Presocràtics
|
Kant |
Marx |
Popper |
Vincles |
aristòtil > esquema general
ARISTÒTIL
esquema general
Aristòtil és un dels autors fonamentals de la història del pensament, no només perquè, com Plató, va escriure molt i bé sobre els temes fonamentals de la filosofia, sinó també perquè la manera d'abordar aquests temes adopta una perspectiva original en l'enfocament que difereix fortament de la del seu mestre, el propi Plató.
Així, una manera d'apropar-se al pensament d'Aristòtil és fer-ho a partir del de Plató, veient en quins punts en particular difereix del seu mestre.
Una altra manera d'apropar-se al seu pensament és resseguint els diferents temes de què es va ocupar, i per això és útil la classificació de les seves obres feta, segons sembla, per Andrònic de Rodes el segle I a.C.
En aquest esquema conjugarem totes dues aproximacions. Així, seguirem els principals temes aristotèlics, però farem especial incidència en la seva relació amb el pensament de Plató. En qualsevol cas, és important no perdre de vista que es tracta d'un mer esquema per al seguiment del curs (i del que s'ha explicat a classe), i no d'una exposició completa del pensament d'Aristòtil.
1. Metafísica: l'hilemorfisme [i referència a la lògica]
2. Conseqüència de l'hilemorfisme: crítica a la teoria de les idees platònica
3. L'explicació de la naturalesa (física)
4. L'ésser humà (antropologia)
5. El coneixement
6. L'ètica
7. La política
1. Metafísica: l'hilemorfisme
A diferència de Plató, que parlava de dos móns, un d'intel·ligible i un altre de material, Aristòtil entén que l'únic món a explicar és el món físic, el món que podem percebre a través dels sentits. En aquest món hi ha entitats, com ara arbres, rinoceronts, persones, etc. A cadascuna d'aquestes entitats la denomina Aristòtil 'substància', de manera que cada entitat concreta (cada arbre en particular, cada rinoceront en particular, cada persona en particular, etc.) és una substància.
Cada substància està constituïda per una matèria que té deteminades propietats. Així, un arbre en particular està constituït per la matèria que el conforma que presenta les propietats: estar viu, tenir arrels, nodrir-se de minerals a través de les arrels, etc. Podríem entendre que totes aquestes propietats no són sinó una especificació de la pròpia propietat 'ser arbre'. Així, podríem dir que un arbre en particular és una matèria que té la propietat 'ser arbre'. A aquesta propietat 'ser arbre' la denomina Aristòtil 'forma' i també 'substància' i, per no barrejar noms, a la primera substància, això és, a l'individu particular que havia denominat abans substància la denominarà 'substància primera', i a la propietat 'ser arbre' la denominarà 'forma' o 'substància segona'.
Així, una entitat particular és una substància primera constituïda per matèria i per forma (o substància segona). Aquesta manera d'explicar les entitats de la naturalesa rep el nom de 'teoria hilemòrfica' perquè 'hilé' significa 'matèria' (fusta, pròpiament) en grec, i 'morfé' significa 'forma'.
Gràficament:
 |
teoria hilemòrfica |
|
matèria |
||
=substància primera= |
---------------------------------- |
|
forma (o substància segona) |
||
A més a més de la forma, que és la propietat essencial de la substància primera, en la matèria es donen també altres propietats que Aristòtil denomina 'propietats accidentals' (per les raons que es veuran al respecte de l'explicació de la naturalesa. Així, per exemple, 'ser arbre' és una propietat essencial d'una substància primera arbre, però tenir 20 ó 30 branques, o medir 20 ó 30 metres, o estar situat a 20 ó a 30 metres de distància d'un altre arbre, etc., són propietats accidentals, perquè si canviessin (si l'arbre guanyés o perdés branques, o medís més o menys metres, o el plantéssim en un altre indret, etc.) no per això deixaria de ser un arbre, el mateix arbre.
Per la seva banda, Aristòtil introdueix també dues nocions de 'matèria' que distingeix també amb els adjectius 'primera' i 'segona'. Així, cal que considerem la matèria primera i la matèria segona.
La matèria segona és la matèria que percebem: la fusta, el marbre, el ferro, el paper, la cera, etc. Observem, però, com aquestes matèries poden de vegades canviar fins transmudar-se per complet. Així, la fusta o el paper es poden cremar per esdevenir cendres. O el ferro pot fondre's. O la cera pot esdevenir líquid. No voldrem, això no obstant, admetre que en aquests casos ha desaparegut part de matèria i se n'ha creat de nova. Més aviat l'explicació més plausible és la que recorda a Anaximadre i el seu apeiron, o als atomistes i els seus àtoms (això és, a l'arjé dels pensadors físics presocràtics): cal postular que hi ha un element material més primitiu que roman en qualsevol canvi. Doncs bé, és a aquest element al que Aristòtil denomina matèria primera. En algun sentit, doncs, la matèria segona és com una forma de la matèria primera.
A la vista dels paràgrafs anteriors podem refer el gràfic anterior com segueix:
|
teoria hilemòrfica |
|
matèria segona [en la matèria primera] + accidents |
||
| = substància primera = | -------------------- | |
forma (o substància segona) |
||
L'ESTRUCTURA D'UN ENUNCIAT
L'estructura dels enunciats és Subjecte + Predicat (almenys si deixem de banda els enunciats impersonals). Així, diem:
- L'arbre [subjecte] és verd [predicat].
- L'Ernest [subjecte] és cantador [predicat] (L'Ernest canta).
- L'Adela [subjecte] és molt bona balladora [predicat] (L'Adela balla molt bé).
La insistència a construir enunciats amb el verb 'ser' és per posar de manifest la següent estructura d'un enunciat: en un enunciat s'atribueix una propietat a un subjecte.
En els tractats de lògica (Primers Analítics i Categories) Aristòtil analitza quines són aquestes relacions, i com es poden combinar en arguments els enunciats en virtut de les relacions que es donin entre subjecte i predicat (això és, estudia la validesa de les diferents formes de sil·logisme).
Pel que ens interessa aquí, simplement observar que hi ha dos maneres de vincular la propietat que es predica del subjecte amb el subjecte: de manera substancial i de manera accidental.
La propietat vinculada de manera substancial (la propietat substancial) és aquella que es diu en primer terme d'un subjecte (d'una substància primera), i que si ja no es prediqués hauríem de concloure que la substància primera ha canviat. Aquesta propietat substancial és, òbviament, la substància segona (o forma). Per exemple, 'ser arbre'.
La propietat vinculada de manera accidental a un subjecte és aquella que, encara que es deixi de predicar d'un subjecte, no per això el subjecte deixa de seguir sent el mateix subjecte. Per exemple, 'ser alt', o 'ser aquí', o 'ser allà', o 'tenir tres branques', etc.
La distinció entre aquests dos tipus de propietats ens permetrà explicar diferents tipus de canvis en la natualesa.
(Vegeu el segon gràfic de més amunt).
[tornar a dalt]
2. Conseqüència de l'hilemorfisme: crítica a la teoria de les idees platònica
Una conseqüència immediata de la teoria hilemòrfica és la desaparició del món de les idees platònic. En efecte, la realitat és explicable en virtut de subjectes que estan compostos per matèria amb propietats determinades. La idea platònica no és sinó la forma que es dóna en un subjecte.
Aristòtil critica almenys dues coses de la teoria de Plató: que defensi el món intel·ligible i, com a conseqüència d'això, que no pugui donar compte de la relaci´de participació de les coses materials respecte de les idees.
L'existència del món intel·ligible no està justificada: no juga cap paper en l'explicació de la naturalesa.
Si acceptéssim, malgrat tot, l'existència del món intel·ligible, la relació entre les coses materials i les idees acabaria per tenir una entitat independent de les pròpies coses materials i de les pròpies idees. Gràficament:
| idea d'home (és el més real i està en el món intel·ligible) |  |
|
| relació de participació | |
|
| home material (còpia de la idea d'home) |  |
Podem exemplificar aquesta segona crítica amb qualsevol entitat, però si ho fem amb la d'un home, l'home material s'assembla a la idea d'home, i la relació de semblança, de participació, acaba per constituir una tercera entitat. Aquesta crítica, així il·lustrada, es coneix tradicionalment com l''argument del tercer home' (si l'exemple fos amb un arbre, seria, és clar, l''argument del tercer arbre').
3. L'explicació de la naturalesa (física)
Com s'ha dit ja, a la naturalesa hi ha substàncies primeres, compostes per matèria i forma.
Una substància primera no és sinó una matèria amb propietats, una d'elles essencial, la forma, i les altres accidentals.
Ara bé, és essencial adonar-se'n que a la naturalesa hi ha canvi. Així doncs, la teoria ens ha de permetre explicar com es produeix aquest canvi. En aquest sentit és necessari tenir present la distinció que fa Aristòtil entre 'ser en acte' i 'ser en potència'. Les propietats que són en acte són aquelles que una substància primera té en un moment determinat, mostra. Les propietats que són en potència són aquelles que una substància primera té en el sentit en que les pot desplegar, però no les mostra en un moment determinat.
Així doncs, si descrivim les propietats que ara té una entitat, estarem donant compte de les seves propietats en acte. Si referim les que pot arribar a tenir, estarem donant compte de les seves propietats en potència. Val la pena observar que una substància primera no té totes les propietats possibles en potència. Per exemple, un arbre pot arribar a tenir fulles, a no tenir-ne, a crèixer tants metres, etc., però no pot arribar a volar. Un gos pot en potència estar dret, estar ajagut, bordar, dormir, etc., però no pot, per exemple, tenir fulles o parlar.
A la vista d'aquestes distincions, el canvi serà simplement el fet de desplegar una propietat que es té en potència.
Observem dues coses (que es simplement es refereixen i de manera breu).
1. Hi haurà dos tipus de canvis, accidentals i substancials. En els canvis accidentals roman la substància primera i canvien alguns dels seus accidents; en els canvis substancials canvia la pròpia substància segona (o forma) i, de retruc, la substància primera. Allò que roman en un canvi substancial és la matèria (la matèria primera).
2. Els canvis es produeixen en virtut de causes, algunes externes a l'entitat que canvia (la causa agent i la causa final), i d'altres intrínseques a l'entitat que canvia (la causa material i la causa formal).
4. L'ésser humà (antropologia)
L'ésser humà no és sinó una substància primera, constituïda per matèria i forma. Podem denominar a la forma de l'ésser humà, això és, a la propietat 'ser humà', com allò que constitueix la seva ànima. Així, no és impropi considerar que Aristòtil també parla de l'ésser humà com constituït per cos (matèria) i ànima (forma), en el ben entès que l'ànima no es dóna separadament de la matèria (n'és la seva forma). En conseqüència, per a Aristòtil l'ànima no és res que es pugui considerar separadament ni és, per tant, res immortal que transcendeixi al cos.
En el cas dels humans, la forma, l'ànima, té tres funcions: sensitiva (comuna també als vegetals i als animals), nutritiva (comuna també als animals), i pensant (específica dels humans).
Com Plató, Aristòtil també considera que el veritable coneixement ha de ser dels universals i no dels particulars. Ara bé, a diferència de Plató, Aristòtil o ha admès que els universals constitueixen entitats separades del món material. Així doncs, què són i com es coneixen?
Aristòtil sosté que coneixem els universals (això és, 'ser arbre', i no l'arbre en particular que tenim davant la finestra) a partir dels particulars (això és, a partir de l'arbre que tenim al davant de la nostra finestra). De l'experiència de diversos universals captem la seva forma i, de manera inductiva, arribem a constituir en la nostra ment la propietat (l'universal). Així, tot coneixement partiex de l'experiència, però requereix del pensament per fructificar.
Un problema evident (precisament el problema que volia evitar Plató) és com aconseguir no caure en el subjectivisme. És a dir, si resulta que cadascú basteix el coneixement a partir de la seva pròpia experiència, ¿com assegurar-nos que tots arribem als mateixos universals? (Val la pena no oblidar que si tots arribéssim a diferents universals ens veuríem abocats al relativisme, i evitar aquest relativisme era precisament allò que obligà a Plató a postular l'existència del món intel·ligible). La solució d'Aristòtil a aquest problema no és clara, i passa per sostenir l'existència d'un enteniment agent, alguna cosa així com l'enteniment que pot desplegar-se només en una única direcció, la correcta. [Hi ha diferents interpretacions d'aquest enteniment agent: pensem-lo simplement així: l'enteniment que determina que la manera de raonar en virtut de les experiències sigui anàloga per a tothom].
6. L'ètica
L'ètica d'Aristòtil és teleològica i eudemònica. És teleològica perquè és finalista, persegueix una finalitat. És eudemònica (eudaimonia = felicitat) perquè la finalitat que persegueix és la felicitat.
Hi ha algun sentit d'acord amb el qual podem fir que un ganivet és feliç: un ganivet és feliç si talla, això és, si acompleix amb la seva finalitat. Anàlogament, un ésser humà serà feliç si acompleix amb les finalitats que li són pròpies. ¿I quines són aquestes finalitats?
És oportú respondre a aquesta qüestió sense perdre de vista les funcions que té l'ànima, segons Aristòtil: sensitiva, nutritiva i pensant. Així doncs, serà feliç qui satisfaci cadascuna d'aquestes funcions. L'especificació de la manera de satisfer-les condueix a Aristòtil a distingir entre diferents virtuts, les unes ètiques, vinculades principalment amb les funcions sensitiva i nutrutiva, les altres dianoètiques, vinculades amb el pensament. En qualsevol cas, i sense entrar en més detalls aquí, és necessari fer notar:
- que la virtut no és quelcom teòric, sinó que s'adquireix amb l'hàbit, amb la pràctica; i
- que a diferència de Plató, per a Aristòtil la virtut també està vinculada amb qüestions no teòriques (sensitives i nutritives). Això sí, i en aquest punt s'assembla a Plató, les virtuts més importants són les dianoètiques (les vinculades al pensament).
7. La política
Per a Aristòtil l'éser humà és un animal de ciutat. Això vol dir que és un ésser social per naturalesa, i com donant suport a aquesta idea interpreta Aristòtil el fet que només els humans siguem animals de paraula (això és, el fet de comunicar-nos per mitjà d'un llenguatge és una raó per pensar que els humans som animals socials per naturalesa).
Qualsevol sistema polític que pretengui aconseguir la felicitat de la majoria dels ciutadans, és a dir, que vetlli per l'estat i no per a l'individu, serà un bon sistema de govern. Així, tant la monarquia (govern d'un sol), com l'aristocràcia (govern d'uns pocs) com la democràcia (govern de tots) són bones formes de gover si mantenen la finalitat de procurar el bé de l'estat o, dit amb d'altres paraules, si mantenen la finalitat de procurar un estat en el qual els ciutadans puguin ser feliços, puguin desenvolupar les funcions de l'ànima que els són pròpies. Aquestes mateixes formes de govern són rebutjables quan qui governa mira pels seus propis interessos, ja sigui un de sol (tirania), o uns pocs (oligarquia), o tots (demagògia).