Sabeu?
Jo sóc la Fada Virolada.
I aquest vailet del meu costat és el Follet Baldiri.
I aquest altre és el Màgic Magí.
Ell no sap pintar. Només sap dibuixar amb el llapis de grafit.
I en sap molt, ho fa molt bé. Però és clar, el seu món no té colors, només és blanc i negre.

Temps enrera, el Màgic Magí era molt matinador.
Més que no pas jo i el Follet Baldiri.
I és clar, quan nosaltres ens llevàvem ell ja feia estona que feinejava.
I havia omplert tots els indrets de dibuixos i dibuixets.

A nosaltres ja ens agradava, que fos tan matinador.
Sí, perquè així, quan ens llevàvem, ja teníem la feina a punt.
Només ens calia obrir els pots de pintures i amb els pinzells de pèl de marta anar omplint els seus dibuixos.

Les fulles de color de fulla.
Les papallones de color papallona.
Les violetes de color violeta.
I els estels de color d'estel.

Un dia, el Follet Baldiri i jo vam comptar els pots de pintures que teníem, tots de diferents colors.
En vam comptar quatre-cents milions, tres-cents cinquanta-set mil, vuit-cents vint-i-un.
Quin munt, oi?
De tant comptar ens vam mig marejar.

Però també teníem un pot molt especial que també fèiem servir sovint.
Un potet d'espurnetes d'ulls.
Les espurnetes d'ulls són una cosa molt especial.
No són un color.
Ni una aroma ni un gust.
Ni una melodia.
I alhora, són una mica totes aquestes coses juntes.

Sense espurnetes d'ulls és impossible pintar l'alegria de viure.
O un somriure feliç.
I no hi ha res de més bonic que poder pintar aquestes coses.
Pintar-les, i viure-les, i encomanar-les.
És una meravella.

Hi havia dies que el Màgic Magí es llevava tan i tan aviat i anava a feinejar a llocs tan allunyats que en llevar-nos no sabíem on anar-lo a buscar, per tal de acolorir els seus dibuixos.
I aquests dies ens sentíem amb una mena de buidor a dins, una mica tristos, desenfeinats.

Bé, no del tot desenfeinats.
La veritat és que aprofitàvem aquests dies per anar a comprar més pinzells, perquè pintant molt es gasten, i no pinten prou fi.
I també buscàvem nous pigments i fèiem noves pintures.
Però els dibuixos d'aquell dia del Màgic Magí quedaven buits de colors.

I ja eren bonics, ja...
Però és clar, a nosaltres ens agradaven més tots ben plens de colors.
Perquè acolorits alegren més els ulls.
I fan pessigolles al cor
I fan venir ganes de saltironar i somriure.

Sabeu?
Un dia, d'amagat, amb el Follet Baldiri vam posar el despertador molt aviat.
Ens vam llevar abans que el Màgic Magí, vam agafar els pinzells i els colors i vam sortir sense fer soroll.
Era el mes de maig i vam començar a feinejar amb delit, amb tota la llibertat.

Ens ho passàvem tan bé...
Cop de pinzell aquí, cop de bronja allà, passada de rodet més enllà...
Blaus, carmins, verds, glaucs, grocs, mandarines, vermells...
I blaus-verds, i verds-vermells...
I matisos, i encisos...

Però ai després!
En llevar-se, el Màgic Magí es va ben espantar!
No sabia pas com començar a endreçar tot allò.
Realment no sabia com fer-ho.

Provava de dibuixar una alzina, i l'alzina sortia plena de carmins, de blaus, de roses.
I si provava de dibuixar uns llençols estesos li sortien plens de verds i de marrons.
No res compaginava.
I el Màgic Magí estava molt trist.

Nosaltres ens ho havíem passat molt bé, però ara, de veure el Màgic Magí tan trist també ens entristíem, ens sabia greu la seva tristesa. Estimàvem el Màgic Magí.
Així que, el vam convidar a berenar, i li vàrem proposar de treballar plegats, tots tres d'acord.

Ens llevaríem junts, i mentre ell anés dibuixant una albada nosaltres l'aniríem omplint de colors.
I si teníem moltes ganes de fer servir colors blaus, li diríem que ens dibuixés el mar, i l'ompliríem d'ultramars i cobalts.

I així ho vam fer.
D'ençà d'aleshores, tot va ser més fàcil.
I més bonic
Era una delícia, treballar tots junts.
I cada vegada n'apreníem més i eren més boniques les coses que fèiem.

I sabeu què vam fer un dia?
Mentre el Màgic Magí feia la migdiada el vam pintar de cap a peus.
Triant els colors més bonics de tots els que teníem.

Quan es va despertar, el Màgic Magí es va sorprendre molt.
I de puntetes, intrigat, es va acostar al mirall.
Va mirar-s'hi i...
Festa! Va quedar encantat amb el seu nou aspecte.
I ens va mirar i va somriure, tot content.

I ja érem tots virolats, els tres.
Visca!
I és que la vida, plena de colors alegres, és una meravella.
Oi que sí?

Avui, si ens diguessin que havíem de separar els nostres camins, no ens en sabríem avenir.
El Màgic Magí, el Follet Baldiri i jo, la Fada Virolada, som ja per sempre inseparables.
I ens fa molt feliços que sigui així.
 

.