Heu estat alguna vegada a Milnoms? Milnoms és un poblet amb una història curiosa. Temps enrera, Milnoms no es deia Milnoms. Senzillament no es deia de cap manera, i els seus habitants vivien tranquils i contents, sense cap necessitat de posar un nom al lloc on vivien.

I els anys pausadament anaven passant, estius i tardors, hiverns i primaveres. Els pagesos d'aquell poble eren uns bons pagesos, i de mica en mica van començar a ser coneguts per les floricols tan ufanoses i gustoses que conreaven als seus horts. Unes floricols esplèndides. Tant que, els pagesos dels pobles veïns, de mica en mica, gairebé sense adonar-se'n, van començar a dir-ne La Bona Floricol, del poble de les famoses floricols.

Però heus aquí que un dia un pagès del poble va comprar a fira una paperineta de llavors d'albergínia, decidit a provar fortuna amb aquell nou conreu. I ja des del primer any va començar a obtenir uns resultats excel.lents, quilos i quilos d'albergínies de la millor qualitat, amb un gust i una presència immillorables.

Tan bones eren que ben aviat les seves albergínies, grasses, lluentes, gustoses, també es van fer famoses per tots els pobles dels voltants, tant o més que les floricols, fins al punt que la gent de les rodalies va començar a dir-ne també L'Albergínia, del poble de les floricols i les albergínies.

Però no va pas acabar aquí, la cosa, ja que un temps després es va repetir la mateixa història arran d'un pagès que es va posar a sembrar rabanets. Els va sembrar i cultivar amb tan bon encert que quan anava a mercat les mestresses ja l'esperaven i els hi prenien dels dits, al preu que ell volia, tan bons i dolços eren. Resumint, que aviat, als dos noms anteriors se n'hi va afegir un tercer de nou, El Rabanet.

I el temps va anar passant. Va passar un any i un altre. Una festa major i una altra. La gent del poble, de mica en mica s'havia anat acostumant a algun dels tres noms. Ja no els semblava bé, que el poble no tingués nom. Volien un nom, i un de sol: els semblava tan poc seriós el no tenir cap nom, com abans, com llavors tenir-ne tres. Però, és clar, el difícil era posar-se d'acord.

Els floricolins deien que el nom havia de ser La Bona Floricol, ja que era el nom amb més solera.

Els alberginiencs, per la seva banda, insistien que havia de ser L'Albergínia, ja que era un nom més lluent i més elegant.

I els rabanetins argumentaven que s'havia de dir El Rabanet, ja que era el nom més arrelat a dins de la terra.

A partir de llavors, a aquell poble no van faltar saraus, trifulgues i maldecaps de tota mena. Com que no es posaven d'acord, sempre tenien raons: que si això que dius és una bestiesa... que si tu ets un daixonses... que si patatim... que si patatam... Allò no era viure!

I tot plegat per un nom! I és que, la veritat sigui dita, les persones sovint som bastant estranyes. Fins i tot molt estranyes, de vegades.

Però la cosa no es va acabar aquí. Sí, per complicades que siguin les coses, sempre es poden complicar més. Cal anar molt alerta, amb això de les complicacions. I ves per on, a aquell poble, amb el pas del temps s'hi van anar instal.lant nous pagesos vinguts d'altres indrets, cadascú dedicat a un nou conreu, i ja fos per la terra especialment fèrtil dels horts d'aquell poble, o per l'aigua, o pels aires, el cas és que cada nou cultiu donava uns resultats extraordinaris, tant, que tot allò que s'hi conreava aviat era conegut i apreciat per tota la rodalia.

I així, de mica en mica, als tres noms primers se n'hi van anar afegint d'altres de nous: Els Presseguers, Olifí, Videlbó, Les Garrofes, El Pebrot...

Cada vegada la cosa s'embolicava més. I cada vegada cadascú s'entossudia més amb el nom que a ell li agradava. I això portava bastants problemes, perquè, per exemple, a part dels plens municipals sempre conflictius per culpa d'aquest tema, quan anaven a fira i algú els preguntava de quin poble eren, cadascú deia el nom que li semblava. I si algú arribava al poble i preguntava el nom no hi havia maneres que en tragués l'aigua clara, ja que com a més gent ho preguntava més s'embolicava i es despistava.

I així va ser com, de mica en mica, la gent forastera, escaldada, va deixar de preguntar com es deia aquell poble. Quan arribaven, feien la mitja rialla i deien: Mira, ja hem arribat a Milnoms!

I vet-ho aquí, aquesta és la història de Milnoms, ara ja sabeu per què es diu així, i per què els seus habitants es diuen milnomins.
 

.