Sabeu una cosa? Normalment les històries estan plenes de coses que passen: un heroi rescata tres princeses, un conqueridor conquereix cinc països, un golafre es menja set coques de llardons...

Aquesta d'avui no és una història diferent. És veritat que no hi surten ni reis ni princeses, ni bandolers ni pirates, ni terratrèmols ni tempestes, però... no obstant això en aquesta història també passen coses molt notables; més ben dit, hi passen coses terribles, terribles de debò.

Tan terribles, o més, com que un gegant volgués esclafar Vilarodona. Però, és clar, si un gegant volgués esclafar Vilarodona el sometent del poble l'aniria a veure i li diria:

-Gegant, més val que no ho provis, perquè si no tindràs problemes.

I el gegant s'ho repensaria i ho deixaria córrer, perquè no voldria tenir problemes.

Però en aquesta història d'avui, tot i que passen coses molt terribles, cap sometent no se n'adona, perquè tots estan mirant la televisió. O més ben dit, per això passa el que passa: perquè els sometents, els menestrals, els pagesos, els traginers, els pescadors, els savis, els que no ho són, els rics, els pobres, els grans, els petits, tothom està encantat mirant la televisió.

Però vaja, anem per feina. Aquesta història, és clar, no pot començar com totes les històries, amb allò de "Hi havia una vegada" o "Fa molt i molt de temps"; si tothom està mirant la televisió, això vol dir que aquesta història és actual, oi que sí? I si és actual, nosaltres potser fins i tot som una mica protagonistes. Ja ho veurem...

La història és aquesta:

A l'hora de les notícies, per la ràdio han dit que els membres de l'expedició Silenci 2.000, un equip de científics i exploradors subvencionat per la Fundació Futur Amable, han informat que, després d'exhaustives recerques per tots els continents, països, illes i racons de la terra, han arribat a la conclusió científica que el silenci s'ha extingit. Malgrat fer servir els detectors més sofisticats no han aconseguit detectar, durant els deu anys que ha durat l'expedició, ni una engruna de silenci a cap lloc de la terra.

En Claudi Piulats, cap de l'expedició científica, ho ha explicat així per la ràdio:

"Fa 65 milions d'anys es van extingir els dinosaures, fa un segle es van extingir els búfals americans, ara li ha tocat al silenci.

"Sabem que van existir dinosaures perquè hem trobat petjades fossilitzades i alguns esquelets. D'ara endavant, amb el silenci ens passarà una cosa semblant, només el podrem conèixer a través dels relats d'aquells que van tenir l'oportunitat, no cal dir que científicament apassionant, de conèixer el silenci viu. A través dels escrits d'aquells éssers privilegiats podrem fer-nos una idea de en què consistia això que anomenem silenci, i que sense cap mena de dubte en un moment de la història va existir.

"D'altra banda, no seria raonable dubtar de la seva existència passada, de la mateixa manera que no seria raonable dubtar de l'existència, fa més de 65 milions d'anys, dels dinosaures; tenim suficients indicis per afirmar categòricament que en èpoques passades el silenci va existir.

"La nostra tasca ja ha estat acomplerta: constatar el fet científic de la seva desaparició era l'objectiu de l'expedició Silenci 2.000. Però, òbviament, no ens pertoca a nosaltres fer cap avaluació social o ecològica al respecte. La nostra feina es limita a constatar el fet científic. I, científicament, podem assegurar que el silenci ha deixat d'existir. Ignorem les possibles conseqüències de la seva desaparició."

Això és el que ha dit en Claudi Piulats per la ràdio. Però entremig de les notícies de la crisi general, de l'atur creixent i dels partits de la lliga de futbol la notícia de la desaparició mundial del silenci ha passat pràcticament desapercebuda. Sovint passa això. Les notícies més importants normalment passen desapercebudes. Això, és clar, quan aconsegueixen sortir als noticiaris, perquè, sovint, les notícies més importants ni tan sols surten als noticiaris.

Però no ens despistem. La realitat, ara, és aquesta: encara que a nivell oficial es relativitzi o s'ignori aquesta pèrdua, el cert és que la desaparició del silenci, amb totes les seves seqüeles, és un fet.

Us imagineu que ens acostuméssim a què la gent mai somrigués? Seria un desastre, oi? Doncs perdre tot el silenci és com perdre tots els somriures, un veritable desastre.
I això és el que ha passat. Entre sirenes, alarmes, altaveus, motos, cotxes, avions, ràdios, tocadiscos, televisions, discussions, presses, ansietats i crits el silenci s'ha extingit pertot arreu.

Segons en Piculives, un científic rural bastant heterodox, el responsable d'aquesta pèrdua lamentable és un terrible drac que es diu Soroll. Aquestes són les declaracions d'en Piculives fetes durant la darrera roda de premsa amb els mitjans de comunicació:

"No hi ha cap mena de dubte: el Soroll existeix i és un terrible i gran drac. Ell és el culpable de la desaparició del silenci. De mica en mica, pertot arreu, aquest drac s'ha anat menjant el silenci, i finalment no n'ha deixat ni una engruna petitona enlloc, tot se l'ha cruspit.

"I a més del silenci, el molt golafre s'ha menjat unes quantes coses més. Perquè també s'ha menjat les converses tranquil.les, la música harmoniosa, les paraules amables, el cant dels ocells, el murmuri de les fulles, la veu del vent, la pau de la nit...

"Tot allò que era plàcid i seré s'ho ha menjat el Soroll, i s'ho continua menjant cada dia. Però ningú no en fa cap cas, com si no tingués cap importància.

"Sí, avui dia passen les coses més terribles sense que ningú no en faci cap cas."

-Però, senyor Piculives, els dracs existeixen de debò? -li va preguntar un periodista.

"És clar que sí! No hi ha cap mena de dubte que els dracs i els follets existeixen i, a més, a la mínima que poden en fan alguna de les seves. Tanmateix, no tenen pas tota la culpa del que passa. Perquè si nosaltres estiguéssim atents com el sometent de Vilarodona, cap drac, cap gegant ni cap follet s'atreviria a fer cap malifeta.

"Però, és clar, nosaltres estem despistats mirant el vídeo o la televisió, i ells, mentrestant, aprofiten l'avinentesa per fer malvestats i berganteries. És la seva feina, de la mateixa manera que la feina de les aranyes és fer teranyines, i ous les gallines."

Ara bé, els científics oficials, quan en Piculives parla d'aquestes coses, li diuen:

-A veure, Piculives, demostra'ns que aquest drac que es diu Soroll existeix: tens alguna foto seva?

Però, és clar, en Piculives no és com els científics oficials, que tenen molts aparells molt sofisticats. Per no tenir, ell no té ni una màquina de fer fotos. I, a més, de poc li hauria servit, perquè el Soroll és invisible. I quan intenta explicar això als científics, ells li diuen:

-Ah, és invisible, aquest drac? Doncs si dius que és invisible és que no existeix! Que no te n'adones?

No hi ha res a fer, és evident que els científics i en Piculives no es poden entendre de cap manera.

Però, té raó en Piculives? Existeix realment aquest drac? Doncs... potser en el fons no és massa important. El que sí és important és que, amb drac o sense drac, de mica en mica, sense silenci a dins nostre, ens hem anat tornant insensibles, com de suro. I tant de suro ens hem tornat que ja ni ens adonem que ens hem tornat de suro. Mireu si la cosa arriba a ser greu!

Això sí, sempre tenim molta pressa, com els taps de les ampolles de cava, que també són de suro i surten sempre disparats. Anem per la vida com els trens d'alta velocitat per les vies d'alta velocitat, com els cotxes de fórmula 1 pels circuits de competició, sempre de pressa, de pressa, de pressa... Tan de pressa que ja no percebem ni les olors, ni els paisatges, ni els gustos, ni els sons... Massa de pressa, ens diria el sometent de Vilarodona.

I, per què passa això? Doncs cadascú busca les seves explicacions. Per exemple, hi ha qui diu que tot, TOT el que passa, és per culpa d'un nou virus. És possible. Un dels que ho diu és en Pau Filaprim, un cosí d'en Piculives que és metge. Però, és clar, com que és cosí d'en Piculives, i a més no recepta medicines, ningú en fa gaire cas, del que diu. Però, a veure, escoltem-lo:

"Cada dia hi ha més virus nous, i aquest, segons els entesos, és el M-314. I, segons sembla, s'encomana molt, més que els constipats i les grips. Molt més. Quan t'encomanes, quan el virus se't fica a dins i et poses malalt d'aquesta malaltia tan greu, de seguida es nota. Els símptomes patològics són els següents:

"Vols estar assegut mirant els núvols que passen pel cel, i no pots. Vols estar quiet i tranquil veient com el vent belluga les fulles seques, i tampoc pots. Tens sempre un gran neguit. T'has de bellugar, has de fer coses, moltes, no et pots parar ni un moment.

"Aquests són els símptomes d'aquesta malaltia. Només pots parar-te per mirar la televisió. Per això sí. Davant de la televisió et pots passar hores i dies ben estabornit. Al virus aquest li agrada molt la televisió. Li encanta.

"Però el més notable és que ningú s'adona que això, aquest comportament estrany, és una malaltia. I els que menys se n'adonen són precisament els mateixos malalts. Al revés; si la gent troba algú que encara no s'ha encomanat, que està tranquil i no té presses, o que no mira la televisió, li pregunta: Com és que estàs assegut mirant els núvols? Que no et trobes bé? Estàs malalt? Ja has anat al metge?

"I una cosa que sembla tan senzilla, estar-se de vegades sense fer gairebé res, per culpa d'aquesta malaltia s'està tornant una cosa molt complicada i difícil. Molt i molt difícil..."

Això és el que diu en Pau Filaprim, i en Pau Filaprim normalment no s'equivoca. Així que la cosa no està pas per bromes: resulta que, a sobre d'un drac poca-solta que s'empassola tot el silenci, per acabar-ho d'embolicar també tenim el virus M-314 que ens fa la punyeta.
I, és clar, passa el que passa, que per culpa d'això, totes les coses senzilles, com poder tenir una mica de silenci, com poder viure a poc a poc i sense neguits, s'estan tornant coses terriblement complicades. Extremadament complicades.

Tan complicades que, fa pocs dies, els savis més savis de tots els contes i de totes les rondalles es van reunir per parlar-ne. Els savis estan per això, per parlar dels problemes i buscar solucions. Però, és clar, als contes i a les rondalles hi viuen savis molt diferents. Com que els contes són diferents els uns dels altres, els savis que hi viuen també són diferents, n'hi ha de tota mena. I en aquella reunió n'hi havia un mostrari ben variat, de savis, i alguns deien coses ben pintoresques.

Per exemple, un savi va opinar que allò de la pèrdua del silenci era només un problema relatiu, que no calia exagerar les coses, ja que la gent es podia posar taps de cera a les orelles, i així ja estava tot solucionat.

Un altre va dir que les presses tampoc eren cap problema, ja que també estaven a punt de solucionar-se, i va explicar que al seu laboratori estaven acabant d'inventar un nou coet utilitari que permetria anar a qualsevol lloc en un instant.

I un altre va dir que molts dels problemes eren ficticis. Per exemple, el problema de la pudor dels fums dels cotxes, va dir, no era tan preocupant com algú volia fer creure. Ell havia trobat una solució pràctica i econòmica: només calia posar-se al nas una pinça d'estendre la roba.

I n'hi va haver un que va arribar a dir que tampoc calia preocupar-se, si el món cada cop era més lleig: només calia posar-se unes noves ulleres que ell havia patentat, unes ulleres que en lloc de vidres tenien suros. Va dir que ell les havia experimentat i que anaven molt bé; quan s'acostava a una cosa lletja, se les posava i, au, ja no la veia!

Molts savis deien coses d'aquestes. Però no tots, és clar. Hi havia un savi i una sàvia que només escoltaven. Havien vingut d'un conte molt petit, tan petit que no tenia ni títol, i s'estaven a un racó sense que ningú els fes gaire cas. Després de molt escoltar, aquell savi i aquella sàvia es van mirar i van sortir de la sala de reunions. Ella es deia Àngela i ell es deia Daniel.

Feia un sol lluent i bonic. Es van agafar de la mà i se'n van anar cap a la platja; era el mes de gener i estava ben buida; una meravella!

Van buscar petxines per la sorra, es van asseure de cara a les onades, es van remullar els peus... fins i tot es van fer algun petó. I es van adonar que era allí on hi havia la solució al problema de la reunió dels savis, entre la sorra i les petxines, entre les onades i les carícies.
Tenien la solució del problema de la reunió dels savis, però es van adonar que era inútil que tornessin a la reunió i provessin d'explicar-ho.

És clar, aquestes coses no es poden explicar. I menys encara quan es volen explicar a gent que té el cap tot ocupat amb coses com els taps per les orelles, com les pinces pel nas, com les ulleres de suro per no veure les coses lletges, com els coets per anar sempre més de pressa... És una feina impossible, explicar alguna cosa essencial a aquesta mena de gent. Així que, adonant-se'n, el savi Daniel i la sàvia Àngela es van quedar a la vora del mar, fent castells de sorra i posant-hi petxines de merlets, dient-se coses boniques i la mar de feliços.

Ara bé, l'Associació de Savis, en una reunió extraordinària, els ha retirat el carnet de savis, perquè no està gens ben vist, gens, que un savi i una sàvia busquin petxines i es facin petons. L'Associació de Savis amb aquestes coses és molt rigorosa, molt. Ha de vetllar pel seu prestigi, i tant que sí!

Però, és clar, a ells això ara els és ben igual, hi estan tan a gust, a la platja! El que sí és cert és que la sàvia Àngela i el savi Daniel estan de sort: ells, com que viuen dins del món dels contes i de les rondalles, encara troben platges tranquil.les. Nosaltres, en canvi, ho tenim més difícil. Ens hem de barallar cada dia amb el Soroll, hem de procurar que no se'ns encomani el virus M-314... per tot arreu ens surten dificultats i ens assetgen perills.

De tota manera, la sàvia Àngela diu que, si volem, podem canviar les coses, que només depèn de nosaltres, de les ganes que en tinguem, que les coses siguin diferents de debò. Diu que si estem atents com el sometent de Vilarodona, si llencem totes les ulleres de suro, si comencem, de mica en mica, a escombrar totes les coses lletges que ens envolten, llavors, el drac del soroll s'anirà desinflant, segur. I el virus M-314 s'anirà afeblint, aniria perdent virulència. Totes les coses complicades s'aniran fent senzilles. I la vida tindrà l'oportunitat de ser una mica més dolça i amable.

Sí, la sàvia Àngela diu que això és possible, fins i tot fora de les rondalles, en el món de veritat, el nostre. Diu que ella d'això n'està convençuda.

I en Piculives assegura que la sàvia Àngela mai no s'equivoca. I en Claudi Piulats diu que, des d'un punt de vista rigorosament científic, si es donen les condicions adequades seria possible la regeneració del silenci...

Sabeu? Jo, de totes aquestes coses no hi entenc gaire. La veritat és que a mi tot això m'ho ha explicat en Pau Filaprim. Ell és qui coneix en Piculives, i la sàvia Àngela i el savi Daniel.
Avui en Pau Filaprim ha vingut a berenar i a fer petar la xerrada, i mentre estàvem asseguts els dos a la vora del foc, mentre anàvem torrant pa, mentre ens anàvem menjant les torrades ben amanides amb oli i sal, ell m'ha anat explicant aquesta història.
I m'ha agradat molt.

Per això ara us l'he explicat, pensant que, potser, a vosaltres també us agradaria. Però, és clar, ara aquí no tenim ni el foc, ni les torrades ni en Pau Filaprim, i això segurament és un inconvenient. Sí, de vegades, unes llesques de pa torrat compartides amb bona companyia són molt més convincents que totes les paraules.

.