Ja fa un munt de temps, una tarda mandrosa i calitjosa d'estiu, passejant fora vila vaig trobar-me un rodamón. Es deia Tomeu Caminera i duia sota el braç un plec de papers, un llapis i una capsa de colors.

En Tomeu Caminera no tenia el parlar fàcil. Deixava anar les paraules mig arrufant el front i mig somrient, com si tingués por que les paraules, un cop dites, es poguessin estimbar malmetent alguna cosa. Burxant burxant, li vaig anar estirant tota la seva història.

Segons ell deia, estava malalt. No podia resistir la temptació d'escriure, de fer dibuixos, de pintar. Em va explicar que s'adonava perfectament que el blau del cel o els roses i carmins dels crepuscles eren les millors pintures, i que la remor de les fulles o els cants de les cardines eren els millors poemes, però que tot i amb això ell no se'n podia estar, de manipular les paraules i els colors. Era una temptació irresistible.

Estava ben convençut de la gravetat de la seva malaltia, i em va explicar que precisament era tan greu perquè la gent no s'adonava d'aquesta extrema gravetat. Això era el pitjor de tot, deia. Que tothom ho trobava ben normal.

"Tot està capgirat - deia-, avui és més important un bosc ben pintat que un bosc de debò, un diàleg ben escrit que el diàleg amb el teu company o el teu veí, un disc ben enregistrat que cantar content rentant els plats... Sí, tot està capgirat, és com si estiguéssim tots malalts, com si hi hagués algun germen patogen incontrolat que ens alterés la coherència."

Em va dir que ell, d'això, n'estava ben convençut, que alguna cosa d'aquestes passava. Però que, ell en particular, tenia l'esperança que algun dia aconseguiria neutralitzar i superar aquella estranya malaltia. S'ho havia proposat fermament i confiava que un dia se'n sortiria.

Em va explicar que quan aquest dia arribés ja tenia pensat el que faria, de quina manera ho celebraria: amb el llapis, els papers i els colors faria una petita foguera i, amb aquesta foguera, couria una cassoleta d'arròs amb fesols. Això ho tenia molt ben pensat i li feia molta il.lusió.

Parlant i parlant cada vegada s'anava engrescant més; semblava com una font que, després de les pluges, anés revenint. Potser feia molt de temps que no parlava amb ningú:

"Però ara per ara sóc aquest Tomeu Caminera, incapaç de superar aquestes febleses. Ho tinc assumit. Tant que, mentrestant, si l'únic que sóc capaç de fer és jugar amb les línies, les paraules i els colors, vull procurar com a mínim jugar el màxim de bé aquest joc. Convertint, o intentant convertir, els dibuixos i les paraules en un mitjà que serveixi una mica per acostar-se a un món més harmoniós i amable.

"I ja sé que és força incoherent, això que dic. Afirmar per una banda que no m'ho hauria de permetre i, alhora, per una altra banda, mig justificar-me dient que com a mínim vull fer-ho ben fet. Però, és que és tan complicada, la vida! Sovint, la complicació de la vida em sobrepassa, em desborda, em desconcerta completament!"

En Tomeu Caminera parlava i parlava. De tant en tant, però, em preguntava una mica preocupat:

"Segur que no estàs cansat de sentir-me? Em sembla que ja n'estic fent un gra massa."

Però a mi m'agradava tot allò que anava explicant, i li deia que seguís. I ell seguia. Sí, em sembla que feia molt de temps que no parlava amb ningú.

"Però, és clar, al capdavall del capdavall tot això només són paraules, sí, només són paraules..."

De cop em va dir això. Va ser com si es despertés sobtadament. I entristint-se llavors, em va somriure lleument i, sense dir res més, girant-se, va reprendre pausadament el seu camí. I se'n va anar, potser pensant amb la cassoleta d'arròs amb fesols que algun dia es faria, potser pensant en allò que faria després, quan ja no tingués el llapis i els papers, quan ja no tingués res...

Això no vaig tenir temps de preguntar-li-ho, i la veritat és que m'hauria agradat; saber el que faria quan s'hagués menjat l'arròs amb fesols... Però potser no m'ho hauria dit, i m'hauria deixat amb el mateix dubte que em va deixar, el dubte de si ell mateix ho sabia o no ho sabia.

.