| Camp
IV (7.300 m) Les onze de la nit era l’hora escollida per començar a moure-n’s. Les lones de la tenda espetegaven pel vent. Dins del sac, quiets, ens manteniem en silenci. No pots dormir. Estavem a 7300 metres, a la mateixa aresta, sense protecció. Sabiem que no podeiem sortir. Han passat dos hores. O sortim ara o ho deixem estar. Encenem el fogonet i comencem a desfer neu. Hem de hidratar-nos tot el que puguem abans de sortir. Som cinc i tardem dos hores en equipar-nos. Aconseguim sortir de la tenda. Un es queda, amb mal de cap no es veu amb forçes. El vent és mantingut però, ara no ens sembla tant fort. El fred a les mans i als peus és el que més ens angoixa. Caminem i anem movent els dits dels peus. Entre el vent i la catputxa de pluma, ens costa sentir els crits del quart de la fila. S’ha quedat enderrerit. Té els dits dels peus glaçats i els polzes de les mans, no pot continuar. Ens passa la càmara de filmar i les banderes que ell porta. Continuem els altres tres. Anem fent el flanqueix ascendent, per la pala de neu, que ens ha de portar a l’altra costat de la piramide somital. Ens costa obrir traça doncs la neu és fonda. Ens anem rellevant. Anem sols. Aviat només són dos per obrir camí, el tercer fa el que pot per anar a roda. El vent, que a punta de dia és molt fred, ara ens ve d’esquena i ens ajuda. Les roques de l’aresta s’ens van apropant. Veiem el cim, això ens dóna força. Trovem algun tros amb la neu crosta a on no ens enfonsem. El vent augmenta, però ara no hi pensem, el nostre objectiu és arribar a l’aresta de roques. Per fí! a les sis del matí trepitjem les primeres pedres. Haviem creuat la gran pala de neu. Però, en aquell mateix moment el vent ja era massa intents. Al cel, uns núvols fins de vent començaven a formar-se, es caragolaven i arremolinaven. La neu de l’aresta es veia tota ventada. Enrrabiat, el qui va al davant, com negant-se a l’ evidència, va acel·lerar el seu pas. Els que van darrera es miren. No tenim opció.
|
