En Pau s’ha despertat perquè ha sentit un gran al costat de casa seva. És negra nit i, a fora, els gossos borden. S’aixeca ràpidament, es i surt a veure què passa.
En obrir la porta veu que molt a prop de casa seva hi ha un estrany objecte . Del seu interior surten uns de color verd, que fan grans reverències a en Pau.
—Qui sou? —els pregunta en Pau molt .
De tots els homenets, n’hi ha un que s’acosta a en Pau i, amb molt de , li diu:
—Buna nita!
—Bona nit! —respon en Pau. Qui sou?
—Nosaltres sum els habitants de SALADA¬-LLUENT. És el planeta . Hem vinguto a la Xica a demanar-vos un favor. Resulta que a Salada-Lluent no existeix no el , no la me/. Tot ens ho mengem i ja n'estem tips.
-I doncs, que mengeu?
—Mengem arengades i bacalla superesqueixat. Tot el dia tenim set, ens fem tants tips d'aigo que se'ns fa la grosso.
—Ja ho entenc —diu en Pau—:veniu a buscar coses .
-Això mateix —contesta l'homenet—. Hem preguntato a la nostra i ens ha contestato: X-I-C-A M-E-L.
—Es natural —li explica en Pau—. A la Xica hi ha la millor del món. Demà al matí, quan es faci de dia, anirem a veure els de mel. Us en regalaré dos, us ensenyaré com els heu de cuidar i al cap d'un temps tindreu moltes i molta mel.
En sentir això, els de Salada-Lluent, es posen a fer grans , piquen de mans i fan petits saltirons.
Són gent molt divertida i han fet gran amb en Pau.
Quan l'endemà se'n tornen al seu amb els ruscs de mel, en Pau els acomiada somrient.
El s’enlaira a gran velocitat. Des de darrere els vidres els saladets fan “adeu” amb la mà.