En Manel ha entrat a treballar d'aprenent a la drogueria La Virolada. La Virolada es una drogueria especialitzada en pintures i és coneguda arreu de la ciutat. Tenen de tot: pigments minerals, pigments vegetals, aquarel.les, colors de ciutat, colors de camp, colors quotidians i casolans, colors especials de somnis i fantasies... Sí, La Virolada és una gran drogueria. La seva secció de pintures és fantàstica, i en Manel ha entrat a treballar de dependent precisament a aquesta secció.

Arribar a ser un bon dependent no és fàcil, en Manel ho sap. Cal aprendre moltes coses.
Per exemple, avui ha vingut a comprar una noia, la Mireia.
La Mireia li demana a en Manel un color per pintar de cel el sostre de la seva habitació.
Un dependent normal, de qualsevol altra drogueria, li hauria donat un pot de color blau i de seguida s'hauria posat a despatxar un altre client.

Però en Manel sap que el prestigi que té La Virolada no el té perquè sí, de manera que se'n va a preguntar al senyor Ramon quin és exactament el color que necessita la Mireia.
Al senyor Ramon li falta poc per jubilar-se. És el dependent més experimentat de la botiga. Allò que ell no sàpiga sobre els colors és difícil que ho sàpiga ningú.

El senyor Ramon li explica a en Manel que la Mireia el que necessita és un pot gran de color blau cel, però també un pot petit de color de núvols, un altre de color de capvespres, un altre de color d'immensitat, i un, molt ben tapat, amb una mica de vent de llevant i una mica de vent de ponent.
Sí que en sap, el senyor Ramon, pensa en Manel mentre va buscant per les prestatgeries tots els colors de la Mireia.
En Manel està molt content. Cada dia aprèn coses noves. La seva feina és realment molt interessant i bonica.

Avui, a en Manel un senyor li ha demanat color de tristesa.
Sí, a la Virolada tenen de tot, fins i tot color de tristesa.
Però en Manel s'ha adonat que aquest senyor en realitat no vol color de tristesa. Això sí, està molt trist, però el que de debò vol és una altra cosa.
Així que, en Manel, com a bon dependent, pren la iniciativa, i li proposa una mica de color d'il.lusió.

És bonic, el color d'il.lusió. Molt bonic.
Sabeu? A la Virolada també fan colors per encàrrec, a la mida de les necessitats de cadascú, com en aquest cas:
En Manel agafa una punta de pigment d'Arc de sant Martí, una culleradeta de pigment de vol d'oreneta i una altra culleradeta de somriure. Ho barreja bé, hi afegeix una mica de cola invisible i posa al pot una etiqueta ben bonica; "Color d'Il.lusió".
Però en Manel encara fa una altra cosa. En Manel, somrient, diu:
-Tingui, senyor, és un obsequi de la casa!

El senyor Eustaqui és el gerent de la Virolada.
El senyor Eustaqui és molt espavilat. A mesura que han anat passant els anys s'ha anat adonant que, segons quins colors, no es poden pas vendre, s'han de regalar. Com per exemple el color d'il.lusió, o el color d'alegria, o el color de bondat. Aquests colors tan especials sempre s'han de regalar.
És més, el senyor Eustaqui s'ha adonat que si aquests colors tan especials es volen vendre, l'ordinador de la senyoreta Pilar, la comptable, comença a fer xiulets i pampallugues, i a final de mes els balanços surten plens de números vermells.
El senyor Eustaqui no sap ben bé per què passa això, però s'ha adonat que és així. Ho ha constatat.

Sí, és una botiga especial, La Virolada.
Molt especial: a La Virolada, ni el gerent, ni els dependents, ni la caixera, ni la comptable, ningú no pretén pas guanyar molts diners. No estan pendents d'aquestes foteses. Ells es preocupen de coses més importants. Per exemple, el que sí els interessa és ser feliços. Això sí que és important, per ells. I molt!
I guanyar algun centimet també, és clar, però el just per anar fent la viu-viu, més no. Que no els atabalin amb massa diners!

Sí, La Virolada és realment una botiga molt especial. És la botiga més alegre i agradable de tota la ciutat.
Això, és clar, a més de tenir els colors més bonics i els dependents més originals, simpàtics i competents.

Avui ha vingut un nen petit, a La Virolada. Es diu Jaume.
En Jaume demana una pintura per pintar un bosc immens. Un bosc ben gran, per tal de poder-hi anar d'excursió després.
En Manel primer rumia una mica, i després li pregunta:
-Un bosc de pins, de roures, d'alzines o de fajos?
-De debò que pot ser de fajos?- pregunta en Jaume il.lusionat.

En Manel, somrient, li diu que sí, i agafant un bidonet el va omplint amb colors de terra humit, amb colors de fulles de primavera, de fulles d'estiu, de fulles de tardor, amb colors de cel d'hivern pel damunt de les branques despullades...
I amb unes miques de colors de conills i guineus, d'escarabats i esparvers...
En Jaume va mirant embadalit com en Manel va omplint el pot amb tots els colors de la fageda, i ja s'imagina la fageda pintada, i ell amb la motxilla caminant endins, cada vegada més endins...

Ara ha vingut la senyora Maria. Avui no ve a comprar res. Només ve a comentar que li va anar molt bé aquell color de pau i tranquil.litat que va venir a buscar la setmana passada.
La senyora Maria explica a en Manel que va pintar tot el pis, i que el resultat ha estat excel.lent.

Sí, a La Virolada la gent tant hi va a buscar colors com a fer petar la xerrada. I és que, sovint, fent petar la xerrada cordialment, transportats per les paraules amables, els colors més bonics i agradables s'escampen sols pels pensaments, asserenant-los, endolcint-los, fent que moltes vegades ja ni tan sols calgui pintar les coses, perquè arreu es descobreixen matisos i reflexos plens de llum i de vida que abans no es veien.

I això és el que agrada més a en Manel i al senyor Ramon: adonar-se que els pots de colors que venen, junt amb les seves paraules amables, en definitiva només són una excusa perquè cadascú pugui descobrir els veritables colors que porta dins del propi cor.

.