Hi havia una vegada una lluna petitona i molt llepafils. Només li agradaven les ametlles garapinyades, els panellets, els confits, les orxates, les coses dolces i ben ensucrades. Aquella lluna petitona, quan sentia parlar de plats de bledes amb patates, o d'arrossos amb llenties, començava a fer sempre cares de fàstic. No volia menjar altra cosa que confits, pastissos i caramels. I, és clar, com que no menjava verdures ni cereals, gairebé no creixia.

Sempre era igual de petitona. Ni fruita, no volia menjar! Oi que és bo, el raïm? I les pomes, i els préssecs, i les prunes, i les figues, tan dolcetes, mmmm...! Doncs la lluna petitona no volia tastar ni una mica de fruita!

És clar, com que en lloc de menjar coses que fan créixer només menjava llepolies, era una lluneta petitona com una oliva, i la seva mare, la lluna gran, estava força preocupada. La lluna gran només tenia aquella filla i, a sobre, s'havia quedat vídua. El seu marit, un cometa fugisser, de cop i volta un dia va deixar d'existir, i la lluna gran es va quedar sola, amb la gran responsabilitat de fer créixer i educar la lluna petitona.

La lluna, quan estava molt preocupada, anava a veure el sol. El sol també era vidu, i tenia tres fills molt llépols. Eren com la lluna petitona, només volien menjar llaminadures: caramels, pegadolces, xiclets, bombons i coses d'aquestes. I, és clar, tampoc creixien, eren tres solets diminuts, petits com olives, tan petits com la lluna petitona.

La lluna, quan anava a veure el sol li deia:
-Estic molt preocupada, la meva filla segueix sense voler menjar verdures, ni cigrons ni mongetes, només vol menjar confits i ametlles garapinyades, no creix gens ni mica. I jo ja em començo a fer gran, i el dia que ja no pugui sortir cada nit i treballar més de lluna, no li podré passar la feina a ella. Tothom se'n riuria, d'una lluna tan insignificant!

I el sol li responia:
-Els meus fills tampoc volen menjar coses que fan créixer, només volen menjar caramels. però a mi no em preocupa gaire, ja s'espavilaran, quan siguin grans. I el dia que jo em jubili i no treballi més de sol molt serà que, entre els tres, junts, no puguin fer prou claror.
-I tu, lluna, no et preocupis -seguia dient el sol-. Si la teva filla no creix tan com tu, al capdavall tampoc passa res. De nit, el que la gent ha de fer és dormir, i si hi ha algun enamorat que no dorm i mira el cel, encara que la teva filla sigui petitona segur que la trobarà molt bonica.

Sí, el sol era més fresc que la lluna, no es preocupava tant per aquelles coses, s'ho tirava més tot a l'esquena. I llavors la lluna se'n tornava cap a casa seva, però no se n'hi anava gens convençuda, continuava preocupada per la seva filla.

I quan tornava a ser l'hora de dinar, o de sopar, es repetia un altre cop la història de sempre:
-Au, lluneta, menja una mica de verdura, mira quina col i patata més bona que he fet amb l'olla a pressió!
I la lluneta, res de res. Arrufava els morros i feia cares de fàstic. La lluneta, tornant cap a casa, s'havia aturat a una pastisseria i s'havia atipat de caramels i llepolies. I, després, els fills del sol l'havien convidat a pegadolces i xiclets. Això la seva mare no ho sabia; és clar, aquestes coses la lluneta les feia d'amagat.

I els anys van anar passant. La lluna i el sol s'anaven fent grans, i la lluneta petitona i els tres sols petits no creixien gaire, amb prou feines s'havien fet com unes mandarines.

I un dia, la lluna, molt cansada, va dir que es volia jubilar, i poc després el sol també la va imitar. Feia molts i molts anys que treballaven, sense fer mai vacances. Aleshores, la petita lluna va començar a fer de lluna, i els tres petits sols, tots junts, es van posar a fer de sol. I ningú es va adonar d'aquell canvi.

A la terra, llavors, la gent gran anava tan de pressa, tant, que no tenia temps de mirar cap al cel. I la gent petita, els nens i les nenes, estaven molt enfeinats desembolicant tot el dia caramels i xiclets, o jugant amb les seves video-consoles. I a part d'algun enamorat, ningú es va adonar que la lluna era petita com una mandarina, i que el sol no era el sol gran de sempre, sinó que eren tres solets petitons com mandarines, fent rotllana agafats de les mans.

.