fou mort a Barcelona elvuit de gener de 1634.

Se sap que l'hereu Agustí sovint anava amb la colla d'en Serrallonga i que la seva mare els guardava les coses robades. Possiblement el Fadrí de Sau els denunciés com a fautors i aquests s'avinguessin a trair Serrallonga en permuta de la seva condemna.

Hi ha un document de Josep Fontanelles de Vic que afirma prendre Serrallonga, però és de 1630. Possiblement es devia escapar en aquella ocasió.

Serrallonga va oposar resistència a Miguel Juan de Magarola i va ser ferit al cap. Antoni Bosca cirurjà de Santa Coloma en va tenir cura pel camí fins a Barcelona i un cop allí va ser el cirurjà Gregorio Bravo qui se'n va cuidar.

El bandolerisme però continuà, doncs no era altra cosa que fruit de la misèria en que es trobava immera el país, i no quatre individus arrauxats i valents. A més, la guerra amb França el 1635 encara ho acaba d'empitjorar i el virrei torna a parlar de somatents, comissaris, i lladres i gent facinerosa.

Cortada va donar l'original salvat de la crema al Museu Victor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, però n'hi ha una còpia mecanografiada el 1932 a l'Ateneu Barcelonès.

Les declaracions més interessants són les de Jaume Melianta, Joana i el mateix Serrallonga. Consisteixen en una relació àrdua i feixuga de robatoris, raptes, i homicidis. Les accions delictives es realitzaven normalmet als camins rals els dies de mercat, bàsicament a la zona entre la desembocadura del Tordera, la Cerdanya i Salses. L'àrea d'acció era principalment: el camí reial de Girona a Banyoles (prop d'un lloc conegut com la Begula), el de Barcelona a Girona (a la Mata de Lavern, a la Creu de Franciach, i a la Riera del Sparra); el de Girona a Figueres (en el Bosch Lladrós i a la Costa Roja); i el de Barcelona a Manresa, al Coll de Montcada; en el camí de Girona a Amer...

Al llarg del procés és interessant observar que no hi ha cap indicació política sobre en Serrallonga, qui es declarà nyerro tan sols una vegada. Així doncs els que s'havia dit sempre que era un bandoler polític, és fals, i ho veiem pel caracter de les seves malifetes.

Els seus viatges a França, la protecció dels senyors de Viver, Tomas, Nyer i Banyuls, i la dels clergues de la zona de l'antic bisbat de Narbona, van fer pensar als historiadors, que l'imperialisme polític i religiós francès hi podien estra al seu darrere. Però el cert és que en el procés no s'esmenta en cap moment (quan se'ls acusava en canvi de introduir la peste a Catalunya igual com ho havien fet a Milà, amb pols i artificis diabolichs").

Les confessions de Serrallonga, extretes amb turment, donen un llarg llistat dels seus acompananys en aquells anys: Joan Bordes, Bartomeu Alsina, Gabriel Aymerich, Miquel Arbosset, Jaume Barfull i Campeny, Miquel Bogorra, Joan Bofia, Segimon Brull d'Arbúcies, Joan Barrullet, Pere Barrullet, Jacint o Geroni Curriol, lo Biscahí, lo Bomia, Benet Campeny, Miquel Coromines (Saltamatetes), Pere Clavell, Segimon Corts (La Guilla o lo Barnissó), l'Hereu Esquís de Taradell, lo Bastard Font, Nicolau Fàbregues, T. Martí de Folgueroles, Segimon Ferrer d'Arbúcies, Francesc Casellachs, Juame Caminal, Esteve Canals (lo Negre del Lluçanès o lo Virrei), Francisco Caminades (lo Bigayre o lo Mesuró), Joan Caminades (lo Burrubau), lo Carboner, Rafael Crous serraller de Vilanova de Sau, Jacint Carbonell, Jaume Ginescar (la Guineu) lo Bover d'en Serra, Bernat Pellicer, Segimon Torres, T. Terrés de Serdans d'Arbúcies, Jaume Valls, Enric Vilasendra , Pere Vidal, lo Xacó de Taradell, Antoni Puig de les Poses, Jaume Puig, Joan Puig de Viladrau, Pere Puig, Jaume Planella o Planells, Miquel Pandís de Rupit, Pere Joan Puigdelavall, Francesc Panedas (lo Guirigay), Miquel Paracolls de Malla, Francesc Ros, Josep Rovira, Joan Rubinat, lo Roget del Vallès (lo Vedelló), lo Negre de Tona, Jaume Joan Corbera, Miquel Coma de Fornils, T. Comes, Geroni Caupena (lo Verolós), Salvi Camps Planella, Salvi Collell (lo Vermell), T. Estibalta, Guillem Estrany (lo Clavell de Viladrau), Antoni Espinçella, Bartomeu Falló, Salvi Falgueras, Miquel Puig Llumell, Joan Petit Boriol, Magí Peres, lo Gavatx d'en Serrallonga, lo Gavatx d'en Mir, lo Granoya, Andreu Ganyaga, Antoni Ganyada, Antich Gornés, lo Garçó de Caldes, Gabriel Lloret, Francesc Margarit, Miquel Margarit, Cristofol Madriguera, Miquel Madriguera, T. Masferrer (Toca-son), Jaume Melianta (Fadrí de Sau), Rafael Melianta, Miquel Mierons, Jaume Masbernat (Jaume Viola), Joan (lo Monget de Tona), Pau Moner, Francesch Moner, Rafael Morell (Vilana), Ramon Muntada, Antoni Novelliques, Valentí Oliveres, Joan Pere Paler, lo Refilat, lo Roig de l'Esquirol, Segimon Sala, Pere Sala, Joan Sala (lo Tendret), T. Salemanya, Diego Serra, lo Serrador de Susqueda, lo Soldat, Gaspar Subroca, Lluís Tallades (lo Gollut), Esteve Tor (Pere Savi), Jeroni Terrats, lo Toscano, Pere Terrerós, T. Taverner, Joan Vila de Gallifa, Jacint Vila (lo Magay), Bernardí Vilar de Malla, Hacint Xarriol.

Entre les confessions que va fer Serrallonga, va haver la dels seus fautors. Un d'ells va ser el seu cosí Pau Moner, familiar del Sant Ofici de Santa Coloma de Farners. Aquest, detingut i procesat, va ser condemnat de forma lleu, encara que va haver de pagar una multa de cinquanta lliures i no se'n va d'estar de denunciar a Montserrat Bonmati, familiar de Constantins, qui també sovint va ajudar Serrallonga, enca rqeu aquest individu va alegar que ho feia per temor a les represàlies del lladre. Ara bé, la sentència fou més dura: una multa de cent ducats castellans i el desterrament per tres anys.

Ens aquests temps un altre parent, el rector de Santpedor, Montserrat Arola, era amic i fautor de bandolers, lladres, facinerosos i meuques que sovintejaven el poble, cosa que el nou batlle, Jeroni Bertran va aconseguir erradicar, encara que el prevere no va rebre cap càstig.

Fou executat el vuit de gener de 1634.

El dietari de l'Antich Consell Barceloní diu:

"Dilluns a VIII (gener 1634). en aquest dia fonch sentenciat Joan Sala, àlias Serrallonga, natural de la Parròchia de Viladrau, bisbat de Vich, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla, que havie molts anys que regnave; fonch la sentència de cent assots, axorellat [tallades les orelles], aporat ab carretó, atenallat y fets quatre quartos, y lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. Anima eius requiescat in pace. Amen."

La sentència observava l'enderrocament de la casa de Serrallonga, però el mes de març el duc de Cardona dóna permís per tornar a reedificar-la ja que no era propietat de Serrallonga, sino de la seva dona i els seus fills.

Margarida, se seva muller, per culpa de Serrallonga va ser empresonada el 1629 per assumptes del seu marit, i va ser cridada a Barcelona en successives ocasions. La família poc a poc anà restituint el seu patrimoni i a la mort de Margarida el 1652 es pot comprovar en el testament que aquesta deixa als seus fills.

 

.......

......

tornar